LES DONES EN EL CRISTIANISME PRIMITIU

Per: Antoni Ferret

 

Jesús ignorava la discriminació femenina típica d’aquella societat (i de totes). En el seu grup missioner itinerant hi havia dones, que havien deixat la família i anaven amb ells de poble en poble predicant l’Evangeli. En sabem molt poc, perquè els evangelistes, tots quatre homes, ho van amagar tant com van poder. Però, en l’escena del peu de la creu, no es van atrevir a callar-ho. I diu Mateu: “També hi havia allà moltes dones que s’ho  miraven de lluny estan. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills del Zebedeu.”  Però Mateu encara és molt discret, quan diu que “li prestaven ajut”. Marc diu exactament la mateixa frase. Per una vegada han dit la veritat, però encara els fa vergonya dir-la tota. Lluc, que és el més popular dels quatre, esmenta la presència de dones dues vegades, la del peu de la creu i una altra, en la qual ho acaba de dir: “que els proveïen amb els seus béns”.

És a dir: les deixebles, no sols acompanyaven Jesús i els altres deixebles, sinó que eren les que compraven els queviures per a tot el grup. (Em permeto dir que, potser, una de les dones esmentades per Lluc, “Joana, la muller de Cuses, administrador d’Herodes”, devia ser la que disposava de més recursos. Però de tota manera el fet no és pas estrany: pensem que les dones que havien deixat la família per seguir Jesús devien ser menystingudes, considerades boges, pels seus familiars, però... mai les deixarien passar gana, tot i lo que en pensessin. En canvi els deixebles homes, una volta deixada la feina (la barca, etc.), es quedaven sense res. Però... pensem com es devien sentir... Per ells això devia ser com la vergonya de les vergonyes. Per això, quan podien, ni tan sols les esmentaven.)

Després de la mort de Jesús, etc., algunes dones van tenir una participació molt activa en la predicació de l’Evangeli. Ho sabem, sobretot per Pau, perquè és qui més va escriure, ja que era l´únic intel·lectual del grup. Ens esmenta, com a missioneres destacades, les següents:

Priscil·la, i el seu marit Àquila, dirigents d’una església d’Efes, i més tard d’una església de Roma. És curiós perquè, contra els costums d’aleshores (i de sempre), quan els anomena, sovint l’esmenta primer a ella i després el marit. 

Apfia, que, amb dos companys més, era dirigent d’una església situada a casa seva.

Lídia, que presidia també una església situada a casa seva. [És a  dir: cedien casa seva per a fer els serveis d’una comunitat, ja que no era fàcil adquirir una casa per a aquest fi.]

En la mateixa ciutat que Lídia, hi havia Evòdia i Síntica, que sembla que Pau les tenia per importants.

Quan Pau escriu a la comunitat de Roma, dona records per a: Maria, Trifena, Trifosa i Pèrside, de les quals fa un bon elogi pel seu treball missioner. També saluda Júnia, que anomena “apòstol”, i Andrònic, probablement el seu marit. Finalment dues parelles: Filòleg i Júlia, Nereu i la seva germana.

En les recomanacions del final d’aquesta carta, Pau esmenta 15 homes i 7 dones. Hi ha més homes, però, donades les circumstàncies, la proporció de dones és alta.

Al llarg de les dècades posteriors a Jesús, l’activitat de les dones en les comunitats cristianes va anar augmentant. Moltes dones veien per primera vegada la possibilitat de ser i actuar com si fossin persones normals, com els homes. Però... aquest fet va anar molestant molts homes i, sobretot, els avis caps de família, que no estaven acostumats a aquesta llibertat i activitat femenines, que no s’havia vist mai.

Hi va arribar a haver acusacions formals contra les comunitats cristianes en el sentit que:

“trencaven les famílies, pertorbaven les dones, subvertien l’ordre social”.

I és molt curiós que Pau, que li agradava proclamar que “ja no hi havia jueus ni gentils, que no hi havia homes ni dones, ni esclaus ni lliures, sinó tots uns en el Senyor”, va arribar a dir, davant la mala maror social, coses com:

 “dones, sigueu submises als marits, marits, estimeu les mullers,

fills, obeïu els pares, pares, no exaspereu els fills,

esclaus, obeïu els amos, amos, obreu amb justícia amb els esclaus.”

 

I les comunitats cristianes de les dècades posteriors, i més tard l’Església, es van anar tancant, de mica en mica, sobretot, a la llibertat femenina, i assegurant el predomini masculí. Però grups de dones, una volta provada la llibertat per primera vegada en la història, no estaven pas disposades a renunciar-hi.

De manera que, durant no menys que dos segles, el II i el III, hi hagué un debat, una  lluita i un malestar constants, dins i fora de l’Església (l’anomenada “qüestió femenina”). Grups de dones, disposades a tot, no essent acceptades com a tals, lliures i iguals, per l’Església oficial, es van integrar en grups religiosos alternatius, degudament condemnats oficialment, on hi hagué dones que batejaven, deien missa i ensenyaven, tal com sabien fer i tenien tot el dret de fer.

Però... passats els dos segles de lluita, el moviment es va anar desinflant. I es va retornar a una societat i una església precristianes. I encara hi som.

Però totes i tots preparant una nova empenta en aquest sentit. Aquesta vegada SÍ. Ara la gent és més lliure i no tenim avis dictadors, ni tants lligams familiars.

Nota.- (Informació extreta del llibre “Del movimiento de Jesús a la Iglesia cristiana”, del professor Rafael Aguirre.)