CINQUANTA ANYS DEL CONCILI VATICÀ II

Opinió

L’onze d’octubre passat, es commemorà el cinquantè aniversari d’un concili que, malgrat l’oposició i entrebancs de la cúria vaticana i dels sectors conservadors de l’època, va aconseguir il·lusionar el món sencer i provocar una tramuntanada d’aire renovador. L’aggiornamento eclesial desitjat pel bon papa Joan XXIII, però, no va assolir els objectius (moria als vuit mesos de l’inici del Concili). Amb la seva mort, s’enterraven les esperances de milions i milions de creients d’arreu del món, que es troben submergits en una nova frustració eclesial. Es demanava una Església decidida a trencar amb el seu passat autòcrata i antidemocràtic per obrir-se sense reserves i esdevenir acollidora, dialogant, propera als pobres

i al sofriment de la gent, promovent una reestructuració inqüestionablement democràtica i renunciant –per coherència evangèlica– a la fastuositat, la parafernàlia i a la teocràcia papal (imposada en el Vaticà I pel papa Pius IX el 1870),

De l’esperançada primavera, passem al cru i llarg hivern, que ja s’insinua tot just al inici del pontificat del successor de Joan XXIII, el papa Pau VI. Un hivern que hauria pogut suavitzar-se i, fins i tot, tornar a un clima primaveral quan, a la seva mort, va ser elegit papa el cardenal patriarca de Venècia, Albino Luciani. Segons tots els indicis, la cúria vaticana hauria decidit desempallegar-se’n (assassinarlo), tot just 33 dies després de la seva elecció. El motiu hauria estat el recel que causaren les seves propostes reformistes i, sobretot, la seva intenció d’intervenir en els aspectes econòmics del Vaticà. Malauradament, mai se sabrà la veritat perquè, com és tradició vaticana, al papa Joan Pau I no se li va practicar cap autòpsia. La seva mort sobtada, però, va  generar moltes especulacions i molts estudis científics sobre les possibles causes. Uns estudis conclouen, amb més exactituds que indicis, que no va morir de mort natural. El fet és que la tarda anterior havia estat reunit amb el secretari d’Estat, cardenal Villot i, pel que sembla, havien parlat sobre les profundes renovacions que pretenia dur a terme a la cúria.

Els pontificats del papa Wojtyla (opositor bel·ligerant de la doctrina del Vaticà II) i del seu successor, el papa Ratzinger, són els causants del fosc i cru hivern eclesial. Les bones perspectives de l’inici del Concili s’esfumaren i progressivament l’Església tornava a tancar portes i finestres, i l’administració vaticana (la poderosa cúria romana) controlava de nou l’aparell de l’extens poder de l’Estat del Vaticà, amb totes les servituds que comporta les anomenades nunciatures apostòliques o ambaixades, el fastuós cos diplomàtic i el corresponent apropament i vinculació amb els grans poders econòmics i polítics d’un món globalitzador, culpable de les més grans desigualtats existents, de l’explotació i de la fam, que no només creix, sinó que s’estén fins i tot al primer món. L’Església amb Wojtyla i Ratzinger ha tornat al passat fastuós del Vaticà I, un cop arraconada la doctrina del Vaticà II, i ha tornat a obviar el missatge de Jesús de Natzaret i de l’evangeli.

Com diu el bon amic franciscà, Lluís Vila Vilanova, l’Església només tindrà credibilitat si actua moguda per l’amor. L’amor que ens manifesta Jesús caminant per les àrides terres de Galilea buscant els pobres i pecadors, no per convertir-los en prosèlits o fanàtics seguidors d’una religió, sinó apropant-se a malalts i marginats per alliberar-los del seu sofriment i de l’exclusió social. Jesús de Natzaret mai va pretendre un poder religiós alternatiu al que els jueus havien institucionalitzat al voltant del temple de Jerusalem, com el que la religió catòlica ha constituït al voltat del Vaticà. El seu missatge ens hauria de moure a construir el Regne de Déu, el regne d’amor, de justícia, de pau i de fraternitat. És aquest el testimoniatge que ofereix l’Església de Roma? És el testimoniatge que donem els creients en Jesús de Natzaret, catòlics o simplement cristians?

Jaume Rocabert Cabruja

Publicat a: Recull, extraordinari de Nadal