ESTIMAR PERQUÈ DÉU ENS ESTIMA

L’amor de Déu es manifesta en Jesús, el Fill. L’amor del Fill es manifesta en nosaltres, els fills. Jesús vol que superem la condició de servents, d’esclaus... La Bona Notícia és que: som verdaders fills de l’amor del Pare, entestats en la tasca del Pare, solidaris com a germans. No hi ha dubta que estem en el cor de la Bona Notícia. Repesem les frases que li donen fonament.

-       Tal com el Pare m'estima, també jo us estimo a vosaltres.(Jn 15,9)

-  Us he dit tot això perquè la meva joia sigui també la vostra, i la vostra joia sigui completa. (Jn 15,11)

-  Ningú no té un amor més gran que el qui dóna la vida pels seus amics.(Jn 15,13)

- Vosaltres sou els meus amics si feu el que jo us mano. ¹⁵ Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. (Jn 15,14) 

- No m'heu escollit vosaltres a mi; sóc jo qui us he escollit a vosaltres. (Jn 15,16)

Sembla com si l’església volgués, en aquests últim diumenge de Pasqua, presentar "el testament de Jesús". És per això que se’ns proposa una lectura del comiat de Jesús segons l’evangeli de Joan, que fa una recopilació de les paraules pronunciades per Jesús al final de l’últim sopar, i una mica abans d’anar cap a l’hort de les oliveres.

El resum final de Joan: se centre en l’amor.

L’essència de la revelació es resumeix dient: "Déu és amor". Tot el demés és conseqüència d’aquesta  primera veritat. Això és objecta de fe, no pas de coneixement. I per tant, supera i desafia la nostra raó. Una raó que tal vegada pugui entendre un Déu que és: Senyor, Creador, Totpoderós i Jutge.

Però la raó no arriba al Déu de Lluc 15 (la velleta, el pastor, el pare del fill pròdig...) ni tampoc al Déu metge (Mateo 9,12) ni al Déu que arrisca la seva vida per una prostituta (Juan 8). I la visió de la vida de l’home amb totes les seves penalitats, i sobre tot, la visió de les innombrables desgràcies del món, fent sortir en nosaltres l’immens enigma del Déu bo davant del sofriment de l’home.

Però enfront de tant sofriment s’aixeca la creu de Jesús: "Déu va estimar tant al món que li va lliurar el seu Fill". "Ningú no té un amor més gran que el que dóna la vida pels seus amic". Jesús es per tant, abans que altre cosa , la revelació, la visibilitat de l’amor de Déu, i això és un  punt clau de la  nostra fe. Coneixem Déu perquè hem vist com és Jesús: aquell que cura tot el que troba, el que s’apiada sempre inclús incomplint la llei, el que busca per sobre de tot als pecadors perquè són els qui més el necessiten, el que duu el seu lliurament fins la mort, i mort en creu.

Millor que les seves paraules és Jesús mateix, la seva manera de ser i de comportar-se és el que ens revela Déu. No és tant sols un missatge sobre Déu, és que "Déu estava amb ell" i per això veiem en ell com és Déu. Això és el que constitueix un desafiament per la nostra fe: no saber conciliar això amb el mal del món. Se’ns demana que fem confiança en Jesús. Un dia ho entendrem. Però per ara, ens creiem a Jesús.

L’amor és la veritat, és l’essència de Déu. No diem que Déu estima, sinó que és amor. Per això el que estima és com Déu. “L’amor de Déu és el que mou el sol i les estrelles”, com va escriure Dante, perquè és l’essència de totes les coses i del que és humà. És la força que mou l’univers.

És per això que, per sobre de tots els manaments, que són bons, Jesús proclama el seu: “que ens estimem els uns als altres com Déu ens estima”. I que “siguem perfectes com ho és el Pare celestial" i "així sereu fills del vostre Pare...". És a dir, la nostra norma fonamental és: "Sóc Fill del meu Pare: tot el que sigui indigne pel meu Pare també ho ha de ser per mi".

És la moral més exigent, que no es fonamenta amb premis ni càstigs, sinó en saber que el jutge és el meu Pare –Abbà--, que s’alegra sempre de beurem per més que m’hagi allunyat. Per això estic tranquil. Però la consciència de ser fill em crea una major tensió espiritual, una major exigència. Viure en l’amor és el més exigent.

Però poder-se sentir fill de Déu, és la Bona Notícia.

 

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 15,9-17) escrit per: José Enrique Galarreta

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

PROPOSTES DE REFORMA DE L'ESGLÉSIA

Per: Antoni Ferret

 

1)Reconèixer i ensenyar que el Missatge cristià té dues grans parts: els textos profètics i legislatius d'Israel en defensa del Dret i la Justícia, i els textos evangèlics i apostòlics al voltant de la fraternitat (entre altres valors). Que totes dues parts són imprescindibles, i que no pot la fraternitat substituir la justícia.

 

2)Ensenyar que Jesús va néixer de la unió natural entre José i María.

 

3)Ensenyar que els pecats es perdonen en virtut de l'amor del Pare, gratuïtament, si hi ha bona voluntat, i que la mort de Jesús no era necessària per a obtenir aquest perdó.

 

4)Reconèixer que l'ensenyament del càstig de l'anomenat infern va ser un greu error.

 

5)Ensenyar que el Creador ens dona el cos per a gaudir-ne i compartir-lo, excepte en cas d'adulteri, i així mateix per a procrear, preferentíssimament en si familiar.

 

6)Reconèixer que la tasca històrica de la Direcció de l'Església ha comès errors greus i perjudicials, com preferir la riquesa; reprimir el cos humà; amenaçar amb molt greus càstigs, absurds i impossibles; imposar (fins i tot per la força i amb gravíssims càstigs) la seva doctrina, sovint equivocada; contemporitzar amb governs opressors i amb situacions altament injustes.

 

7)Establir un divorci eclesiàstic, per a parelles que no puguin continuar la seva convivència per motius importants, a partir de reconèixer que la frase de Jesús “El que Déu va unir que l'home no ho separi” estava basada en una situació i una actuació mítiques, que no van existir mai. 

 

8)Autoritzar l'avortament durant els primers 40 dies de l'embaràs, tal com han sostingut molts teòlegs durant molts segles.

SOM DIFERENTS, PERÒ NO-SEPARATS

L’evangeli fa una al·legoria entre els ceps i els sarments, avui en dia difícil d’entendre per qui no coneix el món de la vinya. La narració està carregada de simbolisme, fondària i bellesa, i ens introdueix directament en la saviesa de la no-dualitat. Certament, la vinya i els sarments són no-dos, perquè els serments fora de la vinya no tenen vida.

La nostra ment és dualista, té tendència a separar les realitats. La presència del sarment sempre ens evoca la vinya. La ment separa la característica primera d’aquestes  realitats i ens aboca al parany del dualisme, que fractura tota la realitat.

El no-dualisme ens diu que la branca és arbre i el dit és cos. Només així podem arribar a entendre la unitat de les coses.   

Cal veure-hi "més enllà" de les aparences. Davant d’un conjunt de joies d'or, la ment veu l'especificitat de cadascuna d'elles, amb el seu propi nom i la seva forma peculiar. Però, si no ens quedéssim en les formes, el que percebríem seria l'or que és, de fet, l'única realitat que es troba present en totes elles.

Som diferents, però no-separats: no som iguals, però som el mateix. L'al·legoria parla de "tallar" i de "podar". Un cop més, em sembla necessari recordar que no cal llegir aquestes afirmacions en clau d'amenaça, sinó com a paraula de saviesa. La cosmovisió d’aquell temps era la d’un déu intervencionista. Tot s'atribuïa directament a ell. Però avui, podem copsar millor el significat del que passa. De la mateixa manera que és impossible que la sarment que es desconnecta del cep (de la vinya) pugui donar fruit, així també, la persona que viu desconnectada del seu fons, experimentarà la seva existència buida. La "poda" forma part ineludible de tot el procés de creixement. Ens ho recorda la paraula de Jesús sobre el gra de blat, que únicament dóna fruit quan és enterrat (Jn 12,24).

En darrer terme, es tracta de podar el jo --que creiem ser--, perquè es pugui desplegar la Vida que realment som.

 

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 15,1-8) escrit per: Enrique Martínez Lozano.

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe

IMATGES QUE JA NO DIUEN RES

 Avui, la imatge del pastor no es valora. Però en el temps de Jesús, s'aplicava al rei de la vila, i era tingut com a guia i protector. Semblant al pastor que cuida del ramat, el rei tenia la responsabilitat de conduir el poble i vetllar per ell.

Avui, però, no tenim el pastor com a model. Per la majoria dels nostres contemporanis, comparar els líders polítics o religiosos amb un pastor, resulta anacrònic.

¿Perquè, doncs, aquella figura del pastor que en la tradició bíblica, i cristiana,  resulta tant entranyable, ara resulta anacrònica i menystinguda?.

Això ens obliga a fer un esforç per entendre, tant la causa per la qual va arribar a ser tan estimada en la tradició cristiana, com el motiu pel qual avui suscita indiferència o fins i tot rebuig.

Traspassada a Yhwh, el salmista podrà cantar: «El Senyor és el meu pastor, no em manca res» (Salm 23,1), i donarà origen a una percepció del diví que cuida amorosament, i permet viure en una confiança indestructible.

En el quart evangeli veiem com la primera comunitat cristiana aplica aquesta figura del pastor a Jesús. Considera que –com a pastor--, carrega sobre les seves espatlles l'ovella trobada (amb el rerefons de la paràbola de Lc 15,4-7). Serà presentat com a guia que condueix, alimenta i protegeix ..., fins l'extrem de lliurar la pròpia vida en favor de les ovelles, tal com ho afirma el text que llegim avui: «Jo dono la vida per les ovelles». (Jn 10,15)

No és estrany que aquesta al·legoria hagi donat peu a una espiritualitat i una devoció extensa i profunda al llarg de tota la història cristiana. Guia, cura i protecció connecten profundament amb necessitats bàsiques de l'ésser humà. És innegable, també, que aquesta devoció va produir fruits abundants de confiança i de compromís.

La imatge de pastor arribaria a adquirir tal entitat, des del inici mateix del cristianisme, que tota la tasca de l'Església hauria de rebre la denominació de «pastoral», inclosos els responsables de la mateixa, als que es designaria «pastors».

Però com ja s’ha dit, el canvi sociocultural, ha fet que avui es rebutgin les actituds de domini i paternalisme. I, encara més, que puguin evocar submissió o «borreguisme».

Poder i submissió són realitats correlatives, que es reclamen i se sostenen mútuament. José Antonio Marina ho expressa amb claredat:

«En les societats orientals antigues --Egipte, Assíria, Judea--, l'arquetip del governant és el pastor, que guia i condueix les seves ovelles. Només cal que el pastor desaparegui perquè el bestiar es dispersi. El seu paper consisteix a salvar el ramat. Aquesta figura del monarca implica una figura correlativa del súbdit. És una ovella que no pot dirigir els seus actes, no sap on són les pastures i, si no fos pel pastor, es perdria i se la menjaria el llop. Resulta si més no anacrònic que la figura de pastor segueixi essent usat en la pastoral cristiana».

Per altre banda, «donar la vida», com equivalent d'un amor sense mesura, és l’extrem oposat de veure els altres, i les coses, com objectes per a satisfer el seu egoisme. Ben al contrari del qui ha transcendit el seu jo i no busca sinó oferir, «donant la vida» cada dia.

És un amor que anhela la unitat.

Però l'expressió de l’evangeli: «hi haurà un sol ramat».(Jn 10,16) sovint s’entén com a mandat proselitista per a «convertir» els altres a les pròpies creences. Una lectura d'aquest tipus només pot ser mítica.

És propi de l'estadi mític creure’s en possessió de la veritat absoluta i sentir-se urgits per a portar-ho, imposant-la, als altres, fins i tot «per a fer-los-hi un bé»: per treure'ls de la «mentida» i portar-los a la llum. Però, com ha escrit lúcidament Raimon Panikkar, «la imatge de “l’únic pastor i l'únic ramat” és una imatge escatològica que no s'ha d'aplicar en la història».

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 10,11-18) escrit per: Enrique Martínez Lozano 

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

EL PODER ECLESIAL EN ENTREDIT.

Per: Jaume Rocabert i Cabruja - (Girona, 22 d’abril del 2021)

La poderosa institució eclesial, com la majoria de les institucions constituïdes amb unes determinades finalitats aplaudides al seu dia pel seu projecte de salvaguardar el bé comú: treballar pel Regne de Déu, o sigui de justícia, d’amor i de pau, la democràcia, reduir l’escalfament climàtic o una distribució equitativa de la riquesa, resulta que ja sigui per raons no confessades, per la capacitat depredadora dels humans o pels interessos econòmics omnipresents en tot moment, esdevenen institucions poc creïbles i de dubtosa eficiència. Tant és així, que les noves tecnologies de la comunicació, ventilen indiscriminadament elements de la seva gestió qüestionable, que no masses anys enrere, restaven silenciades sine die, però que avui en dia, poden ser conegudes per qualsevol que vulgui estar al dia del que passa al món.

Fa molts pocs dies TV3 va emetre en el seu programa Sense ficció un reportatge fet a França, titulat “Religioses, les altres víctimes sexuals de l’Església. En la seva introducció se’ns diu: Aquest documental és fruit d’una investigació que va revelar dècades d’abusos sexuals de sacerdots a monges en tots els continents. Del 1994 al 2015, el Vaticà va rebre informes interns confidencials sobre la violació regular de monges per part de sacerdots en, com a mínim, 23 països. Aquets informes. s’han ocultat i els violadors continuen impunes. Amb la complicitat de la justícia eclesiàstica, les víctimes s’han silenciat, a vegades se les ha obligat a avortar i, sovint, se les ha exclòs de la seva congregació. Per primera cop, monges, les seves superiores, sacerdots i violadors, trenquen el silenci per denunciar aquests abusos sexuals sistemàtics.

Els abusos sexuals de l’esmentat reportatge de TV3, són relativament recents i els depredadors, tots ells sacerdots, utilitzen un misticisme al estil del tristament famós Grigori Rasputín, en l’època de la Rússia dels tsars; unes violacions diametralment diferents de les silenciades en temps de les dissortades creuades, doncs els violadors eren majoritàriament els que en nom de Déu, venien de lluitar a sang i espasa contra el infidels. Aleshores se’ls permetia convertir els convents que trobaven de tornada, en prostíbuls per satisfer les seva desordenada sexualitat, provocant noves víctimes d’una religió que mal interpretava el missatge de Jesús de Natzaret i que, malauradament, se segueix interpretant molt distorsionadament.

En el reportatge de TV3, és molt horrorós constatar que amb el consentiment de la superiora del convent, o sense, el director espiritual es presentava a l’habitació de una monja (majoritàriament de les novícies) i amb un subtil raonament sobre l’obediència i la submissió al sacerdot, representant de Déu a la terra, calia que –per la seva santificació- es deixessin aconsellar pel què el seu director espiritual, li recomanava..., sovint fins i tot aquests depredadors sexuals, deformaven el sentit de l’amor que podem llegir en l’evangeli  joànic, o, fins i tot, arribaven a suggerir que millor que la pregaria eren els tocaments físics al propi cos o el del seu director espiritual. Quan el depredador veia que la seva víctima assumia la condició de pecadora i que li calia molta penitència, per assolir el camí de la salvació, és quan materialitzava la seva violació, amb la tranquil·litat que no seria denunciat.

El reportatge ens diu que actuàvem impunement, doncs normalment no els passava res o, en el pitjor dels casos, se’ls aplicava la “solució” típica eclesiàstica: canviar-los de destinació per evitar l’escàndol. Pocs, molt pocs, han estat jutjats i desposseïts del seu sacerdoci, no obstant la jerarquia eclesiàstica, encara segueix sent repatània, a suprimir del Dret Canònic, el celibat obligatori i a modular o millor dit posar al dia l’anacrònica concepció de l’obediència canònica. Això és imprescindibles, en ple segle XXI, com també ho és aplicar sense reminiscències patriarcals, la igualtat entre dones i homes i conseqüentment, ordenar sacerdotesses. Això –malauradament- no evitaria fer desaparèixer els depredadors sexuals dins l’Església, però si els reduiria.

 

EL SENYOR ESTÀ AMB NOSALTRES

En la primera part de l’evangeli d’avui, els deixebles estan tancats «per por dels jueus». (Jn 20,19) Jesús se’ls presenta i els comunica la pau i «els obrí el cor perquè comprenguessin les Escriptures. » (Lc 24,45) I, com en la Pentecosta del quart evangeli els envia en missió a tot el món.

Aquesta és la fe de la primera comunitat: la convicció de que és el mateix Jesús qui els encomana la missió: «cal predicar en nom d'ell a tots els pobles la conversió i el perdó dels pecats,» (Lc 24,47)

L’altre aspecte de l’evangeli d’avui guarda paral·lelisme amb el dubte de Tomàs, llegit la setmana anterior. En aquests, Jesús s’anticipa i els mostra la realitat física del cos del Ressuscitat: «Mireu-me les mans i els peus: sóc jo mateix.» (Lc 24,39)  I, «veient-los tant sorpresos» reafirma la seva verdadera humanitat: «Teniu aquí res per a menjar? (Lc 24,41)

El context on l’evangelista situa aquesta trobada, si seguim la narració de Joan, és molt intencionat. És «el primer dia de la setmana». El dia en que comença la nova Creació. Els deixebles estan reunits entorn de la taula, i «Jesús es presentà enmig d'ells.» (Lc 24,36)

Aquí la paraula clau és «enmig», i es tracta d’una clara al·lusió a l’Eucaristia, i al canvi de dia de celebració, passant del Sàbat jueu al Diumenge cristià. A partir d’ara, l’eucaristia, quedarà fixada com la festa de l’encontre amb el Senyor Ressuscitat –la Cena del Senyor--, enmig nostre, el Primer dia de la Setmana.

La salutació de Jesús és també molt important. No és el «Shalom» quotidià, amb el que es desitja la pau. La salutació de Jesús és una acció: «Pau a vosaltres.» (Lc 24.36) Ell és la nostra pau, és la pau de Déu entre nosaltres.

Déu ha constituït al Ressuscitat en el Senyor, i els apòstols sentiran l’alegria de que estigui amb ells. I amb aquest atribut, els cristians, es dirigiran a ell a partir d’ara.

 

Extracte del comentari a l’evangeli (Lc 24,35-48) escrit per José Enrique Galarreta

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

CREURE I VEURE

L’evangeli d’avui gira a l’entorn de dues qüestions centrals: l’afirmació de fe de Tomàs i l’anunci que fa Jesús: «Feliços els qui creuran sense haver vist! (Jn 20,29)

L’evangelista Joan uneix «creure» amb «tornar a néixer.» i capgira les seqüències. No es tracta només de «veure» per a «creure», sinó just a la inversa: només quan «creiem» hi podem «veure».

Sabem que «creure» significa «confiar», i és condició humana que de petits confiem sense saber. I, és sobre aquesta confiança natural que construïm la nostra personalitat.

«Creure» o «confiar» ens duu a un estadi de benestar: tot anirà bé!

Si fem callar la ment, i ens distanciem de l’ego, comencem a «veure», prenem consciència, de que fem confiança a algú que ens estima.

Aquesta és la clau de la Benaurança que ens ve de Jesús. Seran feliços, o joiosos, aquells que vagin més enllà de la ment i del jo, i experimentin una confiança radical, que els permeti «veure».

L’autor de l’evangeli sembla que buscava motivar els cristians de la segona generació perquè s’acollissin a la fe en la resurrecció i d’aquesta manera, arribessin a la professió de fe cristiana: «Senyor meu i Déu meu». Perquè la fe no ve del fet d’haver tocat o no les nafres del ressuscitat, sinó de creure en la bondat de Déu que ens salva.

Transcendida la ment i el jo, es percep la Pau que ens promet Jesús: «Pau a vosaltres.» (Jn 20,19), i el Perdó que obra les portes del Regne: «A qui perdonareu els pecats, li quedaran perdonats...» (Jn 20,23)

Jesús s’apareix dues vegades als apòstols, en diumenge –«el dia del Senyor»--, i en el context de la celebració eucaristia. Amb la qual cosa, l’autor ens transmet un altre missatge: l’eucaristia –o «fracció del pa», o «cena del Senyor»--, és el «lloc» idoni per experimentar al ressuscitat; i qui hi participa té la possibilitat de veure’l. Però no per un fet màgic, sinó perquè l’eucaristia és la celebració de la Unitat de tot; del sagrament que ens uneix.

Tot i tenir les portes tancades, els deixebles tenien por dels jueus. Per això el ressuscitat els saluda amb un missatge de Pau. Un missatge, present a tot el llarg de la vida del Mestre, malgrat els molts conflictes viscuts.

Jesús és pau. Aquella pau que és germana de la confiança que brota en aquell «lloc» on es fa el Silenci. Lluny dels sorolls de tot tipus que ens envaeixen, la confiança i la pau s’uneixen i ens donen una sensació de Goig serè, diferent d’aquelles alegries superficials, efímeres, que acaben en res.

Qui experimenta el goig d’aquesta pau, se sent «enviat». Així ho llegim al text: « Com el Pare m'ha enviat a mi, també jo us envio a vosaltres» (Jn.20,21). Jesús no els envia a fer proselitisme, ni perquè es creguin en possessió  de la veritat, no. És quelcom més profund i gratuït; desinteressat. Sentir-se «enviat» és, senzillament, reconèixer que un és «canal» per on la Vida s’expressa. Però només pot ser canal aquell/a que ha deixat d’identificar-se amb el seu jo. Viure de forma egocèntrica és just el contrari de ser canal.

Deia Teilhard de Chardin que «no som éssers humans que vivim una aventura espiritual, sinó éssers espirituals vivint una aventura humana.»

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 20,19-31) escrit per: Enrique Martínez Lozano

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta