PODRÀ EL PAPA FRANCESC “EVANGELITZAR” LA CÚRIA?

Francesc d’Assis va sentir la veu de Crist que li demanava que restaurés l’Església davant del poderós Innocenci III. Avui, li toca fer-ho al papa Francesc, enfront de la Cúria. Té al seu favor l’acceptació de la gent. Ha estat elegit Persona de l’any 2013, se li ha dedicat un grafiti –tuitejat pel Vaticà- en que vola com Superman i, és portada de la revista Rolling Stone perquè evoca la cançó de Bob Dylan: The Times They Are A-Changin (Els temps estan canviant). Canvis que de moment són la imatge que projecta aquests jesuïta argentí que ha esdevingut, per la gràcia de Déu, responsable de l’Església Catòlica.
 

No hi ha dubte que Jorge Mario Bergoglio ha inaugurat un altre manera de ser papa, que no deixa ningú indiferent. Al quasi dogma: Extra Ecclesiam nulla salus, aquest papa sintonitza més amb la formulació de Jon Sobrino: Fora dels pobres no hi ha salvació. Ho ha dit per activa i per passiva, l’Església ha de ser pobra enmig dels pobres. Però sembla que per dins del Vaticà pinten bastos. El cardenal Tarcisio Bertone, Secretari d’Estat destituït, va dir haver estat víctima d’una «xarxa de corbs i d’escurçons» (Foc Nou, nº 460, F.Romeu). Alguna cosa en sabia, o intuïa, el bisbe Casldàliga quan va escriure aquell poema en que recomanava al papa: «deja la Cúria, Pedro».  
 

A Francesc se’l qualifica com «el Papa de la gent». És proper, no viu a les dependències papals, es desplaça amb un cotxe discret, paga les seves factures, s’adreça i abraça els malalts... Vol ser, per sobre de tot, el bisbe de Roma. Quan parla d’ecumenisme no es posa per sobre de les altres religions. Diu que «la unitat no arribarà com un miracle» i, invita a caminar junts, a resar els uns pels altres... Pensa que «si no col·laborem en tantes coses que podem fer en aquests món pel Poble de Déu la unitat no arribarà». La unitat no està en el camí que maquen les esglésies, sinó en el «camí que marca l’Esperit Sant». Com diu Francesc Torredeflot: «A la taula del diàleg, qui no hi és se l’espera» (Dialogal nº 37)
 

Una característica de l’acció apostòlica de Jesús se centre en les obres. Quan els deixebles de Joan li pregunten si és ell el messies o n’han d’esperar un altre, Jesús els dóna com arguments: els pobres reben l'anunci de la bona nova. (Lc 7,22). Si féssim la pregunta: ets tu l’Església de Jesús o n’hem d’esperar un altre? La resposta seria, sens dubte: Una altre Església és possible! Una Església en la que no se sentissin opinions de membres destacats com la del recent nomenat Secretari de la CEE, José María Gil Tamayo, afirmant: que la consulta catalana és «moralment inacceptable i inadmissible» (Servimedia, 13/12/13). O que l’encara prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la fe, l’arquebisbe Ludwig Müller, es despatxés a gust negant la possibilitat de que els divorciats tornats a casar puguin apropar-se als sagraments... El poder de la Cúria és molt gran, i està enquistat a la pell de l’Església, i han dut al fracàs la bona voluntat de més d’un papa. Cal tenir present que «l’Església és només un signe, res més, i que durant massa temps l’hem vista només com un signe de poder i de condemna» (J.Botey, El papa Francesc i la laïcitat de l’Estat, El Pregò 459-460). Francesc calla sobre les parelles homosexuals i avortaments, però denuncia que «gent sense escrúpols i que han perdut tot esperit d’humanitat condemni tanta altra gent a la misèria...» (Josep Lligades, Foc Nou, nº 461) Confiem que l’Esperit guiï les decisions de Francesc i l’Església sigui cada cop més, un espai del Regne.

Salvador Sol

ES POT FRUSTAR L’ESPERANÇA?

En el pensament de P. Teilhard de Chardin «El món només té interès si va endavant». Anar endavant, fins assolir un futur de benestar per a tothom, en el que «l’home no sigui un llop per a l’home». Pensem en el famós somni de Martin Luter King  «I Have a Dream!». L’esperança és l’últim que es perd, diem quan tenim una adversitat. Una esperança que esdevé virtut teologal quan s’agermana amb la fe i la caritat. Sovint, l’esperança, té un fort component d’Utopia,

 

«Què podem esperar?» respecta l’evolució de l’home, es preguntava Kant. I, una resposta possible, coherent amb el pensament del filòsof podria ser: El desenvolupament de totes les seves potencialitats. La construcció de «l’home» és un procés que es va assolint poc a poc, amb èxits i fracassos; amb un balanç històric minso però positiu, gràcies als esforços d’alguns utòpics que empenyen amb l’esperança de la conquesta definitiva, de l’«home nou», anhelat per l’apòstol Pau (Ef 2,15).

 

La ciència no ha trobat encara el sentit de l’existència humana i busca l’explicació en l’origen de l’univers. Només la fe ens obra a l’esperança que té com a horitzó el Regne, que no explica l’origen però ens duu «a la salvació» (1Te 5,8). Pel teòleg Josep Gil, la resposta la trobem en l’escatologia, entesa con «una doctrina sobre l’esperança» (J.Gil, L’esperança que no mor, p.12 Ed. Cruïlla). «En la filosofia utòpica blochiana: La vertadera gènesi no es troba pas al principi , sinó al final» (llibre citat, p.38)

 

Però, es pot frustrar l’esperança? «Naturalment –és la resposta d’Enrst Bloch- també l’esperança fundada pot quedar defraudada [...] altrament no seria esperança sinó confiança» (Cita de J.J.Tamayo a Cincuenta intelectuales para una conciencia critica, (p.24) Fragmenta Editorial). L’esperança és doncs, una virtut teologal que «respon a l’aspiració a la felicitat posada per Déu en el nostre cor i és per ella que desitgem el Regne del cel i la vida eterna» (S.Taltavull, Blog, 18/01/12), però també és una virtut humanista quan aspira a millorar les condicions de vida de l’home lliura que no necessita un ser superior que el tuteli. «L’esperança no és una qüestió de caràcter o d’estat d’ànim. [...] És un principi present en el procés del món i en la història humana des de sempre. [...] És un principi capaç de moure el món» (Tamayo, llibre citat, p.27)

 

Es pot frustra l’esperança? és el títol d’una conferència que va pronunciar E.Bloch a la Universitat de Tublinga, arran de l’aixecament de mur de Berlín (1961). Es tracta, segons Tamayo, d’una pregunta pertinent. «Es pertinent,  tota vegada que la seva tenaç i insubornable ideal de socialisme i llibertat amenaçava acabar en un fracàs rotund». I, encara que no és igual creure en la promesa bíblica de Déu que en les utopies de les societats perfectes que s’inventen els homes, el final pot ser el mateix. En això no veig diferència entre l’esperança entesa com a virtut teològica o virtut humana. L’esperança té el seu risc! «Què passaria si no hi hagués cel?» -preguntava Victor M. Amela a la Viqui Molins- «l’haver seguit Jesús; haver estimat aquí baix ja seria suficient» fou la resposta. (Vegis aquests mateix blog: Una monja que estima la gent del Raval)

 

L’esperança cristiana es fonamenta en les utopies del Regne que instaurà Jesús a Galilea i que els cristians de tots els temps estem cridats a seguir construint. Tamayo cita el teòleg Jean Hëring: «l’ideal cristià no és el de la princesa desterrada que aspira al retorn, sinó Abraham, que es posa en marxa cap al país desconegut que Déu li indicarà». La utopia de l’esperança cristiana té «la mirada posada en l’alliberament dels pobres de la terra». (cf Tamayo, llibre citat, ps. 30-31)

 

Ernst Bloch ha estat catalogat com el filòsof de les utopies concretes [...] i de les esperances. El seu pensament apunta a la consciència humana; com l’home es concep a sí mateix. Una consciència que no és solament producte del seu ésser sinó també d’allò que l’excedeix en formes d’utopies socials, econòmiques, religioses, culturals... És a dir, en tots aquells àmbits en els que la persona humana es compromet i s’interpel·la. Bloch, tenia l’esperança que el socialisme i el comunisme poguessin esdevenir els instruments adequats per a canalitzar allò més positiu que sobresurt, que va més enllà dels requisits estrictes de la vida humana -d’allò que és “excedent” en l’home-, en fets que transformessin la societat. Bloch partia de l’afirmació de Marx: «Estem vivint, encara, en la prehistòria de la humanitat» i que el nostre poeta Miquel Martí i Pol expressava dient: «Tot està per fer, i tot és possible». Tanmateix l’esperança cristiana apunta al pla de Déu; al Regne que està en procés vers la consolidació. L’esperança cristiana apunta al final del temps, quan Crist «haurà lliurat el Regne a Déu, al Pare, i haurà destruït tota mena de sobirania i poder» (1Co 15,24). Però no en tenim cap certesa. La frustració és possible. Només tenim les paraules de Jesús, i la fe que ens fa creure com l’apòstol Pere que només Ell té «paraules de vida eterna».(Jn 6,68).

Salvador Sol

Historia Completa de los Catalanes

EL MILLOR REGAL DE 2013 PELS CRISTIANS.-

Pels cristians, el millor regal del 2013 ha estat el papa Francesc. El jesuïta Jorge Mario Bergoglio, està donant esperança a la nostra Església desanimada, amb una jerarquia que, amb algunes excepcions (més aviat poques), està obsessionada en una teologia preconciliar que no ajuda a entendre l’Evangeli com una bona nova; com un missatge d’esperança en un Déu que complirà la seva promesa.

 

El papa Francesc ens parla de l’Alegria de l’Evangeli. Un text, que segons L.Boff fa presents «les categories de l’encontre, de la proximitat, de la misericòrdia, del lloc central dels pobres, de la bellesa, de la revolució de la tendresa, i de la mística del viure junts». Un papa que no deixa indiferents als no creients pel seu discurs exempt de clericalisme carrincló. Ell és franc: diu als periodistes a la primera conferència de premsa: «no els beneeixo perquè sé que alguns no sou creients, però sapigueu que tots sou fills de Déu». I en un altre ocasió, quan el periodista Eugenio Scalfari, li manifesta no creure en l’ànima, ell li replica: «no hi creu però la té!».

 

No estem acostumats a un papa que rigui obertament sense que ho faci de forma reprimida. Un papa que parla amb tothom i no recrimina ningú. El nou papa estima les persones; a totes. Són paraules seves: «hem empresonat a Crist en esquemes avorrits». «Cada cop que intentem tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, una altre forma d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades d’un significat nou per el món actual». (Evangelii Gaudium, nº 11). Res a veure amb predicacions dogmàtiques de papes anteriors en les que només es destacava la norma i la moral, sense deixar espai al dubte, en presumir d’infal·libilitat. (cf. L.Boff, Columna semanal, 2013-12-31).

 

El papa Francesc no pot ser classificat de dretes ni d’esquerres. Ell és un «home lliure i decidit» (J.M.Castillo) que no li fa por aplicar l’esperit d’amor de l’Evangeli i centrar-se en les causes de Jesús. Les causes de Jesús, que s’adrecen als qui pateixen limitacions i són marginats, i esdevenen el testimoni del seu messianisme davant dels deixebles de Joan: «els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova» (Mt 11,5). Les causes de Jesús són (han de ser) les causes de l’Església. Sembla (hi ha senyals que evidencien) que el papa ha emprés aquests camí. El gest de la seva implicació en la celebració del dia de la família al temple de la Sagrada Família (enviant un representant i fent-se present a través del plasma) i no a la celebració massiva i grandiloqüent, en una gran esplanada, propiciada pel cardenal Rouco, poden ser signes eloqüents de la nova orientació que el papa vol imprimir a l’Església. Una Església propera i identificada amb els problemes de l’home d’avui; una Església pobre, immersa en la pobresa de la gent a la que ha d’anunciar el missatge cristià.

 

L’Esperit que vetlla per l’Església ha fet possible que aquesta hagi trobat l’home carismàtic que corresponent a aquest moment històric. Però, amb tot, no fora bo ser excessivament “papistes”. Ell exerceix el mestratge de l’Església però no és el mestre: «Perquè de mestre només en teniu un» (Mt 23,8). Ens cal anar en compte, no fos cas que caiguéssim en un tipus molt concret d’idolatria.

Salvador Sol

UNA MONJA QUE ESTIMA LA GENT DEL RAVAL

Extractes d’una entrevista a la monja teresiana Viqui Molins (Victor M.Amela, La Vanguardia, La Contra 25-26/12/13)

Victor M.Amela relata que Viqui Molins dóna classes de reforç, organitza pisos per a immigrants pobres, assisteix prostitutes, visita presons... Viu la mateixa experiència de Teresa de Jesús:  «Dábanme contento las cosas de Dios, teníanme atada las del mundo». Amb Lucía Caram i Teresa Forcades formen la tríade més coneguda de les monges que conseqüents amb el seu compromís han deixat la reclusió del convent per obrir-se a la societat i ajudar als qui les necessiten.

M. Victòria Molins ha presentat un nou llibre: El regal de la vida, on explica les experiències, en bona part, de la seva vida al Raval, on anà a viure els anys vuitanta. Ella, que havia nascut a la Bona Nova, ha dit que va fer un quart vot: el de viure i morir amb els pobres; ha vist morir trenta-quatre persones de sida, en els seus més de vint anys en que resideix al Raval. 

Les preguntes de l’entrevista són concises i tenen a veure amb les respostes, a través de les quals ens comunica que: «de joveneta s’enamorà de Jesús»,«perquè vingué a ensenyar-nos a estimar, i no pas a fundar religions», i perquè «estimar dóna felicitat». Confessa que es va fer monja «per un cert sentit d’heroïcitat» però va dubtar i s’ho passà malament. Amela aprofita per preguntar-li què la va fer dubtar, i la resposta és sincera: «Renunciar a una parella, al sexe, a tenir fills...» Podia haver estat una elecció plausible; tenia promès i n’estava enamorada. Ella ho justifica en termes de coherència, i va preferir la causa de les benaurances, i per fer-ho va haver de dirimir el conflicte que li va suposar la formació que sobre els manaments va rebre al noviciat.

L’ensenyament en els manaments els considera un error: «allunyen la gent».  Ella tenia un punt de seductora i les amonestacions, en aquests sentit, la torturaven. Fins que llegí santa Teresa i va entendre que «som humans, i no ens ha de donar vergonya estimar i ser estimat». També ho deia sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis».  Doncs sí: «estimo prostitutes, assassins, violadors... Els visito a les presons. Han fet quelcom terrible... i no per això deixen de ser persones: No les judico; les estimo». Amela, en aquest punt puntualitza: «Estimaries l’assassí Miguel Ricart?» Viqui no defuig la pregunta: «Sí. Mai pregunto: què has fet?. Escolto i acompanyo, ajudo a trobar la bondat que qualsevol duu a dins...». «Així creixen en l’autoestima i algunes vegades arriben a entendre què els va dur a abusar dels altres. Duen tanta desgràcia dins...!» Una altre cosa és que canviïn de manera de ser: «Ni Déu pot, doncs que ens va fer lliures. Només cadascú pot canviar-se a sí mateix, si vol».

Assegura que és feliç perquè fa coses. Com el que li va passar amb la prostituta embarassada que no creia que hagués renunciat als homes, a tenir fills... A l’hora de parir se la va trobar al seu costat: -Per què estàs aquí?- li pregunta. -Perquè soc la teva amiga-. Ella que havia parit sempre sola i era rude, va plorar. «Ara t’entenc –va dir-li- tots som els teus fills!». –«Això em va emocionar»-. Jo «he tingut molts homes, -va seguir dient- però ara sé que cap d’ells m’ha estimat».

