NO SOM UNA GENERACIÓ PERDUDA

En el suplement Quaderns CJ, nº 182, una colla de joves reflexionen sobre els trets que consideren més importants de l’any que hem deixa i s’obren a un futur esperançat. Pel seu interès en reproduïm la part final on assenyalen el seu full de ruta, que també hauria de ser el nostre. 

Horitzons: No volem ser una generació perdura.-

El món on vam néixer ha quedat obsolet. Els anhels d'aquell “altre món possible” en què ha crescut i s’ha format la nostra generació semblen cada cop més lluny. De cop i volta es fa palesa la impossibilitat d’assolir molts dels projectes personals i comunitaris, si més no aquells que havíem après a somiar. Vivim amb dificultat la construcció d’un itinerari vital amb sentit, a partir d’una vocació discernida. Tot i semblar que el pessimisme s’ha apoderat del nostre horitzó, NO VOLEM SER UNA GENERACIÓ PERDUDA. Tot i viure en un context en què es fa difícil assolir pau interior i lucidesa

sentim la necessitat de trobar vies d’implicació en la recuperació de certs valors i d’una visió humanitzadora del món. És més, constatem que ja s’estan donant al nostre entorn iniciatives locals, senzilles, de caràcter col·lectiu i transformadores que són anticipacions d’un futur que ha de venir.

Des d’aquí volem fer una crida a l’esperança i a l’alegria (que hauria de ser tant pròpia dels cristians). Ens sentim cridats a caminar vers nous horitzons que:

-         Recuperin la fraternitat, i treballin per allò comú, el que

         és de tots.

-         Lluitin contra el binomi individualisme/indiferència.

-         Blindin espais que tinguin cura de la persona en la seva

         integritat.

Fem mostres les paraules d’un bonic poema de Pere Casaldàliga: “És tard però és la nostra hora. És tard però és tot el temps que tenim per a construir el futur”.

CINQUANTA ANYS DEL CONCILI VATICÀ II

Opinió

L’onze d’octubre passat, es commemorà el cinquantè aniversari d’un concili que, malgrat l’oposició i entrebancs de la cúria vaticana i dels sectors conservadors de l’època, va aconseguir il·lusionar el món sencer i provocar una tramuntanada d’aire renovador. L’aggiornamento eclesial desitjat pel bon papa Joan XXIII, però, no va assolir els objectius (moria als vuit mesos de l’inici del Concili). Amb la seva mort, s’enterraven les esperances de milions i milions de creients d’arreu del món, que es troben submergits en una nova frustració eclesial. Es demanava una Església decidida a trencar amb el seu passat autòcrata i antidemocràtic per obrir-se sense reserves i esdevenir acollidora, dialogant, propera als pobres

i al sofriment de la gent, promovent una reestructuració inqüestionablement democràtica i renunciant –per coherència evangèlica– a la fastuositat, la parafernàlia i a la teocràcia papal (imposada en el Vaticà I pel papa Pius IX el 1870),

De l’esperançada primavera, passem al cru i llarg hivern, que ja s’insinua tot just al inici del pontificat del successor de Joan XXIII, el papa Pau VI. Un hivern que hauria pogut suavitzar-se i, fins i tot, tornar a un clima primaveral quan, a la seva mort, va ser elegit papa el cardenal patriarca de Venècia, Albino Luciani. Segons tots els indicis, la cúria vaticana hauria decidit desempallegar-se’n (assassinarlo), tot just 33 dies després de la seva elecció. El motiu hauria estat el recel que causaren les seves propostes reformistes i, sobretot, la seva intenció d’intervenir en els aspectes econòmics del Vaticà. Malauradament, mai se sabrà la veritat perquè, com és tradició vaticana, al papa Joan Pau I no se li va practicar cap autòpsia. La seva mort sobtada, però, va  generar moltes especulacions i molts estudis científics sobre les possibles causes. Uns estudis conclouen, amb més exactituds que indicis, que no va morir de mort natural. El fet és que la tarda anterior havia estat reunit amb el secretari d’Estat, cardenal Villot i, pel que sembla, havien parlat sobre les profundes renovacions que pretenia dur a terme a la cúria.

