La revista Oxfam Intermn, nº 38 ens fa conèixer, entre
altres realitats, la de Burkina Faso i la República Centreafricana, afectades
terriblement pel canvi climàtic que s’està produint. Burkina Faso és un país de
l’Àfrica Occidental i «és un dels països més pobres del món». Amb un
analfabetisme extrem (70% els homes i 85% les dones) els seus gairebé 17
milions d’habitants tenen una esperança de vida de 55,4 anys, i un nivell de
pobresa del 46%
Burkina Faso va ser protectorat francès del 1896 al 1960
en que va aconseguir la independència. Durant més de seixanta anys França no es
va preocupar d’organitzar-los coma país, i els van abandonar deixant-los-hi un
govern inestable i l’emigració de centenars de milers d’homes i dones cap a la
Costa de Marfil o Ghana en busca de treball.
Ubicat a l’interior del con africà, sense accés al mar, a
Burkina Faso es «viu exclusivament de l’agricultura i la ramaderia familiar». Acostumats
a una «climatologia més o menys predictiva», ara resulta, que «el canvi
climàtic, des de fa uns anys, juga capriciosament amb les seves collites i la
seva gana. I és que últimament se’ls fa difícil saber si plourà o no, o quan ho
farà; si la calor aprestarà més o menys, i si en definitiva, s’hauran de vendre
els animals en l’època de la collita perquè aquesta no arribarà per alimentar
la família».
Oxfam IntermónI denuncia que «el canvi climàtic afecta
més als qui menys tenen». «Els països desenvolupats són els principals causants
del problema i són ells els qui haurien de proporcionar recursos per tal de
minimitzar la vulnerabilitat enfront de les sequeres i les inundacions», que en
aquell territori provoquen que «un 10% de la població pateix gana crònica i un
50% visqui en la pobresa».
La situació en els països dits del tercer món s’agreuja a
mesura que avança el canvi climàtic. Estem
davant d’un problema humanitari de gran calat, un repte de primer nivell que
reclama ajuda. Si els països rics occidentals no frenen l’emissió de gasos
contaminants, segons dades d’ACNUR, «en el proper mig segles hi haurà entre 250
i 1000 milions de persones que hauran de deixar les seves llars i els seus
mitjans de vida» i incrementar el nombre de migrants en busca d’una vida
millor. Entretant, els governs i líders mundials els qui poden posar fre al
canvi climàtic es conformen reunint-se de tant en tant per a prendre acords,
però que després no compleixen. «són incapaços d’oferir finançament suficient
que permeti una adaptació [de les infraestructures] i pal·liar els danys i les
pèrdues». Segons càlculs d’Oxfam Intermón, «Espanya hauria d’aportar 482
milions d’euros en la lluita contra el cavi climàtic pels anys 2015-2018, dels
quals només n’ha fet efectius un 1% i sembla [que el govern] no estar disposat
a lliurar-ne més de 143» Tanmateix, és
el que fan països com els EUA i altres de l’UE.
«El món s'està tornant irrespirable», si
no s’evita que la temperatura mitjana del planeta pugi més de 2 graus centígrads,
en els propers vint anys. En això es va centrar l’«objectiu acordat a la cimera
de París». No fer-ho, afectaria greument, no només els homes i dones dels països
pobres, també ens afectarà a la resta. En una conferència sobre el canvi
climàtic pronunciada pel cap dels serveis meteorològics de TV3, Tomás Molina, a
l’Arxiu Nacional de Catalunya, ha assegurat que no només els governs poden i
han de lluitar contra aquesta amenaça, també «passen per normalitzar les nostres
actituds de consum energètic».
Si no ens preocupa el què els està passant als habitants de Burkina Faso, i
a tants altres pobles que viuen pendents de la climatologia, pensem en el futur
que ens espera a tots, si no col·laborem a fer que el planeta sigui sostenible.
Salvador Sol
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada