EPIFANIA DEL SENYOR

Reyes que venís por ellas,

No busquéis estrellas ya,

Porque donde el Sol está

No tienen luz las estrellas.

(Lope de Vega)

El Déu encarnat al petit poblet de Betlem es manifesta a tot el món. L’anunci del naixement de Jesús als pastors, considerats l’estament inferior de la societat, es presenta amb elements còsmics extraordinaris: estrella i àmgels; «hi ha una estrella que anuncia, dins l’aire d’aquesta nit» (Sagarra. El poema de Nadal). Els pastors són els més propers al lloc de la irrupció divina. Ells, ignorants i marginats, són els primers cridats a l’adoració de qui neix, també marginat, en un estable. Ara, però, ha arribat el moment de manifestar a tots els pobles que Déu s’ha fet home entre els homes, que ha nascut la salvació..

La paraula Epifania, derivada del grec vol dir manifestació en forma d’impacte; com la comprensió sobtada que un experimenta en relació a l'essència o el significat d'alguna cosa.fora del què és normal, transcendent.

Els Evangelis parlen poc d’aquest fet que els catòlics han transformat en una festivitat important. Només Mateu, seguint el llenguatge simbòlic emprat per explicar el lloc i les circumstàncies del naixement de Jesús, construeix una narració «en la línia d'una veritable teologia mística» (Full diocessà de la Seru d0Urgell) elaborada dins la fe de la seva comunitat. Tres reis presentats coma mags, estudiosos dels astres, són atrets per una estrella, singular, desconeguda, que els guiarà fins el coneixement de l’infant-Déu. «Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo» (Mt 2,2)

Tres reis, que representen els tres continents de l’entorn d’Israel. Occident,

Orient i Àfrica. Es tracta de la manifestació del Déu encarnat al màxim poder sobre la terra, i a la vegada, persones considerades d’intel·ligència superior, per tal que «tots coneguin la salvació». Ells seran els encarregat d’oferir a Déu els tres productes de màxim valor material, com un reconceixement a la seva superioritat i perquè l’or, l’encens i la mirra li pertanyen en tant que fruit de la seva creació.

Hi ha una història paralel·la en aquesta narració de Mateu. El poder local, Herodes i els caps religiosos d’Israel, rebutgen el nou nat, que és reconegut pels de fora. Es compleix el que va escriure Joan: «Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit» (Jn 1,11). «En el rei que acaba de nèixer ja es desenvolupa tot el què serà la seva vida i missió». El seu poble, com a poble, no l’accepta: «Quan Herodes hop va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem». (Mt 2,3) I, «Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des d’aleshores Judes buscava una ocasió per entregra-lo» (Mt 26,15-16) i seran els pagans els qui acabaran donant testimoni d’ell. Com ho va anunciar Isaïes: «Els pobles s’acostaran a la teva llum, els reis vindran a la claror de lan teva albada» (Is 60,3)    

La festa que avui celebrem ens ha de recordar les paraules profètiques d’Isaïes: «les tenebres enbolcallen la terra i negres nuvolades cobreixen les nacions [però] sobre teu resplandeix el Senyor, apareix la seva glòria» (Is 60,2)

Salvador Sol

Solemnitat de Maria, Mare de Déu

…y quedó el Verbo encarnado

en el vientre de María. 

 (St. Joan de la Creu)

En el Concili d’Efes (431) es proclamà solemnement per Ciril d’Alexandria, representant del papa Celestí I, que Maria era la Mare de Déu (Theotokos), rebutjant la tesi de Nestori, patriarca de Constantinoble, que rebaixava la condició de Maria a Mare de Crist (Christotokos), Aquesta línia teològica separava les dues naturaleses de Jesús el Crist, negant la divinitat de l’Encarnació.

Ciril defensava que Jesús no havia nascut humà i després Déu l’hauria assumit com a Fill (hipòstasi) unint en ell les dues naturaleses, la humana i la divina, com ja s’havia conclòs en el concili de Nicea (325).

Jesús «era de condició divina» (Fl 2,6), «Ell estava amb Déu al principi» (Jn 1,2) «Déu nat de Déu [...]. Déu veritable nascut del Déu veritable, engendrat, no pas creat, de la mateixa naturalesa del Pare» (Credo Niceno-constantinopolità).

Aquest retorn als orígens de la fe, va motivar la festa mariana que avui celebrem; la més antiga dedicada a Maria de l’Església occidental.

Una festa, tanmateix, que al llarg dels segles quedà desplaçada en el calendari donant pas a un altre celebració: la Circumcisió del Senyor, en acompliment cronològic de la narració de Lluc: «Quan van complir-se els vuit dies [...] hagueren de circumcidar l’infant» (Lc 2,21). Però, en la reforma litúrgica del Concili Vaticà II, es va restituir la tradició i el calendari litúrgic postconciliar  marca que l’1 de gener se celebri la Festivitat de Santa Maria, Mare de Déu.

Salvador Sol

RELIGIÓ I EVANGELI

OPINIÓ 

“Per què es continua marginant les dones i es mantenen posicions misògines?

Dos mots que, suposadament, haurien de tenir –no només etimològicament- una relació i evolució morfològica comuna, dins del cristianisme en general, sinó i, de manera especial, dins del cristianisme catòlic. La realitat, però, és que avui en l’Església és més omnipresent el Dret Canònic, les normatives i els manaments dels seus eclesiàstics, que l’Evangeli de Jesús de Natzaret.

Un dels teòlegs que ha sobreviscut a les inquisitorials maneres de la CEE, el jesuïta granadí, José M. Castillo, ens diu que: “el cristianisme no pot creure en el que és diví, sinó no creu en el que és humà”. Dit amb altres paraules, no pot creure més en la interioritat dels temples que en els problemes del carrer –i segueix- car és fonamental en el cristianisme, creure no des d’ “el més sagrat”, sinó des d’”el més profà”. I ho argumenta dient: “segons els evangelis, Jesús va mantenir una relació d’intimitat constant i familiar amb el Pare-Déu, però igualment va mantenir una relació mortalment conflictiva amb el Temple i els seus Sacerdots” (avui podria ser amb el Vaticà i els seus bisbes i cardenals...).

El teòleg, crític amb l’Església-institució, es pregunta: “Per què es respecte més a determinats homes que a determinades dones? Per què el Dret Canònic concedeix als clergues uns drets i privilegis que nega als laics? Per què l’Església té tan poca presència per donar solucions, o per alleugerir tants problemes humans i, al mateix temps, els bisbes s’esmercen decididament per tal d’evitar que els governants no els toquin els privilegis legals i econòmics que gaudeix l’Església espanyola?” Nosaltres podríem afegir, per què se segueix marginant a les dones i es mantenen posicions misògines? Castillo se’ns mostra contundent: “en l’Església, hi ha més Religió que Evangeli!!!”

Una conclusió que la podem compartir milers de cristians, laics, religiosos/ses, sacerdots, també algun bisbe (pocs), potser algun cardenal, difícilment! En el 1973, el prestigiós economista anglès John Hick, afirmava que “el cristianisme necessitava dur a terme una revolució copernicana”. Calia aleshores i cal ara -ens diu el teòleg franciscà José Arregi Olaizola- (que com a tants altres, li van retirar la llicència canònica i es va veure obligat a deixar l’ordre franciscana), que es reconegui que l’univers religiós no està centrat en el cristianisme ni en cap altre religió, sinó en Déu. Això, segons l’Olaizola, no només comporta la derogació d’aquell insensat principi, que proclama: “fora de l’Església, no hi ha salvació”, sinó que també comporta la revisió radical de tots els dogmes del cristianisme.

Una revolució i una revisió que no es donen, tot i que el papa Francesc, deixa anar espurnes d’esperança, com el perdó de l’avortament...

JAUME ROCABERT i CABRUJA  

Publicat a El Punt - Avui+ – dimecres 30/11/16

RECORRER CAMINS NOUS

L’evangeli del diumenge

Veure comentari de J.A.Pagola, clicant: Diumenge 2 d’Advent – A (Mateu 3,1-12)

Per aquells dies es va presentar Joan Baptista, que predicava en el desert de Judea dient: --Convertiu-vos, que el Regne del cel és a prop.
De Joan parlava el profeta Isaïes quan deia: És la veu d'un que crida en el desert: Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes.
Joan duia un vestit de pèl de camell i portava una pell a la cintura; el seu aliment eren llagostes i mel boscana. Anaven a trobar-lo gent de Jerusalem, de tot Judea i de tota la regió del Jordà, confessaven els seus pecats i es feien batejar per ell al riu Jordà.
Quan Joan veié que molts fariseus i saduceus hi anaven perquè els bategés, els va dir: --Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no us refieu pensant que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc. Jo us batejo amb aigua perquè us convertiu; però el qui ve després de mi és més fort que jo, i jo no sóc digne ni de portar-li les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. Ja té la pala a les mans per ventar el gra de l'era; entrarà el blat al graner, però cremarà la palla en un foc que no s'apaga. (Mt 3,1-12)

EL CANVI CLIMÀTIC, REALTAT I AMENAÇA

La revista Oxfam Intermn, nº 38 ens fa conèixer, entre altres realitats, la de Burkina Faso i la República Centreafricana, afectades terriblement pel canvi climàtic que s’està produint. Burkina Faso és un país de l’Àfrica Occidental i «és un dels països més pobres del món». Amb un analfabetisme extrem (70% els homes i 85% les dones) els seus gairebé 17 milions d’habitants tenen una esperança de vida de 55,4 anys, i un nivell de pobresa del 46%

Burkina Faso va ser protectorat francès del 1896 al 1960 en que va aconseguir la independència. Durant més de seixanta anys França no es va preocupar d’organitzar-los coma país, i els van abandonar deixant-los-hi un govern inestable i l’emigració de centenars de milers d’homes i dones cap a la Costa de Marfil o Ghana en busca de treball.  

Ubicat a l’interior del con africà, sense accés al mar, a Burkina Faso es «viu exclusivament de l’agricultura i la ramaderia familiar». Acostumats a una «climatologia més o menys predictiva», ara resulta, que «el canvi climàtic, des de fa uns anys, juga capriciosament amb les seves collites i la seva gana. I és que últimament se’ls fa difícil saber si plourà o no, o quan ho farà; si la calor aprestarà més o menys, i si en definitiva, s’hauran de vendre els animals en l’època de la collita perquè aquesta no arribarà per alimentar la família».

Oxfam IntermónI denuncia que «el canvi climàtic afecta més als qui menys tenen». «Els països desenvolupats són els principals causants del problema i són ells els qui haurien de proporcionar recursos per tal de minimitzar la vulnerabilitat enfront de les sequeres i les inundacions», que en aquell territori provoquen que «un 10% de la població pateix gana crònica i un 50% visqui en la pobresa».

La situació en els països dits del tercer món s’agreuja a mesura que avança el canvi climàtic.  Estem davant d’un problema humanitari de gran calat, un repte de primer nivell que reclama ajuda. Si els països rics occidentals no frenen l’emissió de gasos contaminants, segons dades d’ACNUR, «en el proper mig segles hi haurà entre 250 i 1000 milions de persones que hauran de deixar les seves llars i els seus mitjans de vida» i incrementar el nombre de migrants en busca d’una vida millor. Entretant, els governs i líders mundials els qui poden posar fre al canvi climàtic es conformen reunint-se de tant en tant per a prendre acords, però que després no compleixen. «són incapaços d’oferir finançament suficient que permeti una adaptació [de les infraestructures] i pal·liar els danys i les pèrdues». Segons càlculs d’Oxfam Intermón, «Espanya hauria d’aportar 482 milions d’euros en la lluita contra el cavi climàtic pels anys 2015-2018, dels quals només n’ha fet efectius un 1% i sembla [que el govern] no estar disposat a lliurar-ne més de 143» Tanmateix, és el que fan països com els EUA i altres de l’UE.   

«El món s'està tornant irrespirable», si no s’evita que la temperatura mitjana del planeta pugi més de 2 graus centígrads, en els propers vint anys. En això es va centrar l’«objectiu acordat a la cimera de París». No fer-ho, afectaria greument, no només els homes i dones dels països pobres, també ens afectarà a la resta. En una conferència sobre el canvi climàtic pronunciada pel cap dels serveis meteorològics de TV3, Tomás Molina, a l’Arxiu Nacional de Catalunya, ha assegurat que no només els governs poden i han de lluitar contra aquesta amenaça, també «passen per normalitzar les nostres actituds de consum energètic».

Si no ens preocupa el què els està passant als habitants de Burkina Faso, i a tants altres pobles que viuen pendents de la climatologia, pensem en el futur que ens espera a tots, si no col·laborem a fer que el planeta sigui sostenible.  

Salvador Sol