EL COR DE L’EUCARISTIA ÉS L’ENTREGA*

Per: Enrique Martínez Lozano

 

Marc ens presenta el relat de l’últim sopar de Jesús amb els deixebles.

Per l’evangelista l’important és mostrar-nos el sentit de la Pasqua verdadera. Aquella en que, segons Marc, «l’anyell que se sacrifica» esdevé el mateix Jesús.

La pasqua jueva («pésaj»= salt), era la celebració del pas de l’esclavitud d’Egipte a l’alliberament. Ara, la nova Pasqua, simbolitza el pas de la mort a la vida, que Jesús rubrica en el context del sopar més important de la cultura i religió jueves.

Compartir els àpats era un signe poderós, eloqüent d’amistat i intimitat, que creava o enfortia un sentiment de solidaritat. Jesús s’asseia sovint a la taula amb grups de gent, sense fer escarafalls de si eren, o no, «pecadors». Precisament per això va tenir problemes amb les autoritats religioses.  Però per a ell era una forma d’expressió del «Regne de Déu» [obert a tots], que anunciava.

És en aquest sopar quan Jesús revela el sentit que dóna a la seva mort, en tant que «lliurament de la seva vida». Serà «entregat» per un dels seus, tot i que realment és ell mateix qui es «lliure» com a pacte o aliança de vida.

Seguint el costum jueu, Jesús beneeix el pa (eulogia), acompanyat de les paraules:  «Preneu: això és el meu cos». (Mc 14,22.BIC) que en l’arameu original, probablement, seria: «Preneu, això sóc jo». Jesús no es refereix a la «materialitat» del cos, sinó a tota la seva persona. «Combregar» amb Jesús, significa prendre’l a ell i al seu missatge com a referència i criteri de vida.

Amb la copa (calze), no pronuncia, les paraules de benedicció, sinó d’acció de gràcies: «Això és la meva sang, la sang de l'aliança, vessada per tothom» (Mc 14,24.BIC).

La «sang» també significa la mateixa persona, en tant que és lliurada a la mort. I simbolitza també la «nova aliança», que ve a substituir la del Sinaí.

Beure de la copa implica comunió amb la benedicció i amb l’acció de gràcies. Això és el que significa la paraula «eucaristia»: unir-se al sentit que Jesús dóna a la seva vida i a la seva mort; lliurament (entrega), fins a donar la vida.

*,. Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 14,12-16.22-26) escrit per; Enrique Martínez Lozano.

Veure-ho tot: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

FESTIVITAT DEL CORPUS CHRISTI

 Temps era temps que en tal dia com avui se celebrava la Solemnitat del Cos i la Sang de Crist (Corpus Domini) amb processons pels carrers. Qui no recorda aquella dita castellana; «Tres jueves hay en el año que relucen más que el sol; Jueves Santo, Corpus Christi y el dia de la Ascensión».

Però, per imperatius econòmico-productius, l’Església ha passat la celebració litúrgica d’aquesta festa al diumenge següent, amb la qual cosa ha perdut la solemnitat que se li va voler donar al s.XIII quan es va instaurar.

Tanmateix, de la cultura popular, encara queda, l’engalanament de carrers amb catifes de flors, l’ou com balla, les patums, etc, que els més tradicionalistes s’empenyen en que no desapareguin. I fant bé!.

Què se’n sap avui d’aquesta festa religiosa, que bàsicament té per finalitat una exaltació de l’eucaristia? Probablement, la resposta majoritària fora decebedora. La societat actual –individualista, lúdica, hedonista...--, no està per les coses de l’esperit. La cultura secular no va per aquí.

Pels cristians, Corpus, és una exaltació de l’eucaristia, en tant que sagrament que ens evoca la presència del Senyor enmig de la comunitat, un miracle d’Amor: un cos que es dóna com aliment: «El pa de Déu és el que baixa del cel i dóna vida al món». (Jn 6,33) L’eucaristia és el mateix Jesús, el Senypr, que ens alimenta: «Jo sóc el pa de vida» (Jn 6,35)

L’eucaristia és el memorial de les dites i fets de Jesús, que tenint propera la mort, es va reunir amb els seus per a celebrant la pasqua –la festa de la llibertat del poble jueu--, «prengué el pa, digué la benedicció, el partí i els el donà. I digué: --Preneu: això és el meu cos» (Mc 14,22)

Moltes felicitats a tots/es els qui participen en la celebració de les festes populars del barri o poble, amb el desig de que no perdin mai de vista el fonament que dóna suport a aquesta celebració.

Salvador Sol

LA REALITAT ÉS TRINITÀRIA

Per Enrique Martínez Lozano*

 

Podríem concloure que l’últim ritme" del Real és trinitari; és: donació, acollida, i el moviment que ho fa possible. Ho podem apreciar per exemple, en la respiració, en la que: rebem i exhalem gràcies al moviment que ho possibilita.

Són "tres moments" però es tracte d’una sola realitat; d’un misteri que fa que rebem i ens lliurem, en el mateix moviment.

Raimon Panikkar, parlava de la "realitat cosmoteàndrica". Constituïda pel Cosmos, la humanitat, i la divinitat, Són els "tres moments" de la "triple dimensió" de la Realitat que és Una. I que no és possible una sense l’altre.

Si fem extracció del dualisme de la nostra ment, podrem "llegir" el misteri de la Trinitat com una expressió de la Realitat Una i, a la vegada, diferent. Seria una altre manera de parlar de No-dualitat.

En la simbologia cristiana de la Trinitat, tenim el Pare que és Donar-se, el Fill que és rebre i l’Esperit que és el Dinamisme que fa possible el lliurament i l’acollida. Per això, el gran símbol cristià no es refereix només a "tres persones individuals" sinó a tota la Realitat.

Això es deriva de la sàvia "intuïció cosmoteàndrica": el "Pare" evoca la Font originària, que és donar-se permanentment i "buidar” en el "Fill", tota la realitat (humana i material), en tant que "formes" en les que aquella Font es "bolca" constantment. L"Esperit" é l’Alè que, sense separar-se’n, uneix ambdues "fases" d’aquest moviment atemporal i etern.

En aquest sentit, es pot parlar de Déu com d’un "éx-tasis" (estat permanent de plenitud). Déu, més que substantiu, és verb: és un pur Donar-se i Rebre, en el que tot (tots) hi està (estem) inclòs (inclosos).

Som "Fills en el Fill", com assenyala la teologia paulina. Tots nosaltres formem part d’aquest moviment trinitari. Rebem constantment en la mesura en que ens entreguem.

El que rebem, si ho donem, fa créixer el nostre espai interior; es converteix en la via per on flueix la Vida, l’Esperit.

El Misteri de la Trinitat –com tot misteri-, no vol ser una "informació" que la nostra ment objectivi convertint-la en una creença objectivada (i a Déu, en tres "objectes" separats), sinó una evocació que busca transcendir la ment i una invitació per a viure conscientment connectats a la mateixa Entranya del Real, sense cap tipus de separació.

Estem constituïts, per un espai interior, que no hem de convertir en un objecta mental, des d’on s’acull tot el misteri del Real.

En aquest espai interior és on hi ha la nostra identitat. No som el jo que pensa la nostra ment. Tampoc som la suma de tots els nostres pensaments, records, projectes, sensacions, sentiments, desitjos, necessitats, pors, anhels, aspiracions...

No som el jo que "reacciona" segons el que li arriba de fora o des del propi psiquisme. Som aquella mateixa Espaiositat, dins de la qual tenim tot allò que hem dit, i que no són més que objectes mentals a través dels que ens expressem. Però si no reduïm part d’aquests objectes, no deixem espai perquè hi habiti el Principi diví.

Si ocupem aquest espai interior amb diverses creences no deixarem que hi habiti  Déu. Podré creure’m molt "religiós"-, però m’hauré desconnectat de l’experiència del Déu que viu en mi.

Quan deixem que Déu sigui Déu en nosaltres, no pot brotar altre cosa que no sigui la unificació i la unitat, l’equanimitat i la bondat.

Ser "batejats" en nom de la Trinitat no és altra cosa que estar inserits en aquest moviment universal de interrelació de tot, regit pel Donar-se i Rebre en permanència.

Es la Unitat a la que fa referencia Jesús, en tant que “Em-manuel": «Jo seré amb vosaltres cada dia fins a la fi del món» (Mt 28,20) Tots estem en tots, en l’Espaiositat una i compartida, en el desenvolupament trinitari.

*Extracte del comentari a l'evangeli (Mt 28,16-20) 

Veure-ho tot: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

PREPARAR-SE PER LA PAU

 La sàvia filosofia xina és un bon test per a situar-nos emocionalment: «Si estàs deprimit, vius en el passat. Si tens ansietat, és que vius en el futur. Només si estàs en pau, vius el present». (Laotse)

S’escriu molt sobre la pau dels pobles, però massa poc sobre la pau de cada persona, «la pau interior». I s’oblida que entre els humans no hi hauria violència si cada membre d’aquesta humanitat visqués en pau en si mateix.

Contradient la frase llatina: «Si vis pacem para bellum», el professor i assagista Enrique Tierno Galván, havia dit en alguna ocasió: «Si vols pau prepara’t per merèixer-la».

Un és el que pensa. Qui només sap veure les coses negatives de la vida, «s’embolica –com diria el psiquiatre—en un bucle de preocupacions» que li provoquen estrés i li impedeix fer --o fer correctament--, allò que voldria».

La carència de pau interior fa que, ni es viu ni es deixa viure als qui hi ha pels voltant.

El passat ja no hi és i el futur encara ha de venir, Per tant, només ens queda viure el present, i viure’l en plenitud: acceptant la realitat --posant-hi bona cara--. I extreure alguna lliçó de cada esdeveniment.

Penso que la pau interior neix de la voluntat de ser positiu i realista. Francesc d’Assís, demanava per a ell mateix, en termes de reciprocitat, sense arribar al lliurament desinteressat dels místics: «ser consolat, com consolar. Ser comprés, com comprendre. Ser estimat, com estimar».

Només qui té pau interior és capaç de sobreposar-se a les adversitats i actuar sobre les causes que les provoquen i són portadores de violència.

Fem bandera de la nostra pau interior, com a primer estadi de la pau universal, tant desitjada.

Salvador Sol

PASQUA DE PENTECOSTA

«L’Esperit de Déu omple l’Univers: Esperit d’amor, que ens guarda a tots en la unitat». Pentecosta és el nom que donem a l’Esperit que ens uneix. Jesús deixa el món pregant pels que s’hi quedem: «Pare sant, guarda’ls en el teu nom, el nom que m’has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres» (Jn 17,11).

Som cridats a la unitat. Així ho expressa un dels himnes que es canta sovint en les celebracions litúrgiques: «Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare».

Malgrat la diversitat ètnica i cultural, la humanitat sencera no és altra cosa que una unitat, formada per tots els humans, creats a imatge de Déu: «Quan el Senyor va crear l'home, el va fer a imatge seva» (Gn 5,1)

«Així ho diu l'Escriptura: El primer home, Adam, fou un ésser terrenal; però el darrer Adam és Esperit que dóna vida». (1Co 15.45) És el Jesús que a la creu: «inclinà el cap i va lliurar l’esperit» (Jn 19,30) I, un cop glorificat: «va alenar damunt dels deixebles i els digué: Rebeu l’Esperit Sant» (Jn 20,22).

La vida, que els científics redueixen a complexes processos físico-químics, pels que s’han obert a l’Esperit –han estat batejats en l’Esperit--, és un do de Déu.

Tot i les diferències, que són moltes, estem creats per arribar a ser un sol poble. I ens hem d’acabar respectant des de la solidaritat. Conscients de que habitem la casa comuna, que és el món. Al qual hem de respectar i protegir. Un món sense guerres ni violències. El cant de pau «El pessebre» de Pau Casals i Alavedra, acaba dient: «Mai més cap guerra. Pau als homes... Pau!»

Salvador Sol

Celebrem amb joia aquesta Pasqua de Pentecosta.

ALÈ VITAL QUE S'EXPRESSA EN TOT

Parlar de l’Esperit és referir-se a l’Alè vital que gravita en tot el que és i fa possible que sigui: «Llavors el Senyor-Déu va modelar l'home amb pols de la terra. Li va infondre l'alè de vida, i l'home es convertí en un ésser viu». (Gn 2.7)

En les tradicions antigues el terme «esperit» (rebre l’alè), se’l vincula a un buf (alenar), que com el vent i la respiració, no es veu, però és la font de l’energia primera que mou totes les coses; del Dinamisme vital que fa possible la vida en diverses formes.

La Pentecosta ens recorda que Jesús va deixar l’esperit de Déu, que ell havia rebut, als deixebles, tal i com els ho havia promès en diverses ocasions: «jo pregaré el Pare, que us donarà un altre Defensor perquè es quedi amb vosaltres per sempre» (Jn 14,16). «L'Esperit Sant que el Pare enviarà en nom meu, us farà recordar tot el que jo us he dit, i us ho farà entendre» (Jn 14,26). És «l'Esperit de la veritat que procedeix del Pare i que jo us enviaré des del Pare, ell donarà testimoni de mi». (Jn 15,26) «Quan vingui l'Esperit de la veritat, us conduirà cap a la veritat sencera». (Jn 16,13)

Jesús, segons Joan, en el moment de la mort: «inclinà el cap i va lliurar l’esperit» (Jn 19,30)

Ara la comunitat se sap habitada i sostinguda pel mateix esperit (=defensor) de Jesús.

Lluc, en el seu evangeli,  situa els esdeveniments pasquals el mateix diumenge de resurrecció, (vg. Lc 24,50) Mentre que, en el llibre Fets dels apòstols (vg. Ac 1,3) situa l’ascensió quaranta dies després de la mort i resurrecció, i la Pentecosta, al cap de cinquanta dies per fer-la coincidir amb la segona pasqua jueva. Aquesta separació dels fets encara és conservada per l’Església en les celebracions litúrgiques.

Acostumats a un pensament dual, trobem que Lluc es contradiu en presentar la cronologia dels esdeveniments pasquals en temps desiguals. Però superat l’escull dual se’ns invita a transcendir la ment i obrir-nos a una saviesa superior, no-dual, que ens permet veure la realitat, sense separar res i sense confusió del tot.

Aquesta és la forma no-dual en que sempre s’han expressat els místics. Entre ells, Teresa de Jesús i el seu llibre «Las moradas», que és un exemple reeixit d’unitat en la diversitat.

 

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 20,19-23) escrit per: Enrique Martínez Lozano

Selecció i redacció: Salvador Sol

Veure original: «ALIENTO VITAL QUE SE EXPRESA EN TODO» Clicar: Evangelios y comentarios - Fe Adulta

QUI ÉS EL SENYOR DE LA MEVA VIDA?

De l’evangeli d’avui (Mc 16,19-20) ens crida l’atenció la notable diferència  que hi ha entre la narració de Marc --tot succeeix el Diumenge de Resurrecció i en el cenacle. Els deixebles sembla que surten immediatament a complir amb l’encàrrec: «anuncieu la bona nova de l'evangeli a tota la humanitat» (Mc 16,15).  «Ells se n'anaren a predicar pertot arreu». (Mc 16,20), mentre que Lluc, en els  Fets dels apòstols, l’Ascenció es produeix quaranta dies després de Pasqua.

Aquestes diferències cronològiques dels evangelis ens obliguen a centrar l’atenció en el missatge per sobre del moment en el que es produeixen els fets.

Marc ens resumeix en imatges l'essència de la missió que es confia als deixebles, i la fe que tenen en Jesús, com a Senyor: «en nom meu trauran dimonis, parlaran llenguatges que no coneixien, agafaran serps amb les mans i, si beuen alguna metzina, no els farà cap mal; imposaran les mans als malalts, i es posaran bons» (Mc 16,17-18). Evidentment, no són promeses de realitats físiques, sinó símbols de la força de l'Esperit en la lluita contra el mal.

Coneixem de sobres el significat dels relats de l'Ascensió. Sabem que Déu no està a dalt i que Jesús ni baixa ni puja, en espais on només hi ha matèria. Ni l'encarnació és un aterratge ni l'ascensió és l'enlairament d'un astronauta. No podem confondre la simbologia emprada en els evangelis amb la descripció dels successos. Hem d’anar a la interpretació més fidedigna possible del missatge de Jesús.

Déu és «L’Altíssim», però no en metres; el Vent de Déu bufa en Jesús i en l'Església, però no ho podem mesurar amb un anemòmetre.

Ens hem de quedar, Primer: amb l’esforç de Lluc per a comunicar-nos com va entendre Jesús que havia de ser la comunitat que naixia.

Segon: agrair a Marc la seva insistència en parlar de «la missió» que els va deixar (que ens ha deixat per a la comunitat actual). Això és: dedicar la vida al projecte de Déu, el Regne, com Jesús, que no va agafar serps ni era un políglota sorprenent, però ens va deixar l’anunci de la Bona Nova dirigida a tota la creació. El somni de Déu, és que tota la creació pugui realitzar-se i arribi a la perfecció. El somni de Déu, el seu Projecte, és que tota la creació formi part del seu Regne.

Tercera: agrair a Pau de Tars les frases precioses de les seves cartes, i l’haver determinat la diversitat dels carismes: el d’apòstol, el de profeta, el d’evangelitzador, el de pastor i mestre... Funcions que ens obliguen a preguntar-nos: quin carisma m'ha donat Déu a mi per a contribuir al Regne?

Tots estem cridats «a l'edificació del cos de Crist»; Aquesta és una tasca que hem de fer entre tots, perquè el cos de Crist no és una realitat encara, sinó un projecte, que no estarà enllestit «fins que no arribem tots, a la perfecció --homes i dones--, a la mesura de la plenitud de Crist».

L'Ascensió de Jesús ens proposa un acte de fe en nosaltres mateixos, en la humanitat. No som un ésser de terra destinat a la terra, sinó un projecte de fill, destinat a una plenitud, com la de Jesús, que revela la grandesa del que és humà, molt més enllà de les expectatives que l'ésser de terra pot imaginar.

Tots els humans estem units per la fe en un sol Senyor, en un sol Déu, que és el Pare revelat per Jesús. Sigui quina sigui la nostra cultura,o color de pell, estem compromesos en la mateixa missió: fer de la humanitat el Regne del Pare.

Ara que s’acaba el Temps de Pasqua ens hem de fer la pregunta definitiva: Qui és el senyor de la meva vida? A qui serveixo, a qui venero, a qui adoro per sobre de totes les coses?

¿És Jesucrist el meu Senyor, el que defineix els meus criteris, el que marca els meus valors, el que confereix sentit a la meva vida, aquell en qui he posat la meva confiança, aquell de qui em refio per poder anomenar a Déu "pare" i posar-me a viure al seu estil, buscant sense enganys la felicitat que tant desitjo?.

Fantàstic missatge el de l'Ascensió, que ens duu a cridar, de tot cor «Jesús és el Senyor de la meva vida».

Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 16,15-20) escrit per: José Enrique Galarreta.

Veure original: Evangelios y comentarios - Fe Adulta