El cronista de la primera comunitat apostòlica, Lluc,
té cura de presentar-nos Pere com el portaveu del grup dels dotze. El més
decidit. El primer en proclamar la seva fe en aquell que mort per voluntat dels
jueus del Sanedrí, «Déu l’ha ressuscitat». Malgrat tractar-se d’un «fet que
ningú va veure»,(E. Charpentier, Para
leer el nuevo evangelio, pàg. 53), ell tingué el privilegi de «veure», després
de Maria Magdalena i les dones, que aquell que havia mort era viu. També sabem
per Lluc, que va estar el primer en curar un invàlid de naixement. Fet que es
va produir a la porta Bonica de Jerusalem, en presència de l’apòstol Joan. (cf
Ac 3,2). Això dóna força a l’afirmació de Mateu, segons la qual, Jesús el va considerar
«la pedra» de la seva església (cf Mateo 16,18). Malgrat que alguns estudiosos
catòlics dubten de la seva veracitat, pel fet que cap altre evangelista se
n’ocupa. (cf. Hans Kung, La Iglesia
Católica).
Del
que no podem dubtar és que amb Jaume, Cefes (Pere) i Joan, són els
«tres pilars» de la primera comunitat cristiana d’Israel (Ga 2,9). Això situa
la primera església en termes de col·legialitat. La qual cosa no nega el
reconeixement del lideratge que Pere va exercir, «gaudint d’una autoritat
especial»: per la proclamació que va fer de Crist entre els seus
correligionaris, jueus com ell, i seguidors de la llei sagrada de Moisés (se’l
considera «l’apòstol dels circumcisos»), (Ga 2, 8) i pel paper decisiu que va
tenir al primer concili de la història de l’Església; el de Jerusalem. Però passats
els primers temps la figura de Pere va anar-se fonent. S’ha documentat, discretament,
que va estar a les comunitats de Jerusalem, d’Antioquia i de Corint, i hi ha
dues cartes suposadament «escrites» per ell. Però no sembla estar documentada
la seva estada a Roma i els arqueòlegs no han pogut determinar l’autenticitat
de les seves suposades restes que es guarden a la cripta de la basílica
vaticana. Hi ha però una gran tradició que afirma la seva estada en la capital
de l’Imperi, i que hi va ser martiritzat fins la mort, quan Neró va culpar als
cristians de l’incendi d’aquella ciutat. La documentació que en fa referència
són: l’«epístola de Climent (anys 90 d.C.) i del bisbe Ignasi d’Antioquia, als
voltants del 110 (H.Kung, llibre citat).
Per tot plegat, en termes d’eclesiologia, és qüestionable
considerar Pere com a primer papa i que els papes siguin els seus successors.
En tot cas, la vida d’aquell apòstol pobre amb els pobres, i perseguit amb els
perseguits per la seva fe, no té res a veure amb la fastuositat i prerrogatives
que Lleó I, dit el «Magne» (440-461) es va atribuir. L’Església del s.V va
caure en la temptació de voler assimilar la grandiloqüència de l’Imperi Romà,
atribuint al papa la supremacia de les funcions, apropiant-se, fins i tot, del
títol pagà pontifex maximus. No va
ser fins Joan XXIII que es va iniciar el camí de retorn als orígens i el papa Francesc
sembla disposat a acabar amb tota aquesta parafernàlia d’origen netament pagà..
Pau és l’apòstol que més s’assembla a nosaltres, en
el sentit que no va ser company del Jesús històric, ni fou testimoni de la seva
resurrecció. Ell va creure l’evangeli que li havien predicat, però a diferència
de Pere, va entendre que «l’accés a la fe en el Déu universal d’Israel s’havia
de facilitar als gentils sense que prèviament s’haguessin de sotmetre a la
circumcisió ni a les observances dels manaments jueus». Convertit
en «apòstol», per la misericòrdia de Déu, es va sentir «autoritzat» a proclamar
que el Messies d’Israel esdevenia Senyor del món en el que vivien jueus i
gentils. (cf H.Kung, llibre citat)
Pau era un erudit del judaisme de la branca dels fariseus
(gent preocupada per l’estricta compliment de la llei), que va perseguir els
cristians considerant-los heretges. Però, paradoxalment, es considera que sense
la seva intervenció avui els cristians serien, probablement, una secta del
judaisme. Sentint-se l’últim dels apòstols (i avergonyit del seu passat) desenvolupa
una gran activitat apostòlica, viatjant i escrivint. A través de les seves
cartes (catorze entre les escrites per ell i les que se li atribueixen),
exhorta als cristians a considerar errònia la creença (dels fariseus) que se
salvaran pels seus propis medis, sense confiar en la infinita gràcia de Déu, guanyada
pels mèrits de Jesús. «La gràcia de Déu, s’ha convertit en paraula clau en la
seva teologia. Ha descobert que és estimat per Déu gratuïtament,
misericordiosament; «Déu no ens estima perquè som bons, sinó perquè ho siguem».
(E.Charpentier, llibre citat)
En la teologia de Pau, el Regne, la justícia i la paraula
de Déu signifiquen la desintegració de l’home vell per tal que pugui néixer l’home
nou. (Ef 4,24). Predica que per la resurrecció, Crist va rebre els poders de
Fill de Déu, segons l’Esperit santificador. (Ro 1,4) I, estableix com a
doctrina, que ja des d’ara, per la nostra pertinença a Crist estem sota
l’influx de la resurrecció. Això vol dir que hem «ressuscitat» a una nova vida,
a la vida de Crist. Ell és present en nosaltres i ha elevat la nostra vida
quotidiana al pla dels ressuscitats. Per això l’apòstol manifesta viure una
nova realitat i ens invita a seguir-lo en allò que per a ell és la màxima
identificació amb aquell en qui creu: «Ja no visc jo, sinó que és Crist que viu
en mi» (Ga 2,20).
Salvador Sol
Article publicat al web: ESGLÉSIA PLURAL
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada