LA TEOLOGIA D’UN PAPA HUMÀ

El teòleg José Maria Castillo, en el seu blog «Teología sin censura» parla dels que estan a favor del papa actual, i els que estan en contra al·legant que no és un papa teòleg. No sé si aquest pot ser un argument de pes per anar en contra de l’actuació del papa Francesc. Mirant currículums, veiem que: en Benet XVI, la seva condició de teòleg era innegable. També Joan XXIII era doctor en teologia –per cert, doctorat defensat davant d’un tribunal en el que hi havia Eugenio Pacelli, que com se sap va ser Pius XII-. Però no ho eren: Pau VI –amb carrera diplomàtica-, ni Joan Pau II -a qui, per altra banda, se li atribueixen condicions de poeta i filòsof-. Naturalment que en els estudis eclesiàstics, els dos van estudiar teologia. També va superar aquesta disciplina acadèmica el jove seminarista Jorge Mario Bergoglio, a la Facultad de Teologia del Colegio Máximo de san José. a san Miguel (Buenos Aires). Per tant, quin és el problema? El problema sembla ser el canvi d’estil. Una manera d’exercir el papat a la manera de Joan XXIII, segons els crítics, massa proper a la gent i allunyat dels grans discursos.

Si la teologia s’entén com «especulació del transcendent», perquè necessita l’Església un papa «teòleg», que no s’impliqui amb els problemes de la gent d’avui»? Un papa no ha de tenir com a funció principal la de generar teories, idees i conceptes, sinó la de dirigir una església en la que es manifesti, de forma inequívoca, el Regne de Déu. Jesús demana a Pere: «-Simó fill de Joan, m’estimes més que aquets?» I, a la resposta positiva de Pere, li mana: «Pastura les meves ovelles».(cf Jn 21,15-17). Tres vegades l’havia negat Pere, tres vegades li fa la mateixa pregunta Jesús. I, sempre, amb la mateixa resposta: «Tu saps que t’estimo». I, sempre, amb la mateixa instrucció. Per tant, la missió del successor de l’apòstol és la de ser sol·lícit, acollidor i misericordiós amb els problemes de la gent, des de l’amor a Jesús.    .

Està clar que el papa Francesc no és partidari d’utilitzar: la corona triregne –sortosament ja en desús-, ni la cadira gestatòria –de fet, l’últim que la va utilitzar va ser Joan XXIII-, ni el papamòbil blindat... Ell és seguidor de la recentment classificada «teologia narrativa», que és aquella que parteix de l’evangeli i esdevé norma de vida per a tots aquells que aspiren a ser «sal de la terra [...] i, llum del món» (Mt 5,13-14). Com diu Castillo, «és important saber, acceptar i tenir clares les veritats teològiques que fonamenten la religió de redempció que ens presenta Pau. Però tant cert com això és que de ben poc ens serviran les profundes “ensenyances teològiques” de Pau, si no fem nostra la “forma de vida” que ens presenta l’Evangeli, la forma de viure de Jesús, que trobem en cada relat dels evangelis».

El papa Francesc ens sorprèn per diferent. Acostumats a un papa hieràtic com Pius XII;  bonàs com Joan XXIII, diplomàtic com Pau VI, autoritari com Joan Pau II, i tímid com Benet XVI, ell es presenta com l’home lliure (cf Sir 15,14), capaç de trencar estereotips i fórmules convencionals. Un papa, paradoxalment, molt més apreciat pels que no es confessen catòlics que pels que es diuen ser-ho, perquè voldrien que flotés per sobre del bé i del mal; un papa quasi divinitzat. Molts dels seus coetanis tampoc no entenien perquè Jesús es barrejava amb la gent que li sortia al pas pels camins de Palestina. El papa Francesc segueix essent un ciutadà més, que exerceix la seva funció de cap de l’Església, com un primus inter pares amb els seus germans d’episcopat; evitant que les parafernàlies i el protocols de palau l’allunyin de la seva missió pastoral.

Salvador Sol