FIESTA DE CRISTO REY*

El proper diumenge acaba l’any litúrgic, celebrant la proclamació de Crist Rei. Els diumenges de desembre són el temps d’Advent, dedicats a preparar i celebrar el Nadal

 

Motiu i sentit de la festivitat.

És una festivitat recent. La va instituir Pius XI el 1925. Per això les imatges de Jesús del romànic i el gòtic no el presenten mai amb corona, sinó amb la ma estesa, com un Mestre que ensenya.

Aquesta proclamació de Crist Rei, es va instituir en un moment d’hores baixes de l’Església. Després de la I Guerra Mundial, que va deixar milions de morts i una gran crisi econòmica i social, Europa va entrar en una situació terrible, d’atur, gana i tensions socials.

El Papa va culpar d’aquesta situació a la societat per «l’allunyament de Crist i de la seva llei, i els canvis que aquest fet produïa a la família i a la societat.» La conclusió d’aquest anàlisi va ser, que: «no es podria esperar la pau durable entre els pobles mentre que els individus i les nacions neguessin i rebutgessin l’imperi de Crist Salvador.» Calia, doncs, «restaurar el Regna de Déu». Aquestes són les primeres paraules de l’encíclica Quas primas amb la que es va instaurar aquesta festivitat.

La possible objecció que es pot fer és evident: ¿Es poden resoldre tots aquests problemes, només proclamant la reialesa de Crist; instaurant la festivitat de Crist Rei? Els anys transcorreguts demostren que no.

Per tant, avui, amb aquesta celebració no es pretén restaurar ni reforçar la pau entre les nacions, sinó felicitar a Jesús, el Crist, per la seva vida d’esforç i dedicació als altres, fins la mort.

Aquest és avui el sentit que hem de donar a la festivitat de Crist Rei.

 

Les lectures de la litúrgia d’avui.

La primera de Daniel, anuncia el triomf del Fill de l’Home, que rep el poder i la glòria.

La segona, de l’Apocalipsi, ens recorda que la reialesa de Jesús repercuteix en tots nosaltres: ens ha convertit en un regne de sacerdots.

La tercera, de l’evangeli de Joan, ofereix una visió més crítica de la reialesa. Jesús és rei, però el seu regne no és d’aquest món. I no ha vingut a rebre honors i glòria, sinó a donar testimoni de la veritat.

 

Reflexió personal

Generalment esperem de l’homilia que ens il·lumini i ens animi a ser millors, a viure d’acord a l’ensenyament i a l’exemple de Jesús. La festivitat de Crist Rei exigeix una actitud diferent. No és el fet d’aprendre, el més important, sinó felicitar-nos per qui tant ha fet per nosaltres.

Pel demés, no siguem ingenus. La situació del món d’avui dona la raó a Pius XI: si visquéssim d’acord amb l’evangeli, les coses, en nosaltres i al món,  anirien millor!

 

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Jn 18,33-37) escrit per: José Luís Sicre – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

SE ACABA EL TIEMPO: ACERTAR CON JESÚS*

En aquest fragment de l’evangeli de Marc se’ns presenta Jesús utilitzant el gènere escatològic per anunciar el final, i el judici: Quan es veurà «el Fill de l'home venint entre núvols amb gran poder i majestat» (Mc 13,26).  Aplicar a Jesús el nom de «el Fill de l’Home» no és per destacar la seva humanitat, sinó que, d’acord amb la profecia de Daniel, té un sentit contrari. Apunta més o menys al «Messies». És a dir: «l’home especialíssim, missatger de Déu.»

Ens trobem, doncs, en una espècie d’epíleg de la predicació de Jesús. En ser rebutjat definitivament pels sacerdots i doctors, Jesús proclama la seva veritat: Ell és el jutge, la norma: optar per ell és encertar.

En aquest fragment d’evangeli, ens cal diferenciar els tres «discursos escatològics» subjacents:

-       la destrucció de Jerusalem i del Temple,

-       el final dels temps,

-       la conducta del cristià.

En primer lloc, per a un jueu que creu que el Temple és el centre de la presència de Déu a la terra, la seva destrucció pot representar el final. Però no és el que pensa Jesús. Per a ell, ha passat el temps en que el Temple, la Circumcisió, el dissabte, els sacrificis... tenien (si és que la tenien) importància religiosa. Jesús anuncia que aquest no és el final, sinó el temps d’anunciar l’evangeli a tot el món. Afirmacions com aquestes, són les que fan que els caps religiosos d’Israel decideixen matar-lo.

En segon lloc, es parla del final dels temps, amb imatges ingènues, apocalíptiques, que reflecteixen concepcions cosmològiques molt primitives. Però sense concretar el com i el quan. Això, «ni el Fill ho sap, sinó tant sols el Pare.» (Mc 13,32).

En tercer lloc, tot el que s’ha dit anteriorment, serveix de pròleg al verdader missatge: vivim de cara a un futur que està venint necessàriament: la vida de l’ésser humà no s’explica sense mirar cap a aquest futur. Res de la vida cristiana, ni res de Jesús, té sentit sinó és contempla com un tot.

El futur ve a nosaltres de manera inexorable. I el missatge ens diu que tots els valors es fonamenten amb el final, amb el judici. Un judici que significa que al final de tot resplendirà la Veritat. Mentre anem de camí estem subjectes a l’error, a aparences, a enganys. Però al final triomfarà la veritat, que és Déu, anunciada per la seva Paraula, que és Jesús.

Al final tots els humans ens trobarem amb la revelació definitiva del bé i el mal, l’encert o l’error. I l’encert és Jesús, la Paraula de Déu. Per això el jutge serà Crist.

*- *.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Mc 13,24-32) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

EL PERILL DE LA RELIGIÓ*

 Deia un adagi llatí «Corruptio optimi, pessima», Allò que considerem el millor, si es corromp, esdevé el més perillós. Això pot passar amb la religió quan alguns es fan amb el poder de la institució i l’absolutitzen.

La religió, en tant que construcció social, busca vehicular i potenciar l’anhel humà de plenitud. Però, quan el «jo» se n’apropia, esdevé instrument de poder al servei dels qui s’han constituït en «mediadors» de l’Absolut.

El poder atorga superioritat, i qui es revesteix de «poder sagrat» pot tenir la temptació de fer el que sigui perquè es noti.

Jesús critica els qui «Els agrada de passejar-se amb llargues vestidures, que la gent els saludi a les places i que els facin ocupar els seients d'honor a les sinagogues i els primers llocs en els banquets» (Mc 12,38-39). A més a més, «Devoren els béns de les viudes i fan veure que preguen llargament» (Mc 12,40)

L’engany del poder --nefast en l’àmbit religiós--, contrasta amb la imatge de la viuda del relat. La viuda representa l’actitud de  despreniment o deseiximent del «jo». L’evangeli ens diu que: «Jesús va cridar els seus deixebles i els digué:--Us asseguro que aquesta viuda pobra ha tirat al tresor més que tots els altres. Tots han donat el que els sobrava; ella, en canvi, ha donat el que necessitava, tot el que posseïa, tot el que tenia per a viure.(vg Mc 12,41-44,BCI)

Els mestres de la Llei simbolitzen aquells que volen absolutitzar la religió, i en fan el seu mitjà de vida, La viuda representa l’espiritualitat com una dimensió fonamental de l’ésser humà, caracteritzada per la llibertat.

La religió és un «mapa» que pretén orientar-nos per a descobrir «qui som», i viure al servei de la persona i l’espiritualitat. Però quan aquests valors s’absolutitzen, es corrompen.  i es confonen. L’espiritualitat constitueix aquella dimensió profunda de la persona, per la que clama el nostre anhel més profund, i que té a veure directament amb la nostra verdadera identitat. La religió és el que tenim, l’espiritualitat és el que som.

 

*- *.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 12,38-44) escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

SENTIR-SE ESTIMAT PER DÉU*

La narració de l’evangeli d’avui presenta Jesús al Temple discutint amb els legisladors o Doctors de la Llei.

El manament de l’amor que avui tracta Marc en l’evangeli, Lluc,el reporta amb una aplicació concreta, amb aquella genial paràbola de Jesús del Bon Samarità.

Reflexió

Avui se’ns presenten els dos manaments que ja formen part de l’A.T., però cal assenyalar dues característiques significatives:

LA PLENITUD EN JESÚS.

L’A.T. va haver d’anar fent una evolució per passar del Déu dels exèrcits, a la formulació de l’«Estimaràs al Senyor el teu Déu.»

L’A.T. és una «crònica meravellosa  del descobriment de Déu». Aquests manaments que ens recorda l’evangeli d’avui n’és un dels exemples més evidents i que ens inviten a una seriosa reflexió. Déu és el mateix, des de sempre, però Israel l’ha hagut d’anar coneixent, poc a poc.

És bo que tinguem present que l’A.T. ens explica els alts i baixos, encerts i  errors, comesos per Israel en el seu llarg camí cap a la fe. Per això cal fer atenció quan després d’una lectura diem: «És paraula de Déu». Compte, cal veure en quin context s’ha escrit. Ens podem trobar davant d’un Déu que mana matar; exterminador, que passa factura dels pecats...

Per això Jesús utilitza aquell: «Ja sabeu que es va dir: Ull per ull , i dent per dent. Doncs jo us dic...» (Mt 5, 38-39)

També heu sentit dir als antics: «”Estima els altres , però no estimis els enemics”. Doncs jo us dic: Estimeu els vostres enemics, pregueu pels qui us persegueixen. Així sereu fills del vostre Pare del cel, que fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos.» (Mt 5,43-45)  )

Ens trobem, doncs, davant del terme «PLENITUD», que arriba amb Jesús, i és tan important per a fer una lectura correcta de l’A.T.

En realitat els dos manaments són u. Encara que en l’A,T, se’ns presenten separats, en el Deuteronomi (6,4) i en el Levític (19,18). Però no hi ha dubta que ambdós es complementen; «el segon és conseqüència del primer». S’ha d’estimar el proïsme perquè Déu ens ho mana. A més, Jesús té la genialitat de demostrar que «el segon és com el primer», i no només en importància, sinó que també en essència, de tal manera que l’un no pot existir sense l’altre.

Jesús transforma el Déu justicier que fa por, de l’A.T., al Déu que estima; al Déu/Abba

D’aquí neix tot el demés: som fills d’un mateix pare, per tant som germans dels altres. És per això que els dos manaments són «semblants»; en el fons, són el mateix. Aquesta és la genialitat de Jesús, que en revelar-nos a Déu revela també al ser humà. La Llei no és el poder ni la submissió, sinó l’amor.

Aquests textos ens porten a l’essència del que és ser cristià, que comença per passar-se al Déu de Jesús i estar en el món d’una manera diferent.

La primera conversió del cristià és creure’s que «Déu l’estima», a ell, personalment. Aquests «convenciment íntim» és el centre de la fe. L’amor a Déu no és ni pot ser manament: és resposta: em sento estimat i estimo. Els qui creuen això són l’Església.

En les nostres relacions podrem tenir diferències de tot tipus, com tenen els germans que s’estimen. Hi ha, però, una «consanguinitat efectiva» que ens duu a la fraternitat; a estimar l’altre no per les seves qualitats, sinó per quelcom més bàsic: perquè és un germà. Això és el que Jesús trasllada a les nostres relacions.

Construir aquest món, fer creïble que Déu ens estima, creure perquè el món cregui... Això és «la Missió», allò pel que Déu ens ha creat, contribuir a la construcció de l’obra de Déu. Donar-li plenitud.

Els qui accepten aquesta missió són Església. Per a ells l’Evangeli no és Llei, sinó Bona Notícia, perquè l’amor és molt més exigent que la llei.

 

*- *.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 12,28-34) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

ELS CECS HI VEUEN: EL REGNE HA ARRIBAT*

 Marc, en aquest fragment d’evangeli, situa Jesús fent l’últim miracle, abans de entrar a Jerusalem.

Jesús cura el cec Bartimeu.

Fins aquí, Marc ha dedicat deu capítols a narrar els «dits» i els «fets» de Jesús a Galilea. En els tres capítols  següents, situa Jesús a Jerusalem, on tindrà fortes discussions amb els caps religiosos d’Israel. La resta de l’evangeli de Marc se centra en la passió, mort i resurrecció.

Per tant, aquest fragment d’avui tanca l’època en que Jesús s’ha ocupat dels pobres i els cecs, ignorats i silenciats per tothom, menys per Jesús.

En la narració d’avui, cal destacar dos elements importants: el crit de Bartimeu, que s’adreça a Jesús com a «Fill de David». I, la «compassió», amb que Jesús li correspon: «La teva fe t’ha salvat» (Mc 10,52.BCI). 

En aquesta curació, com en la del leprós (Mc 1,40-45), l’evangelista destaca l’actitud de Jesús que apartant-se de la gent s’apropa al cec, i al leprós. Els hi parla, elogia la seva fe i es converteixen en testimonis del poder de Jesús.

 

En el context d’aquesta narració, hi ha la ceguesa dels caps d’Israel. La curació del cec és un símbol que ens evoca un altre miracle: la curació del cec de naixement, que en preguntar-li a Jesús si va pecar ell o els seus pares, aquesta és la resposta: «No ha estat per cap pecat, ni d'ell ni dels seus pares, sinó perquè es manifestin en ell les obres de Déu». (Jn 9,3) 

 

És a dir, els que no hi veuen no pequen, però vosaltres –diu Jesús dirigint-se als fariseus--, que dieu que hi veieu, esteu en pecat permanent.

A través de simbolismes, l’evangelista ens vol deixar clar que Jesús «és la llum del món». (Jn 9,5) però s’acosta el seu final.

Als evangelistes els importa molt explicar la Passió a un lector que sàpiga bé qui és el que la sofreix i quin és el seu significat. Jesús, la Llum del Pare, sofrirà la Passió, és a dir, el rebuig dels «cecs». Aquest és el simbolisme que Marc vol donar a la curació del cec Bartimeu.

Jesús és l’enviat. És la Llum que rebutjaran els que diuen que hi veuen i serà acceptada pels pobres i cecs.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 10,46-52) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

UN CRIT QUE MOLESTA

Evangeli (Mc 10,46-52) i comentari de J.A.Pagola

 

Evangeli.-

⁴⁶ Arribaren a Jericó. Quan Jesús en sortí amb els deixebles i molta gent, el fill de Timeu, Bartimeu, cec i captaire, s'estava assegut vora el camí. ⁴⁷ Va sentir dir que passava Jesús de Natzaret i començà a cridar:

--Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!

⁴⁸ Tothom el renyava perquè callés, però ell cridava encara més fort:

--Fill de David, tingues pietat de mi!

⁴⁹ Jesús s'aturà i digué:

--Crideu-lo.

Ells van cridar el cec dient-li:

--Coratge! Aixeca't, que et crida.

⁵⁰ Ell llançà el mantell, es posà dret d'una revolada i se'n va anar cap a Jesús. ⁵¹ Jesús li preguntà:

--Què vols que faci per tu?

El cec respongué:

--Rabuni, fes que hi vegi.

⁵² Jesús li digué:

--Vés, la teva fe t'ha salvat.

A l'instant hi veié i el seguia camí enllà. (Mc 10,46-52.BCI).

 

Comentari.-

Jesús surt de Jericó camí de Jerusalem. Va acompanyat dels seus deixebles i més gent. Tot d’una se senten uns crits. És un captaire cec que, des de la vora de camí, s’adreça a Jesús: «Fill de David, Jesús, tingues pietat de mi!».

La seva ceguesa l’impedeix de gaudir de la vida com els altres. Ell mai podrà peregrinar fins a Jerusalem. A més, li tancarien les portes del temple: els cecs no podien entrar al recinte sagrat. Exclòs de la vida, marginat per la gent, oblidat pels representants de Déu, només li queda demanar compassió a Jesús.

Els deixebles i seguidors s’irriten. Aquells crits interrompen la seva marxa tranquil·la cap a Jerusalem. No poden escoltar amb pau les paraules de Jesús. Aquell pobre molesta. Cal fer callar els seus crits: Per això «tothom el renyava perquè callés».

La reacció de Jesús és molt diferent. No pot continuar el seu camí ignorant el sofriment d’aquell home. «S’atura», fa que tot el grup s’aturi i els demana que cridin el cec. Els seus seguidors no poden caminar darrera d’ell sense escoltar les crides dels que pateixen.

La raó és senzilla. Ho diu Jesús de mil maneres, en paràboles, exhortacions i dites soltes: el centre de la mirada i del cor de Déu són els que pateixen. Per això ell els acull i s’hi bolca de manera preferent. La seva vida és, primer de tot, per als maltractats per la vida o per les injustícies: els condemnats a viure sense esperança.

Ens molesten els crits dels que viuen malament. Ens pot irritar trobar-los contínuament a les pàgines de l’evangeli. Però no ens és permès de «mutilar» el seu missatge. No hi ha Església de Jesús sense escoltar els que pateixen.

Estan en el nostre camí. Els podem trobar en qualsevol moment. Molt a prop nostre o més lluny. Demanen ajuda i compassió. L’única postura cristiana és la de Jesús davant el cec: «Què vols que faci per tu?». Aquesta hauria de ser l’actitud de l’Església davant el món dels que pateixen: ¿què vols que faci per tu?

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

LES DONES EN EL CRISTIANISME PRIMITIU

Per: Antoni Ferret

 

Jesús ignorava la discriminació femenina típica d’aquella societat (i de totes). En el seu grup missioner itinerant hi havia dones, que havien deixat la família i anaven amb ells de poble en poble predicant l’Evangeli. En sabem molt poc, perquè els evangelistes, tots quatre homes, ho van amagar tant com van poder. Però, en l’escena del peu de la creu, no es van atrevir a callar-ho. I diu Mateu: “També hi havia allà moltes dones que s’ho  miraven de lluny estan. Havien seguit Jesús des de Galilea i li prestaven ajut. Entre elles hi havia Maria Magdalena, Maria, mare de Jaume i de Josep, i la mare dels fills del Zebedeu.”  Però Mateu encara és molt discret, quan diu que “li prestaven ajut”. Marc diu exactament la mateixa frase. Per una vegada han dit la veritat, però encara els fa vergonya dir-la tota. Lluc, que és el més popular dels quatre, esmenta la presència de dones dues vegades, la del peu de la creu i una altra, en la qual ho acaba de dir: “que els proveïen amb els seus béns”.

És a dir: les deixebles, no sols acompanyaven Jesús i els altres deixebles, sinó que eren les que compraven els queviures per a tot el grup. (Em permeto dir que, potser, una de les dones esmentades per Lluc, “Joana, la muller de Cuses, administrador d’Herodes”, devia ser la que disposava de més recursos. Però de tota manera el fet no és pas estrany: pensem que les dones que havien deixat la família per seguir Jesús devien ser menystingudes, considerades boges, pels seus familiars, però... mai les deixarien passar gana, tot i lo que en pensessin. En canvi els deixebles homes, una volta deixada la feina (la barca, etc.), es quedaven sense res. Però... pensem com es devien sentir... Per ells això devia ser com la vergonya de les vergonyes. Per això, quan podien, ni tan sols les esmentaven.)

Després de la mort de Jesús, etc., algunes dones van tenir una participació molt activa en la predicació de l’Evangeli. Ho sabem, sobretot per Pau, perquè és qui més va escriure, ja que era l´únic intel·lectual del grup. Ens esmenta, com a missioneres destacades, les següents:

Priscil·la, i el seu marit Àquila, dirigents d’una església d’Efes, i més tard d’una església de Roma. És curiós perquè, contra els costums d’aleshores (i de sempre), quan els anomena, sovint l’esmenta primer a ella i després el marit. 

Apfia, que, amb dos companys més, era dirigent d’una església situada a casa seva.

Lídia, que presidia també una església situada a casa seva. [És a  dir: cedien casa seva per a fer els serveis d’una comunitat, ja que no era fàcil adquirir una casa per a aquest fi.]

En la mateixa ciutat que Lídia, hi havia Evòdia i Síntica, que sembla que Pau les tenia per importants.

Quan Pau escriu a la comunitat de Roma, dona records per a: Maria, Trifena, Trifosa i Pèrside, de les quals fa un bon elogi pel seu treball missioner. També saluda Júnia, que anomena “apòstol”, i Andrònic, probablement el seu marit. Finalment dues parelles: Filòleg i Júlia, Nereu i la seva germana.

En les recomanacions del final d’aquesta carta, Pau esmenta 15 homes i 7 dones. Hi ha més homes, però, donades les circumstàncies, la proporció de dones és alta.

Al llarg de les dècades posteriors a Jesús, l’activitat de les dones en les comunitats cristianes va anar augmentant. Moltes dones veien per primera vegada la possibilitat de ser i actuar com si fossin persones normals, com els homes. Però... aquest fet va anar molestant molts homes i, sobretot, els avis caps de família, que no estaven acostumats a aquesta llibertat i activitat femenines, que no s’havia vist mai.

Hi va arribar a haver acusacions formals contra les comunitats cristianes en el sentit que:

“trencaven les famílies, pertorbaven les dones, subvertien l’ordre social”.

I és molt curiós que Pau, que li agradava proclamar que “ja no hi havia jueus ni gentils, que no hi havia homes ni dones, ni esclaus ni lliures, sinó tots uns en el Senyor”, va arribar a dir, davant la mala maror social, coses com:

 “dones, sigueu submises als marits, marits, estimeu les mullers,

fills, obeïu els pares, pares, no exaspereu els fills,

esclaus, obeïu els amos, amos, obreu amb justícia amb els esclaus.”

 

I les comunitats cristianes de les dècades posteriors, i més tard l’Església, es van anar tancant, de mica en mica, sobretot, a la llibertat femenina, i assegurant el predomini masculí. Però grups de dones, una volta provada la llibertat per primera vegada en la història, no estaven pas disposades a renunciar-hi.

De manera que, durant no menys que dos segles, el II i el III, hi hagué un debat, una  lluita i un malestar constants, dins i fora de l’Església (l’anomenada “qüestió femenina”). Grups de dones, disposades a tot, no essent acceptades com a tals, lliures i iguals, per l’Església oficial, es van integrar en grups religiosos alternatius, degudament condemnats oficialment, on hi hagué dones que batejaven, deien missa i ensenyaven, tal com sabien fer i tenien tot el dret de fer.

Però... passats els dos segles de lluita, el moviment es va anar desinflant. I es va retornar a una societat i una església precristianes. I encara hi som.

Però totes i tots preparant una nova empenta en aquest sentit. Aquesta vegada SÍ. Ara la gent és més lliure i no tenim avis dictadors, ni tants lligams familiars.

Nota.- (Informació extreta del llibre “Del movimiento de Jesús a la Iglesia cristiana”, del professor Rafael Aguirre.)