Mai recrimina ningú per no haver-li fet cas, amb allò de: «ja t’ho vaig dir». A la pregunta de què hauria fet si la noia hagués preferit avortar, la resposta no té res d’ambigua: «l’hauria ajudat i acompanyat en tot, per descomptat». No li fa por que l’amonestin: «Jo també soc església, eh» -afirma amb rotunditat-. Situacions fortes? –Doncs sí. «Banyant un malalt travesti, i veient els seus atributs gairebé em col·lapso. Però vaig pensar: “Jesús estima aquesta persona. No l’he d’estimar jo també?”». I l’ajudà a posar-se les calcetes vermelles d’encaix. Té una bona opinió del papa Francesc: «Per a mi és una gran esperança. Diu allò que molts ja dèiem fa anys».

Venint del tercer món la monja es va treure l’hàbit i va baixar a les Rambles per ajudar a drogoaddictes i malalts de sida. És la seva mística. Una prostituta lli va dir: «Passo de Déu, no m’ha donat bona vida». La resposta la va prendre de Jesús: «Les prostitutes aniran pel davant al Regne del cel». És «la mística del carrer». Una mística que l’ha duu a esperar «morir feliç», amb el convenciment que encara que no hi hagués cel, l’haver seguit Jesús; «Haver estimat aquí baix ja seria suficient».

LOS NUEVOS ATEOS

José María Castillo en el seu blog Teología sin censura, ha escrit un article que creiem necessari divulgar. sense modificar-ne cap concepte, pel que significa de denuncia profètica contra unes pràctiques que revestides de catolicitat no tenen en compte l’essencial del Missatge evangèlic.

Lo que estamos viendo, viviendo y sufriendo en España, desde que el PP tiene la mayoría absoluta en el Parlamento de nuestro país, está dejando cada día más patente que estamos siendo gobernados por ateos. Por más misas que oigan los que pertenecen a ese partido, por más obispos que tengan como amigos y por más condenas que impongan a los homosexuales o más obligatoria que sea la asignatura de religión.

 

¿Por qué digo esto, que es tan fuerte y hasta suena a una agresión injusta y grave? Yo no pertenezco a ningún partido político. Si digo que estamos gobernados por ateos, la razón es muy sencilla. Si no dijera esto, en este momento, estaría dando pruebas de que el Evangelio me importa un bledo. ¿Por qué? Jesús dijo, precisamente al describir cómo será el juicio final, que lo que hacemos o dejamos de hacer, con los más desamparados de este mundo, es a Dios mismo a quien se lo hacemos o se lo dejamos de hacer (Mt 25, 31-46). Por eso me atrevo a decir que quienes nos gobiernan, y los que con su silencio aprueban lo que deciden los de la mayoría absoluta, todos ellos, cuando han aprobado unas leyes de las que inevitablemente se sigue que tantas familias no pueden llegar a fin de mes, tienen que mandar a sus hijos en ayunas a la escuela, no pueden pagar la luz, el agua, el alquiler de la casa, la comida que necesitan..., mientras que los grandes capitales crecen sin parar, la clase media se hunde en la miseria, y raro es el día que no nos enteramos de un nuevo escándalo financiero, es evidente que una gente así no cree en Dios. Porque el “Dios” de esa gente es el dinero, cosa que también está literalmente en el Evangelio (Mt 6, 24). 

 

Y quiero dejar claro que lo que digo del PP, lo digo igual de los del PSOE, que en Andalucía han robado con el turbio asunto de los ERE. Y en todas partes donde los que han podido se han aprovechado de la debilidad de la gente humilde. Nunca el ateísmo se había quitado la careta como ahora en España. Por eso es más indignante que haya tantos “beatos” y “santurrones” que, con su careta religiosa, se engañan. Y nos engañan. A costa del sufrimiento y de la humillación de los más desgraciados. ¡Por favor, YA ESTÁ BIEN! Que no es la crisis. Ni Bruselas. Que son ellos. Porque lo que tenemos, se podía repartir mejor. Y arrimando todos el hombro. Pero no nos da la gana. Porque “nuestro dios” (la codicia del dinero) no nos lo permite.

José M. Castillo
Blog: Teología sin censura, 18/12/13

A MORT UN NO CATÒLIC PROBABLEMENT CRISTIÀ

Nelson Rolihlahala Mandela és un referent per la lluita a favor de l’ igualtat, del dret a les llibertats de les persones i dels pobles, sigui quin sigui el seu color de pell. Era besnét del rei del poble Thembu. Va ser el primer membre de la seva família que va anar a l’escola. Una professora li va posar per nom Nelson, con feien els anglesos amb tots els estudiants de la colònia.

La seva ha estat una vida de grans contrastos. De la religiositat ancestral de la seva ètnia Xhosa, passà a rebre formació metodista, a militar amb els Testimonis de Jehovà i a congeniar amb el bisbe anglicà Desmond Mpilo Tutu. Lluitador inconformista, essent estudiant universitari, sintonitzà amb el nacionalisme africà unint-se als activistes antiapartheid, en lluita contra el colonialisme. La seva participació en un boicot contra el reglament universitari desencadenà la seva expulsió i la seva implicació en actes de dissidència revolucionària va acabar amb empresonament i a una condemna a cadena perpètua.
 

Els vint-i-set anys de captiveri no el van desanimar, ni va desistir de la lluita a favor de la integració del seu poble a la societat, en igualtat de drets. El seu compromís no va cedir i va refusar l’oferta que el febrer de 1985, li feu l’aleshores president Pieter Willem Botha de concedir-li la llibertat provisional a canvi de renunciar a la lluita contra l’apartheid. ¿Com podia acceptar-la si estava lligat a la llibertat del seu poble des que s’havia adherit a l’ANC, el 1944, essent encara estudiant, i aquest compromís era el motiu de la seva vida?. El seu raonament fou: «Quina llibertat m’ofereixen, mentre l’organització del poble segueix estant prohibida? Només els homes lliures poden negociar. Un pres no pot fer contractes».
 

Aprofità la seva estada a la presó per acabar el estudis de dret i anar-se apropant als mètodes pacifistes de Gandhi, aquell gran nacionalista indi enfrontat, també, al colonialisme anglès. Indultat, l’11 de febrer de 1990, va sortir de la presó, i va poder conduir el seu poble cap a la reconciliació. El 1993 rebé el Premi Nobel de la Pau mentre negociava el final de l’apartheid amb el que era, aleshores, president del govern Frederik de Klerk. Escollit president de Sud-àfrica el 1994 establí les bases de la democràcia no racial.
 

La seva gran contribució a l’africanisme va ser la lluita a favor de la gent del seu mateix color de pell que la cultura europea menystenia. Gandhi havia alliberat el seu poble practicant el messianisme pacífic de Jesús i aquest era el model a seguir per Mandela. Com a president electa del seu país no va voler mirar enrere i aplicar venjança. Ell va apostar per l’entesa (potser la fraternitat) entre els blancs, que havien estat opressors i els negres que ara tenien el poder de l’Estat: Sud-àfrica havia d’esdevenir un poble unit en el respecta i la llibertat.
 

Mandela, diu d’ell mateix: «Durant tota la meva vida m'he dedicat a aquesta lluita del poble africà. He batallat contra la dominació blanca, i he batallat contra la dominació negra. He buscat l'ideal d'una societat lliure i democràtica, on totes les persones visquin juntes en harmonia i en igualtat d'oportunitats. És un ideal que espero poder viure per a veure'l realitzat. Però si és necessari, és un ideal pel qual estic preparat per morir».
 

Sud-àfrica està de dol; el món està de dol, doncs que no anem sobrats de líders carismàtics. Els dos Premis Nobel de la Pau africans, Mandela i Desmond Mpilo Tutu –traspassat el 2004-, s’hauran unit en una forta abraçada en les regions immarcescibles del cel, en la presència del Princep de la Pau. L’església catòlica no els farà sants, no són dels seus. Però segur que els dos estan a la glòria del Déu Pare. 

Salvador Sol