DIOS ES PARA TODOS IGUAL, ES AMOR, DON INFINITO*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 20,1-16) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


CONTEXT

Avui l’evangeli també va dirigit a la comunitat. Els primers cristians eren jueus, però poc a poc si van anar agregant pagans i d’altres religions. És probable que els més veterans demanaven privilegis.

Aquesta paràbola intenta advertir als cristians que no és cap privilegi haver accedit a la fe abans que els altres. Aquest sentiment de superioritat estava molt arrelat al pensament jueu. Ells eren els elegits i els privilegiats. Déu tenia l’obligació de tractar-los millor que als altres. .

En el capítol anterior, Jesús havia dit al jove ric que vengués tot el que tenia i el seguís.

Pere li recorda a Jesús que ells ho han deixat tot per seguir-lo i li pregunta: Què tindrem?.

Jesús li promet cent vegades més, però acaba amb aquesta frase enigmàtica: «Hi ha primers que seran els últims i últims que seran els primers.»

En el relat d’avui es repeteix aquesta frase, però invertint els termes; donant a entendre que la paràbola es una demostració de que la frase es fa realitat, i que ningú es faci il·lusions.

Les lectures dels tres últims diumenges hem llegir tres idees interessants, sobre el mateix tema:

- el diumenge 23, es parlava de la correcció fraterna; del perdó al germà

- el diumenge 24 de la necessitat de perdonar els deutes sense tenir en compta la quantitat.

- avui, de la necessitat de compartir amb els altres sense límits, no per un sentit de justícia humana, sinó per amor.

Tot un procés d’aproximació a l‘amor que Déu manifesta en cadascú de nosaltres.



EXPLICACIÓ

En el relat d’avui, es barreja l’al·legoria i la paràbola.

A l’al·legoria, cada un dels elements del relat signifiquen una altre realitat concreta. A la paràbola, és el conjunt el que ens porta a un altre realitat a través d’un trencament en el mateix procés lògic de la història.

Així, la vinya fa referència al poble elegit i el propietari a Déu. Però hi ha un punt d’inflexió, quan diu que: «Els primers esperaven rebre més.» Vol destacar la «injustícia» de pagar el mateix a tots els treballadors.

Des de la lògica humana, l’amo de la vinya hauria de tractar diferent els de la primera hora dels de la última. Per altra banda, el propietari actua des de l’amor absolut, cosa que només pot fer Déu.

La paràbola potser ens vol dir que amb Déu no podem tenir una relació d’estira i afluixa. El treball a la comunitat, ha d’imitar la justícia d’aquest Déu, i ser totalment desinteressat.

La paràbola tracte de resoldre un problema que es planteja des d’una visió mítica de Déu i de l’home. Déu seria el sobirà i senyor que tindria l’home com a servent i jornaler. Si prenem consciència de que Déu està identificat amb l’ésser humà, no des de fora; des d’alguna part de l’univers, no té sentit parlar de retribució o de paga.

Té molta tela la frase: «Els últims seran els primers i els primers seran els últims.» En realitat el que ens està dient és que tota escala per valorar als éssers humans, deixa de ser consistent quan el qui ens valora és Déu. Els criteris humans sempre són insuficients per judicar el grau de pertinença al Regne de Déu.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge xxv durant l'any (Mt 20,1-16)

"Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers. «Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari.". (Mt 20,8-10)

El Déu de Jesús «trenca tots els nostres esquemes.» Als qui protesten perquè han treballat tot el dia per un denari, com els qui només han treballat una hora, els diu: «Teniu enveja perquè jo sóc generós?» (Ibid 15)

Déu fa de Déu i és just. Dona l’oportunitat de guanyar-se el salari del dia, als qui no han tingut la sort de ser contractats el matí. I paga segons el pactat , sense tenir en compta les hores treballades.

«Déu és bo amb tots, ho mereixin o no, siguin creients o ateus. La seva bondat misteriosa va més enllà de la fe dels creients i de la increença dels ateus.» (Pagola)

El missatge és clar: «No hem d’estimar Déu perquè ens estimi, sinó estimar com Déu ens estima.» (Fray Marcos)

*.- Veure evangeli i comentaris de:

- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

- Fray Marcos – Fe adulta (clicar): MATEO

ENSÉÑANOS A PERDONAR*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 18,21-35) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’avui és continuació del que vam llegir el diumenge passat, en quel el perdó es donava per suposat. Avui Mateu ens parla de com hem de perdonar.

El perdó no és altre cosa que una de les manifestacions de l’amor, i connecta amb l’amor a l’enemic.

EXPLICACIÓ

La frase, «setanta vegades set», no s’ha d’entendre literalment. El que vol dir, és: perdonar sempre. El perdó no ha de ser un acte, sinó una actitud.

Jesús vol deixar molt clar que no és suficient, perdonar quatre vegades, com deien els rabins més generosos, ni set com demanava Pere.

La paràbola no necessita explicació, Només fixar-se en la diferència entre el deute que perdona el senyor, i la misèria que l’empleat no és capaç de perdonar.

La sentència és important: Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.(Mt 18,35)

Frase dura que encaixa més amb el Déu en el que creien els jueus, que amb el que predicava Jesús, que és Pare: «compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor.» (Sl 102,8).

Nosaltres també ens sentim més a gust amb el Déu de l’AT. Amb el Déu que premia i castiga perquè permet que nosaltres puguem fer el mateix.

El perdó només pot néixer d’un amor verdader.

Perdonar no és fàcil. Com tampoc ho és estimar. Va en contra de tots els instints. Va en contra del que és raonable. Els raonaments no ens convenceran mai de que hem de perdonar.

El perdó de Déu és primer. Creure em el seu perdó ens fa capaços de perdonar també nosaltres als qui ens ofenen. No al revés.

Ara bé, l’única manera d’estar segurs de que ho hems descobert i acceptat, és que perdonem.

Mateu, en el capítol 6 ja ho va deixar clar: «Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres.» (Mt 6,14);

*.- Per veure l’original (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Diumenge 24 durant l’any – (Mt 18,21-35)

«Aleshores Pere preguntà a Jesús: --Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? --Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.» (Mt 18,21-22)

No entenem les paraules de Jesús, «si no perdonem a tots i per tot, No és només l’ofès qui necessita perdonar per ser humà. També qui ofèn necessita del perdó per humanitzar-se.» (Fray Marcos)

Perdonar sempre. «La ràbia, la impotència i el dolor de qui ha estat víctima de la violència [...] el ressentiment i l’agressivitat... em fan veure amb més claredat què seria d’un món on se suprimís el perdó.» (Pagola)

S’ha de perdonar com perdona Déu. Perquè: «Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.» (Mt 18,35)

*.- Veure evangeli i comentaris de:

- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

- Fray Marcos – Fe adulta (clicar): MATEO

REFLEXIONS

«El silenci forja el sentit. I l’estem abandonant a canvi d’una superficialitat banal i insulsa. Hi ha soroll arreu per no haver de pensar.» (Raimon Panikkar)

És bo buscar espais de silenci i intentar tranquil·litzar la ment: «La loca de la casa» com li deia Santa Teresa. El seu potencial ens supera, i ens obliga a aturar-nos, ni que sigui per fer un cafè, i aprofitar per posar una mica d’ordre al tràfec del dia.

