LA VOCACIÓN BÁSICA DE TODO CRISTIANO

 

Extracte d’idees força de l’explicaciço de l’evangeli (Lc 5,1-11) escrit per José Enrique Galarreta -Fe adulta*

 

Avui Lluc ens presenta Jesús a Cafarnaüm predicant i fent curacions.

Però avui el tema de fons és la vocació dels primers deixebles.

Segons Mateu i Marc: Jesús passa per la vora  del mar i crida, als dos germans Simó i Andreu i als germans Jaume i Joan. Ells ho deixen tot i el segueixen. Lluc situa l’escena després de la sorpresa de la pesca miraculosa. En l’evangeli de Joan no es fa referència al mar ni a la pesca: ell presenta la crida personal i directa; també difereix en l’ordre i en el nombre dels cridats.

Als evangelistes els importa poc el rigor històric i van al significat d’aquests esdeveniments. Inclús  es poden modificar els fets si fos convenient per a deixar més clar el significat del succés, el missatge.

En aquests evangeli, per exemple, l’abundància de la pesca és simbòlica, i és una frase recurrent en els evangelis: indica l’abundància del Regne, contraposant-la a la pobresa de la vida sense Déu.

Lluc ens mostra la crida en el context del poder de Déu, en una línia paral·lela a la de la vocació d’Isaïes. Atrets per la santedat de Déu, malgrat el pecat. Lluny de la idea del càstig, superada per Jesús, ara es tracta de «pescar», és a dir, de salvar de les aigües del pecat. No són elegits  només com a profetes sinó per a salvadors, alliberadors com Jesús, que és Déu-amb-nosaltres-Salvador.

Està clar, doncs, que els tres evangelis presenten l’elecció de manera «diferent» però això ajuda a completar la vocació de l’apòstol, insistint en els mateixos aspectes: la desproporció de la missió amb la petitesa de l’elegit, i la possibilitat de realitzar-ho només per la força de Déu.

També queda clar que sls elegits no ho són per  mèrits propis. Ni tant sola per les seves aptituds ni per les seves qualitats. És un tema habitual en tota l’Escriptura. Moisès és elegit tot i no saber parlar correctament. David és elegit essent el  petit, el menys important dels seus germans... El major exemple, no obstant, és el mateix poble d’Israel, el més insignificant dels pobles, i, a més, poble rebel davant Déu. Això demostra que no són les nostres forces, sinó el poder de Déu que obra en nosaltres.

La imatge de «pescar» té més significat del que nosaltres percebem des de la nostre cultura. El mar és per a nosaltres un element de la naturalesa, bonic. Per Israel el mar i totes les aigües cabaloses són sempre imatge del caos, de l’oposició a Déu, del pecat.

-       Posar les aigües al seu lloc és el primer que fa Déu al crear, immediatament després de fer la llum.

-       Noè el just és salvat per Déu de les aigües  del diluvi, provocades pel pecat.

-       Moisès i el Poble són salvats de les aigües, del Nil i del Mar. L’última oposició a l’entrada a La Terra és el difícil (¿?) pas del Jordà, resolt miraculosament pel poder de Déu.

Tot i que en el context del desert l’aigua és la vida, aquesta queda reduïda als pous i les fonts.  Les grans masses d’aigua són el caos, el poder incontrolable, el pecat del que només triomfa el poder de Déu.

Déu es presenta com «El que salva del Caos», en el Gènesi de manera molt genèrica; en l’Èxode com a salvador polític del poble i més tard, per mitjà de la Llei, en la Teofania del Sinaí. El pecat és el Caos: la paraula de Déu, els Deu Preceptes, venen a posar ordre en aquest caos. És una simbologia paral·lela a la de la llum. El pecat és caos i foscor: Déu porta l’ordre i la llum.

En aquesta mateixa línia, quan els evangelistes presenten a Jesús caminant sobre les aigües, calmant la tempestat, salvant a Pere de les aigües, provocant pesques miraculoses, enllacen amb tota la línia de l’AT, que acabem d’expossar i ens mostren, de manera gràfica, amb imatges  més que amb paraules, que aquí hi ha l’Esperit del Senyor, el mateix que posà ordre en el caos primigeni, el mateix que va salvar a Noè i a Moisès i al Poble.

Per tant, el que Jesús anuncia és la manera de ser de Déu; un Déu, el de Jesús, completament diferent del que s0havia entès.

-       No és Déu el que castiga i condemna, és el pecat. Déu no amenaça, és el pecat el que amenaça.

-       Déu salva, Déi és el Creador, el que fa existir i viure; el pecat és el que fa morir.

Ñ¡ésser humà es pot perdre i destruir-se. És el preu de la llibertat. Déu ajuda a que això mo passi, engendra i treballa perquè els seus fills tirin endavant. Aquest és el Déu de Jesús.

Jesús ens fa una primera oferta: canviar de Déu. I una segona: canviar la manera de ser humans.

Tots els que segueixen Jesús són cridats per Ell per a ser creadors d’humanitat. Aquesta no és una vocació d’alguns, sinó la vocació bàsica de tot cristià: Ser portadors de la llum de Jesús, perquè en el món brilli la llum de Jesús-

 

Selecció, traducció i redacció: Salvador Sol – (CSXXIG – Publicacions)

* Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas