dimarts, 26 de febrer del 2013

ABANS QUE SIGUI TARD



Text: José Antonio Pagola.  
Traductor: Francesc Bragulat

El relat s'interromp bruscament. La paràbola queda oberta. L'amo de la vinya i el seu encarregat desapareixen d'escena. És la figuera la que decidirà la seva sort final. Mentrestant, rebrà més atencions que mai d'aquest vinyater que ens fa pensar en Jesús, "el que ha vingut a buscar i salvar allò que s'havia perdut".

El que necessitem avui a l'Església no és només introduir petites reformes, promoure el "aggiornamento" o tenir cura de l'adaptació als nostres temps. Necessitem una conversió a nivell més profund, un "cor nou", una resposta responsable i decidida a la crida de Jesús a entrar en la dinàmica del Regne de Déu.

Hem de reaccionar abans que sigui tard. Jesús és viu enmig nostre. Com l'encarregat de la vinya, ell té cura de les nostres comunitats cristianes, cada vegada més fràgils i vulnerables. Ell ens alimenta amb el seu Evangeli, ens sosté amb el seu Esperit.

Hem de mirar el futur amb esperança, al mateix temps que anem creant aquest clima nou de conversió i de renovació que necessitem tant i que els decrets del Concili Vaticà no han pogut fins ara consolidar en l'Església.

Publicat a: ECLESALIA, 27/02/13

dissabte, 16 de febrer del 2013

HOMENATGE AL Dr. MOISÈS BROGGI




El darrer dia de l’any 2012, ens deixava el Doctor Moisès Broggi, després de viure intensament i de desviure’s per la seva professió i pels malalts, sense en cap moment, deixar de lluitar per les llibertats nacionals de la seva, també la nostra, estimada Catalunya. Tota una vida dedicada a la ciència, a pal·liar el dolor de la gent, a salvar vides, a servir la seva pàtria. Aquest era el Doctor Broggi. Un home profundament creient en Déu. La seva necrològica en deixa constància: "Moisès Broggi i Vallès. Cirurgià. Ha mort cristianament a Barcelona, a l'edat de 104 anys, el dia 31 de desembre de 2012". Ell, com tants altres catalans universals, han donat a conèixer al món el nostre país, malgrat romandre durant tres segles diluït i desdibuixat pel colonialisme deshumanitzant de la Castella borbònica. El llegat que ens deixa el Doctor Broggi, és d’haver estat, i ho seguirà sent després de mort, un sòlid referent cívic en tots els aspectes de la seva existència: metge, cirurgià, col·laborador de les Brigades Internacionals, represaliat per la dictadura franquista, sobiranista català, humanista universal, savi, científic i cristià.


El Doctor Broggi, va exercir la medicina fins els 80 any, els vint-i-quatre anys posteriors, però, en cap moment va fer vida contemplativa, doncs a l’octubre del 2009 s’adheria al Reagrupament del Carretero, que pretenia declarar unilateralment la independència. A les municipals del 2011, tancà la llista electoral de la coalició Unitat per Barcelona. Com a soci, de l’Associació Ara o mai, entitat que proposava una candidatura independentista unitària a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010, fou un dels signants que va donar suport a la Conferència Nacional per l’Estat Propi que es va celebrar al Palau Sant Jordi el 30 d’abril del 2011. El 9 de juliol del mateix any, en motiu de la manifestació independentista, va parlar al costat dels seus amics, els doctors Heribert Barrera i Oriol Domènec, davant de desenes de milers de persones, on va afirmar que: “la llavor de la independència ja està sembrada”. En les eleccions generals espanyoles de 2011, Moisès Broggi encapçalà la llista de la coalició d'ERC amb Reagrupament i la plataforma d'independents Catalunya Sí per al Senat a la província de Barcelona. Encara en aquest darrer any i en motiu de l’Assemblea constituent d’ANC (Assemblea Nacional Catalana), del 10 de març del 2012, el Doctor Broggi va donar-li tot el seu suport.


El Doctor Broggi va rebre, entre molts altres guardons, la Creu de Sant Jordi el 1981, la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya el 2008, com també l’Institut d’Estudis Mèdics el 2009. Així mateix, el 2010, se li va voler retre homenatge, donant el seu nom al nou hospital de Sant Joan Despí: Hospital de Sant Joan Despí Moisès Broggi. El Doctor Broggi, també és autor, entre altres llibres, de Memòries d'un cirurgià, Reflexions d'un vell centenari o La necessitat de ser útil. Converses sobre el sentit de la vida.


És evident, doncs, que el darrer dia del 2012, ens deixava el qui fou, però que ho seguirà sent, un personatge emblemàtic de Catalunya. El Doctor Moisès Broggi mereix, per tant, un homenatge popular de tota la ciutadania catalana. L’alcalde de Barcelona, ja ha proposat dedicar-li l’actual plaça d’Espanya que s’anomenarà Plaça Doctor Moisès Broggi.  Una lloable iniciativa de la qual n’ha sorgit una altre de no menys lloable: que totes les places d’Espanya dels pobles i ciutats catalanes, també portin a partir d’ara la mateixa inscripció que la de Barcelona. Una iniciativa que personalment m’agradaria fos aprovada per tots els ajuntaments de casa nostra i molt particularment, pels de les contrades gironines (en especial els de Girona i Blanes).



Jaume Rocabert i Cabruja
Article publicat a la revista RECVLL de Blanes, 5/01/13
 

dimecres, 13 de febrer del 2013

LA RENUNCIA DE BENEDICTO XVI



Ens permetem reproduir l'artícle de Gabriel Mª Otalora, publicat ECLESALIA (14/02/13), interessant pel seu contingut i la seva oportunitat. 


En una Iglesia como la católica que huye de las improvisaciones y de saltarse la tradición de las normas (la otra Tradición, como ahora expondré, es otra cosa), vaya si es noticia la dimisión de un Papa. En realidad lo es la de cualquier dignatario, y desgraciadamente el papa es, junto a otras muchas dignidades, Jefe de Estado.

¿No es vitalicio el encargo de ser el sucesor de Pedro? ¿El Papa no acaba su pontificado cuando se muere? Pues ciertamente que no, y lo que acaba de anunciar Benedicto XVI tampoco es nuevo. Ya se supo que Juan Pablo II se planteó dimitir como Papa pocos años antes de morir, pero al final decidió continuar en el cargo, sin duda presionado por la curia aunque luego él lo convirtiese en una ofrenda de amor. Pero no es menos cristiano el gesto de Benedicto XVI que la opción que eligió Juan Pablo II. Entre otras cosas porque existe una base legal que posibilita renunciar al Papa, actualizada precisamente por el propio Juan Pablo II en el Código de Derecho Canónico (1983), y dice así: Si el Romano Pontífice renunciase a su oficio, se requiere para la validez que la renuncia sea libre y se manifieste formalmente, sin que sea aceptada por nadie.

Pues bien, para frustración de todos cuantos se habían centrado en esto como algo esencial, el cargo del Papa no es “ad vitam” (de por vida, pase lo que pase), sino “ad vitalitem”, es decir, mientras dure la vitalidad, la vida activa, como ocurre en cualquier otro orden de la vida. En esto, sin duda que el todavía Papa ha sido original y valiente.

La pena de todo esto es que el gran debate va a circunscribirse a la quiebra en la costumbre del papado como puesto vitalicio, y a especular sobre otras razones que le habrían llevado a Benedicto XVI a tomar esta novedosa decisión que rompe una cultura de cientos de años. Mayor es el hombre, y enfermo está; de hecho, ha comunicado su decisión “por falta de fuerzas”, precisamente en el Día Mundial del Enfermo, dando a entender que la enfermedad, como me comenta un buen cristiano, no es sólo participar del dolor de Cristo sino también mantener una lucidez que nos hace, desde la debilidad en humildad, pasar el testigo en cargos de responsabilidad a quien lo puede hacer mejor que yo. En su carta de renuncia lo reconoce: “Para anunciar el Evangelio, es necesario también el vigor tanto del cuerpo como del espíritu, vigor que, en los últimos meses, ha disminuido en mí de tal forma que he de reconocer mi incapacidad para ejercer bien el ministerio que me fue encomendado”. Pero junto a estas razones objetivas, los vientos insalubres que corren por los pasillos del Vaticano, han tenido mucho que ver con esa laminación del vigor del Papa, para quien esta renuncia también es una forma de propiciar que corran nuevos aires más acordes con lo que debería representar el Vaticano.

Lo mejor de esta renuncia, a mi entender, es que nos desvela -quita el velo- a una mal entendida tradición en la Iglesia, centrada en costumbres y atavismos formales que han llegado a tener una importancia absolutamente desproporcionada e incluso contraria al espíritu y a las prácticas auspiciadas por el Maestro. La Tradición de los Padres de la Iglesia es otra cosa, que arranca en los hechos (las mejores prácticas) de los apóstoles a partir de todo cuanto habían recibido desde Pentecostés, sobre todo entre los siglos III y VII. Nada que ver con la tradición eclesiástica, centrada en la transmisión de usos, devociones, etc., surgida después de la era apostólica. Y mucho menos aun con las normas organizativas en la administración de la Iglesia y del propio Estado de la Cuidad del Vaticano, que en la actualidad sigue siendo un centro de poder que distorsiona, y de qué manera, el mensaje cristiano. En este sentido, la dimisión del Papa es una buena noticia como no lo será, sin duda, para buena parte de la curia romana y sus círculos de influencia.

Que una cosa es la comunidad del pueblo de Dios (Iglesia), y otra, la iglesia institución, perfectamente adaptable a los tiempos, aunque las diferentes curias romanas, y las últimas de manera lamentable, han hecho lo imposible junto a otros estamentos interesados para que ambas realidades se solapen y traten de blindarse algunas actuaciones nada cristianas (lo de las fianzas del Vaticano da para un libro). Es más, la curia vaticana actual será uno de los problemas más graves con los que tendrá que lidiar el nuevo Papa, quien deberá limpiar “la casa de mi Padre” de tantos mercaderes del Templo. Otros lo intentaron ya, pero sin éxito.

No podemos mantener por más tiempo la incongruencia de que el Papa lo es “todo” y nada se mueve sin su consentimiento, pero cuando está imposibilitado o enfermo, la Iglesia funciona “divinamente” sin necesidad de la asistencia de su pontífice (en el sentido de ser el primero o el más importante).

Para algunos, este gesto papal nos abre la puerta a un futuro que augura más de lo mismo; para otros, entre los que yo me encuentro, es una buena noticia tanto social como eclesialmente que pone el contrapunto a la decisión de su antecesor como algo indubitablemente correcto. Una noticia esperanzadora por lo que quiebra costumbres rígidas pero no sustanciales y porque abre la puerta a una posible nueva era en la Iglesia. Benedicto XVI es un Papa culto y conocedor del daño que está haciendo el pecado estructural de este sistema materialista basado en dar rienda suelta a la codicia, pero nos ha salido demasiado conservador y formalista, lleno de boato e incapaz de hacerse oír en la denuncia profética.

A ver si la decisión del Papa nos refresca que la fe madura no se sustenta en el Papa, sino en Jesucristo y su ejemplo. Afirmaciones como “sentirse huérfano” en boca de Rouco Varela, dimensionan equivocadamente el papel del Papa y muestra el peligro que tienen algunos jerarcas cuando dan mayor importancia a la institución eclesial que al mensaje de Cristo. No dejó de ser así con el nacional-catolicismo, y no parece que algunos hayan evolucionado hacia coordenadas más evangélicas. El único imprescindible es Dios. Larga vida para Joseph Ratzinger


GABRIEL Mª OTALORA, gabriel.otalora@euskalnet.net
BILBAO (VIZCAYA).

dimarts, 22 de gener del 2013

NO SOM UNA GENERACIÓ PERDUDA




En el suplement Quaderns CJ, nº 182, una colla de joves reflexionen sobre els trets que consideren més importants de l’any que hem deixa i s’obren a un futur esperançat. Pel seu interès en reproduïm la part final on assenyalen el seu full de ruta, que també hauria de ser el nostre. 

Horitzons: No volem ser una generació perdura.-

El món on vam néixer ha quedat obsolet. Els anhels d'aquell “altre món possible” en què ha crescut i s’ha format la nostra generació semblen cada cop més lluny. De cop i volta es fa palesa la impossibilitat d’assolir molts dels projectes personals i comunitaris, si més no aquells que havíem après a somiar. Vivim amb dificultat la construcció d’un itinerari vital amb sentit, a partir d’una vocació discernida. Tot i semblar que el pessimisme s’ha apoderat del nostre horitzó, NO VOLEM SER UNA GENERACIÓ PERDUDA. Tot i viure en un context en què es fa difícil assolir pau interior i lucidesa
sentim la necessitat de trobar vies d’implicació en la recuperació de certs valors i d’una visió humanitzadora del món. És més, constatem que ja s’estan donant al nostre entorn iniciatives locals, senzilles, de caràcter col·lectiu i transformadores que són anticipacions d’un futur que ha de venir.

Des d’aquí volem fer una crida a l’esperança i a l’alegria (que hauria de ser tant pròpia dels cristians). Ens sentim cridats a caminar vers nous horitzons que:

-         Recuperin la fraternitat, i treballin per allò comú, el que
         és de tots.
-         Lluitin contra el binomi individualisme/indiferència.
-         Blindin espais que tinguin cura de la persona en la seva
         integritat.

Fem mostres les paraules d’un bonic poema de Pere Casaldàliga: “És tard però és la nostra hora. És tard però és tot el temps que tenim per a construir el futur”.

dissabte, 12 de gener del 2013

CINQUANTA ANYS DEL CONCILI VATICÀ II



Opinió

L’onze d’octubre passat, es commemorà el cinquantè aniversari d’un concili que, malgrat l’oposició i entrebancs de la cúria vaticana i dels sectors conservadors de l’època, va aconseguir il·lusionar el món sencer i provocar una tramuntanada d’aire renovador. L’aggiornamento eclesial desitjat pel bon papa Joan XXIII, però, no va assolir els objectius (moria als vuit mesos de l’inici del Concili). Amb la seva mort, s’enterraven les esperances de milions i milions de creients d’arreu del món, que es troben submergits en una nova frustració eclesial. Es demanava una Església decidida a trencar amb el seu passat autòcrata i antidemocràtic per obrir-se sense reserves i esdevenir acollidora, dialogant, propera als pobres
i al sofriment de la gent, promovent una reestructuració inqüestionablement democràtica i renunciant –per coherència evangèlica– a la fastuositat, la parafernàlia i a la teocràcia papal (imposada en el Vaticà I pel papa Pius IX el 1870),

De l’esperançada primavera, passem al cru i llarg hivern, que ja s’insinua tot just al inici del pontificat del successor de Joan XXIII, el papa Pau VI. Un hivern que hauria pogut suavitzar-se i, fins i tot, tornar a un clima primaveral quan, a la seva mort, va ser elegit papa el cardenal patriarca de Venècia, Albino Luciani. Segons tots els indicis, la cúria vaticana hauria decidit desempallegar-se’n (assassinarlo), tot just 33 dies després de la seva elecció. El motiu hauria estat el recel que causaren les seves propostes reformistes i, sobretot, la seva intenció d’intervenir en els aspectes econòmics del Vaticà. Malauradament, mai se sabrà la veritat perquè, com és tradició vaticana, al papa Joan Pau I no se li va practicar cap autòpsia. La seva mort sobtada, però, va  generar moltes especulacions i molts estudis científics sobre les possibles causes. Uns estudis conclouen, amb més exactituds que indicis, que no va morir de mort natural. El fet és que la tarda anterior havia estat reunit amb el secretari d’Estat, cardenal Villot i, pel que sembla, havien parlat sobre les profundes renovacions que pretenia dur a terme a la cúria.

Els pontificats del papa Wojtyla (opositor bel·ligerant de la doctrina del Vaticà II) i del seu successor, el papa Ratzinger, són els causants del fosc i cru hivern eclesial. Les bones perspectives de l’inici del Concili s’esfumaren i progressivament l’Església tornava a tancar portes i finestres, i l’administració vaticana (la poderosa cúria romana) controlava de nou l’aparell de l’extens poder de l’Estat del Vaticà, amb totes les servituds que comporta les anomenades nunciatures apostòliques o ambaixades, el fastuós cos diplomàtic i el corresponent apropament i vinculació amb els grans poders econòmics i polítics d’un món globalitzador, culpable de les més grans desigualtats existents, de l’explotació i de la fam, que no només creix, sinó que s’estén fins i tot al primer món. L’Església amb Wojtyla i Ratzinger ha tornat al passat fastuós del Vaticà I, un cop arraconada la doctrina del Vaticà II, i ha tornat a obviar el missatge de Jesús de Natzaret i de l’evangeli.

Com diu el bon amic franciscà, Lluís Vila Vilanova, l’Església només tindrà credibilitat si actua moguda per l’amor. L’amor que ens manifesta Jesús caminant per les àrides terres de Galilea buscant els pobres i pecadors, no per convertir-los en prosèlits o fanàtics seguidors d’una religió, sinó apropant-se a malalts i marginats per alliberar-los del seu sofriment i de l’exclusió social. Jesús de Natzaret mai va pretendre un poder religiós alternatiu al que els jueus havien institucionalitzat al voltant del temple de Jerusalem, com el que la religió catòlica ha constituït al voltat del Vaticà. El seu missatge ens hauria de moure a construir el Regne de Déu, el regne d’amor, de justícia, de pau i de fraternitat. És aquest el testimoniatge que ofereix l’Església de Roma? És el testimoniatge que donem els creients en Jesús de Natzaret, catòlics o simplement cristians?

Jaume Rocabert Cabruja
Publicat a: Recull, extraordinari de Nadal

dilluns, 31 de desembre del 2012

UN BISBE AMENAÇAT.




Pere Casaldàliga ha hagut de deixar la seva casa de São Felix do Araguaia per amenaces de mort. Aquesta ha estat la notícia que aquests dies ens ha passat la premsa. Una vegada més, el bisbe Pere molesta als qui volen imposar la seva “llei” al Mato Grosso de Brasil (L'altiplà és la llar de pobles indígenes, com ara els Xavante), .foragitant la pobra gent que hi viu i desforestant aquella selva, de forma massiva, sense que el govern els pugui (o el vulgui) aturar. L’afany de negoci de les grans companyies és il·limitat, i per elles no hi ha més “llei” que els dividents, encara que sigui a preu de sang.
   Segons alguna biografia, Casaldàliga arriba a Brasil el juny de 1968. Tenia quaranta anys i l’encàrrec d’obrir una missió claretiana. A l’Estadi de Montjuic havia rebut l’orde sacerdotal (31 de maig de 1952), en plena celebració del Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona.
   Arribat a la prelatura de São Felix do Araguaia, al Mato Grosso de Brasil, no se li devia fer excessivament estranya la pobresa d’aquella gent. Ell era fill de camperols. Nascut el 16 de febrer de 1928 al poble de Balsareny i coneixia per pròpia experiència les dificultats de viure només dels fruits de la terra. Al Brasil, Pere Casaldàliga i Pla va descobrir una pobresa més severa que la del seu poble, sobretot en l’aspecte cultural i en protecció social. La diòcesi de São Felix do Araguaia, a la que va anar destinat, té prop de 150.000 km2. Es tracta de la més gran del Brasil. Està situada al bell mig del Mato Grosso, amb una enorme riquesa forestal.
   Quan Casaldàliga arriba al Brasil l’esperit del Concili Vaticà II encara és viu, i dona pas a la teologia de l’alliberament, que va tenir una gran implantació al con sud d’Amèrica. El crit de les Benaurances ressonava per aquells enorme continent. El missioner Pere se’n fa un defensor i aplica aquella teologia que se centra en la dignitat de la persona i denuncia tota classe d’esclavitud; una teologia que té com a premissa seguir fidelment l’Evangeli de Jesús, en la seva màxima radicalitat. Al Mato Grosso és ben acollit pels indígenes i per la jerarquia eclesiàstica. Dos anys després de la seva arribada a la prelatura rep el nomenament d’administrador apostòlic, i l’any següent (23 d’octubre de 1971) rep el ministeri episcopal.
 El bisbe Pere sempre ha defensat que els “hereus” d’aquella terra d’Araguaia són els qui hi habiten i ha denunciat de forma reiterada l’espoli i desforestació que si està produint, I, una vegada més s’ha repetit la imatge bíblica dels profetes perseguits pels qui detén-te’n la sobirania del poder, siguin règims militars (poder de les armes) o terratinents (poder del diner). Uns i altres, només entenen de privilegis i guanys econòmics, i a qui té com a missió defensar “les causes” dels indígenes se’ls amenaça i si es pot se’ls fa callar de forma violenta. Així va ser, quan després de repetides amenaces, en una de les operacions de “neteja”, van matar el vicari João Bosco (1977) per un error dels sicaris, doncs que l’objectiu era assassinar el bisbe incòmode.
   Aquells anys, Casaldàliga gaudia del ple suport de Pau VI, que, segons s’ha escrit, en certa ocasió va dir: “Qui toca al Pere toca al papa”. Aquesta comprensió papal li va permetre seguir sentint-se implicat amb els pobres sense problemes eclesials. Però la mort d’aquests papa (6 d’agost de 1978) va canviar les coses. Joan Pau II veia en la teologia de l’alliberament signes de comunisme, i l’actitud de Casaldàliga representava un destorb per a l’entesa de l’església oficial de Brasil amb les autoritats del país.
 En complir els setanta cinc anys, (2 de febrer de 2005) el Vaticà va tenir pressa en demanar-li la renúncia i recomanar-li que abandonés la prelatura. La pressa en rellevar-lo i la recomanació duien una clara doble intenció. El bisbe Pere va demanar el cessament però no va abandonar la seva casa, que era casa d’acollida, i seguir treballant a favor dels qui considerava la seva part del poble de Déu, com ho havia fet durant trenta set anys, fidel al seu lema: “Si diem als capellans i als laics que han d’ajudar als pobres, com explicaríem que el bisbe no fos el primer en fer-ho?”  Fins ara, que pobre amb els pobres, i malalt de pàrkinson, ha hagut de buscar acolliment a un lloc desconegut on la policia federal el pogués protegir de les últimes amenaces, serioses, de mort. Els tribunals de justícia de Brasil estan a punt de dictar sentencia a favor del poble i els colons que ocupen il·legalment aquella selva han tornat a crear una zona de conflicte.
   El 9 de març de 2006, el president de la Generalitat Pasqual Maragall lliurà al bisbe Pere Casaldàliga el Premi Internacional Catalunya, “per la seva meritòria tasca entre els més desvalguts, en especial els indígenes i camperols sense terra, amb els que ha col·laborat en la transformació socioeconòmica del Mato Grosso brasiler”.

Salvador Sol

P/S.- Informa Francesc Escrivano (Twit 31/12/12) que el bisbe Pera ja ha tornar a casa seva.

dissabte, 22 de desembre del 2012

BON NADAL 2012


     



No té sentit que Jesús neixi a Betlem
si no neix novament en tu.
No el cerquis en el més enllà.
Fes-lo néixer del poble.
                                                                         
                                             
                                                 Leonardo Boff