L'ANORMALITAT D’UN PAPA NORMAL

Hem de convenir que no estem acostumats a un papa sense la «majestat hieràtica» d’un Pius XII, i la distància que el separava dels que se li volien apropar. En algun lloc s’ha escrit que s’havien de fer tres genuflexions abans de poder-li besar l’anell. Els altres papes que hem conegut, potser amb l’excepció de Joan XXIII tampoc ho posaven fàcil. Uns pel que representava tradicionalment la seva figura (Joan Pau II, a més, per qüestions de seguretat) encara que volien aparentar el contrari. Amb el papa Francesc hem descobert la verdadera dimensió humana de l’home tocat per Déu. «No es que Francisco se baje de su seriedad –diu el cardenal Maradiaga-: es que nos trata como de su familia [...] Toma la merienda conversando con nosotros». 

El cardenal Oscar Andrés Rodriguez Maradiaga, arquebisba de Tegucigalpa (Honduras) és un dels cardenals que el papa va escollir per a que formés part del grup de nou cardenals (G-9) que cada dos mesos es reuneixen amb el papa en qualitat d’assessors. És, per tant, persona propera, i confessa: «que li agrada treballar amb el papa» per analitzar la situació del món, en el seu cas, centrat a Llatinoamèrica on la realitat de l’Església catòlica és molt diferent de la tenim a Europa. Allà, per exemple, els pes de la família s’expressa en forma de clan i aquesta manera de fer comunitat de família s’adapta molt bé a la formació de comunitats més amples que comparteixen angoixes i esperances. 

Aquesta proximitat humana és la que el papa argentí ha fet entrar al Vaticà i ha tingut ocasió de practicar en la seva recent visita per sud-amèrica: proximitat, abraçades, petons... Quan algú li va preguntar: ¿Santidad le esperamos en México? El papa sense pensar-s’ho dues vegades li contesta: ¿Con tequila o sin tequila?. Sembla una anècdota trivial, però no ho és, denota que el papa no està tens en el seu paper de bisbe de bisbes, i té l’espontaneïtat de l’home normal que no té por de fer el ridícul, com li passaria a un monsenyor de Roma. Només és qüestió de sentir-se un món més en aquest món, a qui Déu 8o l’Església) li ha confiat la missió que Jesús li donà a Pere: «Pastura les meves ovelles» (Jn 21,16) I això no es pot fer des d’una cadira gestatòria o un papamòbil blindat, sinó trencant el protocol de seguretat y saludant a la gent amb, amb cara riallera i deixant anar algun acudit. 

Però no ens enganyem, Maradiaga també ens dóna a conèixer la cara íntima, privada del papa, la seva religiositat. «Es lleva a dos quarts de cinc del matí, i després de la seva neteja personal, fa oració fins a les set es prepara per la celebració eucaristia. Després d’esmorzar en el menjador de la residència de santa Marta, comença la seva jornada de treball. A les set de la nit torna al seu recolliment en oració i meditació, com feia Jesús quan apartant-se dels apòstols es retirava a pregar». Els que viuen a la residència comenten que se’l poden trobar per l’ascensor o els passadissos de la manera més natural. «És una persona –diu Maradiaga- que viu submergida en Déu i consegüentment, no se li veu que perdi la pau interior malgrat els enormes problemes que afronta l’Església». 

Ara, amb el Jubileu de la Misericòrdia, el papa Francesc vol que l’Església deixi de condemnar: «Qui soc jo –va dir en certa ocasió- per condemnar». L’Església ha d’assumir la cultura del perdó i retornar al seu sí a tots aquells que per una malentesa doctrina de la fe, han estat apartats de les càtedres de teologia i religió, se’ls ha retirat la llicència per exercir el ministeri sacerdotal, i se’ls ha prohibit la participació als sagraments per les seves tendències sexuals o perquè han trencat el matrimoni i viuen en parella. La misericòrdia –diu el diccionari del Institut d’Estudis Catalans- és: «És una profunda pietat o comprensió que empeny a perdonar, a socórrer». 

L’exemple de normalitat en que el papa viu la seva acció missionera ens ha de duu a descobrir la manera de ser cristià, no pas per imitar-lo a ell sinó pel seguiment que ell fa de Jesús, aquell galileu que ens va ensenyar a viure i morir seguint la voluntat de Déu. L’Església, els cristians, ho hauriem de tenir en compte!.

Salvador Sol, (Font principal: Luís M.Modino, entrevista al cardenal Marediaga, 23/02/16, Religió digital)     

EL COMPROMÍS TEMPORAL

Sentir-se Involucrat en allò que pot reportar un benefici per altres persones, per la societat, no és només una actitud cristiana sinó que és, també, una condició obligada a tot ésser humà, pel sol fet de ser-ho. Potser no està de moda ser solidari! Potser tendim més a l’hedonisme, procurant cobrir les necessitats materials i espirituals d’un mateix, amb un comportament ètic, però fugint del compromís de col·laborar en la construcció d’un món millor.

Els cristians hem de tenir clara aquesta missió d’ajudar l’«altre». Mateu ens narra que en el Judici final «el Fill de l’home» destriarà la gent i dirà als qui han col·locat a la seva dreta: «Veniu, beneits del meu Pare, rebeu en herència el Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món». (Mt 25,34) Qui seran aquests agraciats? Els qui van tenir misericòrdia dels seus conciutadans necessitats! En el Regne del cel es premiarà, fins i tot, l’haver donat un got d’aigua o acollit un foraster... «Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d’aquest germans meus més petits, a mi m’ho fèieu» (Mt 25, 40)

Però no hi ha dubte que avui es viu una religiositat laxa. Sobretot al primer món s’han abandonat, en bona mesura, les exigències de l’Evangeli, per buscar en altres religions formes místiques i pietoses que ens atrauen pel seu misteri o exotisme, com són les que ens venen de l’Orient, més orientades al benestar individual, negligint –o no exigint- cap tipus de compromís humanitari.

És el cas d’aquest corrent religiós de la New Age, que agafa diferents elements, fins i tot esotèrics, de religions diverses, passant de puntetes sobre els conflictes aliens. Pel seu conformisme en acceptar el moment present sense cap voluntat d’incidir en la història, aquest tipus de «religiositat a la carta», l’antropòleg i teòleg Xavier Melloni li fa aquesta interpel·lació: «Davant l’exaltació d’un voluntarisme ètic i la tensió de projeccions i projectes cap al futur, la New Age fa l’elogi del moment present i afavoreix la reconciliació amb l’entorn immediat». Però: «Des del profetisme bíblic i evangèlic s’adverteix el perill d’eludir el conflicte i la confrontació i de donar peu a una espiritualitat intimista que eviti el caràcter de denúncia del compromís politicosocial» (X.Melloni, Vers un temps de síntesi, Fragmenta Editorial, p.154). També Francesc Torralba, filòsof i teòleg dedica una crítica a aquest tipus d’espiritualitat acomodatícia: «L’espiritualitat que cerca l’ataràxia i l’oblit del món no encaixa amb la dinàmica alliberadora de la fe cristiana que cerca transformar el món a la llum de l’Evangeli» (F.Torralba, Dialogal, nº 56)

L’espiritualitat no pot ser aliena a l’actitud messiànica de transformació de la realitat, que no té com a principi la justícia i l’amor.

Des del temps de la Il·lustració en que es va qüestionar seriosament la religiositat, s’ha anat descobrint i apreciant els valors humans que van ser nord de les primeres comunitats cristianes. Cal tenir present, com diu José María Castillo, que «el Déu cristià és un Déu encarnat, i per tant un Déu humanitzat» (J.M. Castillo, Teología sin censura). Els experts, que ens alerten del retorn a un temps en que la fe era una qüestió privada, sense incidència en el món real ni estar lligada a cap cànon eclesial -és allò de: crec en Déu però no en l’Església-, a la vegada reconeixen aquesta major consciència social en el voluntarisme dels qui creuen que cal fer alguna cosa per tal de mitigar les desigualtats injustes i s’agrupen en ONG’s i moviments ciutadans amb voluntat de dur ñ’ajud allà on les administracions no arriben.

En aquest sentit, cal posar al costat de tota aquesta gent solidària, al papa Francesc, que ha decretat el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia. Perquè, com ell mateix ha escrit: «Misericòrdia: és la llei fonamental que habita en el cor de cada persona que mira amb ulls sincers el germà que troba en el camí de la vida».  

Salvador Sol

L’IMMANENT PRIORITARI AL TRANSCENDENT

Fes la teva tasca a la vida, perquè l’acció és superior a la inacció. (Bhagavad Gita 3,8). La nostra cultura occidental ens projecta al futur i al progrés i això fa que sovint oblidem que ens cal viure el dia a dia, el moment present, que és irrepetible. Aspirant a un demà, que somiem millor; ens situem, esperançats, en un futurible que ens ajudi a superar la realitat, potser adversa, de l’ara i aquí.  

Però el demà no existeix!. No sabem si hi haurà un demà!. «D’aquell dia i d’aquella hora, ningú no en sap res». (Mc 13,32)

Diu X. Melloni, que «el mite o ideologia del progrés és el resultat de la secularització de l’espera messiànica». (Vers un temps de síntesi, Fragmenta, p.81). En el moment àlgid de la història de la salvació Jesús instaura el Regne de Déu. Així ho expressaven alguns dels seus coetanis: «Beneit el Regne que arriba, el del nostre pare David! Hosanna a dalt del cel» (Mc 11,10) Jesús posa les bases del Regne, que per voluntat del Pare, cal que els seus seguidors anem construint pas a pas. Déu no ens demana que fem plans de futur, sinó que tinguem fe en ell, i per ell, practiquem el que alguns teòlegs han resumit com el «sagrament del germà». Això és el que fan persones tant properes (que coneixem) com la Victòria Molins (Viki), el pare Manel, la Lucía Caram i l’ermitana Montserrat Domènec, que: «quan truquen –diu- deixo son, meditació o oració, i obro la porta [...] Les persones són el mes important»; sense que li importi ni el dia ni l’hora. Després d’uns segles de pietisme molts cristians han descobert el vertader sentit de la paràbola del bon samarità. El Regne es construeix actuant a favor de la gent necessitada.

Les obres van justificar Abel: «Les seves obres (de Cain) eren dolentes i les del seu germà eren bones». (1 Jn 3,12). Això dóna sentit a la metàfora: «Pels seus fruits els coneixereu». (Mt 7,20) Tant és així, que quan els jueus l’acusen de blasfem i el volen apedregar Jesús els emplaça a verificar els fets; «Si no faig les obres del meu Pare, no em cregueu, però si les faig, i a mi no em creieu, creieu almenys aquestes obres. Així sabreu i coneixereu que el Pare està en mi, i jo, en el Pare» (Jn 10,37-38). Les seves obres validen el seu messianisme. «Si jo trec els dimonis pel poder de l’Esperit de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu». (Mt 12,28)

En Jesús es fa visible el Regne de Déu però es tracte d’un present que: ja és ara, però no encara. El seu caràcter és escatològic. Amb l'ajud de l'Esperit es va construint. Ho demanem en resar el Parenostre, que vingui a nosaltres aquest Regne, perquè, com s'ha dit; ja és aquí, però encara no!.  

L’anunci del Regne és l’anunci de la bona nova de la salvació (transcendència) i de la vida present  (immanència). De bell antuvi, l'acció de Jesús presenta aquests resultats: «els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden curats, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova» (Lc 7,22). Jesús presenta una realitat, un tast del què ha de ser la implantació del Regne de Déu a la terra. Un regne de vida per a tothom. Així ho expressa Jesús fent l’analogia entre el pastor i les seves ovelles: «Jo he vingut perquè tinguin vida i la tinguin en abundància». (Jn 10,10). La «Vida eterna» que dóna Jesús, «no és només la vida del més enllà -diu el papa Francesc-, sinó que es la vida plena, realitzada, sense límits». (Àngelus, 11 d’octubre 2015)

Així doncs, treballar pel Regne és fer la voluntat del Pare. La vida dels cristians està estretament relacionada amb el present, en el moment històric de la nostra existència, en allò que succeeix al nostre entorn. Viure l’avui és implicar-se amb tot allò que succeeix, que ens succeeix, i reclama de nosaltres una determinada actuació en la mesura de les nostres possibilitats. Recordem aquestes dues dites. Una del refranyer castellà: «A Dios rogando y com el mazo dando». I un altre, atribuït a Teresa de Jesús: «Dios está entre los pucheros». El Regne del cel comença  aquí a la terra.

Salvador Sol 

ÉS EL DÉU DE LA MISERICÒRDIA, EL DÉU EN QUI CREIEM?

«És possible conèixer Déu només amb les forces de la raó natural?». «Qui és Déu per a mi?» Són preguntes que formulava el cardenal Carlo M. Martini (Documents d’Església, p. 916), i que d’alguna manera formen part del qüestionari que interpel·la a homes i dones que volen viure de forma conseqüent la seva fe. Les preguntes són incisives, perquè, preguntar-se en abstracte: qui es Déu?, pot tenir respostes elusives, pietoses o de negació. Cal convenir, d’entrada, que, «Si Déu fos adequadament expressable, ja no seria Déu!» (González Faus, Carta a un amic agnòstic). Però, malgrat que Déu no es pugui conèixer per les forces de la raó, que no sigui expressable, hi ha d’haver una «causa» que expliqui el sentit ètic de la vida. Deia Dostoieski: «Si Déu no existeix, tot és permès», i el món fora un caos.

Ara bé, la pregunta més incisiva que formulava el cardenal és la que ens interpel·la personalment. «Qui és Déu per a mi?». Que equival a preguntar-se, una vegada es reconeix la seva existència, ¿quin és el Déu en qui creiem?  

Parlar de Déu és una tasca agosarada, perquè –com deia Martini- d’«Ell no en sabem gairebé res». Però això no evita que, per a una part molt importants dels homes i dones d’aquest món –incloent-hi molts dels que es professen cristians-,  sigui el responsable de no evitar les desgràcies, personals i col·lectives. Ratzinger, teòleg i papa, fent-se ressò d’aquesta culpabilització generalitzada, en visitar el camp d’extermini d’Auschwitz, va pronunciar aquelles paraules inquietants: «On era Déu?» Aquesta pregunta la va traslladar l’Antoni Bassas a Raimon Panikkar (Els matins amb Raimon Panikkar. Ed. Proa, p.255) i el comentari teològic d’aquest teòleg i filòsof, va ser: «Aquest Déu no existeix!». Pel savi de Tavertet «El món no està sota el domini d’un  Déu monoteista que calla, que és amo del bé i del mal, que és Omnipotent, paraula que, d’altre banda i com deia ja sant Jeroni és una traducció falsa» (Llibre citat). Aquest Déu fóra un constructe humà fet a la mesura de les necessitats humanes, com el definia Freud.

Parlar de Déu equival a mantenir en diàleg dos conceptes oposats, contradictoris, si només tenim en compta la raó.  Pensar en Déu és trobar-se davant d’una «Realitat sagrada inaccessible, en un Ésser profundament distant» (Martini), «Un Déu agressiu [...] que sembla que és del tot absent en els interminables esdeveniments dolorosos del nostre món» (valentí Fàbrega, El Pregó, nº 510). Però des de la fe, puntualitza Martini, tenim «la certesa que aquest Ésser és proper a nosaltres, ens estima, ens cerca, ens vol, s’adreça a nosaltres amb amor compassiu i perdonant». Però, el mateix cardenal reconeix que: «Mantenir alhora aquestes dues (maneres de concebre Déu) sembla una mica impossible, com d’altra banda mantenir alhora la justícia rigorosa i la misericòrdia infinita de Déu».  

En el Déu de Jesús també s’hi pot veure aquesta dualitat. El Déu de l’univers (del poder): «que fa sortir el sol [...] i fa ploure» (Mt 5,45). I el de la misericòrdia (a través del mateix Jesús): «Avui seràs amb mi al paradís» (Lc 23, 43). Una misericòrdia que s’estén a tots aquells que Mateu contempla en les Benaurances: els pobres, els que ploren, els humils, els que tenen fam, els compassius, els nets de cor, els que treballen per la pau, els perseguits... (Mt 5,3-11). Però que Lluc, tanmateix, hi oposa quatre malaurances: «Ai de vosaltres, els rics; ja heu rebut el vostre consol! Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! Ai de vosaltres, els qui ara rieu: vindrà dia que us doldreu i plorareu! Ai quan tota la gent parlarà bé de vosaltres: igualment feien els seus pares amb els falsos profetes!» (Lc 6,24-26).

En la carta de Jaume, «servent de Déu i de Jesucrist», se’ns diu: que el Déu del Nou Testament, de la bondat i la justícia. no es planteja en termes de pensament sinó de vivències: «en el judici, no hi haurà misericòrdia per a aquells que no hauran tingut misericòrdia; però els misericordiosos podran riure’s del judici» (Jm 2,13)

Salvador Sol

                        

 

 

 

 

LA MISERICÒRDIA DE DÉU ÉS INFINITA

El papa Francesc ha declarat el 2016, Any Jubilar de la Misericòrdia. L’Església celebra regularment un any de gràcia des del 1300, any en que el papa Bonifaci VIII el va proclamar pel «perdó dels pecats». Les arrels de l’any jubilar –any de gràcia-, cal buscar-les en l’Antic Testament. Pel Levític, llibre del Pentateuc, sabem que «El Senyor parlà a Moisès dalt de la muntanya del Sinaí, i li digué: «Comunica això als israelites [...] deixeu reposar la terra (que jo us dono) cada set anys». Que sigui «un any de repòs en honor del Senyor» (Lv 25,1-2). I, cada cinquanta anys (l’any següent d’haver observat aquest repòs de la terra set vegades) declarareu «el dia de l’Expiació [...] i proclameu la llibertat a tots els habitants del país» i recuperareu les terres perdudes, «Aquest serà l’any del Jubileu» (cf Lv 25, 8-10)

L’Església ha anat repetint aquesta celebració especial, a períodes que han anat canviant en el temps (últimament està establer cada vint-i-cinc anys) o motivat per a commemorar algun esdeveniment important. Com ara el present, que respon als cinquanta anys de l’acabament del Concili Vaticà II. El papa Francesc va considerar que era una bona oportunitat per a reconduir l’Església cap a la misericòrdia, i el 13 de març de 2015, va convocar els cristians del món a un jubileu extraordinari de la Misericòrdia, que es va iniciar el dia 8 de desembre (festivitat de la Immaculada Concepció) i acabarà el 20 de novembre de 2016 (festivitat de Crist Rei).

El papa ha tingut l’encert d’orientar aquest jubileu a la contemplació de la misericòrdia que potser els cristians hauríem de tenir més present. La misericòrdia, la defineix el diccionari, com: «Profunda pietat o compassió que empeny a perdonar, a socórrer». (IEC). Com escriu Ramon M. Nogués (El Pregó, nº 510), «la misericòrdia com a característica genuïna de la revelació cristiana per a definir l’actitud de Déu evers els humans».

Contrasta el rigor en que l’Església, considerada oficial, tracta algunes qüestions que per a ells són tabú, amb una fixació quasi neuròtica, com escriu Nogués, en  tot allò que es relaciona amb el sexe: homosexualitat, divorciats que viuen en parella, us de preservatius... Tanmateix, fora bo tornar a llegir el que escrivia Isaïes recriminant el comportament dels israelites, quan els compara amb la vinya que dóna vi agre: «El Senyor n’esperava justícia, i pertot veu injustícies; volia misericòrdia, i tot són misèries» (Is 5,7). En les votacions del passat Sínode sobre la família, es va posar de manifest que la majoria dels bisbes sinodals no han entès de què va això de la misericòrdia.

La misericòrdia i la compassió són atributs primigenis de Déu: «En tu confiaven els nostres pares –diu el salmista-, i confiaven i els vas alliberar» (Sl 22,5). Déu manifestà la seva misericòrdia al poble d’Israel, quan li parla a Moisès, i li confià una missió: «El clam dels israelites ha arribat fins a mi  i he vist com els egipcis els oprimeixen. Ara, doncs, jo t’envio al faraó; vés-hi i fes sortir d’Egipte els israelites, el meu poble. (Ex 3, 9-10). En el Nou Testament, també Jesús es refereix a aquesta actitud de Déu, quan recomana als seus seguidors: «Sigueu misericordiosos com ho és el vostre Pare» (Lc 6,36)

Joan Pau II va reconèixer, en la seva carta apostòlica Tertio Millennio Adveniente –escrita arran de la proclamació del Jubileu del 2000-, que: «a partir de Crist, tots els anys són “anys de gràcia”. “Crist és el Senyor del temps, el seu principi i el seu compliment; cada any, cada dia i cada moment són abastats per la seva Encarnació i Resurrecció”». Malgrat aquesta consideració, fa bé el nou Francesc de l’Església, d‘invitar-nos a reflexionar sobre actituds cristianes que hauríem de tenir sempre presents i que alguns tenim una mica adormides. Que ens recordi que el Déu de Jesús, és el Déu misericordiós que pren partit pels qui pateixen, pels marginats que la societat aboca a la pobresa, pels condemnats injustament... El Déu, que: «Ha  revelat la seva gran bondat per Israel, la seva misericòrdia i el seu amor immens» (Is 63,7).

Salvador Sol

NATZARÈ O BETLEMITA?

No hi ha dubta que tant Mateu com Lluc, o els membres de les seves comunitats, coneixien i creien interpretar correctament les Escriptures, i situen a Betlem el naixement de Jesús. Extrem, aquest, que avui alguns discuteixen El mateix Pagola, sacerdot catòlic, no té inconvenient en creure que el lloc més probable on es va produir, aquesta presència de Déu a la terra, fos Natzaret, lloc de residència de Josep i Maria. (José Antonio Pagola, Jesús, aproximación històrica). Sorprèn, si més no, que l’adjectiu gentilici més vinculat a la seva persona no segueixi la normativa aplicada a la majoria de personatges importants de la història, com és el nom del lloc on van néixer. Tres exemples d’abans i després de Jesús: Tales de Milet, s.VII aC. Com l’adjectiu afegit al seu nom indica, aquest membre dels Set Savis de Grècia va néixer a Milet, ciutat grega de la riba del mar Jònic. Pau de Tars, s.I dC. va néixer a Tars de Silícia (zona costera situada a la península de l’Anatòlia). Frühbeck de Burgos, s.XX. director d’orquestra, de pares i cognom alemanys, va néixer a la ciutat espanyola que s’afegeix al nom. Doncs bé, en el cas de Jesús, el mateix Pilat va fer escriure al rètol de la creu: Iesus Nazarenus Rex Judeorum. Altres gentilicis que se li apliquen, són: galileu (Jesús el galileo, Fancesc Riera)  o jueu (Un judio marginal, John P,Meier). Que se li apliqui el sobrenom de betlemita, no ens consta. Aquesta constatació seria suficient per a dubtar del lloc on va néixer la humanitat de Déu? Per ella mateixa no, però no deixa de ser un detall, si més no, curiós.  

Per altre banda, només dos evangelistes, Mateu i Lluc situen a Betlem aquest gran esdeveniment. Els altres dos, Marc i Joan, o les seves comunitats, no s’ocupen del naixement i la infància de Jesús. Probablement consideren que la continuïtat entre l’Antic i el Nou Testament ja queda palesa en les Dites que tots els evangelis posen en boca de Jesús.
Fer néixer Jesús a Betlem té molta importància si es contempla com el punt final del llarg procés de la història d’Israel. Abraham és promesa de terra i nissaga: «Donaré aquest país a la teva descendència» (Ge 6,7). «Beneiré als qui et beneeixen i maleiré als qui et maleeixin a fi que en tu pugui beneir totes les famílies» (Ge 12,1-3). Per això deixarà Ur de Caldea i recorrerà un llarg camí fins a Siquem, on, a l’ombra de «l’Alzina de Morè» veurà créixer fills i ramats, i esdevindrà el pare de les religions monoteistes. Jacob distribuirà la terra amb els seus dotze fills (les dotze tribus) i esdevindrà ell mateix Israel. Moisès és èxode i llibertat; s’ha d’enfrontar al faraó i cobrir les necessitats de la ruta fins assolir la Terra Promesa. També és l’encarregat de transmetre els Manaments de la Llei i de refermar la fidelitat al Déu únic: «Jo soc el Senyor, el teu Déu, que t’ha fet sortir del país d’Egipte, la terra on eres esclau» (Ex 20 2) I els fa aquesta promesa: «Abocaré sobre vosaltres aigua pura i quedareu purificats de totes les vostres immundícies i de tots els vostres ídols repugnants. Us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins vostre; trauré de vosaltres aquest cor de pedra i us en donaré un de carn» (Ez 36, 25-26). Per això Pau identifica Jesús amb el nou Adam (l’home nou): «Així ho diu l’escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser terrenal, però el darrer Adam és Esperit que dóna vida» (1 Co 15,45). Jesús culmina aquest procés històric; és la plenitud dels temps, el compliment de totes les promeses fetes per Déu al seu poble.
Les profecies de l’Antic Testament no es poden negligir. Mateu recull en el seu evangeli: «La verge concebrà i tindrà un fill, i li posarà el nom d’Emmanuel, que vol dir “Déu en nosaltres”» (Mt 1,23). El mateix evangelista planteja una qüestió de difícil comprensió per aquella gent del s.I i també per a nosaltres del s.XXI. Es tracte de l’afirmació de que Maria, amb el seu espòs Josep, «No hi havia tingut relacions conjugals». (Mt 1,25). Lluc també fa referència al misteri. Maria interpel·la l’àngel: «Com podrà ser això si jo soc verge?» (Lc 1, 34) La resposta de l’àngel confirma el misteri: «L’Esperit Sant vindrà sobre teu. [...] El fruit que naixerà serà sant i l’anomenaran Fill de Déu (Lc 1, 35).  Quan alguns escoltaven Jesús, el consideraven el Profeta i altres el Messies. Però els més escèptics  «replicaren: ¿És que el Messies ha de venir de Galilea? ¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem?» (Lc 41-42)
La historicitat, o no, d’aquests relats no són verificables i per tant interpel·len la fe. Una fe que destria les coses importants i que el llenguatge simbòlic cal interpretar-lo en allò que és coherent amb la finalitat que es vol transmetre. ¿Quina importància té, per la fe, que el nom del nadó sigui Jesús (Déu que salva) en comptes d'Emmanuel (Déu amb nosaltres), com, sis segles abans anuncià l'Escriptura, si, finalment, el que vol transmetre és que Déu intervé en la història?. Inculturar el missatge és important. Al s.I dC. Josep podia assumir el concepte Betlem pel fet de ser de la nissaga de David, que era el motiu pel qual Jesús havia de néixer a aquella localitat de la Judea,
La fe concatena una sèrie d’interpretacions dels anuncis profètics, difícilment identificables històricament. El nen que neix és el Fill etern, «l’Evangeli de Déu» (X,Picaza); «nascut de dóna, sota la Llei» (Ga 4,4): «engendrat no pas creat» (Credo Niceno-constantinopolità); «Alfa i Omega, el primer i el darrer, el principi i la fi» (Ap,22,13). Nascut, segons la tradició, a Betlem, com David, el gran rei d’Israel. Ell dirà de si mateix:: «Jo, Jesús [...] sóc el rebrot del llinatge de David» (Ap 22,15). I a les Escriptures podem llegir la profecia de Miquees: «I tu Betlem Efrata, ets petita per a a ser comptada entre els clans de Judà, però de tu sortirà el qui ha de governar Israel. Els seus orígens vénen d’antic, vénen de l’eternitat» (Mi 5,1). D’un principi en que només hi havia la Paraula creadora, i, «el qui és la Paraula s’ha fet home» (Jn 1,14)  i «vindrà (al final dels temps) a jutjar a vius i morts» (Credo dels apòstols). Del què si tenim evidència és de la seva vida de profeta itinerant, íntimament lligat a la regió de Galilea, on desenvolupà la seva activitat de predicador del Regne i d’exercir la tasca de taumaturg, a favors dels pobres i marginats, i serà executat a Jerusalem. Dit això, quina importància pot tenir el lloc on va nàixer? El què dóna transcendència al personatge són: les seves Dites i els seus Fets. El que és rellevant, és creure que: «El qui és la Paraula s’ha fet home [...] i hem contemplat la seva glòria -diu l'evangelista-, glòria que ha rebut com a Fill del Pare, ple de gràcia i de veritat» (Jn 1,14)

Salvador Sol

 

 

BETLEM O NATZARET?

Diuen molts investigadors i erudits que ‹Jesús apareix a Galilea i mor a Jerusalem›, obviant el lloc on va néixer i modificant el gentilici que li seria propi. Sempre es parla de Jesús de Natzaret o el natzarè, situat la majoria dels fets de la seva vida  a la regió de Galilea. D’aquí que alguns li diguin el galileu. Són pocs els qui com John P. Meier situen Jesús a la històric com ‹un jueu marginal›, en la seva obra: Nueva visión del Jesús histórico.

¿Per què avui molts investigadors es pregunten si el fundador del cristianisme va néixer realment a Betlem? Només dos evangelistes, Mateu i Lluc, en donen dades afirmatives, ¿responent a les profecies que situen Jesús descendent de David i per tant la suposada voluntat de Josep de mantenir aquest llinatge, i empedronr-se al lloc d’on era oriünda la seva família?. Això val com especulació, fins a cert punt plausible, però sense que se’n pugui extreure una base històrica.  

Mateu transcriu la profecia: ‹I tu Betlem, terra de Judà,/ no ets de cap manera la més petita/ de les principals viles de Judà/ perquè de tu sortirà un príncep/ que pasturarà Israel, el meu poble›. (Mt 2,6) I, al seu torn, Lluc escriu: També Josep va pujar de Galilea, del poble de Natzaret, a Judea, al poble de David, que es diu Betlem, perquè era de la família i descendència de David. (Lc 2,4)

Sembla que Jesús no podia néixer més enllà de l’octubre de l’any 7 aC ni més ençà del setembre de l’any 6 aC. Per tant, el cens dels ciutadans romans de tot l’Imperi, promogut per Cèsar August, que es va produir l’any 8 aC no pot ser, com diu l’evangelista (Lc 2,1) el motiu del desplaçament de Josep i Maria a Betlem. Sembla més versemblant que els esposos acudissin al cens promogut per Herodes el Gran, que coincideix amb el període en que s’estima que va néixer Jesús. Per altra banda, si bé August exigia la inscripció en el lloc d’origen -en el cas de Josep aquest seria Betlem-, només es convocava als romans i era de caràcter cadastral (tributum soli). I sembla que Josep no complia cap d’aquestes dues condicions exigibles. Tampoc el cens promogut per Herodes justificaria l’anada a Betlem, doncs que era de persones físiques (tributum capitis) i no exigia la inscripció en el lloc d’origen. No hi ha dubte que els censos es feien en afany recaptatori. En aquest cas Herodes volia fer complir la Llei de Moisès que obligava al pagament d’un impost anual a tota persona que estigués entre els 12 (potser 14) anys i els 65 que visquessin en el seu territori, sense tenir en compte el lloc de procedència. ¿Per què, doncs, Josep va iniciar un viatge que si es té en compte l’estat avançat de gestació de Maria i els dies necessaris per a recórrer els 200 Km. que aproximadament separen Betlem de Natzaret, devia presentar serioses dificultats? I si l’estada a Betlem va durar alguns mesos, abans que segons Mateu es refugiessin a Egipte, per por d’Herodes i segons Lluc van tornar a Natzaret després de rebre la visita dels Mags, on eren els fills de Josep (¿) més grans que Jesús?.

‹Els relats del naixement de Jesús dels evangelis –diu Leonardo Boff- contenen elements històrics, però per emfatitzar el seu significat religiós, venen revestits de llenguatge mitològic i simbòlic.› Els evangelis ‹són proclamacions de fe centrada en Jesús Salvador›. D’aquí que no pretenguin biografiar el personatge i presentin disfuncions històriques, substituint dades contrastables per relats explicatius de caràcter catequètic.

Però, si seguint els mètodes de la història crítica es poden tenir dubtes en relació al lloc en el que ‹Déu va venir a visitar la terra›, com diuen alguns exegetes, Del que no hi ha dubte es que la tradició ha situat a Be..lem aquest esdeveniment i a l’inici del tercer mil·lenni encara se celebra. Malgrat la comercialització que el món modern ha fet del Nadal, pels cristians encara significa, com diu Raimon Panikkar, que: ‹Déu neix en tu, en mi, a la història i al món. És un fet còsmic!›.    

 

Salvador Sol