SANT ROMERO D’AMÈRICA

El proper 23 de maig l’Església catòlica beatificarà l’arquebisbe d’El Salvador, Oscar Arnulfo Romero.  A Romero el van tirotejar mentre celebrava la missa, el 24 de març de 1980 i el poble, els camperols -a qui conferí la dignitat de persones lliures, en règims corruptes, fortament militaritzats, que els tractava com esclaus-, li van atribuir la condició de sant -sense esperar que ho fes Roma-, per haver estat al seu costat en vida, i haver estat màrtir per la seva mort. Ell havia dit: «Cap soldat està obligat a obeir una ordre contra la llei de Déu... els suplico, els prego, els ordeno en nom de Déu, cessi la pressió». Una setmana després d’haver-los fet aquests prec, aquesta ordre, un escamot paramilitar a sou el va assassinar mentre celebrava missa. Era el 24 de març de 1980. El país feia anys que vivia immers en un clima de violència desfermada, que acabà en guerra civil, (1980-1992) entre les Forces Armades d’El Salvador (FAES) i el Front Farabundo Martí per a l’Alliberament Nacional (FMLN). El conflicte va acabar amb el tràgic balanç, calculat en 75.000 persones, entre morts i desapareguts.

Les desigualtats socials d’aquell país, a la dècade dels setanta, reconeixia que el 10% de la població acumulava el 80% de la riquesa. La reacció del poble va ser la de crear grups guerrillers, constituïts per obrers, camperols i estudiants, que sota sigles diferents van intentar combatre les forces governamentals. El camp d’acció va ser la catedral, que estava en obres, i permetia llocs adients de protecció. Romero havia parat la reconstrucció de la catedral i destinant els diners a pal·liar les bosses de pobresa i socórrer als perseguits. En aquells moments, però, el bisbe con contemplava que el temple pogués ser escut dels sollevats, tot i reconèixer la legitimitat en la defensa dels seus drets. Unes accions violentes de protesta, recolzades per una part important de l’església salvadorenya, procliu a l’anomenada teologia de l’alliberament. .

El jesuïta alemany Martin Maier (La Contra de la Vanguardia, 19/03/15), recorda el temps de violència que es vivia a El Salvador. Les autoritats protegien les forces paramilitars que mataven a sou al servei dels terratinents, i un dels objectius era fer callar aquella església combatent, al crit de: «Fes pàtria mata un capellà».

L’arquebisbe Romero, de tarannà conservador, va anar prenent consciència del significat d’aquella lluita. Ell sabia el perill que corria si s’implicava a favor de les reinvindicacions del poble, perquè havia estat testimoni de matances injustificades. Maier ens recorda (publicació citada) que el jesuïta Rutilio Grande, en una homilia el 1977 va dir: «Si Jesús vingués al Salvador, el tornarien a crucificar». Dos dies després l’assassinaren. Romero, davant del seu cadàver manifestà: «Si l’han assassinat pel que va fer, llavors jo he de seguir el seu camí. Ell m’ha obert els ulls». A partir d’aquí l’arquebisbe ve entendre que el seu lloc estava en la defensa de les causes dels pobres i perseguits; aquells que per designi del Pare, Jesús constituí en hereus del Regne. En la seva «conversió» l van ajudar Ignacio Ellacuria (assassinat el 16/11/1989) i Jon Sobrino, destacats defensors de la teologia de l’alliberament.

Aquesta conversió no va ser entesa per les autoritats salvadorenyes i «gent d’ordre» que el van intentar «comprar». Ja se sap que els diners poden comprar armes voluntats i silencis, però no la consciència dels qui actuen per conviccions. Amb aquestes paraules ho descrivia el bisbe: «Hi ha un ateisme més proper i més perillós per a la nostra Església: l’ateisme del capitalisme quan els bens materials es posen com a ídols i substitueixen Déu».  

Tampoc ho van entendre les autoritats vaticanes, pels qui la teologia de l’alliberament s’inspira en el comunisme i és perversa. Com va escriure el bisbe emèrit d’Araguaia Pere casaldàliga: «abandonado por tus propios hermanos de báculo y de Mesa...!».

A Romero el van assassinar pel seu sacerdoci compromès amb les mateixes causes per les que van crucificar Jesús. Morir pel sol fet de pertànyer a l’Església, com ha escrit Hilari Raguer, (Entrevista. Memòria.cat 17/07/2008) no és motiu suficient per a ser considerat màrtir.

Ara un papa sud-americà canonitzarà la beatificació del bisbe màrtir, iniciat a El Salvador el 1994 i lliurat al vaticà el 1996 però que Joan Pau II i Benet XVI van aturar. Perquè, malgrat que només Déu farà seure a la seva dreta els elegits, com llegim als evangelis i que Vox populi, vox Dei, com es va dir durant molts segles, des de la creació de la Congregació Romana de Ritus, en temps del papa Sixte V (1588) només poden pujar als altar i ser invocats com mitjancers els que han seguit el procés de beatificació i canonització establerts pel Vaticà. (cf Joan Barburés, Foc Nou nº 2010)  

 El bisbe Pere ha escrit la següent reflexió: «Aquests Jubileu ha de renovar en tots nosaltres, una esperança, lúcida, crítica però invencible. “Tot és gràcia”. Tot és Pasqua, si entrem a tot risc en el misteri del sopar compartit, la creu i la resurrecció». Ell com ningú sap què se sent quan a un l’amenacen de mort per defensar la causa dels pobres. En un poema preciós, San Romero de America, Pastor y Martir nuestro. Ha descrit els seus sentiments i els del poble al que va servir Romero. «Tu ofrecías el Pan, / el Cuerpo Vivo / –el triturado cuerpo de Tu puebo-; / Su derramada sangre victoriosa / i la sangre campesina de tu Pueblo en masacre / que ha de teñir en vinos de alegría la aurora conjurada». «¡En el ara segura del corazón insomne de sus hijos! / San Romero de América, pastor y mártir nuestro; / ¡nadie hará callar tu última homilía!.»

Salvador Sol

ALLIBERAMENT INTEGRAL O CRISTIANISME "LIGHT"

“Quan qualsevol religió no està al servei del poble fidel, sinó que s'ha constituït en una institució, cal que faci una veritable i profunda renovació” “...s’espera que la religió vingui a interpretar i resoldre els problemes polítics que afecten al col·lectiu humà”

 

Els esforços del papa Francesc per apropar l'Església a la gent senzilla, als pobres i als marginats, tal com ens ensenya l'Evangeli, xoca frontalment amb els grans sacerdots de la cúria. La història es repeteix i el missatge de Jesús de Natzaret se'ns ha presentat en forma d'unes regles i conceptes (les del dret canònic) que desvirtuen l'essència del mateix missatge. Quan qualsevol religió, la catòlica per exemple, no està al servei del poble fidel, sinó que s'ha constituït en una institució a través de la qual, i segons les esmentades regles, s'instrumentalitza i es pretén sotmetre la llibertat individual i col·lectiva de l'home i la dona; a aquesta religió li cal una veritable i profunda renovació, car no compleix el que hauria de ser la seva raó de ser.

Malauradament, els grans sacerdots (bisbes i cardenals) de casa nostra, tampoc han entès el significat del seu sacerdoci. L'espantadís i poruc cardenal Sistach, arquebisbe de Barcelona, ha exterioritzat novament aquella preocupació que ell i la majoria de membres de l'episcopat tenen per escapolir-se dels problemes que puguin perjudicar la seva carrera eclesiàstica. Deu ser per aquest zel, dubtosament cristià que va prohibir la conferència que el teòleg progressista Juan José Tamayo havia de fer a la parròquia de Sant Medir. Tot i així, i segurament molt a pesar del cardenal, s'acabà fent en un local parroquial adjacent, llogat a ERC... El motiu de la conferència era el 25è aniversari de l'assassinat del jesuïta Ellacuria en terres salvadorenques, però també l'oportunitat d'aprofundir en el seu pensament i la seva implicació en la teologia de l'alliberament, que tan apassionadament defensava el teòleg basc i que tantes pors sembla que provoca al cardenal barceloní i a molts altres bisbes i cardenals.

Pels crítics ‘benèvols' de l'esmentada teologia, aquesta no té raó de ser tinguda en consideració fora del context llatinoamericà. Els membres de la jerarquia eclesial que això argumenten ho fan per preservar que l'esmentada teologia esdevingui un terratrèmol que ensorri les actuals estructures del poder faraònic de les quals gaudeix. La teologia de l'alliberament està perfectament en sintonia amb el missatge de Jesús de Natzaret i tant és aplicable a Llatinoamèrica com també a Europa, car defensa no la salvació personal i individual (d'un per un) dels homes, com han insistit alguns teòlegs des de la modernitat fins ara, sinó la salvació del col·lectiu humà, car la Pasqua, la resurrecció del Crist, impregna tots els ordres humans i també el de les estructures socials. En conseqüència, la història de la salvació va de l'experiència política a l'experiència religiosa, i s'espera que la religió vingui a interpretar i a resoldre els problemes polítics; és a dir, aquells problemes del poble com a totalitat o col·lectiu humà.

Segons Ellacuria, el terme pobre, l'hem d'ampliar a tot individu o grup al qual li són negats els drets humans. Un cop entès aquest concepte, és de justícia retornar la dignitat humana a cadascú, car aquest és el veritable sentit de la salvació de l'home (no individual, sinó col·lectiva). Conseqüentment, l'Església, quan es donen aquestes situacions històriques en les quals la dignitat humana està sent negada de manera sistèmica i estructural, ha de promoure la transformació d'aquestes estructures i construir-ne d'altres que retornin la dignitat a l'home, a tots els homes. En això consisteix el missatge evangèlic de la construcció del Regne de Déu.

 Jaume Rocabert i Cabruja

Publicat a: EL PUNTAVUI+, OPINIÓ – dijous 05/03/15

LA TEOLOGIA D’UN PAPA HUMÀ

El teòleg José Maria Castillo, en el seu blog «Teología sin censura» parla dels que estan a favor del papa actual, i els que estan en contra al·legant que no és un papa teòleg. No sé si aquest pot ser un argument de pes per anar en contra de l’actuació del papa Francesc. Mirant currículums, veiem que: en Benet XVI, la seva condició de teòleg era innegable. També Joan XXIII era doctor en teologia –per cert, doctorat defensat davant d’un tribunal en el que hi havia Eugenio Pacelli, que com se sap va ser Pius XII-. Però no ho eren: Pau VI –amb carrera diplomàtica-, ni Joan Pau II -a qui, per altra banda, se li atribueixen condicions de poeta i filòsof-. Naturalment que en els estudis eclesiàstics, els dos van estudiar teologia. També va superar aquesta disciplina acadèmica el jove seminarista Jorge Mario Bergoglio, a la Facultad de Teologia del Colegio Máximo de san José. a san Miguel (Buenos Aires). Per tant, quin és el problema? El problema sembla ser el canvi d’estil. Una manera d’exercir el papat a la manera de Joan XXIII, segons els crítics, massa proper a la gent i allunyat dels grans discursos.

Si la teologia s’entén com «especulació del transcendent», perquè necessita l’Església un papa «teòleg», que no s’impliqui amb els problemes de la gent d’avui»? Un papa no ha de tenir com a funció principal la de generar teories, idees i conceptes, sinó la de dirigir una església en la que es manifesti, de forma inequívoca, el Regne de Déu. Jesús demana a Pere: «-Simó fill de Joan, m’estimes més que aquets?» I, a la resposta positiva de Pere, li mana: «Pastura les meves ovelles».(cf Jn 21,15-17). Tres vegades l’havia negat Pere, tres vegades li fa la mateixa pregunta Jesús. I, sempre, amb la mateixa resposta: «Tu saps que t’estimo». I, sempre, amb la mateixa instrucció. Per tant, la missió del successor de l’apòstol és la de ser sol·lícit, acollidor i misericordiós amb els problemes de la gent, des de l’amor a Jesús.    .

Està clar que el papa Francesc no és partidari d’utilitzar: la corona triregne –sortosament ja en desús-, ni la cadira gestatòria –de fet, l’últim que la va utilitzar va ser Joan XXIII-, ni el papamòbil blindat... Ell és seguidor de la recentment classificada «teologia narrativa», que és aquella que parteix de l’evangeli i esdevé norma de vida per a tots aquells que aspiren a ser «sal de la terra [...] i, llum del món» (Mt 5,13-14). Com diu Castillo, «és important saber, acceptar i tenir clares les veritats teològiques que fonamenten la religió de redempció que ens presenta Pau. Però tant cert com això és que de ben poc ens serviran les profundes “ensenyances teològiques” de Pau, si no fem nostra la “forma de vida” que ens presenta l’Evangeli, la forma de viure de Jesús, que trobem en cada relat dels evangelis».

El papa Francesc ens sorprèn per diferent. Acostumats a un papa hieràtic com Pius XII;  bonàs com Joan XXIII, diplomàtic com Pau VI, autoritari com Joan Pau II, i tímid com Benet XVI, ell es presenta com l’home lliure (cf Sir 15,14), capaç de trencar estereotips i fórmules convencionals. Un papa, paradoxalment, molt més apreciat pels que no es confessen catòlics que pels que es diuen ser-ho, perquè voldrien que flotés per sobre del bé i del mal; un papa quasi divinitzat. Molts dels seus coetanis tampoc no entenien perquè Jesús es barrejava amb la gent que li sortia al pas pels camins de Palestina. El papa Francesc segueix essent un ciutadà més, que exerceix la seva funció de cap de l’Església, com un primus inter pares amb els seus germans d’episcopat; evitant que les parafernàlies i el protocols de palau l’allunyin de la seva missió pastoral.

Salvador Sol

EL REI DAVID

 

La Bíblia ens explica que Jacob (anomenat Israel) era net d’Abraham, i que de la seva dinastia va néixer Jessè, para de David (que vol dir: elegit de Déu). Es considera que va viure del 1040 al 966 aC. I que va ser ungit pel profeta Samuel com a rei de Judà (1010-1006 aC), i rei de les dotze tribus d’Israel (1006-966 aC). Aquest rei, que amb el seu fill Salomó va donar la máxima esplendor i glòria a l'Israel dels segles XI i X, és citat 444 vegades al llibre de Samuel, 90 als llibres profètics: Reis, i 217 als escrits: Cròniques. Fan referencia d'ell les profecies de: Isaïes, Jeremies, Ezequiel, Osees, etc. També està referenciat pels evangelistes i, l'apòstol Pau en parla a les cartes adreádes als Romans, a Timoteu i als Hebreus. Tanmateix, també el cita l'Apocalipsi de Joan. En total, el trobem citat 967 vegades a les Escriptures, fent referencia a les seves gestes i destacant-ne un perfil de: rei just, valent, apassionat, guerrer, músic i poeta (se li atribueixen gran part dels Salms), però, principalment, situant-lo en la línea genealógica que va d'Abraham fins a Jesús. Ho afirme Pau quan situa Jesucrist «sorgit del llinatge de David» (2Ti 2,8). I, Joan posa en boca dels seus contemporanis aquesta pregunta: «¿No diu l'Escriptura que el Messies serà descendent de David i que ha de venir de Betlem, el poble d'on era David?» (Jn 7,42). 

Però, malgrat estar tant prolíficament citat a les Escriptures, els arqueòlegs no troben restes que acreditin la historicitat d’aquest rei, i de la seva «gran» obra. Només una estela trobada a Dan (1993), escrita en arameu, dóna compta d’una victòria del rei de Damasc Jazael, sobre Israel i el rei de la «casa de David». En el llibre: Los enígmas del pasado, Historia de Israel y relato bíblico, de Jean-Louis Ska, es parla d’un David històricament relativitzat en no haver-se trobat cap document de l’època que el mencionin. «Es fa difícil –diu Ska- que els imperis propers no hagin sentit parlar ni hagin conservat cap record d’aquest regne». Però ja se sap que Déu amaga als savis allò que els humils descobreixen per la fe. (cf Si 3,19). 

No cal oblidar que Israel és un projecte de Déu; un poble creat per la promesa feta a Abraham. Al llarg dels segles, els «hebreus» (marginats, esclaus) es van anar organitzant en tribus, «creant estructures de llibertat i convivència que els capacitava per expandir-se i triomfar sobre la terra palestina». (X.Pikaza, Para leer la historia del pueblo de Dios, Cap.11). Tenien a Déu i no els calia cap rei per a governar-se. Però l’ordre i la pau es van acabar quan els filisteus (pobles del mar) van assetjar les seves terres. Els israelites s’adona que necessitaven un rei capaç de fer front a aquells «pirates» vinguts del Nord..

En el llibre de les Cròniques, llegim que: «Els filisteus perseguien de prop Saül i els seus fills» (1Cr 10,2). Morts tres dels seus fills, perseguiren Saül: «Els arquers el van descobrir i el feriren greument» (1Cr 10,3) i per evitar que el trobessin en vida, «convertint-se en la seva riota [...] Saül, doncs, va plantar a terra l'espasa i s'hi tirà al damunt» (1Cr 10,4). Israel es quedà sense rei, havia arribat l’hora de David. Ungit, com s’ha dit, rei de Judà li tocava fer-se ungir per la resta de tribus, que havien elegit Ixbóixet, de la tribu de Benjamí i fill de Saül. La guerra civil entre les tribus acabà amb un pacte: David fora el rei de tot Israel.   

El segon llibre de Samuel recull la confessió de David i el perdó de Déu: «He pecat contra el Senyor. Natan li va respondre: --El Senyor passa per alt el teu pecat. No moriràs» (2Sa 12,13). No solament no morirà a causa del seu pecat, sinó que Déu li fa aquesta promesa: «Quan t'arribarà l'hora d'adormir-te amb els teus pares, jo, el Senyor, posaré en el teu lloc un del teu llinatge, sortit de les teves entranyes, i refermaré el seu regnat» (2Sa 7,12). «El teu casal i la teva reialesa es perpetuaran per sempre davant teu, el teu tron es mantindrà per sempre» (2Sa 7,16).

Malgrat que només ho digui la Bíblia, no hi ha dubte que David va ser el gran rei d’Israel, que va rebre la protecció de Déu, i va instaurar la capitalitat del regne a Jerusalem, convertint-la en el centre religiós dels jueus. Les promeses fetes a Abraham s’anaven complint:  els circumcidats havien esdevingut un poble lliure, a la terra promesa; «un país bo i espaiós, un país que regalima llet i mel». (Ex 3,8). No tenien la potència cultural i militar dels sumeris, babilonis o egipcis, ni gravaven en esteles els seus èxits militars, que van ser més aviat pocs, però, encara avui, milions de persones arreu del món preguen amb salms i advocacions atribuïdes al rei David.

 

Salvador Sol

 

 

 

 

 

 

 

TOUT EST PARDONNÉ

«Tot està perdonat» llegim a la nova portada de la revista satírica «Charlie Hebdo». Però qui perdona a qui? La revista als gihadistes, o Alà als gihadistes i dibuixants de la revista? La frase conté l’adjectiu «tot», per tant, cal entendre que es refereix a la segona de les interpretacions. Perquè «només Déu (Alà) pot perdonar-nos, només demana que de debò en tinguem ganes» (H.Raguer, comentari al Salm 130). Demanar perdó implícita la voluntat d’esmena. Jesús perdona la dona adúltera amb l’advertiment: «no pequis més». (Jn 8,11), I, no sembla que sigui aquesta la intenció dels dibuixants de la revista.

Una revista satírica es dedica a això, a fer mofa de tot allò que no forma part del seu codi de creences i comportaments. Fent una ullada a les diferents portades publicades un s’adona que al darrera de cada sàtira hi ha una clara voluntat de molestar als qui no pensen com ells, al·legant «llibertat d’expressió». En una vinyeta es veu un gihadista disparant la seva arma, al crit de: «ell ha dibuixat primer». Es clar que no són comparables les dues accions; fa més mal el tret d’una pistola que la intenció d’un dibuix. Però no es pot negar que una cosa pot induir l’altre, dit sense ànim de justificar res. Però escarnir la religió, qualsevol d’elles, presentant els seus representants en actituds lascives, sodomitzant... sobrepassa els límits de la llibertat d’expressió socialment acceptable. És per aquesta raó que Mahoma no s’identificarà mai amb la sàtira, ni la grolleria. I no ha agradat als islamistes l’afirmació «JE SUIS CHARLIE», a la portada de l`últim número publicat. Cap ètica religiosa pot recomanar l’assassinat però tampoc l’escarni; ni l’Alcorà, ni la Torà ni les Escriptures avalen aquest tipus d’agressió. Un dibuix no mata, però pot ferir sensibilitats i trucar a la porta de la intransigència. Aquesta primera portada després de l’atemptat, ha tornat a molestar profundament als seguidors del profeta, «que no entenen que segueixen publicant caricatures de Mahoma» al·legant que es tracta només d’un ninot. Algú ja ha afirmat que «si segueixen publicant caricatures de Mahoma, saltaran pels aires», (La Vanguardia internacional, 16/’1/15)..   

En la història de les religions hi trobem quantitat d’accions violentes contra aquells que consideren «pagans» o «infidels». Voler convertir o eliminar per la força «els altres» és una forma de voler fer entrar el clau (de la fe) per la cabota. Ara hem assistit, lamentablement, a una acció terrorista perpetrada al cor mateix d’on van néixer els principis de la llibertat, per la pràctica d’una llibertat mal entesa, tant per part dels assassins com de les víctimes. Ni els uns ni els altres s’han aplicat en la fraternitat i això és greu. Perquè un principi va encadenat a l’altre. La llibertat ens ha de permetre gaudir de la igualtat, només així serà `possible la fraternitat. El lema de la República no pot fragmentar-se.

Aquest atemptat ha passat a París, i ha mobilitzat, en actitud de protesta, els principals dirigents dels països més o menys democràtics. Curiosament, aquells que es mostren indiferents en veure com una nena de 10 anys és utilitzada, immolant-se, en fer esclatar una bomba adossada al seu cos, en un mercat de Nigèria, provocant 20 morts i 18 ferits. Són aquells que fan negocis amb el règim de Qatar, Un emirat que malgrat formar part del set organismes de la Carta Internacional de Drets Humans, i “esponsoritzar” equips de futbol, a la vegada, finança el terrorisme islàmic arreu del món.

El terme gihad significa literalment «lluita», però no necessàriament lluita contra l’altre sinó contra les mancances d’un mateix. El salafisme utilitza la paraula «gihad» orientat a un retorn als orígens de l’Islam, i posar en valor els seus llibres principals: l’Alcorà i la Sunna.  La idea no és dolenta en si mateixa. També a l’Església catòlica hi ha veus que propugnen un retorn als orígens i als evangelis. El que no és coincident és la metodologia. Els mètodes gihadista en defensa de l’Islam se situen en l’islamisme, que ja no es tracta d’una religió sinó d’una ideologia sense ànima. No són les armes les que han d’evitar que aquesta religió, com les altres, siguin menystingudes i motiu de bromes pujades de to. Sota l’enunciat: Die n’existe pas, no es pot fer dir al papa Francesc: Merda! Ja ho sospitava. Ni titular amb lletra grossa, després de la matança d’Egipte: Le corant c’est de la merde. Aquestes tipus de comentaris més que satíric són generadors d’odi.    

Per més que ho diguin els salafistes i ho practiquin el gihadistes, l’Alcorà no incita a la guerra. Si Alà (Déu) és qui dóna la vida, no hi pot haver guerra santa en nom d’Alà. Segur que tot ha estat perdonat, però sembla que ni els uns ni els altres han enterrat les armes.

Salvador

.

QUE NO SE'NS REFREDI EL PAPA FRANCESC!

Els climes meteorològics de Buenos Aires i Roma són semblants, amb mínimes de 3º C i 5º C entre la primera ciutat i la segona. Però a la ciutat del vaticà sembla que hi ha un clima gèlid; res a veure amb la climatologia. El xoc tèrmic entre el papa i alguns del seus cardenals és de bastants graus sota cero. Les critiques que li arriben de més d'un purpurat, fent gal·la d'ortodòxia, considerant indigna el comportament de l’argentí Bergoglio en el seu rol de papa, el deuen deixar gelat.

Ortodòxia i tradició, són conceptes que s’esgrimeixen sovint pels jerarques immobilistes que per conservar el que per a ells és «la dignitat» de les seves funcions incompleixen greument el que Jesús recomanava: «no actueu com ells» (Mt 23, 3) referint-se als mestres de la llei i els fariseus que es creien estar per sobre dels altres. Avui com aquells que Jesús criticava, alguns membres de l’Església estan «asseguts a la càtedra de Moisès» (Mt 23,2) i creient-se en poder de la veritat absoluta «Preparen càrregues pesades i insuportables» (Mt 23,4) sense tenir en compte que la religió no pot estar d’esquena a l’evolució del coneixement i a les necessitats temporals. Amb la seva rigidesa moral, tanquen «a la gent l’entrada del Regne del cel» (Mt 23,13) i, inflats pel boato de les seves vestimentes i palaus, obliden «les coses més fonamentals de la llei: la justícia, l’amor i la fidelitat»

Haver escollit un argentí per papa, a molts ja els devia caure com una galleda d’aigua freda. Si al menys es comportés com un emperador en un esquema d’organització equivalent al del l’Alt Imperi, com han fet la majoria de papes anteriors, la seva procedència americana passaria inadvertida. Però no, Bergoglio és, primer de tot, un seguidor de l’únic model a seguir: «perquè de mestre només en teniu un, i tots vosaltres sou germans» (Mt 23,8). Doncs, resulta que Bergoglio actua com a germà grans dels cristians de Roma, que és el seu bisbat, i representant de l’Església catòlica. La seva missió, com a seguidor de Jesús, no és la de «condemnar el món, sinó salvar-lo» (Jn 12,47). Ho ha repetit en resposta a moltes preguntes: «qui soc jo per a condemnar».

Les discrepàncies entre el papa Francesc i alguns cardenals (almenys n’hi ha cinc que han donat la cara), estar en el fet de no obeir la voluntat d’aixecar la prohibició de donar la comunió als catòlics divorciats, que viuen en parella. El llibre, publicat pels cinc cardenals, du per títol: Permanecer en la verdad de Cristo. Matrimonio y Comunión en la iglesia Catòlica. Es tracte d’un clar manifest en contra de la doctrina impulsada pel cardenal Walter Kasper, en el Sínode sobre la família. Al president emèrit del Pontifici Consell per a la Promoció de la Unitat dels Cristians no se li van acceptar els seus arguments, i va ser derrotada la seva proposta. El que defensava el cardenal Kasper està escrit en el seu llibre: La misericordia, molt proper al pensament del papa actual.

Cal tenir present que els cardenals crítics de la línia pastoral de Bergoglio, no són qualsevol. Tots ells formen, o han format part de l’Staff del Vaticà: Gerhar Müller, és prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe; Raymond Lee Burke, és prefecte del Tribunal Suprem de la Signatura Apostòlica; Walter Brandmüller, és president emèrit del Comitè Pontifici de Ciències Històriques; Carlo Caffarra, és arquebisbe de Bolonia; Velasio De Polais, és president emèrit de la Prefectura per els Afers Econòmics de la Santa Seu. (Font: univisionNOTICIAS).  

La postura sobre els divorciats defensada per aquests il·lustres purpurats no sembla justa. Entre altres qüestions perquè en un divorci, normalment, hi ha qui deixa i qui és deixat, i no sembla raonable, i per descomptat no forma part de la misericòrdia, obligar a aquests al celibat de per vida. Tampoc sembla just condemnar als qui tenen l’orientació sexual distorsionada, per la senzilla raó de que no ho han elegit ells. Per tot això, crec que la qüestió de la família no ha quedat resolta i que en el proper Sínode caldria que hi haguessin actituds més comprensives vers aquells que tenen problemes de convivència.

Demanem a Déu que el papa Francesc no se’ns refredi, i segueixi aplicant les reformes que li calen a l’Església. I, als senyors cardenals que facin pinya amb el papa en la línia de la comprensió dels problemes humans; que baixin del núvol i toquin de peus a terra. Si Déu estima els homes, qui són els cardenals per a condemnar-los?    

Salvador Sol      

NADAL, UN MISSATGE DE PAU I AMOR A TOTS ELS HOMES

Potser sigui fruit d’una mala traducció allò de: ...i a la terra pau als homes de bona voluntat. El que llegim a la Bíblia interconfessional, de l’evangeli de Lluc, és:  «...i a la terra pau als homes que ell estima». (Lc 2.14) Sembla un petit detall, però és important, perquè Déu no estima només els homes que són bons, sinó a tota la humanitat. Ho va deixar prou clar Jesus en dir que el Pare del cel «fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5, 45) D’aquesta manera es manifesta la universalitat de l’amor de Déu, i és una llàstima que encara no s’hagi modificat el Glòria que es recita a les misses, cosa que pot induir a error a aquells que es fixen en la literalitat de les paraules. 
L’amor de Déu no té límits i s’instal·la en la gratuïtat. Tant és així, que segons l’evangelista Joan: «Ha vingut a casa seva (la casa de David), i els seus (la nissaga d’Abraham), no l'han acollit» (Jn 1,11) La humanitat, creada per Déu, pot fer ús de la seva llibertat, acullint o rebutjant un fet històric transcendent, profetitzat per Isaïs: «la noia (la verge, segons Mateu) que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (Déu amb nosaltres)» (Is 7, 14; Mt 1,23).
Jesús és el centre de la història d’Israel. És el rebrot de Jessè (pare de David) que segons la profecia: «s’alçarà com a bandera entre els pobles» (Is 11,10) Entre «els pobles». Aquest plural vol dir que la promesa té lloc en un poble concret i en una nissaga, però el seu receptor és la humanitat sencera. Déu no s’ha encarnat en Jesús, el Messies, només pels jueus. Déu fa la seva irrupció humana per a tots aquells que el vulguin acollir, venerant el seu nom. Potser són aquests els qui el traductor anomena «homes de bona voluntat». L’error estaria en creure que és només a ells a qui Déu desitja la pau, pels qui pren un cos i neix en un estable. Tenen sentit les paraules de Jesús: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts» (Mt 9,12) Precisament el nom de Jesús deriva de la paraula hebrea Yeshua que vol dir salvació. Per això a Jesús se li dona l’atribut de Salvador sense circumscriure’l a cap poble determinat; ell és el salvador universal.  

Raimon Panikkar venia a dir que darrera de cada paraula (ell deia cada text) hi ha un context i un pretext. Una mala traducció pot fer dir a l’autor el contrari del que ha escrit. Avui tenim bons traductors de la Bíblia i podem entendre millor tot el procés històric del poble de Déu, que en Jesus contempla el passat: des d’Abraham (primer dels patriarques), i el futur, escatològic, de la humanitat. L’Alfa i l’Omega, de Teilhard de Chardin. Jesús és el centre d’aquests procés històric. Ja no són els profetes que anuncien sinó que és el mateix Déu qui ens parla.  És «l’home nou» (Ef 4,24) que ens mostra «un cel nou» i estableix les bases per a «una terra nova» (cf 2Pe 3,13). Ell inaugura una nova humanitat amb tots aquells que l’acullen.

L’Infant que neix tindrà el poder diví per a perdonar: «Avui, seràs amb mi al paradís» (Lc 23, li diu Jesus a Dimas, aquell que Lluc anomena «criminal» («bandoler» segons Mateu i Marc). Déu, a diferència nostra no té enemics; perdona sempre, i a tothom. Així ho fa palès Jesus, el Fill estimat, quan perdona els qui el crucifiquen, perquè «no saben el que fan» (Lc 23,55). Amb Jesus, Déu supera el Codi de Santedat dictat a Moisès (cf Lv 17ss) posant l’amor per sobre de la llei.
Nadal canvia la relació entre Déu i la humanitat; un Déu que es posa al costat dels homes i dones de tots els temps com un company de viatge, sotmès com ells al sofriment i el menyspreu. La resposta coherent a aquests fet insòlit ja l’havia anticipat el redactor del Deuteronomi, quan ens diu: «Estima el Senyor, el teu Déu (que ve a salvar-te) amb tot el cor, amb tota l’anima i amb totes les forces» (Dt 6,5). Nadal és això: «Déu t’estima» (Pau VI); estima fins i tot els que no volen ser estimats i l'igmoren. Però: «a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu» (Jn 1,12)

Salvador Sol