CATALUNYA INDEPENDENT?, COMPTA AMB ELS GOVERNS D’ESPANYA!

Quan les decisions d’un govern no es regulen per principis ètics, aquest govern va en contra dels ciutadans encara que faci gal·la de complir les lleis. Temps era temps que els governs d’Espanya dirimien els seus conflictes amb Catalunya a canonades. Des del setge ordenat per Felip V, que durà del 25 de juliol de 1713 a l’11 de setembre de 1714 -que va ser una massacrada- ha estat una pràctica que va durar fins la primera meitat del s.XX. Baldomero Espartero -duque de la Victoria-, va bombardejar Barcelona el 3 de desembre de 1842 -durant 13 hores-, per sufocar una revolta contra l’exèrcit d’Isabel II. I, a més, va dir que: «Para que España vaya bien hay que bombardear Barcelona cada 50 años.» Joan Prim, un altre general, i polític liberal progressista (que era català, de Reus) va reprimir la «revolta de la jamància» atacant la ciutat des de les bateries de Montjuic, (de 22/09 a 16/10 de 1843) amb un balanç de 335 morts. També la Guerra Civil es va despatxar a gusta amb canonades llençades des del Port (13 de febrer i 29 de maig de 1937; 7, 19 i 30 de gener de 1938), i amb el primer «bombardeig de saturació» contra una ciutat (16,17 i 18 de març de 1938) en el que, després de Guernica, l’aviació va provocar més morts.

 

Catalunya ha estat sempre una pedra a la sabata pels governants espanyols. Fracassada la voluntat castellanitzadora del Comte-Duc d’Olivares (s.XVII) i no acabant d’integrar-se del tot dins l’Espanya de Felip V, l’assetjament militar o polític ha esdevingut com un degoteig de repressió per impedir el seu desenvolupament.

 

Amb bombes no es resolen els problemes. Però, entre Catalunya i Espanya tampoc intentant dialogar. A finals del s.XIX els polítics, intel·lectuals i empresaris catalans van presentar al rei Alfons XII un Memorial de Greugues, que va servir de ben poc. L’«Adéu Espanya» del poeta Joan Maragall a principis del s.XX ho va deixar molt clar. Quan Alfons XIII, espantat perquè les cancelleries europees anunciaven la possible expansió de la revolució soviètica (1917) sobre Europa, cridà Francesc Cambò per a demanar-li un estatut d’autonomia per evitar que si a Catalunya esclatava una revolta, aquesta no es propagués a la resta d’Espanya. Quan Cambó presentà l’esborrany, la por s’havia esvaït, i les Corts i el Rei el van desestimar. Pocs anys més tard, el general Primo de Rivera, d’acord amb el Rei, feia cremar llibres escrits en català, anticipant-se al que unes dècades després faria el franquisme. 

   

Tampoc la Constitución del 1978, amb el «café para todos» va solucionar del tot el «propblema catalán», que ara, amb la manifestació de l’11 de setembre de 2012 i la cadena humana de 2013 ha reviscolat. Una persona tant poc sospitosa de ser independentista com l’expresident Montilla, quan encara exercia de president, va advertir a Rodríguez Zapatero –aleshores president del govern central- del creixent «desfecto» dels catalans vers l’Estat pel tracte discriminatori que rebien. El govern socialista no en va fer cas. Corria novembre de 2007 i d’aleshores ençà les coses han anat a pitjor. Avui, fars de promeses que no es compleixen, molts catalans creuen que només hi ha un camí: la independència!

 

Gregorio Peces Barba -ponent de la Constitución y expresident del Congrés dels diputats-, ho va dir sense embuts: si el Comte-Duc d’Olivares hagués optat per donat llibertat a Catalunya en comptes d’haver-la donat a Portugal, potser hagués estat millor per Espanya. Perquè el tarannà dels catalans, estretament vinculats a una llengua i una cultura que els configura com a poble, molesta als qui no pensen en termes de país plurinacional. És un  problema de comprensió. Explica Albert Manen que quan el seu para va demanar permís per fer una nova edició d’El llibre de la jungla, el director general de Propaganda del Régimen, que es deia Pedro Rocamora, manifestà a Dámaso Alonso, que hi havia intercedit: «Mi querido amigo Vd. que conoce la maravilla de los versos de Kipling, The jungle book, y Vd. Que es maestro de castellano, ¿no gozaría más con que esa edición se hiciese en esa admirable lengua  en vez de en catalán?» Tota aquesta elucubració per denegar el permís. Igual que Suárez -a qui per altre banda se li ha d’agrair la democràcia-, però que va menystenint la llengua català com a vehicle de coneixements científics.

 

A veure si ens entenem. «El problema catalán» no ha estat generat pels catalans, sinó pels governs de Madrid. El va crear el primer borbó i l’han mantingut com a problema, els republicans, els militars i els polítics, tant si actuen sota les sigles del PSOE com del PP. És un problema de manca d’encaix d’una nació (la catalana) convertida en província per la força de les armes i que en tres-cents anys no se li ha permès ser allò que per la seva història li correspon. Pesa massa l’economia. Quin govern de Madrid es pot atrevir a prescindir de la riquesa que es genera en aquests territori? Avui no cauen bombes sobre la capital catalana, però sí, incomprensió i menyspreu.

 

Malgrat tot, mantenim l’esperança. Catalunya esdevindrà lliura i viurà agermanada amb Espanya i amb la resta de ciutadans d’Europa i del món. Només ens manca saber el dia i l’hora.

 

Salvador Sol