Francesc d’Assis
va sentir la veu de Crist que li demanava que restaurés l’Església davant del
poderós Innocenci III. Avui, li toca fer-ho al papa Francesc, enfront de la
Cúria. Té al seu favor l’acceptació de la gent. Ha estat elegit Persona de
l’any 2013, se li ha dedicat un grafiti
–tuitejat pel Vaticà- en que vola com Superman i, és portada de la revista
Rolling Stone perquè evoca la cançó de Bob Dylan: The Times They Are A-Changin (Els temps estan canviant). Canvis que
de moment són la imatge que projecta aquests jesuïta argentí que ha esdevingut,
per la gràcia de Déu, responsable de l’Església Catòlica.
No hi ha dubte que Jorge Mario
Bergoglio ha inaugurat un altre manera de ser papa, que no deixa ningú
indiferent. Al quasi dogma: Extra
Ecclesiam nulla salus, aquest papa sintonitza més amb la formulació de Jon
Sobrino: Fora dels pobres no hi ha
salvació. Ho ha dit per activa i per passiva, l’Església ha de ser pobra enmig dels pobres. Però sembla que per
dins del Vaticà pinten bastos. El cardenal Tarcisio Bertone, Secretari d’Estat
destituït, va dir haver estat víctima d’una «xarxa de corbs i d’escurçons» (Foc Nou, nº 460, F.Romeu). Alguna cosa
en sabia, o intuïa, el bisbe Casldàliga quan va escriure aquell poema en que
recomanava al papa: «deja la Cúria, Pedro».
A Francesc se’l qualifica com «el Papa de la gent». És proper, no viu a
les dependències papals, es desplaça amb un cotxe discret, paga les seves
factures, s’adreça i abraça els malalts... Vol ser, per sobre de tot, el bisbe
de Roma. Quan parla d’ecumenisme no es posa per sobre de les altres religions.
Diu que «la unitat no arribarà com un miracle» i, invita a caminar junts, a resar els uns pels altres... Pensa que «si
no col·laborem en tantes coses que podem fer en aquests món pel Poble de Déu la
unitat no arribarà». La unitat no està en el camí que maquen les esglésies,
sinó en el «camí que marca l’Esperit Sant». Com diu Francesc Torredeflot: «A la
taula del diàleg, qui no hi és se l’espera» (Dialogal nº 37)
Una característica de l’acció
apostòlica de Jesús se centre en les obres. Quan els deixebles de Joan li pregunten
si és ell el messies o n’han d’esperar un altre, Jesús els dóna com arguments: els pobres reben l'anunci de la bona nova.
(Lc 7,22). Si féssim la pregunta: ets tu l’Església de Jesús o n’hem d’esperar
un altre? La resposta seria, sens dubte: Una altre Església és possible! Una
Església en la que no se sentissin opinions de membres destacats com la del recent
nomenat Secretari de la CEE, José María Gil Tamayo, afirmant: que la consulta
catalana és «moralment inacceptable i
inadmissible» (Servimedia, 13/12/13). O que l’encara prefecte de la Congregació
per a la Doctrina de la fe, l’arquebisbe Ludwig Müller, es despatxés a gust negant
la possibilitat de que els divorciats tornats a casar puguin apropar-se als
sagraments... El poder de la Cúria és molt gran, i està enquistat a la pell de
l’Església, i han dut al fracàs la bona voluntat de més d’un papa. Cal
tenir present que «l’Església
és només un signe, res més, i que durant massa temps l’hem vista només com un
signe de poder i de condemna»
(J.Botey, El papa Francesc i la laïcitat
de l’Estat, El Pregò 459-460). Francesc calla sobre les parelles
homosexuals i avortaments, però denuncia que «gent sense escrúpols i que han
perdut tot esperit d’humanitat condemni tanta altra gent a la misèria...» (Josep
Lligades, Foc Nou, nº 461) Confiem que l’Esperit guiï les decisions de Francesc
i l’Església sigui cada cop més, un espai del Regne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada