EL RESCAT DEL MISSATGE I DE L'IDEAL CRISTIANS

Per Antoni Ferret

 

El títol es refereix a tornar el missatge i l'ideal a la seva puresa original, perduda molt poc temps després de la seva formulació completa, això és: formulació profètica + formulació evangèlica.

Confesso que els voldria rescatar de diverses hipoteques, però en aquest escrit, i per brevetat, em referiré a un sol aspecte, encara que fonamental.

Entenc, en el meu fur intern, però basant-me en opinions parcials d'altres persones, que:

1)Som obra mediata d'un Creador, el qual, a més, ens acull com a fills (igual podríem dir amics, germans o una altra paraula que signifiqués un fort llaç amorós). En un moment donat, la persona divina de Jesús es va fer present entre els humans per ensenyar un ideal de vida d'amor, completant els principis ja donats pels seus predecessors: els profetes i els legisladors d'Israel.

2)Els homes i les dones pequem, a vegades o sovint o moltes vegades, segons els casos. Aquests pecats, el Creador o Pare els perdona gratuïtament, sempre que hi hagi bona voluntat per part de la persona.  (Aquí cal dir, perquè és importantíssim, que la immensa major part dels actes que s'han considerat pecat per les autoritats eclesiàstiques durant segles, no ho eren, sobretot la gairebé totalitat dels  referits al cos humà.) I cal afirmar, especialment, que aquest perdó és sempre gratuït. (Podem recordar especialment els textos de Miquees 7: 18-19, i de Lluc 15: 11-32.)

3)L'apòstol Pau, pel que sembla, va quedar fortament impressionat per algunes frases del Segon Isaïes en relació amb la figura simbòlica del Servent de Yahvè, com ara: «De fet, ell portava  /  les nostres malalties  /  i havia pres damunt seu  /  els nostres dolors.  /  Nosaltres  el teníem  /  per un home castigat  /  que Déu assota i humilia.  /  Però ell era malferit  /  per les nostres faltes,  /  triturat per les nostres culpes:  /  rebia la correcció que ens salva,  /  les seves ferides ens curaven.»

 4)I Pau va tenir la intuïció de transposar la relació entre: pecats del poble israelita – sofriments del Servent – expiació dels pecats del poble; a la possible relació paral·lela entre: pecats de tota la humanitat – mort de Jesús – perdó de tots els pecats del món. I amb això va afirmar l'horrible frase de «Crist va morir pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures». Érem «comprats» o «rescatats» per la sang de Jesús. En definitiva: redimits.

5)Això ha donat un sentit a la fe cristiana, o ideal cristià, de culpabilitat, de consciència fortament pecadora, de dependència, de tristesa.

6)Entenc (i es va entenent) que el text del Segon Isaïes era referent únicament al poble d'Israel en un moment de la seva història, que els pecats es perdonen gratuïtament, que no era necessari que ningú morís, ni sofrís, per a aconseguir aquest perdó, que un Creador i Pare eminentment bo mai hauria exigit, ni necessitat, la mort ni la sang de ningú per a perdonar.

7)Finalment, Jesucrist és el nostre Mestre, el nostre guia, el nostre llaç amb el Pare, però no pas el nostre Redemptor.