NATZARÈ O BETLEMITA?

No hi ha dubta que tant Mateu com Lluc, o els membres de les seves comunitats, coneixien i creien interpretar correctament les Escriptures, i situen a Betlem el naixement de Jesús. Extrem, aquest, que avui alguns discuteixen El mateix Pagola, sacerdot catòlic, no té inconvenient en creure que el lloc més probable on es va produir, aquesta presència de Déu a la terra, fos Natzaret, lloc de residència de Josep i Maria. (José Antonio Pagola, Jesús, aproximación històrica). Sorprèn, si més no, que l’adjectiu gentilici més vinculat a la seva persona no segueixi la normativa aplicada a la majoria de personatges importants de la història, com és el nom del lloc on van néixer. Tres exemples d’abans i després de Jesús: Tales de Milet, s.VII aC. Com l’adjectiu afegit al seu nom indica, aquest membre dels Set Savis de Grècia va néixer a Milet, ciutat grega de la riba del mar Jònic. Pau de Tars, s.I dC. va néixer a Tars de Silícia (zona costera situada a la península de l’Anatòlia). Frühbeck de Burgos, s.XX. director d’orquestra, de pares i cognom alemanys, va néixer a la ciutat espanyola que s’afegeix al nom. Doncs bé, en el cas de Jesús, el mateix Pilat va fer escriure al rètol de la creu: Iesus Nazarenus Rex Judeorum. Altres gentilicis que se li apliquen, són: galileu (Jesús el galileo, Fancesc Riera)  o jueu (Un judio marginal, John P,Meier). Que se li apliqui el sobrenom de betlemita, no ens consta. Aquesta constatació seria suficient per a dubtar del lloc on va néixer la humanitat de Déu? Per ella mateixa no, però no deixa de ser un detall, si més no, curiós.  

Per altre banda, només dos evangelistes, Mateu i Lluc situen a Betlem aquest gran esdeveniment. Els altres dos, Marc i Joan, o les seves comunitats, no s’ocupen del naixement i la infància de Jesús. Probablement consideren que la continuïtat entre l’Antic i el Nou Testament ja queda palesa en les Dites que tots els evangelis posen en boca de Jesús.
Fer néixer Jesús a Betlem té molta importància si es contempla com el punt final del llarg procés de la història d’Israel. Abraham és promesa de terra i nissaga: «Donaré aquest país a la teva descendència» (Ge 6,7). «Beneiré als qui et beneeixen i maleiré als qui et maleeixin a fi que en tu pugui beneir totes les famílies» (Ge 12,1-3). Per això deixarà Ur de Caldea i recorrerà un llarg camí fins a Siquem, on, a l’ombra de «l’Alzina de Morè» veurà créixer fills i ramats, i esdevindrà el pare de les religions monoteistes. Jacob distribuirà la terra amb els seus dotze fills (les dotze tribus) i esdevindrà ell mateix Israel. Moisès és èxode i llibertat; s’ha d’enfrontar al faraó i cobrir les necessitats de la ruta fins assolir la Terra Promesa. També és l’encarregat de transmetre els Manaments de la Llei i de refermar la fidelitat al Déu únic: «Jo soc el Senyor, el teu Déu, que t’ha fet sortir del país d’Egipte, la terra on eres esclau» (Ex 20 2) I els fa aquesta promesa: «Abocaré sobre vosaltres aigua pura i quedareu purificats de totes les vostres immundícies i de tots els vostres ídols repugnants. Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn» (Ez 36, 25-26). Per això Pau identifica Jesús amb el nou Adam (l’home nou): «Així ho diu l’escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser terrenal, però el darrer Adam és Esperit que dóna vida» (1 Co 15,45). Jesús culmina aquest procés històric; és la plenitud dels temps, el compliment de totes les promeses fetes per Déu al seu poble.
Les profecies de l’Antic Testament no es poden negligir. Mateu recull en el seu evangeli: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel, que vol dir “Déu en nosaltres”» (Mt 1,23). El mateix evangelista planteja una qüestió de difícil comprensió per aquella gent del s.I i també per a nosaltres del s.XXI. Es tracte de l’afirmació de que Maria, amb el seu espòs Josep, «No hi havia tingut relacions conjugals». (Mt 1,25). Lluc també fa referència al misteri. Maria interpel·la l’àngel: «Com podrà ser això si jo soc verge?» (Lc 1, 34) La resposta de l’àngel confirma el misteri: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu. [...] El fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu (Lc 1, 35).  Quan alguns escoltaven Jesús, el consideraven el Profeta i altres el Messies. Però els més escèptics  «replicaren: ¿És que el Messies ha de venir de Galilea? ¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem?» (Lc 41-42)
La historicitat, o no, d’aquests relats no són verificables i per tant interpel·len la fe. Una fe que destria les coses importants i que el llenguatge simbòlic cal interpretar-lo en allò que és coherent amb la finalitat que es vol transmetre. ¿Quina importància té, per la fe, que el nom del nadó sigui Jesús (Déu que salva) en comptes d'Emmanuel (Déu amb nosaltres), com, sis segles abans anuncià l'Escriptura, si, finalment, el que vol transmetre és que Déu intervé en la història?. Inculturar el missatge és important. Al s.I dC. Josep podia assumir el concepte Betlem pel fet de ser de la nissaga de David, que era el motiu pel qual Jesús havia de néixer a aquella localitat de la Judea,
La fe concatena una sèrie d’interpretacions dels anuncis profètics, difícilment identificables històricament. El nen que neix és el Fill etern, «l’Evangeli de Déu» (X,Picaza); «nascut de dóna, sota la Llei» (Ga 4,4): «engendrat no pas creat» (Credo Niceno-constantinopolità); «Alfa i Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi» (Ap,22,13). Nascut, segons la tradició, a Betlem, com David, el gran rei d’Israel. Ell dirà de si mateix:: «Jo, Jesús [...] sóc el rebrot del llinatge de David» (Ap 22,15). I a les Escriptures podem llegir la profecia de Miquees: «I tu Betlem Efrata, ets petita per a a ser comptada entre els clans de Judà, però de tu sortirà el qui ha de governar Israel. Els seus orígens vénen d’antic, vénen de l’eternitat» (Mi 5,1). D’un principi en que només hi havia la Paraula creadora, i, «el qui és la Paraula s’ha fet home» (Jn 1,14)  i «vindrà (al final dels temps) a jutjar a vius i morts» (Credo dels apòstols). Del què si tenim evidència és de la seva vida de profeta itinerant, íntimament lligat a la regió de Galilea, on desenvolupà la seva activitat de predicador del Regne i d’exercir la tasca de taumaturg, a favors dels pobres i marginats, i serà executat a Jerusalem. Dit això, quina importància pot tenir el lloc on va nàixer? El què dóna transcendència al personatge són: les seves Dites i els seus Fets. El que és rellevant, és creure que: «El qui és la Paraula s’ha fet home [...] i hem contemplat la seva glòria -diu l'evangelista-, glòria que ha rebut com a Fill del Pare, ple de gràcia i de veritat» (Jn 1,14)

Salvador Sol

 

 

BETLEM O NATZARET?

Diuen molts investigadors i erudits que ‹Jesús apareix a Galilea i mor a Jerusalem›, obviant el lloc on va néixer i modificant el gentilici que li seria propi. Sempre es parla de Jesús de Natzaret o el natzarè, situat la majoria dels fets de la seva vida  a la regió de Galilea. D’aquí que alguns li diguin el galileu. Són pocs els qui com John P. Meier situen Jesús a la històric com ‹un jueu marginal›, en la seva obra: Nueva visión del Jesús histórico.

¿Per què avui molts investigadors es pregunten si el fundador del cristianisme va néixer realment a Betlem? Només dos evangelistes, Mateu i Lluc, en donen dades afirmatives, ¿responent a les profecies que situen Jesús descendent de David i per tant la suposada voluntat de Josep de mantenir aquest llinatge, i empedronr-se al lloc d’on era oriünda la seva família?. Això val com especulació, fins a cert punt plausible, però sense que se’n pugui extreure una base històrica.  

Mateu transcriu la profecia: ‹I tu Betlem, terra de Judà,/ no ets de cap manera la més petita/ de les principals viles de Judà/ perquè de tu sortirà un príncep/ que pasturarà Israel, el meu poble›. (Mt 2,6) I, al seu torn, Lluc escriu: També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. (Lc 2,4)

Sembla que Jesús no podia néixer més enllà de l’octubre de l’any 7 aC ni més ençà del setembre de l’any 6 aC. Per tant, el cens dels ciutadans romans de tot l’Imperi, promogut per Cèsar August, que es va produir l’any 8 aC no pot ser, com diu l’evangelista (Lc 2,1) el motiu del desplaçament de Josep i Maria a Betlem. Sembla més versemblant que els esposos acudissin al cens promogut per Herodes el Gran, que coincideix amb el període en que s’estima que va néixer Jesús. Per altra banda, si bé August exigia la inscripció en el lloc d’origen -en el cas de Josep aquest seria Betlem-, només es convocava als romans i era de caràcter cadastral (tributum soli). I sembla que Josep no complia cap d’aquestes dues condicions exigibles. Tampoc el cens promogut per Herodes justificaria l’anada a Betlem, doncs que era de persones físiques (tributum capitis) i no exigia la inscripció en el lloc d’origen. No hi ha dubte que els censos es feien en afany recaptatori. En aquest cas Herodes volia fer complir la Llei de Moisès que obligava al pagament d’un impost anual a tota persona que estigués entre els 12 (potser 14) anys i els 65 que visquessin en el seu territori, sense tenir en compte el lloc de procedència. ¿Per què, doncs, Josep va iniciar un viatge que si es té en compte l’estat avançat de gestació de Maria i els dies necessaris per a recórrer els 200 Km. que aproximadament separen Betlem de Natzaret, devia presentar serioses dificultats? I si l’estada a Betlem va durar alguns mesos, abans que segons Mateu es refugiessin a Egipte, per por d’Herodes i segons Lluc van tornar a Natzaret després de rebre la visita dels Mags, on eren els fills de Josep (¿) més grans que Jesús?.

‹Els relats del naixement de Jesús dels evangelis –diu Leonardo Boff- contenen elements històrics, però per emfatitzar el seu significat religiós, venen revestits de llenguatge mitològic i simbòlic.› Els evangelis ‹són proclamacions de fe centrada en Jesús Salvador›. D’aquí que no pretenguin biografiar el personatge i presentin disfuncions històriques, substituint dades contrastables per relats explicatius de caràcter catequètic.

Però, si seguint els mètodes de la història crítica es poden tenir dubtes en relació al lloc en el que ‹Déu va venir a visitar la terra›, com diuen alguns exegetes, Del que no hi ha dubte es que la tradició ha situat a Be..lem aquest esdeveniment i a l’inici del tercer mil·lenni encara se celebra. Malgrat la comercialització que el món modern ha fet del Nadal, pels cristians encara significa, com diu Raimon Panikkar, que: ‹Déu neix en tu, en mi, a la història i al món. És un fet còsmic!›.    

 

Salvador Sol

 

L’ENDORMISCAMENT CRISTIÀ

Des de fa molts de temps, la major part dels cristians hem estat adoctrinats per una religió que ens feia creure que tot era pecat, per la qual cosa els eclesiàstics ens induïen un concepte escatològic de viure, que ens el dosificaven per mitjà d’uns sermons tan narcotitzants que ens endormiscaven fins a deixar-nos incapacitats per veure el que succeïa al nostre entorn, ni saber analitzar i menys reaccionar contra una Església, o Esglésies, que s’allunyava cada cop més del missatge que Jesús de Natzaret ens va voler transmetre dos mil anys enrere.

Molts catòlics, protestants, anglicans, luterans o seguidors de l’episcopalisme hem o havíem acceptat sense el menor sentit crític les estructures que aquestes Esglésies han imposat al llarg dels temps. Acceptant i sense rebutjar ni oposarnos al fet que els molts que dirigien les esmentades estructures fossin persones (clergues, bisbes i cardenals) que el poder els havia corromput de la mateixa manera que també ha corromput molts polítics, financers i empresaris. Una corrupció que no només s’ha limitat a la consecució fraudulenta de grans fortunes i a la utilització del poder despòtic, autòcrata o, fins i tot, teocràtic, sinó a la perversió més baixa dels seus instints sexuals.

Ser seguidor de Jesús no pot consistir, només, a participar en actes litúrgics o grans manifestacions eclesials; formar part d’una petita comunitat de base per fer meditació o en una associació asistencial com pot ser Càritas. Jesús ens ho va deixar dit: «No tothom qui em diu: Senyor, Senyor, entrarà al Regne del cel, sinó el qui fa la voluntat del meu Pare del cel» (Mt 7,21), i fer la voluntat del Pare consisteix a fer que en aquest nostre món imperi per damunt de tot l’amor i la justícia. Amor als pobres i desvalguts i justícia per tal d’eliminar la corrupció i els grans desequilibris socials que provoquen els grans especuladors de la nostra societat siguin laics o clergues. L’Església o Esglésies només tenen raó d’existir si tenen per objectiu donar testimoni del Crist (amb tot el que significa el mot), o sigui ser coherent i conseqüent amb el missatge de Jesús. Aquest missatge, segons els textos evangèlics I les interpretacions més actualitzades, ens diu que Jesús va tenir una predilecció pels pobres, pels marginats i per les dones maltractades (fins i tot per les putes) i també per la justícia. Cosa que ens indica que és urgent eradicar els abusos i els excessos dels poders, també els dels «sacerdots del  Temple». Això vol dir que a tot cristià practicant, laic o clergue ens correspon intentar donar el seu mateix testimoni.

Una manera de donar testimoni pot ser col·laborant en l’enderrocament de les estructures i institucions on la corrupción s’hi ha instal·lat. Per això fa falta: 1) que no ens deixem enverinar pels narcòtics deshumanitzants que, interessadament, segueixen volent-nos donar els sectors majoritaris de la cúria vaticana, dels bisbes i dels cardenals, la majoria dels quals, com s’ha comprovat en el darrer Sínode de la Família, són insensibles a les necessitats humanes i molt més fidels a camuflar els seus interessos, en el Dret Canònic, que en promoure i aplicar l’Evangeli; 2) és urgent, per tant, un canvi copernicà en el Vaticà, car és evident que, malgrat la bona voluntat del papa Bergoglio i els seus esperançadors gestos, li mancarà força per poder-ho capgirar.

Probablement a l’Església dels nostres temps li convindria una Nova Reforma, com apunta el bisbe John Shelby Spong, en les seves Dotze Tesis, en la qual les associacions de laics no adscrites a l’Opus Dei, a Legionarios de Cristo, als Quicos o a qualsevol altra màfia vaticana, hem de donar el suport necessari per transformar el Vaticà d’una estructura de poder corrupte, a la més gran institució d’acollida i de solidaritat, i també fer possible que es foragiti de l’Església aquells monsenyors, bisbes i cardenals que se’ns serveixen pels seus interessos més inconfessables.

Jaume Rocabert Cabruja

Publicat a la revista RECULL de Blanes 

ÈTICA I INDEPENDÈNCIA.

Aquests dies se senten veus que diuen «independència» i altres que proclamen «España no se rompe, no es negociable» i alguna cosa més. Bé, però tant els uns com els altres s’haurien d’explicar i no hauria de valer un no com a resposta. Un principi ètic bàsic i universal, acceptat per totes les doctrines i religions, és aquell que considera l’autonomia del ser humà en el dret a manifestar i desenvolupar les seves necessitats de ser feliç.  Per això ha deixat de ser sedentari per assolir la seva condició de nòmada, amb els riscos que això comporta. Però només sobre la base de trencaments, inseguretats i transgressions s’ha construït la història, ha evolucionat la humanitat.

Ser o no independent és una decisió d’aquell que vol ser-ho. La història ens diu que els hebreus es van emancipar d’Egipte i es van constituir com a poble lliure i per a decidir aquesta acció no es va consultar si els egipcis volien o no aquesta separació. Sobretot perquè en la seva condició d’esclaus els anava molt bé tenir-los dominats.

Desobeir algunes lleis, en algunes ocasions, pot ser virtuós, Jesús va transgredir lleis jueves i es manifestà contrari a la pax romana, perquè no és ètic seguir lleis contràries als més dèbils i el legislador no té cap voluntat de canviar-les.

La independència de Catalunya es justifica per les agressions que es reben de les institucions de l’Estat espanyol, que anul·len les seves possibilitats de creixement socialment i cultural. Es tracta de la incompatibilitat de convivència entre dos models de societat: l’Espanya de matriu castellana i Catalunya, que al llarg dels segles ha manifestat la voluntat de reivindicar les llibertats històriques arrabassades per guerres i invasió de competències.

De res han servit les moderades aportacions per el reconeixement de la singularitat catalana que els bisbes amb la carta pastoral Arrels cristianes de Catalunya (1985) i la ratificació Al servei del nostre poble (2001) no ya perquè els bisbes de la CEE (Conferencia Episcopal Española)  amb algun vot favorable d’algun català, declarés que la Unitat d’Espanya és un bé moral, etc. Etc. Tampoc el Vaticà ha escoltat la veu de la CET (Conferència Episcopal Tarraconense) constituïda el 1969 i encara no totalment reconeguda. 

Caldria recordar als catòlics catalans les paraules de Joan Pau II a les Nacions Unides (5 d’octubre de 1995) quan és va manifestar a favor del «dret de les nacions» associat al «drets humans». El papa Francesc reconeix el dret a la independència de les colònies americanes d’Europa però mostra una certa reticència en el cas català, per si hi ha hagut «unitat forçosa» d’anexió.

Segons que escriu Xavier Morlans, El dret a decidir avui a Catalunya a la llum de la Doctrina social de l’Església. (El Pregó, Suplement d’estiu 2015) Aquesta és la pregunta que es fan els independentistes: «En la relació d’Espanya amb Catalunya, hi ha hagut antecedents d’una pretensió d’annexió per la força?» I, ell mateix respon: 1714 Guerra de Independència, 1923 Primo de Rivera 1936 Guerra civil, 1939 Repressió franquista,,, Cal seguir per a demostrar que efectivament la unitat ha estat forçosa? 

S’imposa que l'ètica il·lumini aquells que consideren que els independentistes no són majoria. Però tampoc ho són els que consideren Catalunya comunitat autònoma d’Espanya. Doncs? Un referèndum ens trauria de dubtes. Així de senzill! 

Salvador Sol

HA RESSUSCUTAT!

Jesús podria preguntar-nos com ho va fer a Maria, germana de Llàtzer, «Ho creus això?» (Jn 11.26). Es tracte del fet més transcendent per la humanitat; la projecció més enllà del que entenem per vida. Acceptar la resurrecció de Jesús no va ser fàcil ni pels seus seguidors més addictes. Ningú n’ha estat testimoni directa d’aquell fet sorprenent, extraordinari, inexplicable. A l’Antic Testament ja es parla de la resurrecció dels morts (una qüestió recurrent al llarg dels segles). El profeta Malaquies posa en boca d’un dels set germans ajusticiats pel rei per no voler menjar carn de porc: «--Val més morir a mans dels homes quan s'espera que Déu ens ressuscitarà tal com ha promès». (2Ma 7,14)

Els evangelistes expliquen la resurrecció de Jesús -passats més quaranta anys-, recollint allò que la gent recordava del que va succeir després de la seva mort i enterrament, justificant la seva resurrecció mitjançant: a) la tomba buida, i b) les diverses aparicions del Ressuscitat. Tots coincideixen en situar l’escena el diumenge següent; «...clarejava el diumenge –explica Mateu-, i Maria Magdalena i l’altre Maria anaven a visitar el sepulcre». (Mt 28,1) Marc precisa que havien comprat «olis aromàtics per anar a ungir el Senyor» (Mc 16.1) Els preocupava la pedra que tancava el sepulcre -que segons Marc «era realment molt grossa»-, i es preguntaven com s’ho farien per apartar-la. Explica Mateu, que la pedra estava segellada i la tomba vigilada per la guàrdia pretoriana. En el seu relat, presenta els grans sacerdots i fariseus, inquiets perquè Jesús havia anunciat que ressuscitaria el tercer dia (el dia de Déu) i, volien evitar que els deixebles el robessin per fer creure que havia ressuscitat. Per això demanen a Pilat seguretat i vigilància. (cf Mt 27,66). Tanmateix, quan les dones s’apropaven al sepulcre hi va haver «un gran terratrèmol», i «un àngel del Senyor» mogué la pedra, paralitzant l’acció de la guàrdia. Llavors l’àngel diu a les dones: «No us espanteu. Sé que busqueu Jesús, el crucificat. No és aquí [...]  Aneu de seguida a dir als deixebles: "Ha ressuscitat d'entre els morts, i ara va davant vostre a Galilea. Allà el veureu». (Mt 28, 5-7)

En l’evangeli de Lluc no es fa referència als elements còsmic de Mateu, però coincideix amb ell i amb Marc en que són les dones les primeres en rebre l’impacte de la resurrecció. Segons ell, són dos homes, amb vestits resplendents, els qui donen la notícia: «No és aquí, ha ressuscitat» (Lc 24,6), fent-los l’encàrrec d’anunciar-ho als Onze, Marc diu que: «Elles sortiren del sepulcre i van fugir, plenes d’esglai i tremoloses; i no digueren res a ningú, perquè tenien por»-. (Mc 16,8). Però Lluc modifica aquesta acció: «Llavors se'n tornaren del sepulcre i van anunciar tot això als Onze i als altres». (Lc 24,9) El sorprenent va ser la reacció dels apòstols: «les seves paraules els van semblar un deliri, i no se les van creure. Amb tot, Pere, se’n va anar fins el sepulcre, s’ajupí i veié que hi havia tant sols el llençol d’amortallar. Després se’n tornà a casa, estranyat del que havia succeït». (Lc 24,11-12)  

Sembla, però, que la tomba buida no era prova suficient perquè aquells homes i dones ho relacionessin amb l’anunci profètic que els havia fet Jesús: «Cal que el Fill de l’home sigui entregat a les mans dels pecadors, que sigui crucificat i que ressusciti el tercer dia» (Lc 24, 7)

L’últim dels evangelis, prescindeix de les narracions precedents i se centra en l’encontre post pasqual entre Jesús i la Magdalena -primera de les aparicions-. En el mateix lloc dels fets. Maria plora la mort de Jesús davant la tomba buida. De sobte sent una veu que li diu: -«Dona, per què plores? Qui busques?»-. Ella confon la veu amb la de l’hortolà, i li demana: -«si te l’has emportat tu digues-me on l’has posat»-. Ara la veu és més directa: «Maria» -li diu-. Ella no pensava en resurrecció, però reconeix la veu, i en girar-se s’adona que és efectivament el Mestre. –Rabuni- exclama sorpresa i, emocionada el toca, l’abraça... Però Jesús li diu: «Deixa’m anar que encara no he pujat al Pare». (cf Jn 20, 11-18). Ara ja no hi ha dubtes: Jesús és viu; ha ressuscitat!. 

Les aparicions de Jesús es multipliquen. Segons Pau «...s’aparegué a Cefes, i després als Dotze. Després es va aparèixer a més de cinc-cents germans a la vegada. [...] Després es va aparèixer a Jaume i, més tard, a tots els apòstols. Finalment, al darrer de tots, com un que neix fora de temps, se’m va aparèixer també a mi» (1Co 15,5-8). El Ressuscitat vol dissipar dubtes, que tots el reconeguin ple de vida, i proclamin «la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat. (Mc 16, 15). L’autenticitat de les aparicions queda evidenciada perquè els evangelistes posen nom als testimonis. Vora el llac de Galilea, es troba «amb Simó Pere, Tomas, l’anomenat Bessó, Natanael, de Canà de Galilea, els fills de Zebedeu i dos deixebles més». Ell no volia aparèixer com un «esperit» (cf Lc 24,37) i per evitar-ho els demana: «nois, no teniu res per menjar?». (Jn 21,5)

El misteri de la pasqua de Jesús encara no s’ha desvelat. A la nostra racionalitat li costa creure-s’ho de debò. La resurrecció dels morts –la vida eterna- interpel·la la nostra fe: «Si no hi ha resurrecció dels morts, tampoc Crist no ha ressuscitat». (1Co 15,13)

Salvador Sol

SANT ROMERO D’AMÈRICA

El proper 23 de maig l’Església catòlica beatificarà l’arquebisbe d’El Salvador, Oscar Arnulfo Romero.  A Romero el van tirotejar mentre celebrava la missa, el 24 de març de 1980 i el poble, els camperols -a qui conferí la dignitat de persones lliures, en règims corruptes, fortament militaritzats, que els tractava com esclaus-, li van atribuir la condició de sant -sense esperar que ho fes Roma-, per haver estat al seu costat en vida, i haver estat màrtir per la seva mort. Ell havia dit: «Cap soldat està obligat a obeir una ordre contra la llei de Déu... els suplico, els prego, els ordeno en nom de Déu, cessi la pressió». Una setmana després d’haver-los fet aquests prec, aquesta ordre, un escamot paramilitar a sou el va assassinar mentre celebrava missa. Era el 24 de març de 1980. El país feia anys que vivia immers en un clima de violència desfermada, que acabà en guerra civil, (1980-1992) entre les Forces Armades d’El Salvador (FAES) i el Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN). El conflicte va acabar amb el tràgic balanç, calculat en 75.000 persones, entre morts i desapareguts.

Les desigualtats socials d’aquell país, a la dècade dels setanta, reconeixia que el 10% de la població acumulava el 80% de la riquesa. La reacció del poble va ser la de crear grups guerrillers, constituïts per obrers, camperols i estudiants, que sota sigles diferents van intentar combatre les forces governamentals. El camp d’acció va ser la catedral, que estava en obres, i permetia llocs adients de protecció. Romero havia parat la reconstrucció de la catedral i destinant els diners a pal·liar les bosses de pobresa i socórrer als perseguits. En aquells moments, però, el bisbe con contemplava que el temple pogués ser escut dels sollevats, tot i reconèixer la legitimitat en la defensa dels seus drets. Unes accions violentes de protesta, recolzades per una part important de l’església salvadorenya, procliu a l’anomenada teologia de l’alliberament. .

El jesuïta alemany Martin Maier (La Contra de la Vanguardia, 19/03/15), recorda el temps de violència que es vivia a El Salvador. Les autoritats protegien les forces paramilitars que mataven a sou al servei dels terratinents, i un dels objectius era fer callar aquella església combatent, al crit de: «Fes pàtria mata un capellà».

L’arquebisbe Romero, de tarannà conservador, va anar prenent consciència del significat d’aquella lluita. Ell sabia el perill que corria si s’implicava a favor de les reinvindicacions del poble, perquè havia estat testimoni de matances injustificades. Maier ens recorda (publicació citada) que el jesuïta Rutilio Grande, en una homilia el 1977 va dir: «Si Jesús vingués al Salvador, el tornarien a crucificar». Dos dies després l’assassinaren. Romero, davant del seu cadàver manifestà: «Si l’han assassinat pel que va fer, llavors jo he de seguir el seu camí. Ell m’ha obert els ulls». A partir d’aquí l’arquebisbe ve entendre que el seu lloc estava en la defensa de les causes dels pobres i perseguits; aquells que per designi del Pare, Jesús constituí en hereus del Regne. En la seva «conversió» l van ajudar Ignacio Ellacuria (assassinat el 16/11/1989) i Jon Sobrino, destacats defensors de la teologia de l’alliberament.

Aquesta conversió no va ser entesa per les autoritats salvadorenyes i «gent d’ordre» que el van intentar «comprar». Ja se sap que els diners poden comprar armes voluntats i silencis, però no la consciència dels qui actuen per conviccions. Amb aquestes paraules ho descrivia el bisbe: «Hi ha un ateisme més proper i més perillós per a la nostra Església: l’ateisme del capitalisme quan els bens materials es posen com a ídols i substitueixen Déu».  

Tampoc ho van entendre les autoritats vaticanes, pels qui la teologia de l’alliberament s’inspira en el comunisme i és perversa. Com va escriure el bisbe emèrit d’Araguaia Pere casaldàliga: «abandonado por tus propios hermanos de báculo y de Mesa...!».

A Romero el van assassinar pel seu sacerdoci compromès amb les mateixes causes per les que van crucificar Jesús. Morir pel sol fet de pertànyer a l’Església, com ha escrit Hilari Raguer, (Entrevista. Memòria.cat 17/07/2008) no és motiu suficient per a ser considerat màrtir.

Ara un papa sud-americà canonitzarà la beatificació del bisbe màrtir, iniciat a El Salvador el 1994 i lliurat al vaticà el 1996 però que Joan Pau II i Benet XVI van aturar. Perquè, malgrat que només Déu farà seure a la seva dreta els elegits, com llegim als evangelis i que Vox populi, vox Dei, com es va dir durant molts segles, des de la creació de la Congregació Romana de Ritus, en temps del papa Sixte V (1588) només poden pujar als altar i ser invocats com mitjancers els que han seguit el procés de beatificació i canonització establerts pel Vaticà. (cf Joan Barburés, Foc Nou nº 2010)  

 El bisbe Pere ha escrit la següent reflexió: «Aquests Jubileu ha de renovar en tots nosaltres, una esperança, lúcida, crítica però invencible. “Tot és gràcia”. Tot és Pasqua, si entrem a tot risc en el misteri del sopar compartit, la creu i la resurrecció». Ell com ningú sap què se sent quan a un l’amenacen de mort per defensar la causa dels pobres. En un poema preciós, San Romero de America, Pastor y Martir nuestro. Ha descrit els seus sentiments i els del poble al que va servir Romero. «Tu ofrecías el Pan, / el Cuerpo Vivo / –el triturado cuerpo de Tu puebo-; / Su derramada sangre victoriosa / i la sangre campesina de tu Pueblo en masacre / que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada». «¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos! / San Romero de América, pastor y mártir nuestro; / ¡nadie hará callar tu última homilía!.»

Salvador Sol

ALLIBERAMENT INTEGRAL O CRISTIANISME "LIGHT"

“Quan qualsevol religió no està al servei del poble fidel, sinó que s'ha constituït en una institució, cal que faci una veritable i profunda renovació” “...s’espera que la religió vingui a interpretar i resoldre els problemes polítics que afecten al col·lectiu humà”

 

Els esforços del papa Francesc per apropar l'Església a la gent senzilla, als pobres i als marginats, tal com ens ensenya l'Evangeli, xoca frontalment amb els grans sacerdots de la cúria. La història es repeteix i el missatge de Jesús de Natzaret se'ns ha presentat en forma d'unes regles i conceptes (les del dret canònic) que desvirtuen l'essència del mateix missatge. Quan qualsevol religió, la catòlica per exemple, no està al servei del poble fidel, sinó que s'ha constituït en una institució a través de la qual, i segons les esmentades regles, s'instrumentalitza i es pretén sotmetre la llibertat individual i col·lectiva de l'home i la dona; a aquesta religió li cal una veritable i profunda renovació, car no compleix el que hauria de ser la seva raó de ser.

Malauradament, els grans sacerdots (bisbes i cardenals) de casa nostra, tampoc han entès el significat del seu sacerdoci. L'espantadís i poruc cardenal Sistach, arquebisbe de Barcelona, ha exterioritzat novament aquella preocupació que ell i la majoria de membres de l'episcopat tenen per escapolir-se dels problemes que puguin perjudicar la seva carrera eclesiàstica. Deu ser per aquest zel, dubtosament cristià que va prohibir la conferència que el teòleg progressista Juan José Tamayo havia de fer a la parròquia de Sant Medir. Tot i així, i segurament molt a pesar del cardenal, s'acabà fent en un local parroquial adjacent, llogat a ERC... El motiu de la conferència era el 25è aniversari de l'assassinat del jesuïta Ellacuria en terres salvadorenques, però també l'oportunitat d'aprofundir en el seu pensament i la seva implicació en la teologia de l'alliberament, que tan apassionadament defensava el teòleg basc i que tantes pors sembla que provoca al cardenal barceloní i a molts altres bisbes i cardenals.

Pels crítics ‘benèvols' de l'esmentada teologia, aquesta no té raó de ser tinguda en consideració fora del context llatinoamericà. Els membres de la jerarquia eclesial que això argumenten ho fan per preservar que l'esmentada teologia esdevingui un terratrèmol que ensorri les actuals estructures del poder faraònic de les quals gaudeix. La teologia de l'alliberament està perfectament en sintonia amb el missatge de Jesús de Natzaret i tant és aplicable a Llatinoamèrica com també a Europa, car defensa no la salvació personal i individual (d'un per un) dels homes, com han insistit alguns teòlegs des de la modernitat fins ara, sinó la salvació del col·lectiu humà, car la Pasqua, la resurrecció del Crist, impregna tots els ordres humans i també el de les estructures socials. En conseqüència, la història de la salvació va de l'experiència política a l'experiència religiosa, i s'espera que la religió vingui a interpretar i a resoldre els problemes polítics; és a dir, aquells problemes del poble com a totalitat o col·lectiu humà.

Segons Ellacuria, el terme pobre, l'hem d'ampliar a tot individu o grup al qual li són negats els drets humans. Un cop entès aquest concepte, és de justícia retornar la dignitat humana a cadascú, car aquest és el veritable sentit de la salvació de l'home (no individual, sinó col·lectiva). Conseqüentment, l'Església, quan es donen aquestes situacions històriques en les quals la dignitat humana està sent negada de manera sistèmica i estructural, ha de promoure la transformació d'aquestes estructures i construir-ne d'altres que retornin la dignitat a l'home, a tots els homes. En això consisteix el missatge evangèlic de la construcció del Regne de Déu.

 Jaume Rocabert i Cabruja

Publicat a: EL PUNTAVUI+, OPINIÓ – dijous 05/03/15