REFLEXIONS

Una història emotiva i interessant. Zacaries i Elisabet,van ser els pares de Joan Baptista, (el precursor, que va dedicar la seva vida a preparar «el camins del Senyor» i va rebre de Jesús el millor dels elogis: «Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan» (Lc 7,28)

Zacaries, era sacerdot del Temple de Jerusalem. Elisabet, era descendent d’Aaron (germà gran de Moisès i sacerdot) i, segons la tradició, parenta o cosina de Maria, la que esdevindria Mare de Jesús. Zacaries i Elizabet eren persones justes i íntegres davant de Déu, d’ edat avançada i sense fills (Elisabet era estèril)

Exercint les seves funcions sacerdotal al temple, Zacaries va rebre la visita de l’àngel Gabriel, per anunciar-li que tindrien un fill, al que li posarien Joan de nom, i prepararia el camí del Messies. Zacaries no va creure aquell anunci i l’àngel el va deixar mut.

Elisabet va quedar en estat, i uns mesos després va quedar embarassada Maria, que en assabentar-se de l’embaràs de la seva cosina, va anar a casa d’ella per ajudar-la.

Elizabeth en rebre-la li va dedicar una gran salutació, que va donar peu l «càntic del Magnificat»

El naixement del futur Baptista va ser molt celebrat i en ser presentat al temple pelr compliment de la cerimònia reservada als primogènits, Zacaries va escriure en una tauleta; «El seu nom és Joan», Acabada la cerimònia el vell sacerdot recuperà la parla, i va lloar Déu entonant el conegut Cant de Zacaries;«Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel: ha visitat el seu poble i l’ha redimit. (Lc 1,5-25)

Avui que l’Església celebra Sant Zacaries i santa Elisabet, m’ha semblat escaient fer-ne una breu memòria,

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs

TODOS SANTOS^*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 5,1-12) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


En català diem «Tots Sants», a aquesta festivitat de l’1 de novembre, coincidint amb el nom que li ha donat l’autor d’aquest comentari, per considerar-lo més apropiat que el de «Todos los Santos», per no fer distincions entre ells i nosaltres. Déu no fa diferències, ens estima a tots, no pel que som, sinó pel que Ell és.

Si entenem per sant, ser un ésser humà perfecte, vol dir que el sant, és aquell que humanament ja ha arribat a la seva plenitud i ja no té possibilitats de créixer. La seva perfecció no té res a veure amb la seva biologia, ni està lliure d’errors.

Descobrir, viure i manifestar aquest «ésser en la plenitud de les seves possibilitats humanes», és el que en podríem dir santedat.

Quan creiem que per ser sant hem d’anular els sentits, reprimir els sentiments, menystenir la intel·ligència i sotmetre la voluntat, ens estem exigint ser inhumans,

La plenitud d’allò que és humà només s’assoleix en el diví. Viure el diví que hi ha en nosaltres, és la meta. Qui és humà, és imperfecte, per definició. El sant verdader no és l’ésser perfecte. El sant mai descobrirà que ho és. No aspira a ser sant, sinó a ser més humans cada dia. Seguint les paraules de Jesús: «Sigueu perfectes com el vostre Pare celestial és perfecte.» (Mt 5,48), desenvolupant l’amor que Déu ha abocat en nosaltres.

Quan hem posat la santedat com extraordinària, ens hem sortit del marc de referència evangèlic. Si creiem que el sant és aquell que fa el que ningú és capaç de fer, o deixa de fer el que fem tots, ja hem caigut en la trampa d’atribuir-li mèrits que no són propis dels humans.

Quan el jove diu a Jesús: «Mestre bo». Jesús li contesta: Perquè em dius bo? Només Déu és bo.

Quan Jesús diu als seus deixebles: «No us deixeu dir mestre, ni cap, i no digueu a ningú pare...», si aquell jove li hagués dit sant, quina hauria estat la resposta?

Sant és qui ha descobert l’amor, que és Déu. Tots som sants i santes per l’amor que Déu ens té a nosaltres, no pel que nosaltres som per a Ell.

La creença generalitzada de que la santedat consisteix en desplegar les virtuts morals, no té res a veure amb l’evangeli. Recordem: «els publicans i les prostitutes us passen al davant en el camí cap al Regne de Déu.» (Mt 21.31).

Com s’ha dit tantes vegades, Déu ens estima perquè Ell és bo; és amor infinit. Per això ens estima a tots infinitament.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

REDLEXIONS

«Quan miro al món sóc pessimista, però quan miro la gent sóc optimista». (Carl Rogers)

Aquesta frase sembla una contradicció. Però Rogers no es referia al món físic, regit per unes lleis que estan més enllà de la ciència.

Rogers era un humanista, observador del comportament humà, i creia en la seva evolució positiva.

Els humans, com diu el cabalista Saman no naixem programats. Disposem d’una energia neutre, que pot orientar-se al bé o al mal, segons l’entorn. Com va observar Skinner: «L'entorn modela la conducta.» Tot depèn de «com» és el model a imitar i dels estímuls que es reben per assimilar-los.

El pessimisme de Rogers li venia de veure un món fet d’insolidari, d’egoisme, d’especulació i de guerres sense sentit. Un món (construït per nosaltres) en el que, com va escriure el poeta llatí Plaute: «L'home és un llop per a l'home.» Un món que hauria de ser la «casa comuna» (pachamama), concepte divulgat amb força per l’ecologisme global a finals del s.XX en el que hi cabéssim tots en igualtat d’oportunitats. .

Ellacuria (jesuïta i teòleg assassinat a El Salvador), va expressar en més d’una ocasió, la necessitat de «revertir la història, subvertir-la i llançar-la en altra direcció.» Però les veus dels profetes actuals són silenciades a trets.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs

Hablemos del amor, una vez más*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 22, 34-40) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


Seguim amb les preguntes. La de l’evangeli d’avui, la fa un farisey, doctor de la Llei: Quin és el primer manament? .

La pregunta no era tant senzilla, com avui,ens ho pot semblar a nosaltres, perquè la majoria dels juristes consideraven que tots els manaments tenien la mateixa importància i obligatorietat. Altres defensaven que respectar el dissabte era el primer. També hi havia qui defensava l’amor al proïsme com el principal. A ningú se li havia acudit que el manament principal, en realitat eren dos.

Segons Mateu i Marc, Jesús respon recitant el «Shemá» (escolta), que els israelites piadosos recitaven dos cops al dia (Dt 6, 4-9) i li diu al fariseu que aquest és el primer i principal manament. Però, després, fent referència al Levític. afegeix: (Lv 19,18):, «El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix.» (Mt 22,39).

L’originalitat de Jesús es doble. D’una banda l’haver unit els dos manaments i de l’altre, haver ampliat el concepte de proïsme, elevant tots els humans al mateix nivell.

A l’AT, Déu estableix una aliança de compliment extern, (Llei i moral). Moisès proclamà els deu manaments per preservar el grup. Un Déu que aglutini la comunitat i uns preceptes que impedeixin que els individus es destrueixin entre ells; no mataràs, no robaràs, no cometràs adulteri,..

Com vèiem el diumenge passat, el valor absolut de l’individu és un descobriment de Jesús. A l’AT només comptaven les manifestacions d’amor, no l’amor mateix. D’aquesta manera l’amor podia ser un precepte.

Però l’amor que exigeix Jesús no s’assoleix amb el compliment d’aquest precepte. Per Jesús no es tracte d’una Llei, sinó de la resposta a allò que és Déu. «Un amor que respongui al seu amor» (Jn 1,16). L’anor ha de sortir des del fons de la persona. De manifestar-se el que hi ha de Déu en mi.

L’exigència de Jesús no és en relació a Déu, sinó en relació a la persona. Quan seguim proposant els manaments de la «Llei de Déu» com a marc per la vida de la comunitat, és que no hem entès ni acceptat el missatge de Jesús.

S. Agustí ho entendre molt bé quan va proposar: «Estima i fes el que vulguis». Pau ja ho havia dit igual de clar: «Qui estima, ja ha complert amb la resta de la Llei». No es tracte d’una llei nova, sinó de superar tota altre llei, norma o precepte. Descobert l’amor, sobra tot el demès. Tota religió, tota teologia, han d’anar encaminada a aquest descobriment: Els humans només arribem a la plenitud a través de l’amor.

Jesús va superar el «com a tu mateix», pel «com jo us he estimat»). L’explicació per mínims, és dir, només es pot estimar entre iguals. Si considero l’altre inferior, la meva relació anb ell, no serà mai d’amor. Des d’aquesta perspectiva, on van totes les nostres «caritats»? El que ens demana Jesús, és que vulgui pels altres allò que desitjo per a mi. I crec fer un acte de caritat quan dono a un captaire la roba vella que ja no utilitzaré!

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge xxx durant l'any / (Mt 22,34-40

«Un fariseu, mestre de la Llei, per provar-lo li va fer aquesta pregunta: --Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?

Jesús li digué: -- Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor, amb tota l'ànima i amb tot el pensament. Aquest manament és el més gran i el primer. El segon li és semblant: Estima els altres com a tu mateix..» (Mt 22,35-40)

----------

«Els jueus van arribar a comptar fins a sis-cents tretze manaments que s’havien d’observar per complir íntegrament la Llei. Per això no era estrany en els cercles rabínics fer-se preguntes com la que plantegen a Jesús en un intent de buscar allò essencial: quin manament és el primer de tots?» (Pagola)

Jesús fa referència a l’oració més importants dels jueus. el «Shemà Israel» (Dt 6,5). «Aquest manament és el més gran i el primer.» (Mt 22,38). I aquí ve la gran aportació de Jesús: «El segon li és semblant: «Estima els altres com a tu mateix.» (Ibid 39), extret del Levític (Lv 19,18),

«Jesús no obliga al compliment forçat d’obligacions.» (Fray Marcos). Havia dit a la Samaritana: «Déu és esperit. Per això els qui l’adoren han de fer-ho en Esperit i en veritat.» (Jn 4,24).

En el fragment de l’evangeli d’avui, Jesús ha unit en l’amor el més important pel creient: «Tots els manaments de la Llei i dels Profetes es fonamenten en aquests dos. (Mt 22,40): L’amor a Déu i al proïsme.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

* - Veure evangeli i comentaris de:
- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com
- Fray Marcos – Fe adulta (clicar): MATEO

 

LA VIDA ÉS UNA FESTA ... PER A TOTS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 22,1-14) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.



CONTEXT

Avui Mateu interpreta un càntic d’Isaïes, que així com diumenge passat posava el simbolisme en la viña, aquest diumenge avui la imatge és la d’un banquet. e.

També és un relat polèmic que intenta acusar als dirigents jueus d’haver rebutjat la oferta de salvació que Déu els havia fet per mitjà de Jesús.

Mateu es dirigeix a una comunitat que tenia de superar el trauma de la separació de la religió jueva, i el perill de repetir els mateixos errors. Insisteix en proclamar la universalitat, que tants problemes va produir a les primeres comunitats.


EXPLICACIÓ

El text d’Isaïes és una joia. El profeta per definició ha de parlar a un poble que està passant per la pitjor crisi de la seva història. Ho fa amb una visió de futur increïblement lúcida.

Naturalment que és un llenguatge simbòlic. La prova està en que no només parla de bons menjars, també parla de vins generosos i de que retira el vel (dol) de tots els pobles, d’allunyar l’oprobi i eixugar las llàgrimes de tots els rostres, d’aniquilar la mort per a sempre.

Es tracte d’una salvació total per part d’un Déu en el que el profeta confia. a pesar de les circumstàncies adverses. L’intent d’Isaïes és que tot el poble soporti la dura prova, confiant en un futur que està en mans de Déu.

El més important del relat d’Isaïes, el flax que hem de descobrir, és que aquest: Déu salva a tothom. A l’AT es parla del temps messiànic. Jesús ho fa referint-se al Regne de Déu.

Un banquet no significa molt per qui necessita satisfer la gana cada dia; però pels qui passen gana cada dia pot ser una ocasió única per treure la gana momentàniament. En concret, el banquet de noces era l’única ocasió que tenia el poble senzill de celebrar una festa i oblidar-se de la dura realitat d’una vida que té com a primer objectiu la subsistència. Això és naturalment una metàfora per indicar que Déu sacia tots els anhels de l’ésser humà. Déu crida a tots a la màxima felicitat possible, dins de les nostres limitacions i malgrat aquestes limitacions. Tots som cridats al banquet.

El relato és una interpretació del text d’Isaïes des de la perspectiva de la primera comunitat. Mateu, avuii, també al·legoritza el relat i l’enriqueix amb la segona part (vestit de noces) que no està en Lluc.

És el Pare el que invita a la boda del seu Fill.

Els invitats que es van negar a acceptar el missayge de Jesús, són els caps religiosos jueus.

Quan es parla de prendre foc a la ciutat es refereix a la destrucció de Jerusalem.

Els invitats nous són gentils, és a dir, tots els éssers humans, sense tenir en compta la raça, ni la condició social, i el més escandalós, és no tenir en compta si són bons o dolents.

Podem pensar que en el relat, llegit superficialment. Hi ha una distorsió del missatge de Jesús. El Déu de Jesús no és un senyor que s’enutja i vol acabar amb aquells assassins. Això no té res a veure amb la idea que Jesús té de Déu, tot i que respon al Déu que tenia l’’home de l’AT. Es una pena que siguem, encara avui, amb aquesta idea de Déu.

Tampoc l’afegit de l’home que no duia vestit de festa té res a veure amb l’evangeli.

Si surten a les cruïlles a buscar gent, quina importància té com vagin vestits?. Éa que la gent va pel carrer vestits de boda?

Potser fa referència a la túnica blanca que s’entregava als batejats. Probablement la intenció de l’evangelista va ser bona, però s’ha entès literalment i ens ha posat en un carreró sense sortida.

També està clar que no n’hi ha prou de pertànyer nominalment a una comunitat per a sentir-se salvat. Només qui de veritat es revesteix de Crist (Pau), pot estar segur d’haver entrat en el regne.

Però no es tracta de que Déu prengui represàlies contra el dolent, sinó de que el qui es negui a entrar es quedi fora, al no acceptar las condiciones del Regne.

Es tracte, una vegada més d’evitar males interpretacions de pertinença a la comunitat. Era molt fàcil entrar a formar part de la comunitat i aprofitar-ne totes les avantatges, inclús socials, que això comportava, però sense canviar les actituds i viure d0acord amb l’evangeli. Res més fàcil que confessar-se creient però res més difícil que entrar en la din’amica del verdader cristianisme. Una vegada més, Mateu avisa als cristians d’una pertinença formal però sense compromís a la comunitat..

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Diumenge xxviii durant l'any (Mt 22,1-14)

Jesús es posà a parlar-los novament en paràboles. Els digué: -Amb el Regne del cel passa com amb un rei que celebrava el casament del seu fill.Va enviar els seus servents a cridar els convidats a les noces, però ells no hi volien anar. Llavors envià uns altres servents amb aquest encàrrec: -Ja tinc preparat el meu banquet: he fet matar els vedells i l'aviram, i tot és a punt. Veniu a les noces! »Però ells no en feren cas i se'n van anar, l'un al seu camp, l'altre al seu negoci; i els altres agafaren els servents, els van maltractar i els van matar. (Mt 22,01-06).

«Jesús "suggerir" el final últim de la història humana.» (Pagola) , Quan Déu es reunir+a amb els qui li han estat fidels, celebran una gran festa. La gran invitació de Déu a participar en el se Regne.

El pare que casa el fill rep amb la màxima satisfacció els coneguts i amics que li fan costat; celebren amb ell aquella gran joia. Segons Mateu només reprèn a aquell que no anava vestit adequadament per l’ocasió.

Jesús va fer un gran esforç de pedagogia per convèncer als seus coetanis a acceptar l’oferiment d’amistat que Déu els donava. Però molts d’ells van emprendre un altre camí.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

*.- Veure evangeli i comentaris de:

- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

 DECIR «SÍ» Y LUEGO SER COHERENTE*

Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 21,28-32) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


A l’episodi anterior,els summes sacerdots pregunten a Jesús amb quina autoritat actua. Ell els respon amb una altre pregunta: El baptisme de Joan era cosa de Déu o dels humans? No hi ha resposta.

CONTEXT
Mateu tracte d’advertir amb aquesta i amb les dues paràboles que seguiran --la dels vinyaters suïcides i la del banquet de noces--, perquè les tres constitueixen una provocació intolerable per la casta religiosa del seu temps.

De cara a la societat, segueixen les advertències, a la comunitat.

És molt perillós creure’s perfecte. El que és important és descobrir on fallem i rectificar el que hem fet malament.

Només salva la vida. El que diem o proclamem, si no van acompanyades d’una actitud vital que es manifesti amb les obres. només són paraules buides, A l’evangeli de Joan, quan Jesús discuteix amb els jueus posa com a testimoni definitiu les seves obres: «Si no em creieu a mi, creieu en les meves obres.».

EXPLICACIÓ
El diumenge passat, Mateu ens parlava dels jornalers enviats a la vinya. Avui ens parla de fills. Aquesta diferència és molt important per a valorar el que ens vol dir el text.

A l’AT, el poble, en el seu conjunt, es considerava fill de Déu. Jesús, ara distingeix dos fills, considerats israelites verdaders (bons) tot i que els caps religiosos els considerin «pecadors».

Per a descobrir la profunditat del relat hem de recordar que ser fill significava obeir la voluntat del pare. Per tant, qui no feia la voluntat del pare, deixava de ser fill?. Preguntar «Qui va fer la voluntat del pare?» és igual que pregunta «Qui dels dos és fill verdader?»

Jesús s’enfronta als caps religiosos, en resposta a l’oposició radical que ells li han manifestat. Això està a tots els evangelis.

No obstant, d’aquí no en podem treure arguments antisemites. Les prostitutes i els recaptadors d’impostos, que Jesús posa per davant dels caps religiosos, també eren jueus, com els primers cristians.

Els summe sacerdots i els ancians no tenien res de què penedir-se, eren perfectes, perquè deien «sí» a tots els manaments de Déu. Consideraven que tenien dret al favor de Déu. És per això que rebutjaven el canvi que Jesús els exigia.

No s’adonaven que la seva resposta només era formal, sense compromís vital. L’esperit de la Llei no els importava en absolut. Com va denunciar el profeta: «Aquest poble m’honra amb la boca, però el seu cor està lluny de mí.» (Is 29,13)

No hi ha dubte. Per Jesús, els qui són considerats bons són els dolents, i els dolents són els els bons.

Tanmateix, Jesús dona a entendre que tant els qui compleixen la Llei com els que no, són fills de Déu.

Jesús sabia molt bé el que deia. L’organigrama religiós i social del seu temps era repressiu i injust. Que aquesta situació es mantingués en nom de Déu, qui havia descobert Déu i només volia el bé pels humans, no ho podia permetre

No ens enganyem. La simplicitat del relat amaga una lliçó fonamental. Diguem com a conclusió general, que allò que és important són els fets. i que les paraules serveixen de ben poc. La praxis sempre és més important que la teoria.

L’evangeli no ens invita a dir primer no i després dir sí. L’ideal seria dir sí i fer-ho; però el meravellós del missatge és precisament aquest: Déu comprèn la nostra limitació i admet la possibilitat de rectificar, després de «recapacitar»


*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

DIOS ES PARA TODOS IGUAL, ES AMOR, DON INFINITO*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 20,1-16) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.


CONTEXT

Avui l’evangeli també va dirigit a la comunitat. Els primers cristians eren jueus, però poc a poc si van anar agregant pagans i d’altres religions. És probable que els més veterans demanaven privilegis.

Aquesta paràbola intenta advertir als cristians que no és cap privilegi haver accedit a la fe abans que els altres. Aquest sentiment de superioritat estava molt arrelat al pensament jueu. Ells eren els elegits i els privilegiats. Déu tenia l’obligació de tractar-los millor que als altres. .

En el capítol anterior, Jesús havia dit al jove ric que vengués tot el que tenia i el seguís.

Pere li recorda a Jesús que ells ho han deixat tot per seguir-lo i li pregunta: Què tindrem?.

Jesús li promet cent vegades més, però acaba amb aquesta frase enigmàtica: «Hi ha primers que seran els últims i últims que seran els primers.»

En el relat d’avui es repeteix aquesta frase, però invertint els termes; donant a entendre que la paràbola es una demostració de que la frase es fa realitat, i que ningú es faci il·lusions.

Les lectures dels tres últims diumenges hem llegir tres idees interessants, sobre el mateix tema:

- el diumenge 23, es parlava de la correcció fraterna; del perdó al germà

- el diumenge 24 de la necessitat de perdonar els deutes sense tenir en compta la quantitat.

- avui, de la necessitat de compartir amb els altres sense límits, no per un sentit de justícia humana, sinó per amor.

Tot un procés d’aproximació a l‘amor que Déu manifesta en cadascú de nosaltres.



EXPLICACIÓ

En el relat d’avui, es barreja l’al·legoria i la paràbola.

A l’al·legoria, cada un dels elements del relat signifiquen una altre realitat concreta. A la paràbola, és el conjunt el que ens porta a un altre realitat a través d’un trencament en el mateix procés lògic de la història.

Així, la vinya fa referència al poble elegit i el propietari a Déu. Però hi ha un punt d’inflexió, quan diu que: «Els primers esperaven rebre més.» Vol destacar la «injustícia» de pagar el mateix a tots els treballadors.

Des de la lògica humana, l’amo de la vinya hauria de tractar diferent els de la primera hora dels de la última. Per altra banda, el propietari actua des de l’amor absolut, cosa que només pot fer Déu.

La paràbola potser ens vol dir que amb Déu no podem tenir una relació d’estira i afluixa. El treball a la comunitat, ha d’imitar la justícia d’aquest Déu, i ser totalment desinteressat.

La paràbola tracte de resoldre un problema que es planteja des d’una visió mítica de Déu i de l’home. Déu seria el sobirà i senyor que tindria l’home com a servent i jornaler. Si prenem consciència de que Déu està identificat amb l’ésser humà, no des de fora; des d’alguna part de l’univers, no té sentit parlar de retribució o de paga.

Té molta tela la frase: «Els últims seran els primers i els primers seran els últims.» En realitat el que ens està dient és que tota escala per valorar als éssers humans, deixa de ser consistent quan el qui ens valora és Déu. Els criteris humans sempre són insuficients per judicar el grau de pertinença al Regne de Déu.

*.- Per veure l’original: (clicar): MATEO

 

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge xxv durant l'any (Mt 20,1-16)

"Crida els treballadors i paga'ls el jornal. Comença pels qui han arribat darrers i acaba pels primers. «Vingueren, doncs, els qui havien començat a treballar al final de la tarda i van cobrar un denari cada un. Quan va tocar als primers, es pensaven que cobrarien més, però també van rebre un denari.". (Mt 20,8-10)

El Déu de Jesús «trenca tots els nostres esquemes.» Als qui protesten perquè han treballat tot el dia per un denari, com els qui només han treballat una hora, els diu: «Teniu enveja perquè jo sóc generós?» (Ibid 15)

Déu fa de Déu i és just. Dona l’oportunitat de guanyar-se el salari del dia, als qui no han tingut la sort de ser contractats el matí. I paga segons el pactat , sense tenir en compta les hores treballades.

«Déu és bo amb tots, ho mereixin o no, siguin creients o ateus. La seva bondat misteriosa va més enllà de la fe dels creients i de la increença dels ateus.» (Pagola)

El missatge és clar: «No hem d’estimar Déu perquè ens estimi, sinó estimar com Déu ens estima.» (Fray Marcos)

*.- Veure evangeli i comentaris de:

- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

- Fray Marcos – Fe adulta (clicar): MATEO

ENSÉÑANOS A PERDONAR*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 18,21-35) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta

L’evangeli d’avui és continuació del que vam llegir el diumenge passat, en quel el perdó es donava per suposat. Avui Mateu ens parla de com hem de perdonar.

El perdó no és altre cosa que una de les manifestacions de l’amor, i connecta amb l’amor a l’enemic.

EXPLICACIÓ

La frase, «setanta vegades set», no s’ha d’entendre literalment. El que vol dir, és: perdonar sempre. El perdó no ha de ser un acte, sinó una actitud.

Jesús vol deixar molt clar que no és suficient, perdonar quatre vegades, com deien els rabins més generosos, ni set com demanava Pere.

La paràbola no necessita explicació, Només fixar-se en la diferència entre el deute que perdona el senyor, i la misèria que l’empleat no és capaç de perdonar.

La sentència és important: Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.(Mt 18,35)

Frase dura que encaixa més amb el Déu en el que creien els jueus, que amb el que predicava Jesús, que és Pare: «compassiu i benigne, lent per al càstig, ric en l’amor.» (Sl 102,8).

Nosaltres també ens sentim més a gust amb el Déu de l’AT. Amb el Déu que premia i castiga perquè permet que nosaltres puguem fer el mateix.

El perdó només pot néixer d’un amor verdader.

Perdonar no és fàcil. Com tampoc ho és estimar. Va en contra de tots els instints. Va en contra del que és raonable. Els raonaments no ens convenceran mai de que hem de perdonar.

El perdó de Déu és primer. Creure em el seu perdó ens fa capaços de perdonar també nosaltres als qui ens ofenen. No al revés.

Ara bé, l’única manera d’estar segurs de que ho hems descobert i acceptat, és que perdonem.

Mateu, en el capítol 6 ja ho va deixar clar: «Perquè, si perdoneu als altres les seves faltes, el vostre Pare celestial també us perdonarà a vosaltres.» (Mt 6,14);

*.- Per veure l’original (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Diumenge 24 durant l’any – (Mt 18,21-35)

«Aleshores Pere preguntà a Jesús: --Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades? --Jesús li respon: No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.» (Mt 18,21-22)

No entenem les paraules de Jesús, «si no perdonem a tots i per tot, No és només l’ofès qui necessita perdonar per ser humà. També qui ofèn necessita del perdó per humanitzar-se.» (Fray Marcos)

Perdonar sempre. «La ràbia, la impotència i el dolor de qui ha estat víctima de la violència [...] el ressentiment i l’agressivitat... em fan veure amb més claredat què seria d’un món on se suprimís el perdó.» (Pagola)

S’ha de perdonar com perdona Déu. Perquè: «Igualment us tractarà el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.» (Mt 18,35)

*.- Veure evangeli i comentaris de:

- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com

- Fray Marcos – Fe adulta (clicar): MATEO

REFLEXIONS

«El silenci forja el sentit. I l’estem abandonant a canvi d’una superficialitat banal i insulsa. Hi ha soroll arreu per no haver de pensar.» (Raimon Panikkar)

És bo buscar espais de silenci i intentar tranquil·litzar la ment: «La loca de la casa» com li deia Santa Teresa. El seu potencial ens supera, i ens obliga a aturar-nos, ni que sigui per fer un cafè, i aprofitar per posar una mica d’ordre al tràfec del dia.

Des del silenci s’han fet les coses més importants: Ignasi de Loiola es va retirar a una cova de Manresa per reflexionar i pensar, abans de fundar la Companyia de Jesús (els jesuïtes). Envoltat d’un silenci absolut, Beethoven va compondre la Novena Simfonia. Jesús de Natzaret, de tant en tant, se separava de la cent per pregar.

Panikkar, es retirà a Tavertet (poblet situat entre les serralades del Collsacabra i Les Guilleries), per «Huir del mundanal ruido...» --seguint l’anhel de fray Luis de León--, i trobar, en el silenci ancestral de la natura, les condicions adequades per descansar, escriure i meditar.

El soroll, tot i que forma part de la vida –naixem entre crits a la sala de parts. Hi ha soroll al carrer; a casa, la ràdio o la tele (o les obres del veï)... El soroll és un mal company per arribar al fons de la vida.

Viuríem de forma més humana, si seguíssim d’alguna manera, el principi monàstic de la Regla de Sant Benet: «Ora et labora.» Pensar, de tant en tant, que a més de biologia som esperit..

Un místic del nostre temps, Pablo d’Ors (fundador del grup de meditació, Amigos del desierto), va escriure el llibre, «Biografía del silencio», on recomana el silenci com aliment espiritual i assenyala quatre condicions que et poden situar en el camí de la meditació, o l’aprofundiment interior: «Aturar-se, callar, escoltar i mirar.» En català diem «badar» quan ens aturem per observar.

Meditar, reflexionar, discernir... són paraules que ens porten a descobrir aquell jo interior que sovint oblidem, però amb qui ens hauríem de posar d’acord per a prendre les decisions importants i trobar el nostre projecta de vida autèntic.

Salvador Sol

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 

CORRECCIÓN FRATERNAL*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 18,15-20) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta


Els textos de Mateu sobre l’Església (és l’únic evangelista que en parla) no es refereix a una superestructura, sinó a la petita assemblea local que és la que viu la fe en Jesús. Es la primera vegada que es fa servir el terme «germà» per parlar d’un membre de la comunitat. Aquestes ja eren pràctiques que es feien a la sinagoga.

Cal parar compta que en aquest evangeli no es parla de comunitat (església) perfecta, sinó d’una comunitat de germans, que reconeixen les seves limitacions i necessiten dels altres per superar els seus errors.


EXPLICACIÓ
«Si el teu germà et fa una ofensa» (Mt 18,15. BCI) En altres traduccions es diu:«Si el teu germà peca.» Segons la primera versió, es tractaria d’un tema personal. En la segona, al dir «peca» en abstracte, té sentit dir que si no fa cas intervingui la comunitat. Segons la versió que es llegeixi, hi ha el perill d’entendre-ho com un conflicte purament personal en el que, la comunitat hauria d’intervenir, només com últim recurs, per decidir la sanció.

Aquesta segona versió --Si el teu germà peca-- devia ser l’habitual a les primeres comunitats, en les que es vetllava pel capteniment dels seus membres, entre ells i la comunitat.

«Tot allò que lligueu...» (Ibid 18) És una imatge de l’AT que ja utilitzaven els rabins de l’època; aquí fa referència a la capacitat d’acceptar o excloure algú a la comunitat.

El concepte de pecat, com ofensa a Déu, que necessite també el perdó de Déu, tal com avui ho entenem, encara trigaria uns segles a definir-se.

«Tot allò que deslligueu a la terra quedarà deslligat.» (Ibid) Sembla que la potestat recau en la cominitat. Tanmateix fa dos diumenges Jesús deia el mateix a Pere, donant-li les claus. Quin dels dos textos estarà en la veritat? Només hi ha una solució: que Pere actuï com a cap de la comunitat,

«On n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.» (Ibid 20) És molt important a l’hora de prendre consciència del que significa una reunió (eklesia) dels seguidors de Jesús.

Què significa estar reunits en el seu nom? No es tracte de compartir i unificar criteris humans, sinó d’acceptar els criteris de Jesús. D’identificar-se amb l’actitud de Jesús, és a dir, buscant únicament el bé de l’home, de tots els homes, també dels que no son del grup o estan en contra d’ell. Aquesta és l’única manera de fer presente a Jesús.

* Veure l’original i un comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO

 

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*
Diumenge XXIII durant l’any – (Mt 18,15-20)

Paraula de Jesús.- «Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d'acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n'hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d'ells.» (Mt 18, 19-20)

Comentari.- La bona relació entre els humans és l’espai de Déu. Ho diu una antífona antiga: «On hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu.»

Església vol dir assemblea: «Poble de Déu», com la va definir el Concili Vaticà II. «Enmig d’una societat indiferent i descreguda» (Pagola), és necessari un espai de trobada presidida per l’amor; «una església que ofereixi un testimoni creïble de Jesús.» (Ibid)

«On dos o tres...» Jesús es compromet estar al costat d’aquells que identificant-se amb el que va ser la seva vida, «busquin el bé dels altres, de tots els altres. També dels que no són del grup o fins i tot hi estan en contra.» (Fray Marcos)

Jesús segueix al món, actuant a través dels qui fan el que ell va fer: ajudar i perdonar.

*.- Veure evangeli i comentaris de:
- J,A,Pagola: http://cristiansxxigracia.blogspot.com
- Fray Marcos – Fe adulta (clicar): MATEO

 

SERVIR A LOS DEMÁS Y ACEPTAR LAS ONSECUENCIAS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 16,21-27) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Jesús segueix a Cesarea de Filip, fora del territori de Palestina.

El que Mateu posa avui en boca de Jesús, ni tant sols és acceptable pels seguidors. Jesús acaba de felicitar a Pere prr expressar pensaments divins. Però ara el critica amb duresa per pensar com els homes. La diferència és abismal; i a més, tant sols a unes línies de distància en el mateix evangeli.

Igual que Pere, els cristians de totes les èpoques, ens hem escandalitzat de la creu, i d’haver estat a les nostres mans, ni un sol hauria elegit per a Jesús el camí que ell va seguir. No és la imatge de profeta o de Messies victoriós; menys encare el de Fill de Déu. Ara es presenta com el «Servidor» que es lliure als altres, i així fa present a un Déu que és amor.

Les paraules de Pere i la seva actitud, davant l’anunci del Mestre de la seva mort, demostra que ni ell ni els altres deixebles, havien entès allò que significava Jesús. La major dificultat per a poder acceptar la novetat, fou la seva religió.

Per entendre Jesús, s’ha de deixar de pensar com els humans i començar a pensar com Déu. Pensar com Déu és deixar de ajustar-se a aquest món. Com va escriure Sant Pau: es transfor­mar-se per la renovació de la ment. (Rm 12.2)

En el relat d’avui podem descobrir tres punts importants.

1.- L’anunci de la passió.

La mort de Jesús fou pels primers cristians el punt més impactant de la seva vida.

Jesús anuncia la seva mort fins a quatre vegades en l’evangeli de Mateu. La vida de Jesús va estar en perill constantment, pel que feia i pel que deia.

2.- La vehement protesta de Pere i recriminació de Jesús.

Pere respon a Jesús pensant com un jueu. També el dia que van anar a prendre a Jesús, Pere el defensà amb l’espasa.

El text ens vol transmetre que la idea falsa de Déu que tenien, fa que Jesús sigui un representant de Déu inacceptable.

Ni als fariseus ni als lletrats, ni als sacerdots Jesús els dirigeix paraules tan dures. Això vol indicar que la proposta de Pere era la gran temptació de tot ésser humà. També per a Jesús. La verdadera temptació no no ve de fora sinó de dins.

Jesús no rebutja Pere com a deixeble, però vol que descobreixi el seu messianisme verdader.

3.- La invitació al seguiment amb totes les conseqüències.

El seguiment, és molt important en tots els evangelis. Es tracte de canviar la manera de relacionar-se amb Déu i amb els altres, i entrar en la dinàmica espiritual que Jesús manifesta a la seva vida.

Negar-se a un mateix suposa renunciar a tota ambició personal. L’individualisme i l’egoisme queden fora de Jesús i de qui el vulgui seguir.

Carregar amb la creu és acceptar l’oposició del món. No es tracte de que «la creu que Déu ens envia» ni de la que ens proporciona la vida, sinó de la que ens ve d’altres persones –siguin amics o enemics-- per ser fidels a l’evangeli.

El que cal entendre és que aquesta proposta de via l’ha de fer cadascú personalment.

Si seguim pensant «com els homes» ens seguim equivocant. El missatge de Jesús no pretén deshumanitzar-nos, sinó portar-nos a la plenitud humana verdadera.

* Veure l’original: (clicar): MATEO

 

PELS CAMINS DE L’EVANGELI*

Diumenge 22 durant l’any (Mt 16,21-27)

«Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui la seva creu i que em segueixi.» (Mt 16,24)

Jesús fa una proposta de servei: «negar-se a si mateix». per obrir-se als altres, assumint les conseqüències. Aquest és l’exemple de vida que ens va deixar. «Jesús es presenta «com el "Servidor" que es lliure als altres, i així fa present un Déu que és amor.» (Pagola).

«Per entendre Jesús, s’ha de deixar de pensar com els humans i començar a pensar com Déu.» (Fray Marcos) Pau recomanava als romans: «No us emmotlleu a aquest món, sinó transformeu-vos per la renovació de la vostra ment, perquè pugueu discernir quina és la voluntat de Déu: allò que és bo, agradable i perfecte.» (Rm 12,2)

«Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la trobarà.» (Mt 16,25) Jesús busca gent que sigui fidelitat al seu seguiment. Parafrasejant a Fray Marcos: «La creu no l’envia Déu, és una conseqüència inevitable d’aquesta fidelitat que s’oposa al pensament que ens ve del món.»

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.

 

¿QUÉ DICE TU VIDA DE MÍ?*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 16,13-19) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Jesús va amb els seus deixebles a la regió de Cesarea de Filip.

La raó, segons Mateu, són els temes que a tractar, que desborden la problemàtica jueva, i per això Mateu col·loca l’escena en territori gentil, fora d’una concepció messiànica massa nacionalista, per donar a entendre que estem en un apropament als gentils. Un jueu normal no podia acceptar ni el que es diu sobre Jesús, ni el que diu sobre l’església.

El fragment de l’evangeli d’avui ens proposen dues lectures: Qui és Jesús i el poder de les claus.

Sobre qui és Jesús

El primer que cal tenir en compta és que els evangelis estan escrits molt després de la mort de Jesús, i per tant no reflecteixen el que Jesús va pensar, va dir i va fer, sinó allò que les primeres comunitats pensaven d’ell.

També és lògic que es preocupessin per l’estructura de la nova comunitat: Qui seria el seu representant, amb quina assistència contaven, etc.

El text expressa idees que, només es desenvolupaven després de l’experiència pasqual. Això no li treu sinó que l’hi dona importància, perquè es tracte de l’experiència de la primera comunitat que vol expressar d’aquesta manera la seva fe en Jesús.

És significatiu que es vulgui diferenciar l’opinió de la gent de la dels deixebles. La gent entén Jesús des de la perspectiva de l’AT: un gran profeta. És veritat que demostren una gran estimació per la figura de Jesús, però no s’han adonat de la novetat que aporta la figura de Jesús.

Als deixebles els costà Déu i ajut donar el pas d’una interpretació nacionalista del Messies, a la del verdader messianisme que encarnava la figura de Jesús. Només després de Pasqua van donar el pas.

Abans d’aquesta experiència, Pere no podia haver dit que Jesús era el Fill de Déu. (Marc només diu: tu ets el Messies i Lluc: el Messies de Déu).

A l’AT la idea de fill de Déu, expressava proximitat. Se li deia al rei, als àngels i inclús al poble jueu en el seu conjunt.

Quan el cristianisme s’instal·là a la cultura grega, van voler situar Jesús al màxim: Fill de Déu. Si els jueus van fer servir alguna vegada la paraula fill, hauria d’haver estat amb el significat d’imitador, rèplica, còpia exacta del que era el Pare.

Per altre banda, Jesús no podia dir a Pere, «sobre aquesta pedra edificaré la meva església»; perquè a Jesús no li va passar mai pel cap fundar una església Ell era jueu de soca-rel i no podia pensar en una religió diferent. El que volia fer amb la seva predicació, era purificar la religió jueva de totes les adherèn­cies que la feien incompatible amb el Déu verdader.

Els primers seguidors de Jesús tampoc podien apartar-se del judaisme. Fou el rebuig frontal de les autoritats jueves, sobretot els fariseus després de la destrucció del temple, el que els obligà a emprendre el seu camí propi.

La resposta a la pregunta, «Qui diu la gent que és el Fill de l’home?» (Mt 16,13) no va ser fàcil. La prova és la diversitat de respostes.

La resposta que Mateu posa en boca de Pere, sembla a primera vista, encertada, tot i que no suposa cap novetat, perquè tots els evangelistes ho donen per suposat des de les primeres línies. Per tant queda clar que l’objectiu del relat és el de refermar una professió de fe pasqual.

Mentre que van conviure amb Jesús, ni Pere ni els altres deixebles van poder pensar en el «Fill de Déu» del dogma.


* Veure l’original: (clicar): MATEO

APRENDER Y RECTIFICAR COMO JESÚS*
Selecció de punts clau per interpretar l’evangeli d’avui (Mt 15,21-28) sobre l’escrit de Fray Marcos – Fe adulta.

Avui les tres lectures i fins i tot el salm, van en la mateixa direcció: la salvació universal de Déu.

L’apertura als gentils va ser molt important per la primera comunitat. Molts cristians (que eren jueus) pretenien mantenir la pertinença al judaisme com la marca i senyal de la nova comunitat, conservant la fidelitat a la Llei.

El diumenge passat Jesús deia a Pere: «Home de poca fe.» (Mt 14,31) Avui li diu a una pagana: «Dona, és gran la teva fe!» (Mt 15,28). Mateu vol que quedi molt clar que allò que importa verdaderament és la fe-confiança, i no la pertinença a un poble o religió. El relat és molt semblant al de la curació del criat del centurió. En aquell relat, Jesús diu: «Us asseguro que no he trobat ningú a Israel amb tanta fe.» . (Jn 8,10)

Aquest és un relat magistral que planteja el problema des de dues perspectives possibles. La dels cristians, que han de mantenir una actitud oberta i la dels pagans, que haurien de venir amb unes disposicions adequades de reconeixement i humilitat.

L’evangelista no pretén satisfer la nostra curiositat sobre un esdeveniment més aviat anodí. La seva intenció és aclarir la tasca difícil de l’apertura als pagans. Deixar clar, que si una persona té fe en Jesús, no se li pot impedir la seva pertinença a la comunitat encare que sigui «pagana.»

L’al·lusió de Jesús als gossos és més dura del que podem pensar. Els gossos encara avui són considerats impurs per moltes cultures.

Però, hi ha una gran diferència entre els gossos salvatges i els de companyia, que es poden considerar com de la família. A aquests s’agafa la dona per sortir airosa.

Jesús, com bon jueu, tenis bons motius per no fer cas a la cananea; però ens trobem amb un Jesús disposat a aprendre, fins i tot d’una dona i a més, pagana. D’una postura oberta a la veritat, podem aprendre molt.

A l’AT hi ha moments que ens porten en aquesta direcció d’obertura total per part de Déu a tot aquell que el busca amb sinceritat. La primera lectura ho confirma: «Als estrangers que s'han unit a mi, el Senyor... jo els faré entrar a la meva muntanya santa,» (Is 56,6-7)

En aquest relat no hi ha dubta de que Jesús participa de la mentalitat general del seu poble, que avui podríem qualificat de racista, però que, en temps de Moisès, era l’única manera de defensar la subsistència com a poble.

Gràcies a que per Jesús la religió no era una programació, fou capaç de respondre vivencialment davant de situacio­ns noves. La seva experiència de Déu i les circumstàncies (la petició de la Cananea) li van fer veure que només es pot estar amb Déu si estàs amb els humans, home i dona.

* Veure l’original i un comentari a l’evangeli: (clicar): MATEO

PELS CAMINS DE L'EVANGELI

Solemnitat de l'Assumpció de la benaurada verge Maria (Lc 1,39-56) 

«Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria, l'infant va saltar dins les seves entranyes, i Elisabet quedà plena de l'Esperit Sant. Llavors cridà amb totes les forces: --Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes!» (Lc 1,41-42) 

La vocació de Maria és de servei: servei a Déu en acceptar l’encàrrec d’engendrar el Fill. I servei a la humanitat (representada per Elisabet) quan aquesta necessitava ajuda.

Maria és portadora d’un infant, la proximitat del qual, no deixa ningú indiferent: «Tan bon punt he sentit la teva salutació, l'infant ha saltat de joia dins les meves entranyes.» (Ibid 44) 

La gratitud és senyal de reconeixement: «La meva ànima magnifica el Senyor, el meu esperit celebra Déu que em salva, perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.» (Ibid,46-48) 

A Déu se’l troba en les coses petites que es fan amb gran decisió i lliurament. Com deia Teresa de Calcuta: «Qui no viu per servir, no serveix per viure.» 

Hem d’agrair a Maria el seu SÍ a la voluntat de Déu d’apropar-se al món a través de Jesús. Sigui per sempre Beneïda!

Salvador Sol Bachs

https://www.facebook.com/salvador.solbachs.