«Què podem
esperar?» respecta l’evolució de l’home, es preguntava Kant. I, una resposta
possible, coherent amb el pensament del filòsof podria ser: El desenvolupament
de totes les seves potencialitats. La construcció de «l’home» és un procés que
es va assolint poc a poc, amb èxits i fracassos; amb un balanç històric minso
però positiu, gràcies als esforços d’alguns utòpics que empenyen amb l’esperança
de la conquesta definitiva, de l’«home nou», anhelat per l’apòstol Pau (Ef
2,15).
La ciència no ha
trobat encara el sentit de l’existència humana i busca l’explicació en l’origen
de l’univers. Només la fe ens obra a l’esperança que té com a horitzó el Regne,
que no explica l’origen però ens duu «a la salvació» (1Te 5,8). Pel teòleg
Josep Gil, la resposta la trobem en l’escatologia, entesa con «una doctrina
sobre l’esperança» (J.Gil, L’esperança
que no mor, p.12 Ed. Cruïlla). «En la filosofia utòpica blochiana: La vertadera gènesi no es troba pas al principi
, sinó al final» (llibre citat, p.38)
Però, es pot
frustrar l’esperança? «Naturalment –és la resposta d’Enrst Bloch- també
l’esperança fundada pot quedar defraudada [...] altrament no seria esperança
sinó confiança» (Cita de J.J.Tamayo a Cincuenta
intelectuales para una conciencia critica, (p.24) Fragmenta Editorial). L’esperança és doncs, una virtut teologal
que «respon a l’aspiració a la felicitat posada per Déu en el nostre cor i és
per ella que desitgem el Regne del cel i la vida eterna» (S.Taltavull, Blog, 18/01/12), però també és una virtut
humanista quan aspira a millorar les condicions de vida de l’home lliura que no
necessita un ser superior que el tuteli. «L’esperança no és una qüestió de caràcter
o d’estat d’ànim. [...] És un principi present en el procés del món i en la
història humana des de sempre. [...] És un principi capaç de moure el món»
(Tamayo, llibre citat, p.27)
Es pot frustra
l’esperança? és el títol d’una conferència que va pronunciar E.Bloch a la
Universitat de Tublinga, arran de l’aixecament de mur de Berlín (1961). Es
tracta, segons Tamayo, d’una pregunta pertinent. «Es pertinent, tota vegada que la seva tenaç i insubornable
ideal de socialisme i llibertat amenaçava acabar en un fracàs rotund». I, encara
que no és igual creure en la promesa bíblica de Déu que en les utopies de les societats
perfectes que s’inventen els homes, el final pot ser el mateix. En això no veig
diferència entre l’esperança entesa com a virtut teològica o virtut humana.
L’esperança té el seu risc! «Què passaria si no hi hagués cel?» -preguntava
Victor M. Amela a la Viqui Molins- «l’haver seguit Jesús; haver estimat aquí
baix ja seria suficient» fou la resposta. (Vegis aquests mateix blog: Una monja
que estima la gent del Raval)
L’esperança
cristiana es fonamenta en les utopies del Regne que instaurà Jesús a Galilea i
que els cristians de tots els temps estem cridats a seguir construint. Tamayo
cita el teòleg Jean Hëring: «l’ideal cristià no és el de la princesa desterrada
que aspira al retorn, sinó Abraham, que es posa en marxa cap al país desconegut
que Déu li indicarà». La utopia de l’esperança cristiana té «la mirada posada
en l’alliberament dels pobres de la terra». (cf Tamayo, llibre citat, ps.
30-31)
Ernst Bloch ha
estat catalogat com el filòsof de les utopies concretes [...] i de les
esperances. El seu pensament apunta a la consciència humana; com l’home es
concep a sí mateix. Una consciència que no és solament producte del seu ésser
sinó també d’allò que l’excedeix en formes d’utopies socials, econòmiques,
religioses, culturals... És a dir, en tots aquells àmbits en els que la persona
humana es compromet i s’interpel·la. Bloch, tenia l’esperança que el socialisme
i el comunisme poguessin esdevenir els instruments adequats per a canalitzar allò
més positiu que sobresurt, que va més enllà dels requisits estrictes de la vida
humana -d’allò que és “excedent” en l’home-, en fets que transformessin la
societat. Bloch partia de l’afirmació de Marx: «Estem vivint, encara, en la
prehistòria de la humanitat» i que el nostre poeta Miquel Martí i Pol
expressava dient: «Tot està per fer, i tot és possible». Tanmateix l’esperança cristiana apunta al pla de Déu; al Regne que
està en procés vers la consolidació. L’esperança cristiana apunta al final
del temps, quan Crist «haurà lliurat el Regne a Déu, al Pare, i haurà destruït
tota mena de sobirania i poder» (1Co 15,24). Però no en tenim cap certesa. La frustració
és possible. Només tenim les paraules de Jesús, i la fe que ens fa creure com l’apòstol
Pere que només Ell té «paraules de vida eterna».(Jn 6,68).
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada