A MORT UN NO CATÒLIC PROBABLEMENT CRISTIÀ

Nelson Rolihlahala Mandela és un referent per la lluita a favor de l’ igualtat, del dret a les llibertats de les persones i dels pobles, sigui quin sigui el seu color de pell. Era besnét del rei del poble Thembu. Va ser el primer membre de la seva família que va anar a l’escola. Una professora li va posar per nom Nelson, con feien els anglesos amb tots els estudiants de la colònia.

La seva ha estat una vida de grans contrastos. De la religiositat ancestral de la seva ètnia Xhosa, passà a rebre formació metodista, a militar amb els Testimonis de Jehovà i a congeniar amb el bisbe anglicà Desmond Mpilo Tutu. Lluitador inconformista, essent estudiant universitari, sintonitzà amb el nacionalisme africà unint-se als activistes antiapartheid, en lluita contra el colonialisme. La seva participació en un boicot contra el reglament universitari desencadenà la seva expulsió i la seva implicació en actes de dissidència revolucionària va acabar amb empresonament i a una condemna a cadena perpètua.
 

Els vint-i-set anys de captiveri no el van desanimar, ni va desistir de la lluita a favor de la integració del seu poble a la societat, en igualtat de drets. El seu compromís no va cedir i va refusar l’oferta que el febrer de 1985, li feu l’aleshores president Pieter Willem Botha de concedir-li la llibertat provisional a canvi de renunciar a la lluita contra l’apartheid. ¿Com podia acceptar-la si estava lligat a la llibertat del seu poble des que s’havia adherit a l’ANC, el 1944, essent encara estudiant, i aquest compromís era el motiu de la seva vida?. El seu raonament fou: «Quina llibertat m’ofereixen, mentre l’organització del poble segueix estant prohibida? Només els homes lliures poden negociar. Un pres no pot fer contractes».
 

Aprofità la seva estada a la presó per acabar el estudis de dret i anar-se apropant als mètodes pacifistes de Gandhi, aquell gran nacionalista indi enfrontat, també, al colonialisme anglès. Indultat, l’11 de febrer de 1990, va sortir de la presó, i va poder conduir el seu poble cap a la reconciliació. El 1993 rebé el Premi Nobel de la Pau mentre negociava el final de l’apartheid amb el que era, aleshores, president del govern Frederik de Klerk. Escollit president de Sud-àfrica el 1994 establí les bases de la democràcia no racial.
 

La seva gran contribució a l’africanisme va ser la lluita a favor de la gent del seu mateix color de pell que la cultura europea menystenia. Gandhi havia alliberat el seu poble practicant el messianisme pacífic de Jesús i aquest era el model a seguir per Mandela. Com a president electa del seu país no va voler mirar enrere i aplicar venjança. Ell va apostar per l’entesa (potser la fraternitat) entre els blancs, que havien estat opressors i els negres que ara tenien el poder de l’Estat: Sud-àfrica havia d’esdevenir un poble unit en el respecta i la llibertat.
 

Mandela, diu d’ell mateix: «Durant tota la meva vida m'he dedicat a aquesta lluita del poble africà. He batallat contra la dominació blanca, i he batallat contra la dominació negra. He buscat l'ideal d'una societat lliure i democràtica, on totes les persones visquin juntes en harmonia i en igualtat d'oportunitats. És un ideal que espero poder viure per a veure'l realitzat. Però si és necessari, és un ideal pel qual estic preparat per morir».
 

Sud-àfrica està de dol; el món està de dol, doncs que no anem sobrats de líders carismàtics. Els dos Premis Nobel de la Pau africans, Mandela i Desmond Mpilo Tutu –traspassat el 2004-, s’hauran unit en una forta abraçada en les regions immarcescibles del cel, en la presència del Princep de la Pau. L’església catòlica no els farà sants, no són dels seus. Però segur que els dos estan a la glòria del Déu Pare. 

Salvador Sol