«UNA PRIMAVERA ECLESIAL»

 

L’arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Maria Sistach, va qualificar de «Primavera eclesial» el moment actual, en el que es compleix el primer aniversari del papa Francesc i ha estat elegit el bisbe de Valladolid, Ricardo Blazquez com a nou president de la CEE, per 60 vots a favor dels 79 possibles (Información, 14/03/14). A Blazquez se’l considera un home «conciliador i afable» -molt en la línia del Papa-, a diferència del posat d’enrabiat que tenia (que segueix tenint) el president sortint cardenal Rouco Varela.

D’això de la primavera eclesial ja fa temps que se’n parla. Sembla que va ser Karl Rahner qui la va anunciar arran del Concili Vaticà II. Per allò de l’aggiornamento que volia Joan XXIII en el senti de transformar l’Església de societat perfecta a Poble de Déu. El bisbe Casaldáliga també considera que estem en «Una hora de primavera eclesial», i ens esperona a «viure’l amb entusiasme». Pel bisbe emèrit de Saö Felix d’Uruguaia, cal anar «Forjant l’Església que somiem, tota ella fent-se responsable, acollidora, alliberadora». En el seu llibre ¿Tiene salvación la Iglesia? (publicat poc després de l’elecció del papa Francesc), Hans Küng manifesta tenir: «fundadas esperanzas para augurar una “primavera eclesial»

Però la primavera ve després de l’hivern. Almenys, meteorològicament parlant és així. Per tant, si hi ha primavera és perquè hi ha hagut un hivern; hi ha hagut un temps en el que l’Església s’ha centrat, de manera obsessiva en temes morals, com: avortament, anticonceptius, matrimoni homosexual... deixant de fer el que és més important. Víctor Codina, creu que l’Església ha d’anunciar sobretot «la bona nova de la salvació en Jesucrist, seguir l’impuls irreversible del Vaticà II sense caure en una ideologia restauracionista, [...] dialogant amb la cultura moderna i amb les altres esglésies i religions, fraternalment i sinodal» (V.Codina blog CJ)  

 

L’hivern eclesial ha durat molts segles. Podríem establir el seu inici quan Constantí el Gran, per l’Edicte de Milà, el 313 va permetre i afavorir l’expansió del cristianisme i aquest va acomodar la seva organització seguint el model de l’Imperi Romà. D’aleshores ençà el poder ha atrapat els representants als seus més alts dirigents: suscintament podríem senyalar el benedictí Gregori VII (s.XI) com a centralitzador, en benefici propi de totes les esglésies locals, reduint l’autonomia dels bisbes; el concili de Trento (s-XVI -convocat per tancar les diferències entre catòlics i reformistes -i amb la necessitat de fer-se fors davant l’amenaça truca-, que va acabar amb cisma a conseqüència del immobilisme dels catòlics que no volien perdre els privilegis de que gaudien i excomunió de Luter. Després, amb la publicació per Pius IX de la Sillabus Errorum (1864), i les conclusions del Concili Vaticà I (1869) decretant, de forma desconcertant, la infal·libilitat del papa van acabar d’allunyar l’Església de la cultura occidental impregnada dels principis de la Revolució Francesa (1789) -reconeixent la igualtat entre totes les persones-, com havia sigut al inici del cristianisme, en que les comunitats i els cristians mantenien una relació de comunió i fraternitat, dins de la seva autonomia. 
 

Amb Joan XXIII i el Concili Vaticà II, l’Església experimenta un canvi en profunditat, que es frenat pels papes subsegüents. Ara el papa Francesc reprèn aquella obertura i demana als ministres de l’Església que no siguin clergues de despatx, que surtin al carrer, que siguin pastors, que no facin de la confessió una tortura sinó un instrument de misericòrdia, que evitin menystenir els qui estan en situacions irregulars i no se sentin afalagats pels cortesans, perquè considera que «la cort és la lepra del papat» (cf V.C. blog citat).

 

En una viñeta dos capellans pregunten al papa Francesc: per què paga ell mateix el compte de l’hotel, viatja en bus i portar una creu que no és d’or? I, ell contesta: Potser sigui un malentès. Em van dir que soc el successor d’un pobre pescador de Galilea, no d’un emperador romà. Aquesta ha estat el gran error del papat.

Salvador Sol

UNA MONJA CONTEMPLATIVA EN L’ACCIÓ

«Quiero dar fe de mi esperanza, porque creo en los cielos nuevos y en una tierra en la que habite la justicia. Gracias a todos los que me acompañáis en el camino de la vida». Paraules de gratitud pronunciades per la monja Lucía Caram, en la celebració del seu vint-i-cinquè aniversari de vida religiosa contemplativa.

Sovint es té una idea equivocada del què significa una vida de contemplació. El diccionari del Institut d’Estudis Catalans, diu que es tracta d’una persona «que es lliura a la contemplació, a la meditació, a la vida espiritual». Dit així, sembla indicar que el contemplatiu-iva s’aïlla per estar sol en si mateix. Però, «La veritable soledat –ha escrit Thomas Merton- és la llar de la persona, la falsa soledat és el refugi de l’individualista. S’ha d’anar al desert no pas per a fugir de les persones sinó per a trobar-les en Déu». (T.M. Semillas de contemplación). La contemplació de sor Lucía li serveix per entendre millor la situació de les persones necessitades, que les institucions oficials ignoren, per s poder-les ajudar des de les seves pròpies necessitats; com Ignasi de Loiola és una «contemplativa en l’acció».

Un contemplatiu en l’acció no ens deixa mai indiferents. La seva petjada en el món queda impresa en obres i pensaments que ajuden a que el món –les persones- sigui millor. "Cuando uno se deja invadir por lo humano, cuando una persona se humaniza de verdad y es sensible al dolor del mundo, entonces es que Dios se le ha metido por los sentidos. (José Mª Castillo, "Humanizar a Dios"). Encaixa això en l’acció d’aquesta monja dominica contemplativa quan expressa que: «Dios no tiene manos, ¡pero tiene nuestras manos!» (La Contra, La Vanguardia, 6 de març de 2014).

Inquieta, incansable, amb les idees clares, viu des de fa dinou anys en un convent de Manresa, però no es cansa de repetir que: «No solo en un claustro cerrado se puede contemplar. Hoy más que nunca, Dios se manifiesta entre la gente. Mi claustro es con ellos». I, amb un punt d’ironia, diu: «Antes le pedía a Dios, y ahora mismo le pido a todo el mundo». Però fa alguna excepció: diu que no acceptaria diners de l’amo de Zara, perquè té el testimoni d’un hondureny que havia estat explotat, de petit, per aquesta empresa.  

Mario Benedetti, ha escrit: «No te rindas, por favor no cedas, / aunque el frío queme, / aunque el sol se esconda, / y se calle el viento, / aún hay fuego enh tu alma. / Aún hay vida en tus sueños».  

En algun lloc he llegit un pensament –crec que era del pare Arrupe- considerant que la vida té sentit quan després d’un, i pel seu esforç, el món és una mica millor. I en això es fonamenta l’esperança manifestada per sor Lucía. Jesús va instaurar el Regne, el seu inici, perquè els cristians l’anem construït, pas a pas, sense defallença: Com ho va expressar bellament Rudyard Kipling:  No quise dormir sin sueños: / y elegí la ilusión que me despierta, / el horizonte que me espera, / el proyecto que me llena, / y no la vida vacía de quien no busca nada, / no desea nada más que sobrevivir cada día." (R.K., Elegí la vida)

Una vida religiosa que contempla les necessitats dels últims de la societat és la tasca que lliurament s’ha imposat Lucía Caram, en un acte de plena consciència, buscant adorar Déu a través del seu amor per la gent. Quan això passa: «deja de haber divorcio entre las ideas y la vida. Y entonces es justamente cuando de verdad se encuentra con el Dios desconcertante, el Dios que nos reveló Jesús de Nazaret." (José Mª Castillo, "Humanizar a Dios")

Salvador Sol

A LA MORT D’UN AMIC, SACERDOT I CRISTIÀ

Amb una gran abraçada del Senyor haurà estat rebut Josep Maria Totosaus, en arribar a la casa del Pare. Vuitanta anys de vida, cinquanta-vuit dels quals sacerdot del Déu revelat per Jesús, escrupolosament fidel al seu Evangeli. De tarannà entre tímid i murri, ha sabut trampejar una malaltia complicada amb allò que ha estat la seva gran vocació d’apòstol de la Veritat. Per una banda al Centre d’Estudis Pastorals, col·laborant amb el seu gran amic Joan batlles (els dos en van ser apartats de forma barroera pel cardenal Carles), i per l’altre, la seva dedicació total a la revista quinzenal El Pregó, fundada per ell i per Casimir Martí, que n’ha estat -i n’és encara-, el director.
 

En el número 465 d’aquesta revista -potser l’última en la que Totosaus va exercir d’editor-, va escriure sobre les beatificacions de Tarragona (22/10/13) destacant el comentaris crítics, que li arribaven i allò que l’arquebisbe Jaume Pujol havia pronosticat al seu web (17/10/13) que seria una «gojosa experiència eclesial». Si es mira del punt de vista de la participació («gairebé tots els bisbes d’Espanya, 20 de l’estranger, mil cinc-cents preveres vinguts de tot el país, quatre mil familiars dels màrtirs, dos mil cinc-cents religiosos i religioses, i més de 25,000 pelegrins... ha estat un veritable do de Déu»), pot haver estat una gran èxit. Però no sembla que sigui amb grans espectacles que s’alimenta la fe dels creients. Al menys no ho feia així Jesús. «¿Perquè -es pregunta Totosaus en el seu article- aquesta exhibició de força de la CEE ajuntant en una gran celebració una pila de beatificacions que haurien trobat el seu lloc (algunes congregacions religioses així ho han manifestat) en un clima més familiar». I, lamenta que en aquell esdeveniment no es parlés «de la guerra civil, quan tothom sap el context d’aquells martiris», ni es fes referència a la bel·ligerància de l’Església oficial (carta col·lectiva de l’episcopat espanyol als bisbes del món sencer). Carta que van signar tots els prelats espanyols amb jurisdicció diocesana, excepte quatre que, per raons diverses, no van poder o no la van voler signar. Entre aquests, «el cardenal de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer, que prou li ho van fer pagar els militars revoltats i triomfants».
 

A mossèn Totosaus aquestes contradiccions l’amoïnaven. Ell ha tingut dos amors confessats -en certa manera utòpics-,en la seva vida terrena: una Església -com la que somniava el cardenal Martini-, «oberta, dialogant i evangèlica», i una Catalunya «rica i plena» -per la que van lluitar els herois de la resistència del 1714- capaç de decidir, per ella mateixa el seu futur. Com explica Saumell: «Totosaus va viure el pontificat de Joan XXIII i el Vaticà II, amb una gran esperança». De manera semblant va viure el què significava per el reviscolament de l’Església catalana el document episcopal: Arrels Cristianes de Catalunya, impulsat pel bisbe Carreras (1985), i el Concili Provincial Tarraconense (1995). Moments, tot ells, que va viure com d’una gran Pentecosta eclesial. La frenada de la jerarquia d’aquells esclats de l’Esperit li van suposar una forta sotragada però sense deixar-se endur pel desencís ni el pesimisme, va seguir creient en una necessària regeneració de l’Església que estimava.
 

Josep Maria Totosaus ha estat un sacerdot lúcid i intel·ligent. Ha deixat el seu pensament en diverses publicacions, llibres i revistes, però sense oblidar la seva tasca pastoral, exercida els últims anys a la parròquia de Santa Maria del Pi i a les comunitats de cristians de base, participat -segons diversos testimonis-, com un més.
 

Com Moisés, ha «vist» però no ha pogut entrar a la «terra promesa». L’amic Josep Maria ha començat una nova experiència de integració total en el Déu-Abbà de Jesús. Els qui som testimonis de la seva tenacitat sabem que no deixarà de «pregar» per l’Església catalana i universal, i per Catalunya a la que se sentia profundament arrelat. Descansi en la Pau del Senyor! .       

 

Salvador Sol

 

PODRÀ EL PAPA FRANCESC “EVANGELITZAR” LA CÚRIA?

Francesc d’Assis va sentir la veu de Crist que li demanava que restaurés l’Església davant del poderós Innocenci III. Avui, li toca fer-ho al papa Francesc, enfront de la Cúria. Té al seu favor l’acceptació de la gent. Ha estat elegit Persona de l’any 2013, se li ha dedicat un grafiti –tuitejat pel Vaticà- en que vola com Superman i, és portada de la revista Rolling Stone perquè evoca la cançó de Bob Dylan: The Times They Are A-Changin (Els temps estan canviant). Canvis que de moment són la imatge que projecta aquests jesuïta argentí que ha esdevingut, per la gràcia de Déu, responsable de l’Església Catòlica.
 

No hi ha dubte que Jorge Mario Bergoglio ha inaugurat un altre manera de ser papa, que no deixa ningú indiferent. Al quasi dogma: Extra Ecclesiam nulla salus, aquest papa sintonitza més amb la formulació de Jon Sobrino: Fora dels pobres no hi ha salvació. Ho ha dit per activa i per passiva, l’Església ha de ser pobra enmig dels pobres. Però sembla que per dins del Vaticà pinten bastos. El cardenal Tarcisio Bertone, Secretari d’Estat destituït, va dir haver estat víctima d’una «xarxa de corbs i d’escurçons» (Foc Nou, nº 460, F.Romeu). Alguna cosa en sabia, o intuïa, el bisbe Casldàliga quan va escriure aquell poema en que recomanava al papa: «deja la Cúria, Pedro».  
 

A Francesc se’l qualifica com «el Papa de la gent». És proper, no viu a les dependències papals, es desplaça amb un cotxe discret, paga les seves factures, s’adreça i abraça els malalts... Vol ser, per sobre de tot, el bisbe de Roma. Quan parla d’ecumenisme no es posa per sobre de les altres religions. Diu que «la unitat no arribarà com un miracle» i, invita a caminar junts, a resar els uns pels altres... Pensa que «si no col·laborem en tantes coses que podem fer en aquests món pel Poble de Déu la unitat no arribarà». La unitat no està en el camí que maquen les esglésies, sinó en el «camí que marca l’Esperit Sant». Com diu Francesc Torredeflot: «A la taula del diàleg, qui no hi és se l’espera» (Dialogal nº 37)
 

Una característica de l’acció apostòlica de Jesús se centre en les obres. Quan els deixebles de Joan li pregunten si és ell el messies o n’han d’esperar un altre, Jesús els dóna com arguments: els pobres reben l'anunci de la bona nova. (Lc 7,22). Si féssim la pregunta: ets tu l’Església de Jesús o n’hem d’esperar un altre? La resposta seria, sens dubte: Una altre Església és possible! Una Església en la que no se sentissin opinions de membres destacats com la del recent nomenat Secretari de la CEE, José María Gil Tamayo, afirmant: que la consulta catalana és «moralment inacceptable i inadmissible» (Servimedia, 13/12/13). O que l’encara prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la fe, l’arquebisbe Ludwig Müller, es despatxés a gust negant la possibilitat de que els divorciats tornats a casar puguin apropar-se als sagraments... El poder de la Cúria és molt gran, i està enquistat a la pell de l’Església, i han dut al fracàs la bona voluntat de més d’un papa. Cal tenir present que «l’Església és només un signe, res més, i que durant massa temps l’hem vista només com un signe de poder i de condemna» (J.Botey, El papa Francesc i la laïcitat de l’Estat, El Pregò 459-460). Francesc calla sobre les parelles homosexuals i avortaments, però denuncia que «gent sense escrúpols i que han perdut tot esperit d’humanitat condemni tanta altra gent a la misèria...» (Josep Lligades, Foc Nou, nº 461) Confiem que l’Esperit guiï les decisions de Francesc i l’Església sigui cada cop més, un espai del Regne.

Salvador Sol

ES POT FRUSTAR L’ESPERANÇA?

En el pensament de P. Teilhard de Chardin «El món només té interès si va endavant». Anar endavant, fins assolir un futur de benestar per a tothom, en el que «l’home no sigui un llop per a l’home». Pensem en el famós somni de Martin Luter King  «I Have a Dream!». L’esperança és l’últim que es perd, diem quan tenim una adversitat. Una esperança que esdevé virtut teologal quan s’agermana amb la fe i la caritat. Sovint, l’esperança, té un fort component d’Utopia,

 

«Què podem esperar?» respecta l’evolució de l’home, es preguntava Kant. I, una resposta possible, coherent amb el pensament del filòsof podria ser: El desenvolupament de totes les seves potencialitats. La construcció de «l’home» és un procés que es va assolint poc a poc, amb èxits i fracassos; amb un balanç històric minso però positiu, gràcies als esforços d’alguns utòpics que empenyen amb l’esperança de la conquesta definitiva, de l’«home nou», anhelat per l’apòstol Pau (Ef 2,15).

 

La ciència no ha trobat encara el sentit de l’existència humana i busca l’explicació en l’origen de l’univers. Només la fe ens obra a l’esperança que té com a horitzó el Regne, que no explica l’origen però ens duu «a la salvació» (1Te 5,8). Pel teòleg Josep Gil, la resposta la trobem en l’escatologia, entesa con «una doctrina sobre l’esperança» (J.Gil, L’esperança que no mor, p.12 Ed. Cruïlla). «En la filosofia utòpica blochiana: La vertadera gènesi no es troba pas al principi , sinó al final» (llibre citat, p.38)

 

Però, es pot frustrar l’esperança? «Naturalment –és la resposta d’Enrst Bloch- també l’esperança fundada pot quedar defraudada [...] altrament no seria esperança sinó confiança» (Cita de J.J.Tamayo a Cincuenta intelectuales para una conciencia critica, (p.24) Fragmenta Editorial). L’esperança és doncs, una virtut teologal que «respon a l’aspiració a la felicitat posada per Déu en el nostre cor i és per ella que desitgem el Regne del cel i la vida eterna» (S.Taltavull, Blog, 18/01/12), però també és una virtut humanista quan aspira a millorar les condicions de vida de l’home lliura que no necessita un ser superior que el tuteli. «L’esperança no és una qüestió de caràcter o d’estat d’ànim. [...] És un principi present en el procés del món i en la història humana des de sempre. [...] És un principi capaç de moure el món» (Tamayo, llibre citat, p.27)

 

Es pot frustra l’esperança? és el títol d’una conferència que va pronunciar E.Bloch a la Universitat de Tublinga, arran de l’aixecament de mur de Berlín (1961). Es tracta, segons Tamayo, d’una pregunta pertinent. «Es pertinent,  tota vegada que la seva tenaç i insubornable ideal de socialisme i llibertat amenaçava acabar en un fracàs rotund». I, encara que no és igual creure en la promesa bíblica de Déu que en les utopies de les societats perfectes que s’inventen els homes, el final pot ser el mateix. En això no veig diferència entre l’esperança entesa com a virtut teològica o virtut humana. L’esperança té el seu risc! «Què passaria si no hi hagués cel?» -preguntava Victor M. Amela a la Viqui Molins- «l’haver seguit Jesús; haver estimat aquí baix ja seria suficient» fou la resposta. (Vegis aquests mateix blog: Una monja que estima la gent del Raval)

 

L’esperança cristiana es fonamenta en les utopies del Regne que instaurà Jesús a Galilea i que els cristians de tots els temps estem cridats a seguir construint. Tamayo cita el teòleg Jean Hëring: «l’ideal cristià no és el de la princesa desterrada que aspira al retorn, sinó Abraham, que es posa en marxa cap al país desconegut que Déu li indicarà». La utopia de l’esperança cristiana té «la mirada posada en l’alliberament dels pobres de la terra». (cf Tamayo, llibre citat, ps. 30-31)

 

Ernst Bloch ha estat catalogat com el filòsof de les utopies concretes [...] i de les esperances. El seu pensament apunta a la consciència humana; com l’home es concep a sí mateix. Una consciència que no és solament producte del seu ésser sinó també d’allò que l’excedeix en formes d’utopies socials, econòmiques, religioses, culturals... És a dir, en tots aquells àmbits en els que la persona humana es compromet i s’interpel·la. Bloch, tenia l’esperança que el socialisme i el comunisme poguessin esdevenir els instruments adequats per a canalitzar allò més positiu que sobresurt, que va més enllà dels requisits estrictes de la vida humana -d’allò que és “excedent” en l’home-, en fets que transformessin la societat. Bloch partia de l’afirmació de Marx: «Estem vivint, encara, en la prehistòria de la humanitat» i que el nostre poeta Miquel Martí i Pol expressava dient: «Tot està per fer, i tot és possible». Tanmateix l’esperança cristiana apunta al pla de Déu; al Regne que està en procés vers la consolidació. L’esperança cristiana apunta al final del temps, quan Crist «haurà lliurat el Regne a Déu, al Pare, i haurà destruït tota mena de sobirania i poder» (1Co 15,24). Però no en tenim cap certesa. La frustració és possible. Només tenim les paraules de Jesús, i la fe que ens fa creure com l’apòstol Pere que només Ell té «paraules de vida eterna».(Jn 6,68).

Salvador Sol

Historia Completa de los Catalanes

EL MILLOR REGAL DE 2013 PELS CRISTIANS.-

Pels cristians, el millor regal del 2013 ha estat el papa Francesc. El jesuïta Jorge Mario Bergoglio, està donant esperança a la nostra Església desanimada, amb una jerarquia que, amb algunes excepcions (més aviat poques), està obsessionada en una teologia preconciliar que no ajuda a entendre l’Evangeli com una bona nova; com un missatge d’esperança en un Déu que complirà la seva promesa.

 

El papa Francesc ens parla de l’Alegria de l’Evangeli. Un text, que segons L.Boff fa presents «les categories de l’encontre, de la proximitat, de la misericòrdia, del lloc central dels pobres, de la bellesa, de la revolució de la tendresa, i de la mística del viure junts». Un papa que no deixa indiferents als no creients pel seu discurs exempt de clericalisme carrincló. Ell és franc: diu als periodistes a la primera conferència de premsa: «no els beneeixo perquè sé que alguns no sou creients, però sapigueu que tots sou fills de Déu». I en un altre ocasió, quan el periodista Eugenio Scalfari, li manifesta no creure en l’ànima, ell li replica: «no hi creu però la té!».

 

No estem acostumats a un papa que rigui obertament sense que ho faci de forma reprimida. Un papa que parla amb tothom i no recrimina ningú. El nou papa estima les persones; a totes. Són paraules seves: «hem empresonat a Crist en esquemes avorrits». «Cada cop que intentem tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, una altre forma d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades d’un significat nou per el món actual». (Evangelii Gaudium, nº 11). Res a veure amb predicacions dogmàtiques de papes anteriors en les que només es destacava la norma i la moral, sense deixar espai al dubte, en presumir d’infal·libilitat. (cf. L.Boff, Columna semanal, 2013-12-31).

 

El papa Francesc no pot ser classificat de dretes ni d’esquerres. Ell és un «home lliure i decidit» (J.M.Castillo) que no li fa por aplicar l’esperit d’amor de l’Evangeli i centrar-se en les causes de Jesús. Les causes de Jesús, que s’adrecen als qui pateixen limitacions i són marginats, i esdevenen el testimoni del seu messianisme davant dels deixebles de Joan: «els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova» (Mt 11,5). Les causes de Jesús són (han de ser) les causes de l’Església. Sembla (hi ha senyals que evidencien) que el papa ha emprés aquests camí. El gest de la seva implicació en la celebració del dia de la família al temple de la Sagrada Família (enviant un representant i fent-se present a través del plasma) i no a la celebració massiva i grandiloqüent, en una gran esplanada, propiciada pel cardenal Rouco, poden ser signes eloqüents de la nova orientació que el papa vol imprimir a l’Església. Una Església propera i identificada amb els problemes de l’home d’avui; una Església pobre, immersa en la pobresa de la gent a la que ha d’anunciar el missatge cristià.

 

L’Esperit que vetlla per l’Església ha fet possible que aquesta hagi trobat l’home carismàtic que corresponent a aquest moment històric. Però, amb tot, no fora bo ser excessivament “papistes”. Ell exerceix el mestratge de l’Església però no és el mestre: «Perquè de mestre només en teniu un» (Mt 23,8). Ens cal anar en compte, no fos cas que caiguéssim en un tipus molt concret d’idolatria.

Salvador Sol