EPIFANIA DEL SENYOR

Reyes que venís por ellas,

No busquéis estrellas ya,

Porque donde el Sol está

No tienen luz las estrellas.

(Lope de Vega)

El Déu encarnat al petit poblet de Betlem es manifesta a tot el món. L’anunci del naixement de Jesús als pastors, considerats l’estament inferior de la societat, es presenta amb elements còsmics extraordinaris: estrella i àmgels; «hi ha una estrella que anuncia, dins l’aire d’aquesta nit» (Sagarra. El poema de Nadal). Els pastors són els més propers al lloc de la irrupció divina. Ells, ignorants i marginats, són els primers cridats a l’adoració de qui neix, també marginat, en un estable. Ara, però, ha arribat el moment de manifestar a tots els pobles que Déu s’ha fet home entre els homes, que ha nascut la salvació..

La paraula Epifania, derivada del grec vol dir manifestació en forma d’impacte; com la comprensió sobtada que un experimenta en relació a l'essència o el significat d'alguna cosa.fora del què és normal, transcendent.

Els Evangelis parlen poc d’aquest fet que els catòlics han transformat en una festivitat important. Només Mateu, seguint el llenguatge simbòlic emprat per explicar el lloc i les circumstàncies del naixement de Jesús, construeix una narració «en la línia d'una veritable teologia mística» (Full diocessà de la Seru d0Urgell) elaborada dins la fe de la seva comunitat. Tres reis presentats coma mags, estudiosos dels astres, són atrets per una estrella, singular, desconeguda, que els guiarà fins el coneixement de l’infant-Déu. «Hem vist sortir la seva estrella i venim a adorar-lo» (Mt 2,2)

Tres reis, que representen els tres continents de l’entorn d’Israel. Occident,

Orient i Àfrica. Es tracta de la manifestació del Déu encarnat al màxim poder sobre la terra, i a la vegada, persones considerades d’intel·ligència superior, per tal que «tots coneguin la salvació». Ells seran els encarregat d’oferir a Déu els tres productes de màxim valor material, com un reconceixement a la seva superioritat i perquè l’or, l’encens i la mirra li pertanyen en tant que fruit de la seva creació.

Hi ha una història paralel·la en aquesta narració de Mateu. El poder local, Herodes i els caps religiosos d’Israel, rebutgen el nou nat, que és reconegut pels de fora. Es compleix el que va escriure Joan: «Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit» (Jn 1,11). «En el rei que acaba de nèixer ja es desenvolupa tot el què serà la seva vida i missió». El seu poble, com a poble, no l’accepta: «Quan Herodes hop va saber, es va inquietar, i amb ell tot Jerusalem». (Mt 2,3) I, «Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des d’aleshores Judes buscava una ocasió per entregra-lo» (Mt 26,15-16) i seran els pagans els qui acabaran donant testimoni d’ell. Com ho va anunciar Isaïes: «Els pobles s’acostaran a la teva llum, els reis vindran a la claror de lan teva albada» (Is 60,3)    

La festa que avui celebrem ens ha de recordar les paraules profètiques d’Isaïes: «les tenebres enbolcallen la terra i negres nuvolades cobreixen les nacions [però] sobre teu resplandeix el Senyor, apareix la seva glòria» (Is 60,2)

Salvador Sol