Des del silenci s’han fet les coses més importants: Ignasi de Loiola es va retirar a una cova de Manresa per reflexionar i pensar, abans de fundar la Companyia de Jesús (els jesuïtes). Envoltat d’un silenci absolut, Beethoven va compondre la Novena Simfonia. Jesús de Natzaret, de tant en tant, se separava de la cent per pregar.

Panikkar, es retirà a Tavertet (poblet situat entre les serralades del Collsacabra i Les Guilleries), per «Huir del mundanal ruido...» --seguint l’anhel de fray Luis de León--, i trobar, en el silenci ancestral de la natura, les condicions adequades per descansar, escriure i meditar.

El soroll, tot i que forma part de la vida –naixem entre crits a la sala de parts. Hi ha soroll al carrer; a casa, la ràdio o la tele (o les obres del veï)... El soroll és un mal company per arribar al fons de la vida.

Viuríem de forma més humana, si seguíssim d’alguna manera, el principi monàstic de la Regla de Sant Benet: «Ora et labora.» Pensar, de tant en tant, que a més de biologia som esperit..

Un místic del nostre temps, Pablo d’Ors (fundador del grup de meditació, Amigos del desierto), va escriure el llibre, «Biografía del silencio», on recomana el silenci com aliment espiritual i assenyala quatre condicions que et poden situar en el camí de la meditació, o l’aprofundiment interior: «Aturar-se, callar, escoltar i mirar.» En català diem «badar» quan ens aturem per observar.

Meditar, reflexionar, discernir... són paraules que ens porten a descobrir aquell jo interior que sovint oblidem, però amb qui ens hauríem de posar d’acord per a prendre les decisions importants i trobar el nostre projecta de vida autèntic.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 

CORRECCIÓN FRATERNAL*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 18,15-20) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Els textos de Mateu sobre l’Església (és l’únic evangelista que en parla) no es refereix a una superestructura, sinó a la petita assemblea local que és la que viu la fe en Jesús. Es la primera vegada que es fa servir el terme «germà» per parlar d’un membre de la comunitat. Aquestes ja eren pràctiques que es feien a la sinagoga.

Cal parar compta que en aquest evangeli no es parla de comunitat (església) perfecta, sinó d’una comunitat de germans, que reconeixen les seves limitacions i necessiten dels altres per superar els seus errors.


EXPLICACIÓ
«Si el teu germà et fa una ofensa» (Mt 18,15. BCI) En altres traduccions es diu:«Si el teu germà peca.» Segons la primera versió, es tractaria d’un tema personal. En la segona, al dir «peca» en abstracte, té sentit dir que si no fa cas intervingui la comunitat. Segons la versió que es llegeixi, hi ha el perill d’entendre-ho com un conflicte purament personal en el que, la comunitat hauria d’intervenir, només com últim recurs, per decidir la sanció.

Aquesta segona versió --Si el teu germà peca-- devia ser l’habitual a les primeres comunitats, en les que es vetllava pel capteniment dels seus membres, entre ells i la comunitat.

«Tot allò que lligueu...» (Ibid 18) És una imatge de l’AT que ja utilitzaven els rabins de l’època; aquí fa referència a la capacitat d’acceptar o excloure algú a la comunitat.

El concepte de pecat, com ofensa a Déu, que necessite també el perdó de Déu, tal com avui ho entenem, encara trigaria uns segles a definir-se.

«Tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat.» (Ibid) Sembla que la potestat recau en la cominitat. Tanmateix fa dos diumenges Jesús deia el mateix a Pere, donant-li les claus. Quin dels dos textos estarà en la veritat? Només hi ha una solució: que Pere actuï com a cap de la comunitat,

«On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.» (Ibid 20) És molt important a l’hora de prendre consciència del que significa una reunió (eklesia) dels seguidors de Jesús.

Què significa estar reunits en el seu nom? No es tracte de compartir i unificar criteris humans, sinó d’acceptar els criteris de Jesús. D’identificar-se amb l’actitud de Jesús, és a dir, buscant únicament el bé de l’home, de tots els homes, també dels que no son del grup o estan en contra d’ell. Aquesta és l’única manera de fer presente a Jesús.

* Veure l’original i un comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO

 

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge XXIII durant l’any – (Mt 18,15-20)

Paraula de Jesús.- «Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.» (Mt 18, 19-20)

Comentari.- La bona relació entre els humans és l’espai de Déu. Ho diu una antífona antiga: «On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu.»

Església vol dir assemblea: «Poble de Déu», com la va definir el Concili Vaticà II. «Enmig d’una societat indiferent i descreguda» (Pagola), és necessari un espai de trobada presidida per l’amor; «una església que ofereixi un testimoni creïble de Jesús.» (Ibid)

«On dos o tres...» Jesús es compromet estar al costat d’aquells que identificant-se amb el que va ser la seva vida, «busquin el bé dels altres, de tots els altres. També dels que no són del grup o fins i tot hi estan en contra.» (Fray Marcos)

Jesús segueix al món, actuant a través dels qui fan el que ell va fer: ajudar i perdonar.

*.- Veure evangeli i comentaris de:
- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com
- Fray Marcos – Fe adulta (clicar): MATEO

 

SERVIR A LOS DEMÁS Y ACEPTAR LAS ONSECUENCIAS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 16,21-27) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Jesús segueix a Cesarea de Filip, fora del territori de Palestina.

El que Mateu posa avui en boca de Jesús, ni tant sols és acceptable pels seguidors. Jesús acaba de felicitar a Pere prr expressar pensaments divins. Però ara el critica amb duresa per pensar com els homes. La diferència és abismal; i a més, tant sols a unes línies de distància en el mateix evangeli.

Igual que Pere, els cristians de totes les èpoques, ens hem escandalitzat de la creu, i d’haver estat a les nostres mans, ni un sol hauria elegit per a Jesús el camí que ell va seguir. No és la imatge de profeta o de Messies victoriós; menys encare el de Fill de Déu. Ara es presenta com el «Servidor» que es lliure als altres, i així fa present a un Déu que és amor.

Les paraules de Pere i la seva actitud, davant l’anunci del Mestre de la seva mort, demostra que ni ell ni els altres deixebles, havien entès allò que significava Jesús. La major dificultat per a poder acceptar la novetat, fou la seva religió.

Per entendre Jesús, s’ha de deixar de pensar com els humans i començar a pensar com Déu. Pensar com Déu és deixar de ajustar-se a aquest món. Com va escriure Sant Pau: es transfor­mar-se per la renovació de la ment. (Rm 12.2)

En el relat d’avui podem descobrir tres punts importants.

1.- L’anunci de la passió.

La mort de Jesús fou pels primers cristians el punt més impactant de la seva vida.

Jesús anuncia la seva mort fins a quatre vegades en l’evangeli de Mateu. La vida de Jesús va estar en perill constantment, pel que feia i pel que deia.

2.- La vehement protesta de Pere i recriminació de Jesús.

Pere respon a Jesús pensant com un jueu. També el dia que van anar a prendre a Jesús, Pere el defensà amb l’espasa.

El text ens vol transmetre que la idea falsa de Déu que tenien, fa que Jesús sigui un representant de Déu inacceptable.

Ni als fariseus ni als lletrats, ni als sacerdots Jesús els dirigeix paraules tan dures. Això vol indicar que la proposta de Pere era la gran temptació de tot ésser humà. També per a Jesús. La verdadera temptació no no ve de fora sinó de dins.

Jesús no rebutja Pere com a deixeble, però vol que descobreixi el seu messianisme verdader.

3.- La invitació al seguiment amb totes les conseqüències.

El seguiment, és molt important en tots els evangelis. Es tracte de canviar la manera de relacionar-se amb Déu i amb els altres, i entrar en la dinàmica espiritual que Jesús manifesta a la seva vida.

Negar-se a un mateix suposa renunciar a tota ambició personal. L’individualisme i l’egoisme queden fora de Jesús i de qui el vulgui seguir.

Carregar amb la creu és acceptar l’oposició del món. No es tracte de que «la creu que Déu ens envia» ni de la que ens proporciona la vida, sinó de la que ens ve d’altres persones –siguin amics o enemics-- per ser fidels a l’evangeli.

El que cal entendre és que aquesta proposta de via l’ha de fer cadascú personalment.

Si seguim pensant «com els homes» ens seguim equivocant. El missatge de Jesús no pretén deshumanitzar-nos, sinó portar-nos a la plenitud humana verdadera.

* Veure l’original: (clicar): MATEO

 

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Diumenge 22 durant l’any (Mt 16,21-27)

«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.» (Mt 16,24)

Jesús fa una proposta de servei: «negar-se a si mateix». per obrir-se als altres, assumint les conseqüències. Aquest és l’exemple de vida que ens va deixar. «Jesús es presenta «com el "Servidor" que es lliure als altres, i així fa present un Déu que és amor.» (Pagola).

«Per entendre Jesús, s’ha de deixar de pensar com els humans i començar a pensar com Déu.» (Fray Marcos) Pau recomanava als romans: «No us emmotlleu a aquest món, sinó transformeu-vos per la renovació de la vostra ment, perquè pugueu discernir quina és la voluntat de Déu: allò que és bo, agradable i perfecte.» (Rm 12,2)

«Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.» (Mt 16,25) Jesús busca gent que sigui fidelitat al seu seguiment. Parafrasejant a Fray Marcos: «La creu no l’envia Déu, és una conseqüència inevitable d’aquesta fidelitat que s’oposa al pensament que ens ve del món.»

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 

¿QUÉ DICE TU VIDA DE MÍ?*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 16,13-19) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Jesús va amb els seus deixebles a la regió de Cesarea de Filip.

La raó, segons Mateu, són els temes que a tractar, que desborden la problemàtica jueva, i per això Mateu col·loca l’escena en territori gentil, fora d’una concepció messiànica massa nacionalista, per donar a entendre que estem en un apropament als gentils. Un jueu normal no podia acceptar ni el que es diu sobre Jesús, ni el que diu sobre l’església.

El fragment de l’evangeli d’avui ens proposen dues lectures: Qui és Jesús i el poder de les claus.

Sobre qui és Jesús

El primer que cal tenir en compta és que els evangelis estan escrits molt després de la mort de Jesús, i per tant no reflecteixen el que Jesús va pensar, va dir i va fer, sinó allò que les primeres comunitats pensaven d’ell.

També és lògic que es preocupessin per l’estructura de la nova comunitat: Qui seria el seu representant, amb quina assistència contaven, etc.

El text expressa idees que, només es desenvolupaven després de l’experiència pasqual. Això no li treu sinó que l’hi dona importància, perquè es tracte de l’experiència de la primera comunitat que vol expressar d’aquesta manera la seva fe en Jesús.

És significatiu que es vulgui diferenciar l’opinió de la gent de la dels deixebles. La gent entén Jesús des de la perspectiva de l’AT: un gran profeta. És veritat que demostren una gran estimació per la figura de Jesús, però no s’han adonat de la novetat que aporta la figura de Jesús.

Als deixebles els costà Déu i ajut donar el pas d’una interpretació nacionalista del Messies, a la del verdader messianisme que encarnava la figura de Jesús. Només després de Pasqua van donar el pas.

Abans d’aquesta experiència, Pere no podia haver dit que Jesús era el Fill de Déu. (Marc només diu: tu ets el Messies i Lluc: el Messies de Déu).

A l’AT la idea de fill de Déu, expressava proximitat. Se li deia al rei, als àngels i inclús al poble jueu en el seu conjunt.

Quan el cristianisme s’instal·là a la cultura grega, van voler situar Jesús al màxim: Fill de Déu. Si els jueus van fer servir alguna vegada la paraula fill, hauria d’haver estat amb el significat d’imitador, rèplica, còpia exacta del que era el Pare.

Per altre banda, Jesús no podia dir a Pere, «sobre aquesta pedra edificaré la meva església»; perquè a Jesús no li va passar mai pel cap fundar una església Ell era jueu de soca-rel i no podia pensar en una religió diferent. El que volia fer amb la seva predicació, era purificar la religió jueva de totes les adherèn­cies que la feien incompatible amb el Déu verdader.

Els primers seguidors de Jesús tampoc podien apartar-se del judaisme. Fou el rebuig frontal de les autoritats jueves, sobretot els fariseus després de la destrucció del temple, el que els obligà a emprendre el seu camí propi.

La resposta a la pregunta, «Qui diu la gent que és el Fill de l’home?» (Mt 16,13) no va ser fàcil. La prova és la diversitat de respostes.

La resposta que Mateu posa en boca de Pere, sembla a primera vista, encertada, tot i que no suposa cap novetat, perquè tots els evangelistes ho donen per suposat des de les primeres línies. Per tant queda clar que l’objectiu del relat és el de refermar una professió de fe pasqual.

Mentre que van conviure amb Jesús, ni Pere ni els altres deixebles van poder pensar en el «Fill de Déu» del dogma.


* Veure l’original: (clicar): MATEO

APRENDER Y RECTIFICAR COMO JESÚS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 15,21-28) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui les tres lectures i fins i tot el salm, van en la mateixa direcció: la salvació universal de Déu.

L’apertura als gentils va ser molt important per la primera comunitat. Molts cristians (que eren jueus) pretenien mantenir la pertinença al judaisme com la marca i senyal de la nova comunitat, conservant la fidelitat a la Llei.

El diumenge passat Jesús deia a Pere: «Home de poca fe.» (Mt 14,31) Avui li diu a una pagana: «Dona, és gran la teva fe!» (Mt 15,28). Mateu vol que quedi molt clar que allò que importa verdaderament és la fe-confiança, i no la pertinença a un poble o religió. El relat és molt semblant al de la curació del criat del centurió. En aquell relat, Jesús diu: «Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe.» . (Jn 8,10)

Aquest és un relat magistral que planteja el problema des de dues perspectives possibles. La dels cristians, que han de mantenir una actitud oberta i la dels pagans, que haurien de venir amb unes disposicions adequades de reconeixement i humilitat.

L’evangelista no pretén satisfer la nostra curiositat sobre un esdeveniment més aviat anodí. La seva intenció és aclarir la tasca difícil de l’apertura als pagans. Deixar clar, que si una persona té fe en Jesús, no se li pot impedir la seva pertinença a la comunitat encare que sigui «pagana.»

L’al·lusió de Jesús als gossos és més dura del que podem pensar. Els gossos encara avui són considerats impurs per moltes cultures.

Però, hi ha una gran diferència entre els gossos salvatges i els de companyia, que es poden considerar com de la família. A aquests s’agafa la dona per sortir airosa.

Jesús, com bon jueu, tenis bons motius per no fer cas a la cananea; però ens trobem amb un Jesús disposat a aprendre, fins i tot d’una dona i a més, pagana. D’una postura oberta a la veritat, podem aprendre molt.

A l’AT hi ha moments que ens porten en aquesta direcció d’obertura total per part de Déu a tot aquell que el busca amb sinceritat. La primera lectura ho confirma: «Als estrangers que s'han unit a mi, el Senyor... jo els faré entrar a la meva muntanya santa,» (Is 56,6-7)

En aquest relat no hi ha dubta de que Jesús participa de la mentalitat general del seu poble, que avui podríem qualificat de racista, però que, en temps de Moisès, era l’única manera de defensar la subsistència com a poble.

Gràcies a que per Jesús la religió no era una programació, fou capaç de respondre vivencialment davant de situacio­ns noves. La seva experiència de Déu i les circumstàncies (la petició de la Cananea) li van fer veure que només es pot estar amb Déu si estàs amb els humans, home i dona.

* Veure l’original i un comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L'EVANGELI

Solemnitat de l'Assumpció de la benaurada verge Maria (Lc 1,39-56) 

«Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: --Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes!» (Lc 1,41-42) 

La vocació de Maria és de servei: servei a Déu en acceptar l’encàrrec d’engendrar el Fill. I servei a la humanitat (representada per Elisabet) quan aquesta necessitava ajuda.

Maria és portadora d’un infant, la proximitat del qual, no deixa ningú indiferent: «Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes.» (Ibid 44) 

La gratitud és senyal de reconeixement: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.» (Ibid,46-48) 

A Déu se’l troba en les coses petites que es fan amb gran decisió i lliurament. Com deia Teresa de Calcuta: «Qui no viu per servir, no serveix per viure.» 

Hem d’agrair a Maria el seu SÍ a la voluntat de Déu d’apropar-se al món a través de Jesús. Sigui per sempre Beneïda!

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 

FE-CONFIANZA VS SEGURIDADES*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 14, 22-33) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

En el relat de l’evangeli d’avui, el que va passar té poca importància, però tot ell està ple de símbols que ens volen portar més enllà d’una informació de successos puntuals.

Elies a la primera lectura, i Pere a l’evangeli, reben una lliçó magistral. Els dos s’havien fet un Déu a la seva imatge i semblança. Però l’experiència ensenya que Déu sempre és més del que creiem.

Aquesta narració de Mateu, també està en els evangelis de Marc i Joan. En els tres va després de la multiplicació dels pans. Els tres presenten Jesús pujant a la muntanya per resar. En els tres relats, Jesús camina sobre l’aigua. També els tres coincideixen a assenyalar la por dels deixebles; Mateu i Marc diuen que van cridar. La resposta de Jesús es la mateixa: «Coratge! Sóc jo. No tingueu por!» (Mt 14,27). El resultat de la presència de Jesús és la calma.

«Jesús va fer pujar els deixebles a la barca i els manà que passessin al davant d'ell.» (Ibid 22) Ell es retira sol, a resar,allunyant-se de la gent, que segons que explica Joan en el seu evangeli el volien aclamar com a rei. .

Avui l’exegesi és molt important per a poder arribar al missatge. A tot l’AT, la muntanya és el lloc de la divinitat. Jesús, després d’un dia atrafegat, s’eleva a l’àmbit del diví, que és el lloc que li pertoca.

Com Moisès la segona vegada que puja al Sinaí, va sol. La multitud només pensa en menjar. Els apòstols només pensen en medrar. Per a defensar-se d’aquestes temptacions, Jesús es posa a pregar.

Jesús, com ésser humà entestat en la vida, té necessitat de contrarestar aquesta inèrcia de la naturalesa amb moments d’autèntica contemplació.

Jesús puja al més alt. Els deixebles baixen al nivell del mar. Creuen que allà trobaran les seguretats que Jesús els nega en no acceptar la glòria humana. En realitat el que troben és foscor, sotsobre i por. Les aigües turbulentes representen les forces del mal; el caos, la destrucció, la mor... Jesús camina per sobre d’aquestes aigües.

En aquest relat podem apreciar la visió encertada que aquella primera comunitat tenia de Jesús. Era verdader home i per tant, tenia necessitat de l’oració per a descobrir el que era i superar la temptació de quedar-se en allò material. Al caminar sobre el mar, està demostrant que també és verdaderament Déu, fent referència al llibre de Job, que diu, en relació a Déu: «Ell sol desplega els cels i camina sobre les onades del mar.» (Job 9:8). Aleshores: «Els qui eren a la barca es prosternaren davant d'ell i exclamaren: Realment ets Fill de Déu.» (Mt 14,33) Confessió que apunta a un relat pasqual, perquè els apòstols, només després de l’experiència de la resurrecció, van descobrir la seva divinitat.

La mana de l’article en la confessió dels apòstols: «Realment ets Fill de Déu», deixa oberta la possibilitat de que ells també poden ser fills.

La barca és símbol de la nova comunitat. Les dificultats per les que passen els apòstols, són conseqüència de l’allunyament de Jesús. Això queda molt clar a l’evangeli de Joan, en el que es diu que van ser ells, els apòstols, els qui decidiren marxar sense esperar Jesús. S’allunyaren malhumorats en veure que Jesús no va acceptar les aclamacions de la gent saciada. .

Però Jesús no els abandona, i va a buscar-los. Però ells només veuen un «fantasma»; algú que està en els núvols i no trepitja la terra. No respon als seus interessos i és incompatible amb les seves pretensions. El seu apropament, no obstant, els fa descobrir el Jesús verdader.

La por és el primer efecte de tota teofania. L’ésser humà no es troba bé en presència del diví. Hi ha quelcom en aquesta presència de Déu que els inquieta. La presència del Déu autèntic no dona seguretats, sinó sotsobra; segurament perquè el Déu verdader no es deixa manipular, és incontrolable i ens desborda.

La resposta de Jesús als crits de por, és una clara al·lusió a l’episodi de Moisès davant l’esbarzer. El «sóc jo. No tingueu por!» (Ibid 27) en boca de Jesús és una clara al·lusió a la seva divinitat.

L’episodi de Pere, mereix una menció especial. Només el relata Mateu, i és molt probable que sigui una tradició, segurament llegendària, exclusiva d’aquesta comunitat. No obstant, encara que fos així, te molta importància.

Pere sent una gran curiositat al descobrir que el seu amigo Jesús es presenta amb poders divins, i vol participar d’aquest privilegi. «mana'm que vingui caminant sobre l'aigua.» (Ibid 28) Ell vol participar del mateix poder diví que té Jesús. Però Pere ho vol aconseguir per art de màgia, no per una transformació personal. Jesús l’invita a entrar a l’esfera del diví i participar-hi, i Jesús li diu: «Vine»,

Estem parlant de l’aspiració més profunda de tot ésser humà conscient. En totes les èpoques hi han hagut persones que han descobert aquesta presència de Déu. Pere representa aquí, a cada un d’aquests deixebles que encare no han compres les exigències del seguiment.

Jesús no reivindica per sí mateix aquesta presència divina, sinó que dona a entendre que tots estem invitats a aquesta participació. Pere camina sobre l’aigua mentre mira a Jesús; quan el que mira són les onades, s’enfonsa. No està preparat per accedir a l’esfera del diví perquè no és capaç de prescindir de les seguretats.

* Veure l’original i un comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO

 

EL MILAGRO DE COMPARTIR ENTRE TODOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 14, 13-21) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Avui Mateu ens narra el miracle dels pans i els peixos. Jesús fa que mengin una multitud considerable en un despoblat. És segur que alguna cosa semblant va pasar més d’una vegada.

Es molt important per a nosaltres que ens apropem a la realitat dels fets; només des de la història podrem penetrar en el sentit verdader del fet.

Amb els coneixements exegètics que avui tenim dels textos bíblics, no podem seguir entenent aquest relat en sentit literal. Es més, entenent-lo com un miracle material, ens quedem sense el verdader missatge de l’evangeli.

El punt d’inflexió del relat està en les paraules de Jesús: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.» (Mt 14,16) Jesús sabia que això era impossible. Sembla que els apòstols no s’havien plantejat aquestes necessitats materials, ni tenien els diners per fer-ho.

Cal tenir en compta que en aquell temps, tothom qui sortia de casa per un un temps, duia provisions. Per tant, el miracle en sentit estricta, que és com avui s’entén, va ser que un grup tant nombrós de persones compartissin tot el que duien fins aconseguir que ningú quedés amb gana.

Si el contacte amb Jesús i l’exemple dels apòstols va induir a compartir el que cadascú tenia, estem davant d’un exemple de resposta a la compassió i generositat que Jesús predicava. Aquest és el miracle verdader.

Hem de prendre consciència de la importància que tenen, en els relats bíblics, els menjars. Amb molta freqüència, els temps messiànics, es relacionen amb la imatge d’un banquet. Jesús mateix es deixava invitar per les persones importants. Alguns exegetes creuen que les paràboles són xerrades de sobretaula.

L’últim sopar és un moment d’intimitat amb els que considerava més amics per acomiadar-se d’ells i comunicar-los-hi la manera de recordar-lo. El que és la cerimònia més important del nostre culte cristià. Per tant, no és d’estranyar que un dia de seguiment acabés amb un menjar. El sorprenent és que el qui tenia alguna cosa compartís amb qui no duia res, o duia poc, sentint-se fraternalment acollit.

Si tenim «ulls» i «orelles» obertes, trobarem les claus per a una interpretació correcta, en el relat mateix.

Els deixebles s’adonen del problema i actuen amb lògica. Com diem o pensem sovint, és el seu problema. Però Jesús no accepta aquesta postura, i proposa una solució molt menys sensata: «Doneu-los menjar vosaltres mateixos.»

Jesús sabia que els apòstols no tenien menjar per a tantes persones. Aquí comença la necessitat d’entendre el problema d’una altre manera. Moisès, Elies i Eliseu van donar menjar a la multitud en el desert o en períodes de sequera i fam. Aquesta paràbola sugereix que Jesús compleix plenament amb les figures de l’AT. També cal tenir present que l’Escriptura era el menjar espiritual del poble.

Doctrina en arameu es diu «hamira». Pa es diu «amira». Al costat del llac, els aliments bàsics de la gent, eran el pa i els peixos. Els llibres de la Llei eren cinc; i do la resta de l’Escriptura: Profetes i Escrits. El número set (5+2) és símbol de plenitud (segurament el més utilitzat a la Bíblia. També el número dels que menjaren (cent grups de cinquanta) és simbòlic. Els dotze cistells al·ludeixen a les dotze tribus. És el pa compartit el que ha d’alimentar al nou poble de Déu. La mirada al cel, l’asseure’s a l’herba... Ja tenim els elements que ens permeten interpretar el relat, més enllà de la lletra.

L’evangeli ens dona exemples contínuament de com es preocupa Jesús de les necessitats materials de la gent. Però també lamenta que l’entenguin malament i acabin creient que ha vingut per això. «Us ho ben asseguro: vosaltres no em busqueu perquè heu vist senyals prodigiosos, sinó perquè heu menjat pa i heu quedat saciats.» (Jn 6,26) .

El verdader missatge de l’evangeli d’avui és que cada vegada que es comparteix el pa, es fa present Déu que és amor.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

EL TESORO ESCONDIDO ES DIOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 13, 44-52) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Conèixer el que Déu és en mi, és descobrir el tresor. Però no amb un coneixement discursiu o racional, sinó d’una experiència en allò més pregon del meu ésser. No seguim buscant un Déu que està fora, entestats en que ens doni seguretats materials. Aquest és un camí equivocat que no ens pot conduir a la meta.

El missatge de les dues paràboles que ens presenta avui Mateu (o la comunitat) és idèntic. La diferència és que en una la troballa és fortuïta, i en l’altre és el resultat d’una recerca. No obstant, les dues es fan des de la incertesa. No es poden valorar ni el tresor ni la perla d’un sol cop d’ull.

La paràbola, al contrari de l’al·legoria, no té en compta la moralitat de les accions narrades; només presenta uns fets per traslladar-nos a un altre àmbit. El camperol i el comerciant, actuen de forma fraudulenta i per tant injusta (però legal).

Ambdós s’aprofiten d’uns coneixements privilegiats per enganyar al veí. Els dos actuen per egoisme. «Renuncien» a uns bens per aconseguir-ne uns de millors.

El missatge és molt concret. El punt d’inflexió en les dues paràboles és el mateix: «ven tot el que tens i compra.» Però compta amb l’exageració. Ningú pot vendre tot el que té per comprar un camp o una perla. Es quedaria sense poder comprar menjar, ni tindria on viure. Per tant cal buscar la clau del missatge.

Hi ha dos elements de la paràbola, que ens donen aquesta clau:
- El primer és la gran diferència entre el que tenen i el que han descobert.
- El segon és l’alegria que els produeix la troballa.

Si posem l’accent en una altre part tergiversem la paràbola.

Aquesta paràbola explica per què no donem un pas endavant en la nostra vida espiritual:
- Perquè no hem descobert el tresor entre els bens de que ja disposem.

Sense aquest descobriment, tot el que fem per assolir una religiositat autèntica, serà pura programació i per tant inútil. No aconseguirem res si abans no descobrim el tresor, discernint prioritats i separant els valors reals dels falsos.

La diferència entre el valor del Regne i altres valors, és que el primer enriqueix a qui el troba sense perjudicar ningú, mentre que el segons s’enriqueix a costa dels altres.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

SOMOS TRIGO Y CIZAÑA*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 13, 24-42) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui Mateu ens presenta tres paràboles. La primera és la del blat i el jull, i les altres són el gra de mostassa i el llevat. El jull ens parla de la necessària convivència entre el bé i el mal en la societat humana i en cada individu. La mostassa i el llevat proposen la grandesa del Regne, malgrat la seva aparença insignificant. Però centrem-nos en el jull, perquè pedagògicament no és bo dispersar-nos en temes tant importants.

La paràbola del blat i el jull és una de les set de les paràboles de Mateu. Com totes les paràboles és un relat completament inofensiu en si mateix, però si descobrim la intenció de qui la relata, pot portar-nos a una reflexió molt seriosa sobre la manera que tenim de classificar les persones de forma excloent, entre bons i dolents.

Primer de tot cal tenir en compta que el sembrador escampa bona llavor, el jull té una altre procedència..

D’acord a la mentalitat del moment, hi ha un enemic de l’home entestat en que el blat no arribi a la seva plenitud. Avui sabem que no cal que vingui cap maligne a sembrar mala llavor; el problema rau en el mal que s’ha introduït al món.

Podríem dir que el bé biològic individualista seria bo si no va en contra del bé dels altres. Tot l’esforç que faci l’ésser humà per viure millor del que viu en una època determinada, seria magnífic si tota millora arribés a tothom, i no fos el bé d’uns poc a costa del mal de molts. En el món en que vivim, podem descobrir aquesta contradicció. Buscant la nostra plenitud individual, els humans hem arruïnat la nostra plenitud com a éssers humans.

El que sorprèn en el relat, són les paraules de l’amo del camp, quan li proposen arrencar el jull: «No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Deixeu que creixin junts fins al temps de la sega.» (Mt 13,29-30) Això ens hauria de fer pensar..

El que la paràbola vol que descobrim és que hi ha una altre manera, possible i plausible, de veure la realitat .

No es tracte d’un acte de bona voluntat. Tampoc de tenir paciència i perdonar la vida als dolents fins que la justícia de Déu actuí. Res de tot això. Es tracte de reconèixer la condició humana i deixar obertes les seves possibilitats de créixer.

No l’arranqueu, que també podríeu arrancar el blat. Aquí rau la profunditat del missatge. El jull s’assembla molt al blat, i no es pot distingir d’ell fins que no produeix el fruit. Però encare que es distingís perfectament, a l’intentar arrancar-lo, també es podria arrancar el blat, perquè les arrels d’ambdues plantes estan completament entrellaçades.

La dicotomia entre bons i dolents, no només és completament absurda, sinó que el sol fet de pensar que una persona es pugui considerar «bona»» ja és desassenyat. El qui presumeix de ser de fiar (trigo limpio) o és un ignorant o un impostor.

Hi ha un altre aspecte que pot ser interessant a l’aplicar la paràbola a l’ésser humà. Ningú és essencialment bo ni dolent. Tot ésser humà va desenvolupant la bondat que hi ha en ell a través de la vida. Això té grans conseqüències a l’aplicar la paràbola. En nosaltres, no només conviuen el blat i el jull, sinó que el que tenim de blat es pot convertir en jull, i el que tenim de jull es pot convertir en blat.

Això anul·la tot judici de valor definitiu sobre un ésser humà mentre que estigui viu sobre la terra.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

DIOS SE NOS DA COMO SEMILLA QUE HA DE FRUCTIFICAR*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 13,1-23) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Mateu avui explica la paràbola del sembrador. Les paràboles són un gènere literari molt apropiat per

parlar de realitats transcendents. Parteixen de conceptes simples, agafats de la vida quotidiana que coneix tothom, i projecta la nostra consciència cap a una realitat que va més enllà del normal.

Les paràboles dites per Jesús apunten a un món diferents del que habitem. Les imatges que si despleguen m’han de fer pensar, qüestionen la meva manera de ser, em diuen que un altre món és possible i esperen de mi una resposta vital.

En tota paràbola hi ha un punt d’inflexió que trenca la lògica del relat. En la paràbola del sembrador, la ruptura es produeix al final, perquè a la Palestina del tems de Jesús, el deu per u, es considerava una collita excel·lent, però Jesús assegura que la teva terra por produir el cent per u. Una bogeria!

L’objectiu de les paràboles és el de substituir una manera miop de veure el món, per una altre oberta a una nova realitat plena de sentit i de futur. Obligant-te a mirar al més profund de tu mateix i a descobrir possibilitats insospitades.

Les paràboles exigeixen una resposta vital, no retòrica; obliga a posicionar-se davant de l’alternativa de vida que proposa.

L’objectiu d’aquesta paràbola del sembrador és el d’animar-nos a predicar, sense donar importància a la quantitat de respostes. Un Francesc d’Assís o una Teresa de Calcula ja justifiquen tota una sembra. És per això que Jesús va poder dir: el Regne ja és aquí, el faig jo. Hem de tractar de comprendre que el Regne pot estar creixent, encara que disminueixi el nombre de cristians. La manifestació plena del Regne, pot ser que depengui només de mi.

Llavor i Escriptura. La Paraula de Déu (Logos) «s’ha fet carn»; és fruit de la llavor. És la manifestació de la presència de la llavor fructificada (encarnació); del que hi ha de Déu en nosaltres. L’important no és la paraula, sinó allò que la paraula expressa: el Regne de Déu ja és aquí. Però no actua violentant la creació, sinó de forma pacient.

Generalment caiem en la trampa de creure que donar fruit és fer grans obres. Però la tasca fonamental de l’ésser humà no és fer coses, sinó fer-se. «Donar fruit» seria donar sentit a la meva existència de manera que al final d’ella la creació sencera estigués més a la vora de la meta, gràcies a la meva presència en ella.

Jesús no va posar mai l’accent en el compliment de normes i preceptes. La seva tasca va consistir en oferir a tot el que trobava en el seu camí, una oferta de salvació, que ja estava en ell mateix. A que preguéssim consciència del diví que ens habita i visquéssim en harmonia amb aquesta realitat.

*.- Veure original: (clicar): MATEO

LA CRISIS DE LA IGLESIA NO ES DOCTRINAL SINO DE VIVENCIA*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 11,25-30) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

En els relats anteriors a l’evangeli d’avui, Mateu escriu: Aleshores Jesús començà a blasmar les poblacions on havia fet molts dels seus miracles, perquè no s'havien convertit: Ai de tu, Corazín! Ai de tu, Betsaida! Si a Tir i a Sidó s'haguessin fet els miracles que vosaltres heu vist, ja fa temps que, en senyal de penediment, s'haurien posat cendra i vestits de sac i s'haurien convertit.» (Mt 1120-21)

En l’evangeli d’avui Mateu estableix aquesta relació:
- Primer respecta a Déu.
- En segon lloc, a la interdependència entre Jesús i Déu.
- En tercer lloc, a la relació entre Jesús i nosaltres.

«T'enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè...» Aquí el que és important no és l’enaltiment, sinó el motiu. Jesús no pot dir que Déu té privilegis, no pot afirmar que Déu doni a uns el que nega als altres.

La interpretació correcta, és que el Déu de Jesús només és acceptada per la gent senzilla i sense prejudicis. Els creguts, els superbs, els savis es creen el seu Déu propi, que sempre serà el que ells necessiten.

Els «savis i entesos» d’aquell temps eren els sacerdots i els especialistes de la Llei. El seu coneixement de Déu els donava dret a sentir-se segurs, posseïdors de la veritat. No tenien res per aprendre i només ells podien ensenyar, i imposar normes i preceptes insuportables. per la gent normal.

Per l’elit religiosa, els senzills eren uns maleïts, perquè no coneixien la Llei, i per tant no la podien complir. Els senzills eren els «sense veu», «Gent de la terra», menyspreats pels rabins.

En temps de Jesús, només podien opinar els dirigents. Els altres estaven obligats a escoltar. Jesús capgirà aquesta norma. Per ell tothom pot accedir a la revelació del Déu verdader. Els savis també poden fer-ho, si són capaços de ser senzills.

«Aquestes coses» són les realitats que Jesús va descobrir de Déu i ens va voler transmetre. No es tracte d’adquirir coneixements, sinó de descobrir Déu com experiència profunda.

«El Pare ho ha posat tot a les meves ms. Ningú no coneix el Fill, fora del Pare, i ningú no coneix el Pare, fora del Fill. » El primer pas per conèixer Jesús i conèixer Déu, és sortir de l’ego i anar cap a l’altre. Prendre consciència de que, el que tu ets, no ho has aconseguit tu mateix, sinó que ho has rebut de l’altre. La conseqüència espontània és la gratitud.

El coneixement de Déu no és fruit de l’esforç humà, sinó pura donació que no es nega a ningú. L’error de la nostra teologia, va ser creure que coneixíem Jesús perquè coneixíem Déu; si Jesús era Déu, ja sabíem el que era Jesús.

«Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats, i jo us faré reposar.» La imatge de jou s’aplicava a la Llei, que imposaven els fariseus, i era certament insuportable. L’home desapareixia sota el pes de més de 600 preceptes i 5.000 prescripcions. Pels fariseus, la Llei era l’únic absolut.

Jesús diu el contrari: «El dissabte és per l’home, no l’home pel dissabte.» La tasca principal de Jesús és alliberar l’home de tots els lligams començant pels religiosos, que són els més forts.

«Perquè el meu jou és suau, i la meva càrrega, lleugera.» Jesús allibera dels jous i les càrregues que oprimien l’home i li impedien ser ell. No proposa una vida sense esforç; això seria enganyar a l’ésser humà que té experiència del difícil que és l’existència. Sense esforç no hi ha vida verdadera. No és el treball exigent el que destrueix la vida, sinó els esforços que no porten a cap plenitud. Tot el que fem a favor de l’home, per molt que costi es convertirà en felicitat perquè aporta plenitud.

El jou i la càrrega són com les ales de les aus. Es clar que pesen, però sense elles no podrien volar. Passa igual amb el motor de l’avió. Les nostres limitacions són el que ens permeten avançar cap a una meta que està més enllà del que som, com animals conscients.

Déu no comparteix amb l’home el secret del coneixement, sinó la seva Vida. La «revelació» no consisteix en més coneixements, sinó en una nova manera de viure.

El que proposa Jesús no és una religió, sinó una manera de viure la proximitat de Déu, Una Vida més profunda és la que pot donar sentit a l’existència, tant del savi com de l’ignorant, del ric i del pobre. Tot allò que ens porti a la plenitud, serà lleuger. Però el camí no serà fàcil.

*-. Veure original: (clicar): MATEO

 

SÓLO PUEDES AMAR A DIOS, AMANDO A LOS DEMÁS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 10,37-42) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Estimar és donar sense esperar res a canvi.

Jesús no ens demana que renunciem a res, sinó que escollim bé, si volem aconseguir la plenitud que ens ofereixen les nostres possibilitats humanes.

L’evangeli d’avui proposa fórmules per a seguir Jesús. Detenim-nos en aquesta: «Qui estima el pare o la mare més que a mi, no és digne de mi.» (Mt 10,37) Diguem d’entrada que l’amor a Jesús o a Déu no pot crear mai un conflicte amb les seves criatures. Encara menys entre la mare, el pare o un fill.

Només es pot estimar Déu, estimant els altres com a un mateix. Jesús ho va deixar clar: «Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.» (Jn 13,34)

L’evangeli sempre ens parla de l’amor al proïsme, i els més propers als éssers humans són els membres de la família. Principalment els pares que ens han donat la vida, encara que hagi estat obeint a impulsos instintius.

Ni és humà deixar-se portar només pels instints, ni és humà oposar-s’hi. Aquí tenim la clau per a descobrir el perquè sovint s’ha interpretat malament aquest evangeli. No es tracte d’estimar menys, sinó d’estimar bé i estimar més.

S’ha posat sovint com exemple d’amor sublim el d’una mare respecta el fill. Però compta, l’amor de mare també pot ser egoista; excloent i proteccionista. Res a veure amb l’amor de Déu.

Si no se supera l’instint, estimem «malament» i aquest «amor» és converteix en verí. L’evangeli ens diu: res que no sigui humà és evangèlic. Per tant, no estimar als fills o als pares no seria humà. Però sense oblidar que l’amor és Déu i sempre que estimem amb amor autèntic, l’estem estimant a Ell. Un amor autèntic mai s’oposa a l’amor que és Déu.

També cal entendre bé la frase; «Qui haurà guanyat la seva vida, la perdrà, però qui l'haurà perduda per causa meva, la trobarà.» (Mt 10,39).

L’evangeli no parla de deixar-se matar, sinó de posar tot el que disposem a disposició dels altres. Emprar tot el que ets a benefici dels altres, no et fa «perdre», sinó que et fa «guanyar» humanitat.

Sobre la gratuïtat. Oferir un «got d’aigua fresca» a un desconegut que pateix de set, és la manifestació d’una profunda humanitat. Donar sense esperar res a canvi, és el fonament d’una relació verdaderament humana.

A la nostra societat de consum ens estem allunyant, cada vegada més, d’aquesta postura. No hi ha absolutament res que no tingui un preu. Tot es compra i tot es ven. Estem instal·lats en aquesta dinàmica. L’Església ha d’actuar com deia l’evangeli un d’aquests diumenges: «Gratis ho heu rebut, doneu-ho gratis.».

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 ANALIZA CON CUIDADO TUS MIEDOS, VERÁS QUE TODOS SON RIDÍCULOS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 10,26-33) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Jesús acaba de dir als seus seguidores que els perseguiran i els empresonaran. (vg Mt 10,17-21)

L’advertència arriba fins a nosaltres, en les diverses ocasions de pors paralitzants en que podem trobar-nos al llarg de la nostra vida.

La por és un sentiment que atrapa la persona que es troba davant d’un perill. El seu objectiu és el de: protegir-se, fugint o dotant d’energia necessària per enfrontar-se a l’amenaça.

Però sovint impedeix aquesta reacció espontània. La por racionalitzada impedeix defensar-se un mateix. Aquesta por (pànic) és la que destrueix la fe-confiança.

La por racional se sustenta en allò al que estem aferrats. No hem descobert el què som i ens agafem a un «jo» falç, inconsistent.

Jesús va dir: «La veritat us farà lliures.» Totes les pors són fruit de la ignorància. Si sabéssim el que som realment, no deixaríem espai a la por que ens impedeix ser nosaltres mateixos. Si no podem experimentar la realitat d’allò que ens fonamenta, seguirem estan intranquils i apareixeran les pors.

Si Jesús ens invita a no tenir por, no és perquè ens prometi un camí de roses. No es tracte de confiar en que no ens passarà res desagradable, o de que si alguna cosa dolenta ens passa, algú ens traurà les castanyes del foc.

No pensis que Déu és la garantia de que tot anirà bé. Però en Ell tens la seguretat de que: passi el que passi, estarà sempre al teu costat.

La confiança no surt d’un voluntarisme a prova de tot, sinó d’un saber plenament de què és Déu per a nosaltres. Acceptar les nostres limitacions i descobrir les nostres verdaderes possibilitats, és l’únic camí per arribara a la confiança total.

La confiança és saber que el meu passat és Déu, que el mau futur és Déu, i el meu present és en mans de Déu i no he de témer res.

Parlar d’una verdadera confiança en Déu, ens obliga a desfer-nos de les falses imatges que tenim d’Ell. A confiar en el nostre propi ser, en la vida, en allò que som de debò. No és confiar en un ésser que està fora de nosaltres i que, des de fora ens pot donar allò que volem. Del que es tracte. és de descobrir que Déu és el meu fonament i que puc estar tant segur de Déu com de mi mateix.

Confiar en Déu és acceptar la realitat que Ell va voler, tal com la va voler. Confiar en Déu no és esperar la seva intervenció des de fora per tal que rectifiqui la creació. És entrar en la dinàmica de la creació i no violentar-la.

La por no és només aprofitada per les empreses que es dediquen a les assegurances, també se n’aprofiten les religions que venen seguretats, després d’haver infós una por irracional al sagrat.

La por induïda és l’instrument més eficaç per a dominar als altres. Totes les autoritats l’han utilitzat sempre per aconseguir la docilitat dels seus súbdits.

Cal ser curós, perquè sovint molts estan en contra nostra, no perquè seguim Jesús, sinó per haver-nos apartat de l’evangeli.

Precisament l’evangeli ens diu que no tinguem por, perquè la causa de Déu, és la causa dels humans. Posar-se de part de Jesús és posar-se de part dels homes i les dones, sobretot dels marginats. Déu no està Fora manipulant capritxosament la seva creació. Ben al contrari, hi està absolutament involucrat. La seva voluntat és eterna i immutable, però no com un afegit a la creació, sinó com part de la mateixa creació. De manera que, Ell m’està creant i està involucrat en la meva existència. Mirant els humans des de Déu, m’adono que no són diferents del creador, i això em dona un sentiment de seguretat en mi, en allò que sóc i en el que jo significo per Déu. A la vegada, descobriré què significa Déu per a mi.

La confiança és un regal per a tothom, no només pels bons. És una necessitat pels que no ho som. Confiar quan creiem que som bons, entrem en una dinàmica molt perillosa, perquè significa que no confiem en Déu, sinó en nosaltres mateixos.

Jesús ens invita a no tenir por de res ni de ningú. Ni de les coses, ni de Déu, ni tampoc de tu mateix. La por a no ser suficientment bo, és la tortura dels més religiosos.

Totes les ports es redueixen a la por a la mort. Però la mort només ens pren allò que hi ha de contingent en nosaltres, d’individual, de terrenal, d’egoisme. Témer la mort és témer a perdre tot això. És un contrasentit intentar assolir la plenitud i seguir tement la mort.

L’evangeli avui ho diu molt clar. Si et prenen la vida, què et prenen realment? El que en realitat et prenen és precisament allò que no ets.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO