Pels cristians, el millor regal del
2013 ha estat el papa Francesc. El jesuïta Jorge Mario Bergoglio, està donant
esperança a la nostra Església desanimada, amb una jerarquia que, amb algunes
excepcions (més aviat poques), està obsessionada en una teologia preconciliar
que no ajuda a entendre l’Evangeli com una bona nova; com un missatge
d’esperança en un Déu que complirà la seva promesa.
El papa Francesc ens parla de l’Alegria
de l’Evangeli. Un text, que segons L.Boff fa presents «les categories de
l’encontre, de la proximitat, de la misericòrdia, del lloc central dels pobres,
de la bellesa, de la revolució de la
tendresa, i de la mística del viure
junts». Un papa que no deixa
indiferents als no creients pel seu discurs exempt de clericalisme carrincló.
Ell és franc: diu als periodistes a la primera conferència de premsa: «no els beneeixo perquè sé que alguns no sou
creients, però sapigueu que tots sou fills de Déu». I en un
altre ocasió, quan el periodista Eugenio Scalfari, li manifesta no creure en
l’ànima, ell li replica: «no hi creu però la
té!».
No estem acostumats a un papa que
rigui obertament sense que ho faci de forma reprimida. Un papa que parla amb
tothom i no recrimina ningú. El nou papa estima les persones; a totes. Són
paraules seves: «hem empresonat a Crist en esquemes avorrits». «Cada cop que intentem
tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous
camins, mètodes creatius, una altre forma d’expressió, signes més eloqüents,
paraules carregades d’un significat nou per el món actual». (Evangelii Gaudium,
nº 11). Res a veure amb predicacions
dogmàtiques de papes anteriors en les que només es destacava la norma i la
moral, sense deixar espai al dubte, en presumir d’infal·libilitat. (cf. L.Boff, Columna semanal, 2013-12-31).
El papa Francesc no pot ser classificat
de dretes ni d’esquerres. Ell és un «home lliure
i decidit» (J.M.Castillo) que no li fa por aplicar l’esperit d’amor
de l’Evangeli i centrar-se en les causes de Jesús. Les causes de Jesús, que s’adrecen
als qui pateixen limitacions i són marginats, i esdevenen el testimoni del seu
messianisme davant dels deixebles de Joan: «els cecs hi
veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els
morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova» (Mt 11,5). Les causes de Jesús són (han de ser) les causes de
l’Església. Sembla (hi ha senyals que evidencien) que el papa ha emprés aquests
camí. El gest de la seva implicació en la celebració del dia de la família al
temple de la Sagrada Família (enviant un representant i fent-se present a
través del plasma) i no a la celebració massiva i grandiloqüent, en una gran esplanada, propiciada pel cardenal Rouco,
poden ser signes eloqüents de la nova orientació que el papa vol imprimir a l’Església.
Una Església propera i identificada amb els problemes de l’home d’avui; una
Església pobre, immersa en la pobresa de la gent a la que ha d’anunciar el
missatge cristià.
L’Esperit que vetlla per l’Església
ha fet possible que aquesta hagi trobat l’home carismàtic que corresponent a
aquest moment històric. Però, amb tot, no fora bo ser excessivament “papistes”.
Ell exerceix el mestratge de l’Església però no és el mestre: «Perquè de mestre només
en teniu un» (Mt 23,8). Ens cal
anar en compte, no fos cas que caiguéssim en un tipus molt concret d’idolatria.
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada