El cardenal Oscar Andrés Rodriguez Maradiaga, arquebisba de Tegucigalpa (Honduras) és un dels cardenals que el papa va escollir per a que formés part del grup de nou cardenals (G-9) que cada dos mesos es reuneixen amb el papa en qualitat d’assessors. És, per tant, persona propera, i confessa: «que li agrada treballar amb el papa» per analitzar la situació del món, en el seu cas, centrat a Llatinoamèrica on la realitat de l’Església catòlica és molt diferent de la tenim a Europa. Allà, per exemple, els pes de la família s’expressa en forma de clan i aquesta manera de fer comunitat de família s’adapta molt bé a la formació de comunitats més amples que comparteixen angoixes i esperances.
Aquesta proximitat humana és la que el papa argentí ha fet entrar al Vaticà i ha tingut ocasió de practicar en la seva recent visita per sud-amèrica: proximitat, abraçades, petons... Quan algú li va preguntar: ¿Santidad le esperamos en México? El papa sense pensar-s’ho dues vegades li contesta: ¿Con tequila o sin tequila?. Sembla una anècdota trivial, però no ho és, denota que el papa no està tens en el seu paper de bisbe de bisbes, i té l’espontaneïtat de l’home normal que no té por de fer el ridícul, com li passaria a un monsenyor de Roma. Només és qüestió de sentir-se un món més en aquest món, a qui Déu 8o l’Església) li ha confiat la missió que Jesús li donà a Pere: «Pastura les meves ovelles» (Jn 21,16) I això no es pot fer des d’una cadira gestatòria o un papamòbil blindat, sinó trencant el protocol de seguretat y saludant a la gent amb, amb cara riallera i deixant anar algun acudit.
Però no ens enganyem, Maradiaga també ens dóna a conèixer la cara íntima, privada del papa, la seva religiositat. «Es lleva a dos quarts de cinc del matí, i després de la seva neteja personal, fa oració fins a les set es prepara per la celebració eucaristia. Després d’esmorzar en el menjador de la residència de santa Marta, comença la seva jornada de treball. A les set de la nit torna al seu recolliment en oració i meditació, com feia Jesús quan apartant-se dels apòstols es retirava a pregar». Els que viuen a la residència comenten que se’l poden trobar per l’ascensor o els passadissos de la manera més natural. «És una persona –diu Maradiaga- que viu submergida en Déu i consegüentment, no se li veu que perdi la pau interior malgrat els enormes problemes que afronta l’Església».
Ara, amb el Jubileu de la Misericòrdia, el papa Francesc vol que l’Església deixi de condemnar: «Qui soc jo –va dir en certa ocasió- per condemnar». L’Església ha d’assumir la cultura del perdó i retornar al seu sí a tots aquells que per una malentesa doctrina de la fe, han estat apartats de les càtedres de teologia i religió, se’ls ha retirat la llicència per exercir el ministeri sacerdotal, i se’ls ha prohibit la participació als sagraments per les seves tendències sexuals o perquè han trencat el matrimoni i viuen en parella. La misericòrdia –diu el diccionari del Institut d’Estudis Catalans- és: «És una profunda pietat o comprensió que empeny a perdonar, a socórrer».
L’exemple de normalitat en que el papa viu la seva acció missionera ens ha de duu a descobrir la manera de ser cristià, no pas per imitar-lo a ell sinó pel seguiment que ell fa de Jesús, aquell galileu que ens va ensenyar a viure i morir seguint la voluntat de Déu. L’Església, els cristians, ho hauriem de tenir en compte!.
Salvador
Sol, (Font principal: Luís M.Modino, entrevista al cardenal Marediaga,
23/02/16, Religió digital)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada