HACER DE LA VIDA UN SERVICIO ÚTIL... Y SENTIRSE MUY BIEN ASÍ

Extracte d’idees força de l’explicació de l’evangeli (Lc 6,20-26) escrit per José Enrique Galarreta -Fe adulta*

 

L’evangeli d’avui, de Lluc. forma part del que s’anomena «Sermó del pla», paral·lel al «Sermó de la Muntanya» de Mateu, més coneguts amb el nom de «Benaurances».

La versió de Lluc és probablement la més antiga, i recull tradicions i recopilacions de dites de Jesús molt properes a la seva mort.

Cal recordar que es tracte d’un fragment d’un llarg compendi «doctrinal.».

Aquesta recopilació de Lluc condensa en quatre les de Mateu i subratlla l’oposició entre el pensar de la majoria i el pensar de Jesús, oferint una contraposició de valors sorprenentment actual.

-       Diner vs Pobres. Consum vs Fam. Salud vs sofrirnent. Ser apreciat vs Ser perseguit

Tenir diners, comprar, no sofrir, ser apreciats per tothom, són els bens que desitgen tots aquells que no tenen altre finalitat en aquesta  vida. Inclús els que tenen/tenim els ulls  posats en LA VIDA, no ens alliberem de tenir un ull en el futur i un altre en el present; salut, consum, comoditat, apreci en aquesta vida... i quan això s’acabi, ja que s’acabarà, la vida eterna.

En l’AT. es veia la salut, la llarga vida i la riquesa com un  signe de la benedicció de Déu. Però Jesús no és tant ingenu; Jesús veu totss els dies que els rics creen la desgràcia dels pobres, i que molts pobres són molt més bones personas que la majoria dels rics...

Jesús projecta la felicitat a la dimensió definitiva de l’ésser humà, com fem tots. Però nosaltres ho fem com un futur més aviat irremeiable, i Jesús ho mira com un present. Nosaltres veiem bens en tot això, amb l’inconvenient de que s’acaben. Jesús es mira tot això més aviat com un perill, inclús es mira com una desgràcia allò que als ulls del món és una benedicció.

És una de les claus importants de la visió de Jesús sobre l’ésser humà en la vida: els valors no s’estableixen mirant la satisfacció que les coses produeixen aquí. Jesús assenyalarà dues referències bàsiques per a definir-les: el futur definitiu de cada persona i la construcció del Regne. Tenint aquests dos pols com a referència dels valors, la salut, la joventut, el diner, l’apreci social... poden ser negatius, un estorb per a la realització personal i la construcció del regne.

Resumint en una frase, el missatge seria: «No estàs en aquesta vida per a disfrutar, sinó per a fer-la útil per sempre, per a tu i per a tots».

L’enunciat d’aquest Nou Codi, que no insisteix en  aspectes negatius, costosos, de renúncia... sinó al revés, les enuncia com a «Feliços els que...». Quina sort teniu... I és que Jesús no està predicant una manera difícil i trista, una repressió i sofriment aspirant a bens superiors futurs. Això converteix la vida en un sofriment constant que val la pena, només, si es pensa en el premi futur. Però no és això el que diu Jesús: Jesús ofereix «una altre felicitat», superior i més satisfactòria.

Jesús ofereix un codi de felicitat --diferent «de la felicitat que dona el món»--, sobre la base d’una comprensió més profunda i més comunitària de la persona humana. Assumeix tota la vida de l’ésser humà, com a individu i com col·lectiu i mostra on i com es pot trobar la satisfacció de realizar-se. I l’ésser humà trobarà aquesta satisfacció quan assumeixi la seva condició profunda que consisteix en ser caminant i ser germà. Som germans caminants, i trobarem la nostra realització, i per tant la nostra més íntima satisfacció, quan ens comportem com germans. Per això  el diner, la salut, les satisfaccions i plaers, l’acceptació social… es poden convertir en trampes deshumanitzadores. Perquè ens instal·len a la vida impedint-nos caminar junts, trencant la fraternitat.

 

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol – (CSXXIG – Publicacions)

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

EL CATOLICISME EN HORES BAIXES

Malgrat els esforços del papa Francesc per posar al dia la religió romana o sigui el catolicisme, que al igual que d’altres, potser més accentuadament, està transitant per una de les etapes més critiques de la seva història. Aquell catolicisme omnipresent d’èpoques passades, d’esplendor i de gran creixement, no només a Europa, sinó també en el continent americà i en altres latituds, que des del Vaticà, convertit en un Estat més, movia totes les tecles universals de manera que les seves recomanacions i suggeriments, es traduïen en subtils imposicions d’obligada acceptació, ja fossin morals, socials o, fins i tot polítiques, ja fa temps que es diluïren, conjuntament amb la seva gran autoritat.

Tot i així, persisteix en la gran majoria dels il·lustríssims membres de la cúria, la melangia junt amb la voluntat i l’obsessió de no perdre aquells privilegis de poder amb els quals podien gaudir i satisfer tot, absolutament tot, ja que els era fàcil d’assolir (crec que no cal aprofundir més), els quals són els que bloquegen qualsevol renovació. Aquells temps que el catolicisme romà, era el nou imperi romà amb el dissortat desviament del què, pel seu compromís sacerdotal, hauria d’haver estat, en exclusiva, allò que hauria de ser el més fonamental i exclusiu del seu magisteri, com els hi agrada definir el que era la responsabilitat oblidada. Em refereixo, a la pastoral de difusió i projecció del

Regne de Déu entre els homes i dones d’arreu del món: el regne d’amor, de justícia i de pau. Posar en pràctica aquell encàrrec que Jesús va demanar als seus apòstols i als seus successor. Un projecte diví que únicament es pot difondre per mitjà del testimoniatge, com va fer Jesús de

Natzaret i també com va fer encara no fa tant temps, Pere Casaldàliga en terres brasilers de Sao Félix do Araguaia, transgredint un i l’altre les rígides estructures socials de les seves respectives èpoques, vivint amb i pels pobres, amb els marginats, els malalts, els perseguits per reivindicar justícia, els innombrables homes, dones, nens i nenes que intenten fugir de la fam i de l’esclavitud existent en els seus països d’origen. Dissortadament, no són majoria els clergues que practiquen el testimoniatge de Jesús.

L’objectiu d’aquest anàlisi no és fer una crítica negativa, és contràriament fer, només del catolicisme, una valoració de la seva evolució, amb l’objectiu de promoure una reflexió que ajudi aprendre dels errors per revertir l’actual crisi. La raó fonamental del decreixement actual, no és nomes la manca de vocacions sacerdotals, la qual cosa en tot cas és més una conseqüència que una causa. Les causes reals són altres i no totes de caràcter doctrinal, que també. El catolicisme, durant segles, lluny de renovar-se o d’adaptar-se als nous temps, ha persistit amb una línia erràtica i d’altivesa estèril. Després de la contrareforma que va comportar el Concili de Trento (1545-1563),segueixen molts i molts anys erràtics i amb poca o nul·la evolució ètica, moral o teològica. Tot o quasi tot segueix igual i és manté, segle darrera segle, com a formula de propagació i de potenciar el propi creixement i expansió, així com posar tot l’èmfasi en remarcar la condició d’única i verdadera en relació a les que es desvincularen de Roma, després de la gran crisi del cristianisme.

Per altre part, es continua refermant la creença que les resolucions dogmàtiques, són un mecanisme eficient i sòlid, per evitar que ningú posi en dubte que el què s’ha proclamat com a dogma de fe, no pugui ser qüestionat per ningú... Tant és així, que el juliol de 1870, durant el pontificat de Pius IX i en el transcurs del Concili Vaticà I, i per si la trajectòria eclesial no fora prou erràtica, el papa promou la Constitució Pastor Aeternus, en la qual defineix solemnement el Dogma de la Infal·libilitat Pontifícia. Una papa que pel que sembla, no en devia tenir prou en ser serven de Déu... Un nou dogma, tan o més controvertit que els altres, que el temps i els erudits han evidenciat que en la seva majoria, allò que no es podia qüestionar, els científics han acabat demostrant que eren totalment erràtics, doncs no es fonamentaven amb arguments sòlids incontestables, cosa que a la llarga provocarien un nou i greu descrèdit.

Aquesta línia d’actuació romana, va seguir sense canvis significatius, fins el Concili Vaticà II (1962-1965) convocat pel papa Roncalli. Un concili que obria portes i finestres per airejar la putrefacte mala olor (segons la definició de l’època), mentre es promovien uns necessaris canvis que provocaren una gran esperança entre els cristians d’arreu. Malauradament, l’alegria va durar molt poc. Tot o quasi tot sen va anar en orris a partir del fatídic i dramàtic 1978, doncs el recent anomenat papa Albino Luciani, moria en circumstàncies molt estranyes als 33 dies del seu nomenament. El seu successor, el papa Wojtyla, es va negar que fos investigada la causa de la seva mort, però el metge de capçalera del papa Luciani, es va pronunciar al cap d’un cert temps manifestant que li subministraren uns fàrmacs contraindicats que li causaren la mort; dit en altres paraules l’assassinaren.

Els 27 anys del pontificat de Wojtyla, junt amb els 8 de Ratzinger, fins que va abdicar, sumen 35  anys d’una regressió total, que de nou ens porta a Trento. Si ha això, hi afegim que des de molts any enrere, la gran majoria de joves han desconnectat de la religió per anquilosada i perquè qüestionen un reguitzell de conceptes doctrinals, de cerimònies i litúrgies de gran parafernàlia, així com vestimentes arcaiques, junt amb grans principis doctrinals totalment desfasats que ja no s’ajusten als temps actuals. Això però no és tot, doncs tenim com a molt preocupant la interpretació i explicació dels textos bíblics, especialment els del Nou Testament, car se segueix fent una lectura i explicació literal com si fossin fets històrics del que són només, uns símbols o metàfores molt utilitzats en el segle I pels els jueus (segle en que foren escrits els evangelis), per donar entendre uns determinats esdeveniments. Malauradament, els pocs clergues que encara hi ha, la gran majoria molt grans, els continuen explicant com a ells se’ls hi explicà.

El més greu i que molt probablement sigui una de les causes del grans desinflament religiós, és que les noves generacions, per sort molt més formades i més capacitades per discernir i també per denunciar que el testimoniatge dels clergues no concorda majoritàriament, amb allò que hom espera d’ells. Si en aquest fet, hi afegim la gran quantitat d’abusos sexuals a menors, que cada cop és més l’alt nombre de casos denunciats que surten a la llum i que en el seu dia foren tapats per la mateixa jerarquia eclesiàstica, no és gens estrany que la gent que no té una ferma convicció cristiana, rebutgi tot el que té ferum de religió, especialment si per acabar-ho d’adobar, no es detecta la voluntat de posar-hi remei, ni tampoc d’adoptar mesures menys antinaturals com mantenir, tant si com no, el celibat obligatori pels capellans. Un rebuig i desvinculació amb tot el que tingui quelcom de religiós, que no vol dir que aquella mena de sensibilitat espiritual o de desig de ser útil a la societat, no aflori en els cors de molta gent jove i gran, malgrat no tenir cap mena de connexió religiosa.

Girona, 9 de febrer del 2022 Jaume Rocabert i Cabruja

LA VOCACIÓN BÁSICA DE TODO CRISTIANO

 

Extracte d’idees força de l’explicaciço de l’evangeli (Lc 5,1-11) escrit per José Enrique Galarreta -Fe adulta*

 

Avui Lluc ens presenta Jesús a Cafarnaüm predicant i fent curacions.

Però avui el tema de fons és la vocació dels primers deixebles.

Segons Mateu i Marc: Jesús passa per la vora  del mar i crida, als dos germans Simó i Andreu i als germans Jaume i Joan. Ells ho deixen tot i el segueixen. Lluc situa l’escena després de la sorpresa de la pesca miraculosa. En l’evangeli de Joan no es fa referència al mar ni a la pesca: ell presenta la crida personal i directa; també difereix en l’ordre i en el nombre dels cridats.

Als evangelistes els importa poc el rigor històric i van al significat d’aquests esdeveniments. Inclús  es poden modificar els fets si fos convenient per a deixar més clar el significat del succés, el missatge.

En aquests evangeli, per exemple, l’abundància de la pesca és simbòlica, i és una frase recurrent en els evangelis: indica l’abundància del Regne, contraposant-la a la pobresa de la vida sense Déu.

Lluc ens mostra la crida en el context del poder de Déu, en una línia paral·lela a la de la vocació d’Isaïes. Atrets per la santedat de Déu, malgrat el pecat. Lluny de la idea del càstig, superada per Jesús, ara es tracta de «pescar», és a dir, de salvar de les aigües del pecat. No són elegits  només com a profetes sinó per a salvadors, alliberadors com Jesús, que és Déu-amb-nosaltres-Salvador.

Està clar, doncs, que els tres evangelis presenten l’elecció de manera «diferent» però això ajuda a completar la vocació de l’apòstol, insistint en els mateixos aspectes: la desproporció de la missió amb la petitesa de l’elegit, i la possibilitat de realitzar-ho només per la força de Déu.

També queda clar que sls elegits no ho són per  mèrits propis. Ni tant sola per les seves aptituds ni per les seves qualitats. És un tema habitual en tota l’Escriptura. Moisès és elegit tot i no saber parlar correctament. David és elegit essent el  petit, el menys important dels seus germans... El major exemple, no obstant, és el mateix poble d’Israel, el més insignificant dels pobles, i, a més, poble rebel davant Déu. Això demostra que no són les nostres forces, sinó el poder de Déu que obra en nosaltres.

La imatge de «pescar» té més significat del que nosaltres percebem des de la nostre cultura. El mar és per a nosaltres un element de la naturalesa, bonic. Per Israel el mar i totes les aigües cabaloses són sempre imatge del caos, de l’oposició a Déu, del pecat.

-       Posar les aigües al seu lloc és el primer que fa Déu al crear, immediatament després de fer la llum.

-       Noè el just és salvat per Déu de les aigües  del diluvi, provocades pel pecat.

-       Moisès i el Poble són salvats de les aigües, del Nil i del Mar. L’última oposició a l’entrada a La Terra és el difícil (¿?) pas del Jordà, resolt miraculosament pel poder de Déu.

Tot i que en el context del desert l’aigua és la vida, aquesta queda reduïda als pous i les fonts.  Les grans masses d’aigua són el caos, el poder incontrolable, el pecat del que només triomfa el poder de Déu.

Déu es presenta com «El que salva del Caos», en el Gènesi de manera molt genèrica; en l’Èxode com a salvador polític del poble i més tard, per mitjà de la Llei, en la Teofania del Sinaí. El pecat és el Caos: la paraula de Déu, els Deu Preceptes, venen a posar ordre en aquest caos. És una simbologia paral·lela a la de la llum. El pecat és caos i foscor: Déu porta l’ordre i la llum.

En aquesta mateixa línia, quan els evangelistes presenten a Jesús caminant sobre les aigües, calmant la tempestat, salvant a Pere de les aigües, provocant pesques miraculoses, enllacen amb tota la línia de l’AT, que acabem d’expossar i ens mostren, de manera gràfica, amb imatges  més que amb paraules, que aquí hi ha l’Esperit del Senyor, el mateix que posà ordre en el caos primigeni, el mateix que va salvar a Noè i a Moisès i al Poble.

Per tant, el que Jesús anuncia és la manera de ser de Déu; un Déu, el de Jesús, completament diferent del que s0havia entès.

-       No és Déu el que castiga i condemna, és el pecat. Déu no amenaça, és el pecat el que amenaça.

-       Déu salva, Déi és el Creador, el que fa existir i viure; el pecat és el que fa morir.

Ñ¡ésser humà es pot perdre i destruir-se. És el preu de la llibertat. Déu ajuda a que això mo passi, engendra i treballa perquè els seus fills tirin endavant. Aquest és el Déu de Jesús.

Jesús ens fa una primera oferta: canviar de Déu. I una segona: canviar la manera de ser humans.

Tots els que segueixen Jesús són cridats per Ell per a ser creadors d’humanitat. Aquesta no és una vocació d’alguns, sinó la vocació bàsica de tot cristià: Ser portadors de la llum de Jesús, perquè en el món brilli la llum de Jesús-

 

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol – (CSXXIG – Publicacions)

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

 RELIGIÓ O ESPIRITUALITAT.

Que els humans, segons els erudits, som uns individus necessitats de creure en quelcom transcendent,

s’ha demostrat abastament, del contrari, no hi hauria la gran quantitat de religions que existeixen en el

nostra planeta Terra, a traves de les quals, una gran majoria, exterioritza una necessitat espiritual,

normalment vinculada a les seves cultures, costums, tradicions, rituals i  codis morals o valors de la

institució religiosa, associades amb alguns conceptes seculars de cada indret geogràfic.

Pel que fa a la nostra cultura occidental, la religiositat secular que predomina, és la resultant de les

divergències hagudes, al llarg dels temps, del que fou el missatge i els testimoniatge que Jesús de

Natzaret va recomanar als seus deixebles que difonguessin el missatge de la Bona Nova i de la

construcció del Regne de Déu entre els humans o, el què és el mateix, el regne d’amor, de justícia i de

pau. Cal considerar, però, que Jesús ni fou cap clergue, ni expressà mai el desig que els seus deixebles

fundessin cap religió, per la qual cosa, és del tot evident que aquesta qüestió va sorgir, no per voluntat

divina, sinó per la concepció humana de convertir el que només és transcendent en quelcom estructurat

humanament. Les conseqüències les coneix tothom: el missatge fou propagat mitjançant una nova religió,

que l’acció humana i les conseqüents divergències, aconseguiren desvirtuar-lo fins a ser subdividit ens

unes quantes confessions religioses, que tenen molt en comú, però que fins ara han fracassat tots els

intents de reunificar-les de nou.

Segons Ramon M. Nogués, “a Occident quan les religions històriques, es trobaven enmig de la gran crisi,

les espiritualitats sorgiren potser més com una reivindicació substitutiva de les religions que no pas com un

nou estat assolit i estable.” En qualsevol cas, les religions al institucionalitzar-se i convertir-se en

estructures de poder transnacionals, els grans objectius originals, resten sepultats per un allau

d’interessos, de poder, de ritus, cerimònies i d’estrictes normes que ofeguen l’espiritualitat i la fe

originaries. Pierre Teilhard de Chardin, al parlar de l’espiritualitat, ens diu que l'evolució física que va

desembocar en l'hominització, es doblegà sota una evolució espiritual a la qual anomena humanització.

Tradicionalment l'espiritualitat s'ha definit com un procés de transformació personal d'acord amb els ideals

religiosos. A partir del segle XIX l'espiritualitat sovint se separa de la religió, i s'ha tornat més orientada a

l'experiència personal i al creixement humanitzant.

Feta aquesta breu exposició sobre la necessitat dels humans en creure en el transcendent i del que pels

occidentals és l’origen del que fou i ha de seguir sent la raó de la nostra fe, i un cop vista la dissortada evolució

que ha tingut la religió entre els occidentals (especialment en indrets com Espanya, on fou barroerament

instrumentalitzada pels bisbes del nacionalcatolicisme franquista), com el que fou l’origen de l’espiritualitat i la

seva raó de ser, tal i com defineix Pierre Teilhard de Chardin, us proposo un petit recull d’algunes de les

substancials diferències entre religió i espiritualitat, moltes encara vigents i d’altres esmorteïdes pel descrit

creixent de la religió.

La religió s’aferra a rituals, cerimònies, paraules màgiques, mites i més d’una superstició. L’espiritualitat,

transcendeix aquests elements. La religió, a vegades, se serveix d’efectes hipnòtics. L’espiritualitat ens

desperta. La religió és per aquells que necessiten que algú els digui què han de fer. L’espiritualitat és pels

qui només escolten la seva veu interior. La religió s’organitza en base a dogmes inqüestionables i

imposicions autoritàries. L’espiritualitat invita a raonar-ho tot i impulsa que sigui la persona qui prengui

les decisions i assumeixi les conseqüències dels seus actes. La religió amenaça i atemoreix amb càstigs,

sancions, excomunions, privació de vida eterna i un llarg etc. L’espiritualitat, dóna pau interior, goig, repòs

de l’ànima, tendresa. La religió parla de pecat i de culpa, de redempció pel sofriment, creant sentiments de

culpabilitat. L’Espiritualitat ajuda a aprendre dels errors passats. La religió atrapa i lliga la ment.

L’espiritualitat allibera la consciència.

 

Girona, 12 de gener de 2922 Jaume Rocabert i Cabruja

EL "DISCURSO PROGRAMÁTICO" DE JESÚS

Extracte d’idees força de l’explicaciço de l’evangeli (Lc 1,1-4;4,14-21) escrit per Enrique Martínez Lozano -Fe adulta*

Lluc adreça el seu evangeli a Teòfil, que pot ser un notable de l’època o qualsevol de nosaltres, doncs que Teòfil vol dir: «theo-filos», és a dir, «amic/estimat de Déu».

Malgrat la seva voluntat historiogràfica, es tracta d’un treball redaccional com els evangelis de Marc i Mateu. És necessari insistir, però, que el concepte d’«història» del temps en que foren redactats admetia recursos simbòlico-alegòrics que avui serien inadmissibles. Però els evangelistes volien «transmetre veritats» i no s’atenien a la forma en que la deien.

A part del pròleg i saltant-se la part de la infància, el baptisme i les temptacions, el text d’avui ens situa al principi de l’«activitat pública» de Jesús. amb el que per l’autor seria el seu «discurs programàtic».

Lluc presenta un Jesús mogut per «la força de l’Esperit». La mateixa «força» que ens mou en el nostre viure quotidià.

Un home que cridava l’atenció per la claredat de les seves motivacions i la seva coherència del seu compliment: íntegre, fidel i lúcid. Un home que es deixa conduir per l’Esperit, que deixa que Déu visqui en ell.

Lluc situa aquesta escena de la sinagoga per iniciar el relat de l’activitat pública de Jesús, a diferència de Marc i Mateu, que la situen bastant més tard (Mc 6,1-6; Mt 13,53). Lluc perseguia, sens dubta, que aquest servís de discurs programàtic de tota l’actuació de Jesús.

Una observació important. En llegir el text d’Isaïes, (61,1-2), Jesús n’exclou una frase, Aquella que el profeta anuncia el «dia de la venjança de Déu».

El Déu que presenta Jesús no és el de l’AT que podia ser font de benediccions i a la vegada de malediccions; podia portar bones notícies, però també venjança i còlera. Un Déu massa semblant a nosaltres, en els seus sentiments i reaccions. Amb l’omissió d’aquesta frase Jesús posa punt i final a l’ambigüitat del llenguatge sobre Déu, que només és amor, compassió i bondat gratuïta i incondicional.

Amb lectura d’Isaïes a Galilea, Jesús és presentat, com l’«ungit» (literalment, «messies») de Déu, amb la missió de ser «bona notícia» per a tothom, («passar per la terra fent el bé»), revelant el Rostre de la Divinitat.

«Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar» (Lc 4,21) Per a Lluc aquest «avui»  continua en el temps i que es podria traduir per un «aquí i ara». És a dir, en un present ple de benedicció, gràcia, llibertat i vida.

En altres textos de Lluc trobem aquesta mateixa paraula. En el relat (mitològic) de l’anunci del naixement de Jesús, els àngels diuen als pastors: «Avui ha nascut un Salvador» (Lc 2,11). Després de la curació d’un paralític, símbol de la humanitat oprimida, la gent proclama: «Avui hem vist coses extraordinàries» (Lc 5,26). En l’encontre amb el publicà Zaqueu, Jesús li diu «avui m'haig d'hostatjar a casa teva» (Lc 19,5) i acaba amb una constatació: «Avui ha entrat la salvació en aquesta casa» (Lc 19,9). També a la creu, al company de suplici que li demana  compassió, Jesús li respon amb una paraula esperançadora i carregada de vida: «avui seràs amb mi al paradís» (Lc 23,43).

Cada un d’aquests «avui» són pel lector de tots els temps el seu propi present.

Jesús és presentat com un home que viu en un present conscient. Sense estar atrapar per la nostàlgia del passat i l’angoixa del futur, i que no viu a cops de pensaments i emocions, Ben al contrari. Jesús és la persona que «ha vist», que s’ha adonat de l’engany de quedar reduït entre el passat i al futur i ha experimentat el Present -–la Presència-- com el «lloc» de la Plenitud. En la Presència, experimenta que no hi falta res, i que no s’ha d’«esperar». Tot ja és: només falta veure-ho. Però només ho veurem quan aprenguem a vere-hi malgrat el «vel» de la ment.

Jesús és, en el sentit més pregon de la paraula, l’home de la Presència. No es estrany que la seva manera d’estar impactés a la gent i desplegués tanta vida. Qui vive establert en l’«aquí i ara» és un mirall transparent de la Divinitat, Presència plena en tot temps.

Una vegada més, veiem en Jesús allò que l’ésser humà és capaç de viure.

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

 ERRORS I MALES PRÀCTIQUES PER “PODAR”

Per: Antoni Ferret

 

He sabut que Juan Masiá Clavel SJ, en una conferència d'uns cursos de la Universitat Menéndez Pelayo de Santander, va dir que la fe, com un arbre, com tot organisme vivent, s’ha de regar, alimentar, donar-li més vida, jo diria que amb la defensa de la justícia, la pràctica del bé, la pregària, l’eucaristia i el coneixement i la recta comprensió de l’Escriptura, però també s’ha de “podar”, anar-la alliberant de coses velles que, amb el temps, s’hi

han anat afegint, incrustant, i que l’envelleixen i la deformen, que li són, cada vegada més, un pes mort, que debilita la seva vida.

Tals com errors i males pràctiques. Quins creiem que podrien ser, els errors que s’han anat arrossegant, al llarg de més de 2.000 anys, en l’expressió més tradicional de la fe cristiana, i en l’Església?

Jo diria que són, principalment, aquests:

*Concepció i ensenyament de l’infern i de la possibilitat d’un càstig tan horrible i impossible per part del Creador.

*Ensenyament d’una supervivència de l’ànima, després de la mort del cos.

*Ensenyament de la necessitat de la mort de Jesús en creu per obtenir el perdó dels

pecats de la humanitat.

*Ensenyament del suposat pecat de les relacions corporals i sexuals fora del matrimoni

(que no siguin adulteri).

 

L’HOME PLE DE L’ESPERIT*

Els quatre evangelistes deixen constància de la presència de Jesús al Jordà, a l’entorn del Baptista, Però l’interès d’aquests relats està, més que la manifestació de l’Esperit a l’inici  de la vida pública de Jesús és un fet històric: «qui és aquest?». Amb les paraules que baixen del cel queda definit  com el Fill predilecte.

Tradicionalment, l’Església, pels seus orígens judaics, ha entès la manifestació de Jesús al món en dues etapes: la manifestació a Israel i la manifestació als gentils. La primera amb l’ anunci de l’Àngel als pastors: «Us anuncio una bona nova que portarà a tot el poble una gran alegria» (Lc 2,10). La segona, representada per l’Epifania, quan es manifesta als Mags d’Orient, i en la teofania del Baptisme.

 

Resumint el missatge:

-       JESÚS ÉS UN HOME PLE DE L’ESPERIT DE DÉU, I AQUEST ESPERIT ES MOSTRA EN JESÚS.

 

Reflexions:

-       Jesús, l’home ple de l’Esperit. Si partim d’una cristologia descendent, en la que Jesús és el Logos fet carn, podem oblidar-nos de la humanitat de Jesús.

-       Un home. Jesús és fill d’una dona. I com tots, creix i pateix i sent temptacions, i prega, i es desanima, i mor... Si no partim d’aquesta realitat, la nostra fe en Jesús corre perill: si la fe en la divinitat destrueix la humanitat de Jesús, no creiem en el Jesús dels evangelis.

-       Ple de l’Esperit. L’Esperit és «la ruah», el vent de Déu, present en tot l’AT. La força de Déu és poderosa i invisible, alena en el món i li dona ànims: la força de Déu és Creadora/Salvadora.

 

Els evangelis i els Fets dels apòstols ens presenten Jesús «ple» d’aquesta força, d’aquest vent.

Quan fascinats «pels fets i les paraules» ens preguntem; qui és aquest home? La resposta només pot ser una: «És l’home ple de l’Esperit»..

A Déu no el podem veure, però. si Jesús és així, és perquè Déu és així; units pel mateix Esperit.

 

Quin «Esperit» es mostra en Jesús?.

En els evangelis se’ns mostra un Esperit de pobresa, de mansuetud, que sap sofrir, sap perdonar, treballa per la pau, és net de cor, pateix per la justícia, és valerós, s’arrisca curant i perdonant, diu la veritat sense importar-li les conseqüències, és capaç d’afrontar la mort...

Jesús és el Fill predilecta d’un Déu que és Abbà. L’Esperit de Jesús és de fill, no de criat, no de sotmès, no d’atemorit, ni d’assalariat.

Aquest Esperit de Fill fa que «estigui per les coses del seu Pare». I les coses del seu pare són els altres fills. I és aquí on l’escena del baptisme adquireix un enorme sentit simbòlic i probablement històric: Jesús assumeix la seva condició de Fill, es deixa envair de l’Esperit, rebutja la temptació de falsos messianismes i es lliura absolutament a les coses del seu Pare, a la resta de fills.

Per a Jesús el baptisme no és un rite d’iniciació; «Haig de rebre un baptisme –exclama--, i com desitjo que això es compleixi!» (Lc 12.50) I pregunta als deixebles:  « ¿Podeu beure la copa que jo beuré o ser batejats amb el baptisme amb què jo seré batejat?» (Mc 10,38)

Per a Jesús, el baptisme és "sumergir-se" en la seva missió de Fill, lliurar la vida fins a la mort per a salvar els altres fills. Aquest és l’Esperít de Déu. I és per això que creiem en Jesús. L’Esperit fa que un home es lliuri totalment als seus germans.

Aquest diumenge es tanca el cicle de Nadal. Ara comença la vida pública de Jesús i ja comencem a veure a través d’Ell com és Déu. Això ens duu a un procés de conversió i entendre que Jesús és «Déu i home a la vegada», per contradictori que sembli. .

El baptisme de Jesús és un acte de comunió: Jesús combrega amb els demés. Si la nostra comunió no és combregar amb tots com ho fa Jesús, el nostre acte no és més que una «acció sagrada», un ritu amb escàs o nul poder de transformació, de comunicar l’Esperit.

 

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Lc 3,15-16 i 21-22) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta..

Selecció i redacció: Salvador Sol