Els pontificats del papa Wojtyla (opositor bel·ligerant de la doctrina del Vaticà II) i del seu successor, el papa Ratzinger, són els causants del fosc i cru hivern eclesial. Les bones perspectives de l’inici del Concili s’esfumaren i progressivament l’Església tornava a tancar portes i finestres, i l’administració vaticana (la poderosa cúria romana) controlava de nou l’aparell de l’extens poder de l’Estat del Vaticà, amb totes les servituds que comporta les anomenades nunciatures apostòliques o ambaixades, el fastuós cos diplomàtic i el corresponent apropament i vinculació amb els grans poders econòmics i polítics d’un món globalitzador, culpable de les més grans desigualtats existents, de l’explotació i de la fam, que no només creix, sinó que s’estén fins i tot al primer món. L’Església amb Wojtyla i Ratzinger ha tornat al passat fastuós del Vaticà I, un cop arraconada la doctrina del Vaticà II, i ha tornat a obviar el missatge de Jesús de Natzaret i de l’evangeli.

Com diu el bon amic franciscà, Lluís Vila Vilanova, l’Església només tindrà credibilitat si actua moguda per l’amor. L’amor que ens manifesta Jesús caminant per les àrides terres de Galilea buscant els pobres i pecadors, no per convertir-los en prosèlits o fanàtics seguidors d’una religió, sinó apropant-se a malalts i marginats per alliberar-los del seu sofriment i de l’exclusió social. Jesús de Natzaret mai va pretendre un poder religiós alternatiu al que els jueus havien institucionalitzat al voltant del temple de Jerusalem, com el que la religió catòlica ha constituït al voltat del Vaticà. El seu missatge ens hauria de moure a construir el Regne de Déu, el regne d’amor, de justícia, de pau i de fraternitat. És aquest el testimoniatge que ofereix l’Església de Roma? És el testimoniatge que donem els creients en Jesús de Natzaret, catòlics o simplement cristians?

Jaume Rocabert Cabruja

Publicat a: Recull, extraordinari de Nadal

UN BISBE AMENAÇAT.

Pere Casaldàliga ha hagut de deixar la seva casa de São Felix do Araguaia per amenaces de mort. Aquesta ha estat la notícia que aquests dies ens ha passat la premsa. Una vegada més, el bisbe Pere molesta als qui volen imposar la seva “llei” al Mato Grosso de Brasil (L'altiplà és la llar de pobles indígenes, com ara els Xavante), .foragitant la pobra gent que hi viu i desforestant aquella selva, de forma massiva, sense que el govern els pugui (o el vulgui) aturar. L’afany de negoci de les grans companyies és il·limitat, i per elles no hi ha més “llei” que els dividents, encara que sigui a preu de sang.

   Segons alguna biografia, Casaldàliga arriba a Brasil el juny de 1968. Tenia quaranta anys i l’encàrrec d’obrir una missió claretiana. A l’Estadi de Montjuic havia rebut l’orde sacerdotal (31 de maig de 1952), en plena celebració del Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona.

   Arribat a la prelatura de São Felix do Araguaia, al Mato Grosso de Brasil, no se li devia fer excessivament estranya la pobresa d’aquella gent. Ell era fill de camperols. Nascut el 16 de febrer de 1928 al poble de Balsareny i coneixia per pròpia experiència les dificultats de viure només dels fruits de la terra. Al Brasil, Pere Casaldàliga i Pla va descobrir una pobresa més severa que la del seu poble, sobretot en l’aspecte cultural i en protecció social. La diòcesi de São Felix do Araguaia, a la que va anar destinat, té prop de 150.000 km^2. Es tracta de la més gran del Brasil. Està situada al bell mig del Mato Grosso, amb una enorme riquesa forestal.

   Quan Casaldàliga arriba al Brasil l’esperit del Concili Vaticà II encara és viu, i dona pas a la teologia de l’alliberament, que va tenir una gran implantació al con sud d’Amèrica. El crit de les Benaurances ressonava per aquells enorme continent. El missioner Pere se’n fa un defensor i aplica aquella teologia que se centra en la dignitat de la persona i denuncia tota classe d’esclavitud; una teologia que té com a premissa seguir fidelment l’Evangeli de Jesús, en la seva màxima radicalitat. Al Mato Grosso és ben acollit pels indígenes i per la jerarquia eclesiàstica. Dos anys després de la seva arribada a la prelatura rep el nomenament d’administrador apostòlic, i l’any següent (23 d’octubre de 1971) rep el ministeri episcopal.

 El bisbe Pere sempre ha defensat que els “hereus” d’aquella terra d’Araguaia són els qui hi habiten i ha denunciat de forma reiterada l’espoli i desforestació que si està produint, I, una vegada més s’ha repetit la imatge bíblica dels profetes perseguits pels qui detén-te’n la sobirania del poder, siguin règims militars (poder de les armes) o terratinents (poder del diner). Uns i altres, només entenen de privilegis i guanys econòmics, i a qui té com a missió defensar “les causes” dels indígenes se’ls amenaça i si es pot se’ls fa callar de forma violenta. Així va ser, quan després de repetides amenaces, en una de les operacions de “neteja”, van matar el vicari João Bosco (1977) per un error dels sicaris, doncs que l’objectiu era assassinar el bisbe incòmode.

   Aquells anys, Casaldàliga gaudia del ple suport de Pau VI, que, segons s’ha escrit, en certa ocasió va dir: “Qui toca al Pere toca al papa”. Aquesta comprensió papal li va permetre seguir sentint-se implicat amb els pobres sense problemes eclesials. Però la mort d’aquests papa (6 d’agost de 1978) va canviar les coses. Joan Pau II veia en la teologia de l’alliberament signes de comunisme, i l’actitud de Casaldàliga representava un destorb per a l’entesa de l’església oficial de Brasil amb les autoritats del país.

 En complir els setanta cinc anys, (2 de febrer de 2005) el Vaticà va tenir pressa en demanar-li la renúncia i recomanar-li que abandonés la prelatura. La pressa en rellevar-lo i la recomanació duien una clara doble intenció. El bisbe Pere va demanar el cessament però no va abandonar la seva casa, que era casa d’acollida, i seguir treballant a favor dels qui considerava la seva part del poble de Déu, com ho havia fet durant trenta set anys, fidel al seu lema: “Si diem als capellans i als laics que han d’ajudar als pobres, com explicaríem que el bisbe no fos el primer en fer-ho?”  Fins ara, que pobre amb els pobres, i malalt de pàrkinson, ha hagut de buscar acolliment a un lloc desconegut on la policia federal el pogués protegir de les últimes amenaces, serioses, de mort. Els tribunals de justícia de Brasil estan a punt de dictar sentencia a favor del poble i els colons que ocupen il·legalment aquella selva han tornat a crear una zona de conflicte.

   El 9 de març de 2006, el president de la Generalitat Pasqual Maragall lliurà al bisbe Pere Casaldàliga el Premi Internacional Catalunya, “per la seva meritòria tasca entre els més desvalguts, en especial els indígenes i camperols sense terra, amb els que ha col·laborat en la transformació socioeconòmica del Mato Grosso brasiler”.

Salvador Sol

P/S.- Informa Francesc Escrivano (Twit 31/12/12) que el bisbe Pera ja ha tornar a casa seva.

BON NADAL 2012

     

No té sentit que Jesús neixi a Betlem
si no neix novament en tu.
No el cerquis en el més enllà.
Fes-lo néixer del poble.

                                                                         

                                             
                                                 Leonardo Boff
                                                                                                                                                                                                                                                        

L’ÈTICA DELS INTEL·LECTUALS HA SUPERAT LA DELS BISBES.ESPANYOLS

Recentment hi ha hagut posicionaments de diferents col·lectius a favor o en contra del procés independentista de Catalunya. La Comissió Permanent de la conferència Episcopal Espanyola (CEE) ha publicat una Declaració sobre la crisi econòmica i el nacionalisme (2-3/10/2012). Els bisbes de la Permanent diuen “reconèixer, en principi, la legitimitat de les postures nacionalistes” però a condició de no desintegrar la “larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España”. El que no diuen és que aquesta unitat és fruit de guerres i dictadures.

L’ètica implica el compliment de les lleis, però aquestes s’han d’ajustar a les necessitats canviants dels qui en són subjectes de dret, sempre que s’expressin de forma democràtica, majoritària i dins de l’àmbit del dret positiu. En aquests sentit apreciem que el manifest dels 300 intel·lectuals és èticament més progressiu, oberts a la realitat (ni que sigui a contracor), que el dels bisbes de la CEE, tancats en els seus principis i, sense tenir present la doctrina dels papes Pau VI i Joan Pau II, en relació al dret d‘emancipació dels pobles.    

La CEE, o la seva Permanent, ha deixat clara la seva aposta per un dels dos nacionalismes; per ells, només n’hi ha un: l’espanyol. Segons el bisbe auxiliar de Barcelona Sebastià Taltavull, els quatre bisbes representants de l'episcopat català van votar en blanc (El Pregó, nº 441). El que no consta és que hi hagués cap vot en contra. El que sí hi va haver és una Declaració de la Conferència Episcopal Tarraconense deixant clar que ser independentista no és pas contrari a ser cristià.

Els sentiments de pertànyer a un poble amb esperit emprenedor i cultura mil·lenària no es pot ofegar des de pronunciaments episcopals; aquesta no és la missió dels bisbes. Tenir cura de la propagació de la fe cristiana, inculturant el missatge a les noves exigències del món d’avui obliga a acceptar que la societat és plural i per tant, que hi ha diferents opcions legítimes per a configurar aquells estats que s’ajusten més a la voluntat del pobles. Es tracta, per tant, d’aplicar el principi democràtic, encara que potser el resultat de la consulta no agradi, i modificar les lleis que impedeixen la seva aplicació.  

M’agradaria que la jerarquia de la meva Església catòlica deixés de fer política a favor d’una determinada manera d'exercir el poder. M’agradaria que la jerarquia de la meva Església ens considerés als catòlics majors d’edat i deixi que actuem en consciència. M’agradaria que la jerarquia de la meva Església catòlica estigués al costat de la gent que reclama coses justes i, en tot cas, que fes aportacions documentades i objectives i propiciés un clima de diàleg constructiu.

De la mateixa manera que no m’agrada que l’Església catòlica mantingui l’Estat del Vaticà (radicalment contrari al que ens ensenya Jesús a través dels evangelis), tampoc m’agrada que els bisbes espanyols juguin a fer política. “Al Cèsar el què és del Cèsar, i a Déu el què és de Déu”.

Salvador Sol         

SÍ, UN CRISTIÀ POT SER INDEPENDENTISTA

Contestant a un periodista, el cardenal de Barcelona va dir que no aniria a la manifestació de l’11 S, perquè: «la nostra missió ha de ser la de congregar i no dividir». Resposta que donava per fet, avant la lettre, que pot guanyar el sí a la independència quan es faci la consulta que en el seu monet s’haurà de fer i que els partidaris del no no acceptaran el resultat. Josep Torrens critica aquesta resposta de Martínez Sistach, (web:esglésiaplural,cat), perquè, segons ell, el bisbe «s'ha deixat portar per l'argument de l'espanyolisme resident a Catalunya, que diu que la independència divideix». El cardenal potser oblida, o interpreta diferent, la doctrina de l’Església, que per boca de Joan Pau II, diu això: «la búsqueda de la libertad en la segunda mitad del Siglo XX ha comprometiodo no sólo a los individuos, sino también a las naciones», (Punt nº 5 del  Discurs a l’ONU, 5/010/95). Fa quasi un segle, el papa Benet XV, en plena I Guerra Mundial, deia: «las naciones no mueren» i, invitava a: «ponderar con consciencia serena los derechos y las justas aspiraciones de los pueblos» (A los pueblos beligerantes y a sus jefes, 28 de julio de 1915). Catalunya va perdre la seva independència el 1714, perquè un poble bel·ligerant, Espanya, se la va annexionar per les armes.

No és missió de l’Església pronunciar-se sobre la manera com la societat es vol organitzar. Seria allò de «doneu al Cèsar el que és del Cèsar», però sí denunciar les postures intransigents perquè no són cristianes, ni tampoc humanes. Quan d’una banda es parla de diàleg (de consulta al poble) i de l’altre de ruptura, tenim un problema de convivència, democràtic. Aquests conflicte no el pot decidir l’Església, com passava fa uns segles, però pot actuar d’agent conciliador imparcial. La raó està en el dret dels pobles a decidir el seu futur, de forma pacífica i enraonada. Ramon Bassas critica al grup de Cristians per la independència, perquè no aporten dades evangèliques en els seus plantejaments, perquè, segons ell no n’hi ha. I, escriu: «Jesús s'adreça al cor de les persones i evita transformar-se en el que avui anomenaríem “líder polític”». (Blog d'en Ramon Bassas, Cristians per la independència?, Sí). Si s’entén bé, en el seu escrit es mostra contrari a que un grup de cristians es mostrin favorables a la independència, esgrimint la seva condició. Sembla que Bassas no té present que la Conferència Episcopal Española, ha definit com un valor cristià «la unidad de la patria». Pel to radical amb que ho justifica sembla més una opinió intransigent que fruit de l’anàlisi; por real de que el poble demanés la independència. Però el primer que cal fer per saber què vol el poble és un referèndum. La transició espanyola es va fer sota el lema: «habla pueblo, habla» i, aquí reclamàvem: llibertat, amnistia, i estatut d’autonomia. La sobirania radica en el poble. La cita que fa el bloger esmentat de Pau, la suscric: «ja no hi ha jueus, ni grecs...». Efectivament, ha Catalunya només hi ha catalans, encara que hagin nascut a un altre lloc, no solament d’Espanya, sinó del món, i parlin altres llengües.   

Un independentista com l’expresident Jordi Pujol, explica: «Un ciutadà que vol que Catalunya sigui Estat d’Europa (se li digui independentista...) no és un dimoni amb banyes. Pot ser un bon cristià si intenta viure els valors de l’Evangeli». (Entrevista d’Oriol Domingo, La Vanguardia digital). Tant senzill com això.

Deixeu-me acabar aquest escrit referint-me al sermó del bisbe Xavier Novell (Solsona) a la missa de Festa Major, quan va dir: «avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions que afecta la forma política concreta de com el poble de Catalunya s’ha d’articular». En la mateixa homilia també va dir que: «com a pastors de l'Església no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia».  I, per si no se l’hagués entès va fer aquesta afirmació: «Deixeu-m’ho dir més clarament: Estar a favor de la independència de Catalunya és perfectament legítim moralment i, per tant, els catòlics, si ho voleu, podeu ser independentistes». Renoi, per ser un bisbe titllat d’espanyolista!

A veure si ens entenem, els rupturistes són els intransigents (la  intransigència no que no és cristiana) que ens van tirant en cara la Constitució, les lleis i l’Estat de dret. I, aquells que en els mitjans apel·len a la intervenció de la Guárdia Civil (Vidal Quadres), acusen al president Mas de prevaricació i sedició (Govern espanyol), i de messianisme (Pere Navarro), demanen que se suspengui l’autonomia (Rosa Díez), i amenaça en que no es podran pagar les pensions, que les empreses marxaran i, mil calamitats apocalíptiques més (Sánchez-Camacho). Els estats han d’estar democràticament al servei de les persones, i si una majoria ample dels seus membres decideix segregar-se està en el seu dret i ningú ha de poder impedir-ho. Aquesta és la grandesa de la democràcia  

Salvador Sol

ASCENCIÓ DEL SENYOR

Han passat quaranta dies de la celebració de la resurrecció de Jesús. Les dones ho havien dit i «Pere se'n va anar corrents fins al sepulcre, s'ajupí i veié que hi havia tan sols el llençol d'amortallar. Després se'n tornà a casa, estranyat del que havia succeït». (Lc 24, 12) La mort de Jesús no va estar el final del Mestre. Ell se’ls presentà, i els va "fer deixebles" que aprenguin a viure com ell els ha ensenyat. Segons Lluc, els va donar la missió: ¹⁹ Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant (Mt 28, 19)

D’aquesta manera comença l’Església de Crist. Diu Pagola: «Els evangelistes descriuen amb diferents llenguatges la missió que Jesús confia als seus seguidors. Segons Mateu, han de ser "testimonis" del que han viscut amb ell. Marc ho resumeix tot dient que han de "proclamar l'Evangeli a tota la humanitat».

És sabut que la missió que Jesús va encarregar als deixebles és la mateixa que nosaltres hem rebut com herència dels primers cristians. La missió de propagar l’evangeli no correspon només al clergat; als laics també ens implica.  

Diu Pagola que «Aquests missatge de Jesús, troba molts obstacles per arribar als homes i dones del nostre temps». L’Església, amb la seva litúrgia, ha perpetuat l’Evangeli. Però sense pràctica religiosa, les noves generacions difícilment sentiran parlar de Jesús, si no és de forma casual o moguts per un interès intel·lectual pel personatge.

En les trobades de cristians, és freqüent el comentari: «la nostra joventut –referint-se als fills- no va a missa però té actituds moltes vegades més cristianes que nosaltres». I, és veritat! Anar a missa no sempre és sinònim de “obrar el bé”. (cf. Mt 25, 31ss). Altre vegada Pagola: «Els qui s'acosten avui a una comunitat cristiana no es troben directament amb l'Evangeli». «No poden identificar amb claredat en l'interior d'aquesta religió la Bona Notícia provinent del impacte provocat per Jesús fa vint segles». Tampoc el què diuen alguns bisbes s’ajusta a les ensenyances del Mestre. No es pot negar que la cultura actual està plena de valors evangèlics, però sovint ignorant la seva procedència. Si no hi ha transmissió de la Bona Nova que ens duu Jesús de Natzaret en instaurar el Regne les noves generacions no coneixeran el sentit de la vida. 

Cal que llegim l’evangeli i el prediquem. No és correcta pensar que no hem d’aprofundir en el coneixement del seu contingut, com em sentit manifestar a una participant -creient- en una reunió de cristians "compromesos". No val agafar-se al peu de lletra allò que Mateu posa en boca de Jesús:  «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11,25). Als cristians d’avui ens cal no defugir el diàleg entre la cultura del nostre temps i espai en que vivim, i la fe transmesa dels primers cristians; d’aquells que van veure com: «Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu» (Mt 16,19) Es tracta de inculturar el missatge de Jesús. Això és el que pretenen moltes de les comunitats cristianes, que es diuen de base, i fan camí cap al Regne. 

Salvador Sol