SOM DIFERENTS, PERÒ NO-SEPARATS

L’evangeli fa una al·legoria entre els ceps i els sarments, avui en dia difícil d’entendre per qui no coneix el món de la vinya. La narració està carregada de simbolisme, fondària i bellesa, i ens introdueix directament en la saviesa de la no-dualitat. Certament, la vinya i els sarments són no-dos, perquè els serments fora de la vinya no tenen vida.

La nostra ment és dualista, té tendència a separar les realitats. La presència del sarment sempre ens evoca la vinya. La ment separa la característica primera d’aquestes  realitats i ens aboca al parany del dualisme, que fractura tota la realitat.

El no-dualisme ens diu que la branca és arbre i el dit és cos. Només així podem arribar a entendre la unitat de les coses.   

Cal veure-hi "més enllà" de les aparences. Davant d’un conjunt de joies d'or, la ment veu l'especificitat de cadascuna d'elles, amb el seu propi nom i la seva forma peculiar. Però, si no ens quedéssim en les formes, el que percebríem seria l'or que és, de fet, l'única realitat que es troba present en totes elles.

Som diferents, però no-separats: no som iguals, però som el mateix. L'al·legoria parla de "tallar" i de "podar". Un cop més, em sembla necessari recordar que no cal llegir aquestes afirmacions en clau d'amenaça, sinó com a paraula de saviesa. La cosmovisió d’aquell temps era la d’un déu intervencionista. Tot s'atribuïa directament a ell. Però avui, podem copsar millor el significat del que passa. De la mateixa manera que és impossible que la sarment que es desconnecta del cep (de la vinya) pugui donar fruit, així també, la persona que viu desconnectada del seu fons, experimentarà la seva existència buida. La "poda" forma part ineludible de tot el procés de creixement. Ens ho recorda la paraula de Jesús sobre el gra de blat, que únicament dóna fruit quan és enterrat (Jn 12,24).

En darrer terme, es tracta de podar el jo --que creiem ser--, perquè es pugui desplegar la Vida que realment som.

 

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 15,1-8) escrit per: Enrique Martínez Lozano.

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe

IMATGES QUE JA NO DIUEN RES

 Avui, la imatge del pastor no es valora. Però en el temps de Jesús, s'aplicava al rei de la vila, i era tingut com a guia i protector. Semblant al pastor que cuida del ramat, el rei tenia la responsabilitat de conduir el poble i vetllar per ell.

Avui, però, no tenim el pastor com a model. Per la majoria dels nostres contemporanis, comparar els líders polítics o religiosos amb un pastor, resulta anacrònic.

¿Perquè, doncs, aquella figura del pastor que en la tradició bíblica, i cristiana,  resulta tant entranyable, ara resulta anacrònica i menystinguda?.

Això ens obliga a fer un esforç per entendre, tant la causa per la qual va arribar a ser tan estimada en la tradició cristiana, com el motiu pel qual avui suscita indiferència o fins i tot rebuig.

Traspassada a Yhwh, el salmista podrà cantar: «El Senyor és el meu pastor, no em manca res» (Salm 23,1), i donarà origen a una percepció del diví que cuida amorosament, i permet viure en una confiança indestructible.

En el quart evangeli veiem com la primera comunitat cristiana aplica aquesta figura del pastor a Jesús. Considera que –com a pastor--, carrega sobre les seves espatlles l'ovella trobada (amb el rerefons de la paràbola de Lc 15,4-7). Serà presentat com a guia que condueix, alimenta i protegeix ..., fins l'extrem de lliurar la pròpia vida en favor de les ovelles, tal com ho afirma el text que llegim avui: «Jo dono la vida per les ovelles». (Jn 10,15)

No és estrany que aquesta al·legoria hagi donat peu a una espiritualitat i una devoció extensa i profunda al llarg de tota la història cristiana. Guia, cura i protecció connecten profundament amb necessitats bàsiques de l'ésser humà. És innegable, també, que aquesta devoció va produir fruits abundants de confiança i de compromís.

La imatge de pastor arribaria a adquirir tal entitat, des del inici mateix del cristianisme, que tota la tasca de l'Església hauria de rebre la denominació de «pastoral», inclosos els responsables de la mateixa, als que es designaria «pastors».

Però com ja s’ha dit, el canvi sociocultural, ha fet que avui es rebutgin les actituds de domini i paternalisme. I, encara més, que puguin evocar submissió o «borreguisme».

Poder i submissió són realitats correlatives, que es reclamen i se sostenen mútuament. José Antonio Marina ho expressa amb claredat:

«En les societats orientals antigues --Egipte, Assíria, Judea--, l'arquetip del governant és el pastor, que guia i condueix les seves ovelles. Només cal que el pastor desaparegui perquè el bestiar es dispersi. El seu paper consisteix a salvar el ramat. Aquesta figura del monarca implica una figura correlativa del súbdit. És una ovella que no pot dirigir els seus actes, no sap on són les pastures i, si no fos pel pastor, es perdria i se la menjaria el llop. Resulta si més no anacrònic que la figura de pastor segueixi essent usat en la pastoral cristiana».

Per altre banda, «donar la vida», com equivalent d'un amor sense mesura, és l’extrem oposat de veure els altres, i les coses, com objectes per a satisfer el seu egoisme. Ben al contrari del qui ha transcendit el seu jo i no busca sinó oferir, «donant la vida» cada dia.

És un amor que anhela la unitat.

Però l'expressió de l’evangeli: «hi haurà un sol ramat».(Jn 10,16) sovint s’entén com a mandat proselitista per a «convertir» els altres a les pròpies creences. Una lectura d'aquest tipus només pot ser mítica.

És propi de l'estadi mític creure’s en possessió de la veritat absoluta i sentir-se urgits per a portar-ho, imposant-la, als altres, fins i tot «per a fer-los-hi un bé»: per treure'ls de la «mentida» i portar-los a la llum. Però, com ha escrit lúcidament Raimon Panikkar, «la imatge de “l’únic pastor i l'únic ramat” és una imatge escatològica que no s'ha d'aplicar en la història».

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 10,11-18) escrit per: Enrique Martínez Lozano 

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

EL PODER ECLESIAL EN ENTREDIT.

Per: Jaume Rocabert i Cabruja - (Girona, 22 d’abril del 2021)

La poderosa institució eclesial, com la majoria de les institucions constituïdes amb unes determinades finalitats aplaudides al seu dia pel seu projecte de salvaguardar el bé comú: treballar pel Regne de Déu, o sigui de justícia, d’amor i de pau, la democràcia, reduir l’escalfament climàtic o una distribució equitativa de la riquesa, resulta que ja sigui per raons no confessades, per la capacitat depredadora dels humans o pels interessos econòmics omnipresents en tot moment, esdevenen institucions poc creïbles i de dubtosa eficiència. Tant és així, que les noves tecnologies de la comunicació, ventilen indiscriminadament elements de la seva gestió qüestionable, que no masses anys enrere, restaven silenciades sine die, però que avui en dia, poden ser conegudes per qualsevol que vulgui estar al dia del que passa al món.

Fa molts pocs dies TV3 va emetre en el seu programa Sense ficció un reportatge fet a França, titulat “Religioses, les altres víctimes sexuals de l’Església. En la seva introducció se’ns diu: Aquest documental és fruit d’una investigació que va revelar dècades d’abusos sexuals de sacerdots a monges en tots els continents. Del 1994 al 2015, el Vaticà va rebre informes interns confidencials sobre la violació regular de monges per part de sacerdots en, com a mínim, 23 països. Aquets informes. s’han ocultat i els violadors continuen impunes. Amb la complicitat de la justícia eclesiàstica, les víctimes s’han silenciat, a vegades se les ha obligat a avortar i, sovint, se les ha exclòs de la seva congregació. Per primera cop, monges, les seves superiores, sacerdots i violadors, trenquen el silenci per denunciar aquests abusos sexuals sistemàtics.

Els abusos sexuals de l’esmentat reportatge de TV3, són relativament recents i els depredadors, tots ells sacerdots, utilitzen un misticisme al estil del tristament famós Grigori Rasputín, en l’època de la Rússia dels tsars; unes violacions diametralment diferents de les silenciades en temps de les dissortades creuades, doncs els violadors eren majoritàriament els que en nom de Déu, venien de lluitar a sang i espasa contra el infidels. Aleshores se’ls permetia convertir els convents que trobaven de tornada, en prostíbuls per satisfer les seva desordenada sexualitat, provocant noves víctimes d’una religió que mal interpretava el missatge de Jesús de Natzaret i que, malauradament, se segueix interpretant molt distorsionadament.

En el reportatge de TV3, és molt horrorós constatar que amb el consentiment de la superiora del convent, o sense, el director espiritual es presentava a l’habitació de una monja (majoritàriament de les novícies) i amb un subtil raonament sobre l’obediència i la submissió al sacerdot, representant de Déu a la terra, calia que –per la seva santificació- es deixessin aconsellar pel què el seu director espiritual, li recomanava..., sovint fins i tot aquests depredadors sexuals, deformaven el sentit de l’amor que podem llegir en l’evangeli  joànic, o, fins i tot, arribaven a suggerir que millor que la pregaria eren els tocaments físics al propi cos o el del seu director espiritual. Quan el depredador veia que la seva víctima assumia la condició de pecadora i que li calia molta penitència, per assolir el camí de la salvació, és quan materialitzava la seva violació, amb la tranquil·litat que no seria denunciat.

El reportatge ens diu que actuàvem impunement, doncs normalment no els passava res o, en el pitjor dels casos, se’ls aplicava la “solució” típica eclesiàstica: canviar-los de destinació per evitar l’escàndol. Pocs, molt pocs, han estat jutjats i desposseïts del seu sacerdoci, no obstant la jerarquia eclesiàstica, encara segueix sent repatània, a suprimir del Dret Canònic, el celibat obligatori i a modular o millor dit posar al dia l’anacrònica concepció de l’obediència canònica. Això és imprescindibles, en ple segle XXI, com també ho és aplicar sense reminiscències patriarcals, la igualtat entre dones i homes i conseqüentment, ordenar sacerdotesses. Això –malauradament- no evitaria fer desaparèixer els depredadors sexuals dins l’Església, però si els reduiria.

 

EL SENYOR ESTÀ AMB NOSALTRES

En la primera part de l’evangeli d’avui, els deixebles estan tancats «per por dels jueus». (Jn 20,19) Jesús se’ls presenta i els comunica la pau i «els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. » (Lc 24,45) I, com en la Pentecosta del quart evangeli els envia en missió a tot el món.

Aquesta és la fe de la primera comunitat: la convicció de que és el mateix Jesús qui els encomana la missió: «cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats,» (Lc 24,47)

L’altre aspecte de l’evangeli d’avui guarda paral·lelisme amb el dubte de Tomàs, llegit la setmana anterior. En aquests, Jesús s’anticipa i els mostra la realitat física del cos del Ressuscitat: «Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix.» (Lc 24,39)  I, «veient-los tant sorpresos» reafirma la seva verdadera humanitat: «Teniu aquí res per a menjar? (Lc 24,41)

El context on l’evangelista situa aquesta trobada, si seguim la narració de Joan, és molt intencionat. És «el primer dia de la setmana». El dia en que comença la nova Creació. Els deixebles estan reunits entorn de la taula, i «Jesús es presentà enmig d'ells.» (Lc 24,36)

Aquí la paraula clau és «enmig», i es tracta d’una clara al·lusió a l’Eucaristia, i al canvi de dia de celebració, passant del Sàbat jueu al Diumenge cristià. A partir d’ara, l’eucaristia, quedarà fixada com la festa de l’encontre amb el Senyor Ressuscitat –la Cena del Senyor--, enmig nostre, el Primer dia de la Setmana.

La salutació de Jesús és també molt important. No és el «Shalom» quotidià, amb el que es desitja la pau. La salutació de Jesús és una acció: «Pau a vosaltres.» (Lc 24.36) Ell és la nostra pau, és la pau de Déu entre nosaltres.

Déu ha constituït al Ressuscitat en el Senyor, i els apòstols sentiran l’alegria de que estigui amb ells. I amb aquest atribut, els cristians, es dirigiran a ell a partir d’ara.

 

Extracte del comentari a l’evangeli (Lc 24,35-48) escrit per José Enrique Galarreta

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

CREURE I VEURE

L’evangeli d’avui gira a l’entorn de dues qüestions centrals: l’afirmació de fe de Tomàs i l’anunci que fa Jesús: «Feliços els qui creuran sense haver vist! (Jn 20,29)

L’evangelista Joan uneix «creure» amb «tornar a néixer.» i capgira les seqüències. No es tracta només de «veure» per a «creure», sinó just a la inversa: només quan «creiem» hi podem «veure».

Sabem que «creure» significa «confiar», i és condició humana que de petits confiem sense saber. I, és sobre aquesta confiança natural que construïm la nostra personalitat.

«Creure» o «confiar» ens duu a un estadi de benestar: tot anirà bé!

Si fem callar la ment, i ens distanciem de l’ego, comencem a «veure», prenem consciència, de que fem confiança a algú que ens estima.

Aquesta és la clau de la Benaurança que ens ve de Jesús. Seran feliços, o joiosos, aquells que vagin més enllà de la ment i del jo, i experimentin una confiança radical, que els permeti «veure».

L’autor de l’evangeli sembla que buscava motivar els cristians de la segona generació perquè s’acollissin a la fe en la resurrecció i d’aquesta manera, arribessin a la professió de fe cristiana: «Senyor meu i Déu meu». Perquè la fe no ve del fet d’haver tocat o no les nafres del ressuscitat, sinó de creure en la bondat de Déu que ens salva.

Transcendida la ment i el jo, es percep la Pau que ens promet Jesús: «Pau a vosaltres.» (Jn 20,19), i el Perdó que obra les portes del Regne: «A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats...» (Jn 20,23)

Jesús s’apareix dues vegades als apòstols, en diumenge –«el dia del Senyor»--, i en el context de la celebració eucaristia. Amb la qual cosa, l’autor ens transmet un altre missatge: l’eucaristia –o «fracció del pa», o «cena del Senyor»--, és el «lloc» idoni per experimentar al ressuscitat; i qui hi participa té la possibilitat de veure’l. Però no per un fet màgic, sinó perquè l’eucaristia és la celebració de la Unitat de tot; del sagrament que ens uneix.

Tot i tenir les portes tancades, els deixebles tenien por dels jueus. Per això el ressuscitat els saluda amb un missatge de Pau. Un missatge, present a tot el llarg de la vida del Mestre, malgrat els molts conflictes viscuts.

Jesús és pau. Aquella pau que és germana de la confiança que brota en aquell «lloc» on es fa el Silenci. Lluny dels sorolls de tot tipus que ens envaeixen, la confiança i la pau s’uneixen i ens donen una sensació de Goig serè, diferent d’aquelles alegries superficials, efímeres, que acaben en res.

Qui experimenta el goig d’aquesta pau, se sent «enviat». Així ho llegim al text: « Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres» (Jn.20,21). Jesús no els envia a fer proselitisme, ni perquè es creguin en possessió  de la veritat, no. És quelcom més profund i gratuït; desinteressat. Sentir-se «enviat» és, senzillament, reconèixer que un és «canal» per on la Vida s’expressa. Però només pot ser canal aquell/a que ha deixat d’identificar-se amb el seu jo. Viure de forma egocèntrica és just el contrari de ser canal.

Deia Teilhard de Chardin que «no som éssers humans que vivim una aventura espiritual, sinó éssers espirituals vivint una aventura humana.»

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 20,19-31) escrit per: Enrique Martínez Lozano

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

 EL RESCAT DEL MISSATGE I DE L'IDEAL CRISTIANS

Per Antoni Ferret

 

El títol es refereix a tornar el missatge i l'ideal a la seva puresa original, perduda molt poc temps després de la seva formulació completa, això és: formulació profètica + formulació evangèlica.

Confesso que els voldria rescatar de diverses hipoteques, però en aquest escrit, i per brevetat, em referiré a un sol aspecte, encara que fonamental.

Entenc, en el meu fur intern, però basant-me en opinions parcials d'altres persones, que:

1)Som obra mediata d'un Creador, el qual, a més, ens acull com a fills (igual podríem dir amics, germans o una altra paraula que signifiqués un fort llaç amorós). En un moment donat, la persona divina de Jesús es va fer present entre els humans per ensenyar un ideal de vida d'amor, completant els principis ja donats pels seus predecessors: els profetes i els legisladors d'Israel.

2)Els homes i les dones pequem, a vegades o sovint o moltes vegades, segons els casos. Aquests pecats, el Creador o Pare els perdona gratuïtament, sempre que hi hagi bona voluntat per part de la persona.  (Aquí cal dir, perquè és importantíssim, que la immensa major part dels actes que s'han considerat pecat per les autoritats eclesiàstiques durant segles, no ho eren, sobretot la gairebé totalitat dels  referits al cos humà.) I cal afirmar, especialment, que aquest perdó és sempre gratuït. (Podem recordar especialment els textos de Miquees 7: 18-19, i de Lluc 15: 11-32.)

3)L'apòstol Pau, pel que sembla, va quedar fortament impressionat per algunes frases del Segon Isaïes en relació amb la figura simbòlica del Servent de Yahvè, com ara: «De fet, ell portava  /  les nostres malalties  /  i havia pres damunt seu  /  els nostres dolors.  /  Nosaltres  el teníem  /  per un home castigat  /  que Déu assota i humilia.  /  Però ell era malferit  /  per les nostres faltes,  /  triturat per les nostres culpes:  /  rebia la correcció que ens salva,  /  les seves ferides ens curaven.»

 4)I Pau va tenir la intuïció de transposar la relació entre: pecats del poble israelita – sofriments del Servent – expiació dels pecats del poble; a la possible relació paral·lela entre: pecats de tota la humanitat – mort de Jesús – perdó de tots els pecats del món. I amb això va afirmar l'horrible frase de «Crist va morir pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures». Érem «comprats» o «rescatats» per la sang de Jesús. En definitiva: redimits.

5)Això ha donat un sentit a la fe cristiana, o ideal cristià, de culpabilitat, de consciència fortament pecadora, de dependència, de tristesa.

6)Entenc (i es va entenent) que el text del Segon Isaïes era referent únicament al poble d'Israel en un moment de la seva història, que els pecats es perdonen gratuïtament, que no era necessari que ningú morís, ni sofrís, per a aconseguir aquest perdó, que un Creador i Pare eminentment bo mai hauria exigit, ni necessitat, la mort ni la sang de ningú per a perdonar.

7)Finalment, Jesucrist és el nostre Mestre, el nostre guia, el nostre llaç amb el Pare, però no pas el nostre Redemptor.

LA VIDA-QUE-SOM NO MOR MAI

No podem saber del cert què va succeir després de la mort de Jesús. Els evangelis que parlen de la mort i resurrecció de Jesús, només recullen experiències d’alguns dels homes i dones que van viure de prop aquests fets, i a la vegada, intenten assenyalar camins que ens duguin a l’encontre personal amb el ressuscitat. «Per què busqueu entre els morts aquell qui viu? (Lc 24,5) Quin sentit té buscar en un lloc inadequat? Buscar un esperit en el món de les formes…? «No és aquí: ha ressuscitat.» (Lc 24,6) 

La nostra ment només veu i processa allò que pot ser delimitat (pensat). Allò que entenem com  un «objecte»... En un mapa veiem assenyalat un territori, però no el territori en si. Per trobar la veritat, cal buscar el contingut representat pels objectes: intentar descobrir què hi ha dins.

Maria Magdalena «veié que la pedra havia estat treta de l'entrada del sepulcre.» (Jn 20,1). No va veure res més. I. corrent va a veure a Pere i li diu: «S'han endut el Senyor fora del sepulcre i no sabem on l'han posat.» (Jn 20,2)

A la versió de Lluc, són les mateixes dones que van estar al peu de la creu les que van anar «al sepulcre portant els olis aromàtics que havien preparat» (Lc 24,1) per ungir el cos jacent de Jesús.

Segons Marc: «Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d'esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por.» (Mc 16,8).

Maria Magdalena, i les dones, van anar al sepulcre guiades per l’amor. Però es movien en el món de les «formes». Anaven sense esperança, buscant un mort.  

I, per això, en veure que no hi era, van sentir pànic, es van desconcertar; el fet no els desvetllà la fe.

Al «sepulcre buit» se li podien donar moltes explicacions, però ells i elles només van veure el fet tangible, cap aproximació a la resurrecció anunciada.

Es va imposar la raó limitada de la ment. Lluc reconeix que els apòstols no van creure les explicacions que els donaven les dones: «les seves paraules els van semblar un deliri, i no se les van creure.» (Lc 24,11) 

No és estrany que la ment  consideri un «deliri» tot allò que no està a la seva comprensió. incapaç d’accedir al Misteri; incapaç de descobrir la verdadera identitat de cada ésser. Això no ens ha de sorprendre: nosaltres som més que la nostra ment, per tant, de quina manera la nostra ment pot saber qui som?

La resurrecció no significa que una «forma» o cos perduri eternament, sinó que, més enllà es manté la Vida-que-som. Vida que no mort mai.

Les dones, i els apòstols «encara no havien entès que, segons l'Escriptura, Jesús havia de ressuscitar d'entre els morts. (Jn 20,9)

Aquesta experiència va passar «el primer dia de la setmana», el de la nova creació.

Extracte del comentari als evangelis de la mort de Jesús, escrit per: Enrique Martínez Lozano - Evangelios y comentarios - Fe Adulta