A LA MORT D’UN AMIC, SACERDOT I CRISTIÀ

Amb una gran abraçada del Senyor haurà estat rebut Josep Maria Totosaus, en arribar a la casa del Pare. Vuitanta anys de vida, cinquanta-vuit dels quals sacerdot del Déu revelat per Jesús, escrupolosament fidel al seu Evangeli. De tarannà entre tímid i murri, ha sabut trampejar una malaltia complicada amb allò que ha estat la seva gran vocació d’apòstol de la Veritat. Per una banda al Centre d’Estudis Pastorals, col·laborant amb el seu gran amic Joan batlles (els dos en van ser apartats de forma barroera pel cardenal Carles), i per l’altre, la seva dedicació total a la revista quinzenal El Pregó, fundada per ell i per Casimir Martí, que n’ha estat -i n’és encara-, el director.
 

En el número 465 d’aquesta revista -potser l’última en la que Totosaus va exercir d’editor-, va escriure sobre les beatificacions de Tarragona (22/10/13) destacant el comentaris crítics, que li arribaven i allò que l’arquebisbe Jaume Pujol havia pronosticat al seu web (17/10/13) que seria una «gojosa experiència eclesial». Si es mira del punt de vista de la participació («gairebé tots els bisbes d’Espanya, 20 de l’estranger, mil cinc-cents preveres vinguts de tot el país, quatre mil familiars dels màrtirs, dos mil cinc-cents religiosos i religioses, i més de 25,000 pelegrins... ha estat un veritable do de Déu»), pot haver estat una gran èxit. Però no sembla que sigui amb grans espectacles que s’alimenta la fe dels creients. Al menys no ho feia així Jesús. «¿Perquè -es pregunta Totosaus en el seu article- aquesta exhibició de força de la CEE ajuntant en una gran celebració una pila de beatificacions que haurien trobat el seu lloc (algunes congregacions religioses així ho han manifestat) en un clima més familiar». I, lamenta que en aquell esdeveniment no es parlés «de la guerra civil, quan tothom sap el context d’aquells martiris», ni es fes referència a la bel·ligerància de l’Església oficial (carta col·lectiva de l’episcopat espanyol als bisbes del món sencer). Carta que van signar tots els prelats espanyols amb jurisdicció diocesana, excepte quatre que, per raons diverses, no van poder o no la van voler signar. Entre aquests, «el cardenal de Tarragona Francesc Vidal i Barraquer, que prou li ho van fer pagar els militars revoltats i triomfants».
 

A mossèn Totosaus aquestes contradiccions l’amoïnaven. Ell ha tingut dos amors confessats -en certa manera utòpics-,en la seva vida terrena: una Església -com la que somniava el cardenal Martini-, «oberta, dialogant i evangèlica», i una Catalunya «rica i plena» -per la que van lluitar els herois de la resistència del 1714- capaç de decidir, per ella mateixa el seu futur. Com explica Saumell: «Totosaus va viure el pontificat de Joan XXIII i el Vaticà II, amb una gran esperança». De manera semblant va viure el què significava per el reviscolament de l’Església catalana el document episcopal: Arrels Cristianes de Catalunya, impulsat pel bisbe Carreras (1985), i el Concili Provincial Tarraconense (1995). Moments, tot ells, que va viure com d’una gran Pentecosta eclesial. La frenada de la jerarquia d’aquells esclats de l’Esperit li van suposar una forta sotragada però sense deixar-se endur pel desencís ni el pesimisme, va seguir creient en una necessària regeneració de l’Església que estimava.
 

Josep Maria Totosaus ha estat un sacerdot lúcid i intel·ligent. Ha deixat el seu pensament en diverses publicacions, llibres i revistes, però sense oblidar la seva tasca pastoral, exercida els últims anys a la parròquia de Santa Maria del Pi i a les comunitats de cristians de base, participat -segons diversos testimonis-, com un més.
 

Com Moisés, ha «vist» però no ha pogut entrar a la «terra promesa». L’amic Josep Maria ha començat una nova experiència de integració total en el Déu-Abbà de Jesús. Els qui som testimonis de la seva tenacitat sabem que no deixarà de «pregar» per l’Església catalana i universal, i per Catalunya a la que se sentia profundament arrelat. Descansi en la Pau del Senyor! .       

 

Salvador Sol