UN CRIT QUE MOLESTA

Evangeli (Mc 10,46-52) i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

⁴⁶ Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s'estava assegut vora el camí. ⁴⁷ Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar:

--Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!

⁴⁸ Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:

--Fill de David, tingues pietat de mi!

⁴⁹ Jesús s'aturà i digué:

--Crideu-lo.

Ells van cridar el cec dient-li:

--Coratge! Aixeca't, que et crida.

⁵⁰ Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. ⁵¹ Jesús li preguntà:

--Què vols que faci per tu?

El cec respongué:

--Rabuni, fes que hi vegi.

⁵² Jesús li digué:

--Vés, la teva fe t'ha salvat.

A l'instant hi veié i el seguia camí enllà. (Mc 10,46-52.BCI).

 

Comentari.-

Jesús surt de Jericó camí de Jerusalem. Va acompanyat dels seus deixebles i més gent. Tot d’una se senten uns crits. És un captaire cec que, des de la vora de camí, s’adreça a Jesús: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!».

La seva ceguesa l’impedeix de gaudir de la vida com els altres. Ell mai podrà peregrinar fins a Jerusalem. A més, li tancarien les portes del temple: els cecs no podien entrar al recinte sagrat. Exclòs de la vida, marginat per la gent, oblidat pels representants de Déu, només li queda demanar compassió a Jesús.

Els deixebles i seguidors s’irriten. Aquells crits interrompen la seva marxa tranquil·la cap a Jerusalem. No poden escoltar amb pau les paraules de Jesús. Aquell pobre molesta. Cal fer callar els seus crits: Per això «tothom el renyava perquè callés».

La reacció de Jesús és molt diferent. No pot continuar el seu camí ignorant el sofriment d’aquell home. «S’atura», fa que tot el grup s’aturi i els demana que cridin el cec. Els seus seguidors no poden caminar darrera d’ell sense escoltar les crides dels que pateixen.

La raó és senzilla. Ho diu Jesús de mil maneres, en paràboles, exhortacions i dites soltes: el centre de la mirada i del cor de Déu són els que pateixen. Per això ell els acull i s’hi bolca de manera preferent. La seva vida és, primer de tot, per als maltractats per la vida o per les injustícies: els condemnats a viure sense esperança.

Ens molesten els crits dels que viuen malament. Ens pot irritar trobar-los contínuament a les pàgines de l’evangeli. Però no ens és permès de «mutilar» el seu missatge. No hi ha Església de Jesús sense escoltar els que pateixen.

Estan en el nostre camí. Els podem trobar en qualsevol moment. Molt a prop nostre o més lluny. Demanen ajuda i compassió. L’única postura cristiana és la de Jesús davant el cec: «Què vols que faci per tu?». Aquesta hauria de ser l’actitud de l’Església davant el món dels que pateixen: ¿què vols que faci per tu?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat