SENTIR-SE ESTIMAT PER DÉU*

La narració de l’evangeli d’avui presenta Jesús al Temple discutint amb els legisladors o Doctors de la Llei.

El manament de l’amor que avui tracta Marc en l’evangeli, Lluc,el reporta amb una aplicació concreta, amb aquella genial paràbola de Jesús del Bon Samarità.

Reflexió

Avui se’ns presenten els dos manaments que ja formen part de l’A.T., però cal assenyalar dues característiques significatives:

LA PLENITUD EN JESÚS.

L’A.T. va haver d’anar fent una evolució per passar del Déu dels exèrcits, a la formulació de l’«Estimaràs al Senyor el teu Déu.»

L’A.T. és una «crònica meravellosa  del descobriment de Déu». Aquests manaments que ens recorda l’evangeli d’avui n’és un dels exemples més evidents i que ens inviten a una seriosa reflexió. Déu és el mateix, des de sempre, però Israel l’ha hagut d’anar coneixent, poc a poc.

És bo que tinguem present que l’A.T. ens explica els alts i baixos, encerts i  errors, comesos per Israel en el seu llarg camí cap a la fe. Per això cal fer atenció quan després d’una lectura diem: «És paraula de Déu». Compte, cal veure en quin context s’ha escrit. Ens podem trobar davant d’un Déu que mana matar; exterminador, que passa factura dels pecats...

Per això Jesús utilitza aquell: «Ja sabeu que es va dir: Ull per ull , i dent per dent. Doncs jo us dic...» (Mt 5, 38-39)

També heu sentit dir als antics: «”Estima els altres , però no estimis els enemics”. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.» (Mt 5,43-45)  )

Ens trobem, doncs, davant del terme «PLENITUD», que arriba amb Jesús, i és tan important per a fer una lectura correcta de l’A.T.

En realitat els dos manaments són u. Encara que en l’A,T, se’ns presenten separats, en el Deuteronomi (6,4) i en el Levític (19,18). Però no hi ha dubta que ambdós es complementen; «el segon és conseqüència del primer». S’ha d’estimar el proïsme perquè Déu ens ho mana. A més, Jesús té la genialitat de demostrar que «el segon és com el primer», i no només en importància, sinó que també en essència, de tal manera que l’un no pot existir sense l’altre.

Jesús transforma el Déu justicier que fa por, de l’A.T., al Déu que estima; al Déu/Abba

D’aquí neix tot el demés: som fills d’un mateix pare, per tant som germans dels altres. És per això que els dos manaments són «semblants»; en el fons, són el mateix. Aquesta és la genialitat de Jesús, que en revelar-nos a Déu revela també al ser humà. La Llei no és el poder ni la submissió, sinó l’amor.

Aquests textos ens porten a l’essència del que és ser cristià, que comença per passar-se al Déu de Jesús i estar en el món d’una manera diferent.

La primera conversió del cristià és creure’s que «Déu l’estima», a ell, personalment. Aquests «convenciment íntim» és el centre de la fe. L’amor a Déu no és ni pot ser manament: és resposta: em sento estimat i estimo. Els qui creuen això són l’Església.

En les nostres relacions podrem tenir diferències de tot tipus, com tenen els germans que s’estimen. Hi ha, però, una «consanguinitat efectiva» que ens duu a la fraternitat; a estimar l’altre no per les seves qualitats, sinó per quelcom més bàsic: perquè és un germà. Això és el que Jesús trasllada a les nostres relacions.

Construir aquest món, fer creïble que Déu ens estima, creure perquè el món cregui... Això és «la Missió», allò pel que Déu ens ha creat, contribuir a la construcció de l’obra de Déu. Donar-li plenitud.

Els qui accepten aquesta missió són Església. Per a ells l’Evangeli no és Llei, sinó Bona Notícia, perquè l’amor és molt més exigent que la llei.

 

*- *.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 12,28-34) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol