EL MILLOR REGAL DE 2013 PELS CRISTIANS.-

Pels cristians, el millor regal del 2013 ha estat el papa Francesc. El jesuïta Jorge Mario Bergoglio, està donant esperança a la nostra Església desanimada, amb una jerarquia que, amb algunes excepcions (més aviat poques), està obsessionada en una teologia preconciliar que no ajuda a entendre l’Evangeli com una bona nova; com un missatge d’esperança en un Déu que complirà la seva promesa.

 

El papa Francesc ens parla de l’Alegria de l’Evangeli. Un text, que segons L.Boff fa presents «les categories de l’encontre, de la proximitat, de la misericòrdia, del lloc central dels pobres, de la bellesa, de la revolució de la tendresa, i de la mística del viure junts». Un papa que no deixa indiferents als no creients pel seu discurs exempt de clericalisme carrincló. Ell és franc: diu als periodistes a la primera conferència de premsa: «no els beneeixo perquè sé que alguns no sou creients, però sapigueu que tots sou fills de Déu». I en un altre ocasió, quan el periodista Eugenio Scalfari, li manifesta no creure en l’ànima, ell li replica: «no hi creu però la té!».

 

No estem acostumats a un papa que rigui obertament sense que ho faci de forma reprimida. Un papa que parla amb tothom i no recrimina ningú. El nou papa estima les persones; a totes. Són paraules seves: «hem empresonat a Crist en esquemes avorrits». «Cada cop que intentem tornar a la font i recuperar la frescor original de l’Evangeli, broten nous camins, mètodes creatius, una altre forma d’expressió, signes més eloqüents, paraules carregades d’un significat nou per el món actual». (Evangelii Gaudium, nº 11). Res a veure amb predicacions dogmàtiques de papes anteriors en les que només es destacava la norma i la moral, sense deixar espai al dubte, en presumir d’infal·libilitat. (cf. L.Boff, Columna semanal, 2013-12-31).

 

El papa Francesc no pot ser classificat de dretes ni d’esquerres. Ell és un «home lliure i decidit» (J.M.Castillo) que no li fa por aplicar l’esperit d’amor de l’Evangeli i centrar-se en les causes de Jesús. Les causes de Jesús, que s’adrecen als qui pateixen limitacions i són marginats, i esdevenen el testimoni del seu messianisme davant dels deixebles de Joan: «els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords hi senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova» (Mt 11,5). Les causes de Jesús són (han de ser) les causes de l’Església. Sembla (hi ha senyals que evidencien) que el papa ha emprés aquests camí. El gest de la seva implicació en la celebració del dia de la família al temple de la Sagrada Família (enviant un representant i fent-se present a través del plasma) i no a la celebració massiva i grandiloqüent, en una gran esplanada, propiciada pel cardenal Rouco, poden ser signes eloqüents de la nova orientació que el papa vol imprimir a l’Església. Una Església propera i identificada amb els problemes de l’home d’avui; una Església pobre, immersa en la pobresa de la gent a la que ha d’anunciar el missatge cristià.

 

L’Esperit que vetlla per l’Església ha fet possible que aquesta hagi trobat l’home carismàtic que corresponent a aquest moment històric. Però, amb tot, no fora bo ser excessivament “papistes”. Ell exerceix el mestratge de l’Església però no és el mestre: «Perquè de mestre només en teniu un» (Mt 23,8). Ens cal anar en compte, no fos cas que caiguéssim en un tipus molt concret d’idolatria.

Salvador Sol

UNA MONJA QUE ESTIMA LA GENT DEL RAVAL

Extractes d’una entrevista a la monja teresiana Viqui Molins (Victor M.Amela, La Vanguardia, La Contra 25-26/12/13)

Victor M.Amela relata que Viqui Molins dóna classes de reforç, organitza pisos per a immigrants pobres, assisteix prostitutes, visita presons... Viu la mateixa experiència de Teresa de Jesús:  «Dábanme contento las cosas de Dios, teníanme atada las del mundo». Amb Lucía Caram i Teresa Forcades formen la tríade més coneguda de les monges que conseqüents amb el seu compromís han deixat la reclusió del convent per obrir-se a la societat i ajudar als qui les necessiten.

M. Victòria Molins ha presentat un nou llibre: El regal de la vida, on explica les experiències, en bona part, de la seva vida al Raval, on anà a viure els anys vuitanta. Ella, que havia nascut a la Bona Nova, ha dit que va fer un quart vot: el de viure i morir amb els pobres; ha vist morir trenta-quatre persones de sida, en els seus més de vint anys en que resideix al Raval. 

Les preguntes de l’entrevista són concises i tenen a veure amb les respostes, a través de les quals ens comunica que: «de joveneta s’enamorà de Jesús»,«perquè vingué a ensenyar-nos a estimar, i no pas a fundar religions», i perquè «estimar dóna felicitat». Confessa que es va fer monja «per un cert sentit d’heroïcitat» però va dubtar i s’ho passà malament. Amela aprofita per preguntar-li què la va fer dubtar, i la resposta és sincera: «Renunciar a una parella, al sexe, a tenir fills...» Podia haver estat una elecció plausible; tenia promès i n’estava enamorada. Ella ho justifica en termes de coherència, i va preferir la causa de les benaurances, i per fer-ho va haver de dirimir el conflicte que li va suposar la formació que sobre els manaments va rebre al noviciat.

L’ensenyament en els manaments els considera un error: «allunyen la gent».  Ella tenia un punt de seductora i les amonestacions, en aquests sentit, la torturaven. Fins que llegí santa Teresa i va entendre que «som humans, i no ens ha de donar vergonya estimar i ser estimat». També ho deia sant Agustí: «Estima i fes el que vulguis».  Doncs sí: «estimo prostitutes, assassins, violadors... Els visito a les presons. Han fet quelcom terrible... i no per això deixen de ser persones: No les judico; les estimo». Amela, en aquest punt puntualitza: «Estimaries l’assassí Miguel Ricart?» Viqui no defuig la pregunta: «Sí. Mai pregunto: què has fet?. Escolto i acompanyo, ajudo a trobar la bondat que qualsevol duu a dins...». «Així creixen en l’autoestima i algunes vegades arriben a entendre què els va dur a abusar dels altres. Duen tanta desgràcia dins...!» Una altre cosa és que canviïn de manera de ser: «Ni Déu pot, doncs que ens va fer lliures. Només cadascú pot canviar-se a sí mateix, si vol».

Assegura que és feliç perquè fa coses. Com el que li va passar amb la prostituta embarassada que no creia que hagués renunciat als homes, a tenir fills... A l’hora de parir se la va trobar al seu costat: -Per què estàs aquí?- li pregunta. -Perquè soc la teva amiga-. Ella que havia parit sempre sola i era rude, va plorar. «Ara t’entenc –va dir-li- tots som els teus fills!». –«Això em va emocionar»-. Jo «he tingut molts homes, -va seguir dient- però ara sé que cap d’ells m’ha estimat».

Mai recrimina ningú per no haver-li fet cas, amb allò de: «ja t’ho vaig dir». A la pregunta de què hauria fet si la noia hagués preferit avortar, la resposta no té res d’ambigua: «l’hauria ajudat i acompanyat en tot, per descomptat». No li fa por que l’amonestin: «Jo també soc església, eh» -afirma amb rotunditat-. Situacions fortes? –Doncs sí. «Banyant un malalt travesti, i veient els seus atributs gairebé em col·lapso. Però vaig pensar: “Jesús estima aquesta persona. No l’he d’estimar jo també?”». I l’ajudà a posar-se les calcetes vermelles d’encaix. Té una bona opinió del papa Francesc: «Per a mi és una gran esperança. Diu allò que molts ja dèiem fa anys».

Venint del tercer món la monja es va treure l’hàbit i va baixar a les Rambles per ajudar a drogoaddictes i malalts de sida. És la seva mística. Una prostituta lli va dir: «Passo de Déu, no m’ha donat bona vida». La resposta la va prendre de Jesús: «Les prostitutes aniran pel davant al Regne del cel». És «la mística del carrer». Una mística que l’ha duu a esperar «morir feliç», amb el convenciment que encara que no hi hagués cel, l’haver seguit Jesús; «Haver estimat aquí baix ja seria suficient».

LOS NUEVOS ATEOS

José María Castillo en el seu blog Teología sin censura, ha escrit un article que creiem necessari divulgar. sense modificar-ne cap concepte, pel que significa de denuncia profètica contra unes pràctiques que revestides de catolicitat no tenen en compte l’essencial del Missatge evangèlic.

Lo que estamos viendo, viviendo y sufriendo en España, desde que el PP tiene la mayoría absoluta en el Parlamento de nuestro país, está dejando cada día más patente que estamos siendo gobernados por ateos. Por más misas que oigan los que pertenecen a ese partido, por más obispos que tengan como amigos y por más condenas que impongan a los homosexuales o más obligatoria que sea la asignatura de religión.

 

¿Por qué digo esto, que es tan fuerte y hasta suena a una agresión injusta y grave? Yo no pertenezco a ningún partido político. Si digo que estamos gobernados por ateos, la razón es muy sencilla. Si no dijera esto, en este momento, estaría dando pruebas de que el Evangelio me importa un bledo. ¿Por qué? Jesús dijo, precisamente al describir cómo será el juicio final, que lo que hacemos o dejamos de hacer, con los más desamparados de este mundo, es a Dios mismo a quien se lo hacemos o se lo dejamos de hacer (Mt 25, 31-46). Por eso me atrevo a decir que quienes nos gobiernan, y los que con su silencio aprueban lo que deciden los de la mayoría absoluta, todos ellos, cuando han aprobado unas leyes de las que inevitablemente se sigue que tantas familias no pueden llegar a fin de mes, tienen que mandar a sus hijos en ayunas a la escuela, no pueden pagar la luz, el agua, el alquiler de la casa, la comida que necesitan..., mientras que los grandes capitales crecen sin parar, la clase media se hunde en la miseria, y raro es el día que no nos enteramos de un nuevo escándalo financiero, es evidente que una gente así no cree en Dios. Porque el “Dios” de esa gente es el dinero, cosa que también está literalmente en el Evangelio (Mt 6, 24). 

 

Y quiero dejar claro que lo que digo del PP, lo digo igual de los del PSOE, que en Andalucía han robado con el turbio asunto de los ERE. Y en todas partes donde los que han podido se han aprovechado de la debilidad de la gente humilde. Nunca el ateísmo se había quitado la careta como ahora en España. Por eso es más indignante que haya tantos “beatos” y “santurrones” que, con su careta religiosa, se engañan. Y nos engañan. A costa del sufrimiento y de la humillación de los más desgraciados. ¡Por favor, YA ESTÁ BIEN! Que no es la crisis. Ni Bruselas. Que son ellos. Porque lo que tenemos, se podía repartir mejor. Y arrimando todos el hombro. Pero no nos da la gana. Porque “nuestro dios” (la codicia del dinero) no nos lo permite.

José M. Castillo
Blog: Teología sin censura, 18/12/13

A MORT UN NO CATÒLIC PROBABLEMENT CRISTIÀ

Nelson Rolihlahala Mandela és un referent per la lluita a favor de l’ igualtat, del dret a les llibertats de les persones i dels pobles, sigui quin sigui el seu color de pell. Era besnét del rei del poble Thembu. Va ser el primer membre de la seva família que va anar a l’escola. Una professora li va posar per nom Nelson, con feien els anglesos amb tots els estudiants de la colònia.

La seva ha estat una vida de grans contrastos. De la religiositat ancestral de la seva ètnia Xhosa, passà a rebre formació metodista, a militar amb els Testimonis de Jehovà i a congeniar amb el bisbe anglicà Desmond Mpilo Tutu. Lluitador inconformista, essent estudiant universitari, sintonitzà amb el nacionalisme africà unint-se als activistes antiapartheid, en lluita contra el colonialisme. La seva participació en un boicot contra el reglament universitari desencadenà la seva expulsió i la seva implicació en actes de dissidència revolucionària va acabar amb empresonament i a una condemna a cadena perpètua.
 

Els vint-i-set anys de captiveri no el van desanimar, ni va desistir de la lluita a favor de la integració del seu poble a la societat, en igualtat de drets. El seu compromís no va cedir i va refusar l’oferta que el febrer de 1985, li feu l’aleshores president Pieter Willem Botha de concedir-li la llibertat provisional a canvi de renunciar a la lluita contra l’apartheid. ¿Com podia acceptar-la si estava lligat a la llibertat del seu poble des que s’havia adherit a l’ANC, el 1944, essent encara estudiant, i aquest compromís era el motiu de la seva vida?. El seu raonament fou: «Quina llibertat m’ofereixen, mentre l’organització del poble segueix estant prohibida? Només els homes lliures poden negociar. Un pres no pot fer contractes».
 

Aprofità la seva estada a la presó per acabar el estudis de dret i anar-se apropant als mètodes pacifistes de Gandhi, aquell gran nacionalista indi enfrontat, també, al colonialisme anglès. Indultat, l’11 de febrer de 1990, va sortir de la presó, i va poder conduir el seu poble cap a la reconciliació. El 1993 rebé el Premi Nobel de la Pau mentre negociava el final de l’apartheid amb el que era, aleshores, president del govern Frederik de Klerk. Escollit president de Sud-àfrica el 1994 establí les bases de la democràcia no racial.
 

La seva gran contribució a l’africanisme va ser la lluita a favor de la gent del seu mateix color de pell que la cultura europea menystenia. Gandhi havia alliberat el seu poble practicant el messianisme pacífic de Jesús i aquest era el model a seguir per Mandela. Com a president electa del seu país no va voler mirar enrere i aplicar venjança. Ell va apostar per l’entesa (potser la fraternitat) entre els blancs, que havien estat opressors i els negres que ara tenien el poder de l’Estat: Sud-àfrica havia d’esdevenir un poble unit en el respecta i la llibertat.
 

Mandela, diu d’ell mateix: «Durant tota la meva vida m'he dedicat a aquesta lluita del poble africà. He batallat contra la dominació blanca, i he batallat contra la dominació negra. He buscat l'ideal d'una societat lliure i democràtica, on totes les persones visquin juntes en harmonia i en igualtat d'oportunitats. És un ideal que espero poder viure per a veure'l realitzat. Però si és necessari, és un ideal pel qual estic preparat per morir».
 

Sud-àfrica està de dol; el món està de dol, doncs que no anem sobrats de líders carismàtics. Els dos Premis Nobel de la Pau africans, Mandela i Desmond Mpilo Tutu –traspassat el 2004-, s’hauran unit en una forta abraçada en les regions immarcescibles del cel, en la presència del Princep de la Pau. L’església catòlica no els farà sants, no són dels seus. Però segur que els dos estan a la glòria del Déu Pare. 

Salvador Sol

MOGUDA A LES SEUS EPISCOPALS ESPANYOLES.

Tot el que comença acaba. També el poder eclesiàstic. Sabem per les notícies de la premsa que el papa Francesc acceptarà la renúncia que va presentar, en complir setanta-cinc anys (ara en té setanta-set) Antonio María Rouco Varela, el cardenal més influent de l’episcopat espanyol, de les últimes dècades. La seva substitució a la seu apostòlica de Madrid, pot esdevenir complicada per un papa que vol renovar i regenerar l’Església, dels tics conservadors i prepotents dels actuals bisbes en general i d’una manera particular a casa nostra. També es troba en la mateixa situació la seu de Barcelona amb el cardenal – arquebisbe Martínez Sistach.

 

El cardenal Rouco Varela -i el cardenal Carles, no ho oblidem- han fet mans i mànigues per a influir en l’elecció de clergues, distingits pel seu conservadorisme, per ser promoguts a bisbes i anar-los col·locant a les diòcesis que anaven quedant vacants. Així ens trobem que avui, l’església espanyola ha quedat en mans d’uns bisbes d’absoluta fidelitat al president de la Conferència Episcopal Española (CEE) i allunyats –distants- de la realitat social en la que viu la gent del país. Tancats en el seu món endogen, sense incidència real en els costums i formes de vida d’una societat que evoluciona; sense capacitat –ni voluntat- d’inculturació del Missatge, com ho van fer: Pau de Tars obrint-se als gentils, Agustí d’Hipona i Tomàs d’Aquino assimilant les filosofies més humanistes del seu temps (Plató i Aristòtil). També ho va fer Francesc d’ Assis fent-se pobre entre els pobres. «Què seria avui el cristianisme sense el profund sincretisme que va brotar de les seves arrels religioses hebraiques, gregues, romanes i germàniques?» (R. Panikkar, El diàleg indispensable, Ed.62, pàg.25). La no inculturació del Missatge als «signes del temps», i l’allunyament dels nostres bisbes a la realitat social, es tradueix en: esglésies buides, manca de sacerdots i gent desinteressada per les causes del Regne.. 

 

El Papa actual vol un canvi però el personal que li ha de fer costat a la Cúria i a les seus episcopals (sobretot a les espanyoles) és reaccionari. Ell, no obstant, té la força de l’Esperit, que està al seu favor, i uns cristians de base disposats a seguir-lo, conscients que el Concili Vaticà II va fer un important primer pas, però que s’aigualí ràpidament, amb Joan Pau II.

 

Bergoglio té carisma, és un home de Déu, que sintonitza amb l’Evangeli i és conscient del divorci entre la jerarquia catòlica i el món de la pobresa i dels avenços científics. La seva visió és la d’una Església pobre entre els pobres i pels pobres; treballant per aconseguir el benestar de tota la gent. D’aquí la denúncia de la falta d’humanitat contra aquells països que imposen lleis que discriminen els immigrants, i contra el capitalisme de mercat. El papa està fent de profeta, denunciant les injustícies polítiques i empresarials que fan que els rics ho siguin cada ves, mentre els pobres són cada vegada més pobres.

 

No hem sentit una denúncia semblant de part de la jerarquia catòlica espanyola. Ara que estan reunits aprofitaran l’ocasió per fer-ho? En comptes d’això, el què veiem, és una proclama aferrissada per la unitat de la nació (Rouco dixit), un llibre en el que s’indica que les dones han de ser submises (bisbe de Granada) i una tendència creixent a tornar a diferenciar-se (vestit negra i collet blanc) del clergat jove, i ornamentacions exuberants i litúrgies carregades de simbolismes que ningú entén. Pot ser que no hagin llegit –o no hagin entès- el cap- 23 de Mateu? Potser creuen que no va per ells?

 

El Papa que dóna exemple d’austeritat, vivint en una residència, barrejant-se amb els altres residents, va amb un cotxe utilitari conduit per ell mateix, dina amb la gent del poble no pas amb les autoritats... en trobarà un, d’entre els nostres bisbe, de tarannà homologable al seu, per a les seus de Madrid i Barcelona? Serà com buscar una agulla en un paller!; si els troba serà un miracle.   

salvador Sol 

BEATIFICACIONS PER LA DISCÒRDIA

El proppassat 13 d’octubre es va celebrar a Tarragona l'acte de beatificació de 522 persones, totes del bàndol dels vencedors de la Guerra Civil Espanyola i del nacionalcatolicisme franquista. Un acte que, un cop més, haurà servit per a confondre religió i política, i intentar mantenir la divisió social entre vencedors i vençuts. Que la cerimònia de beatificació s’hagi fet a Tarragona, no és casual, car algú ha volgut deshonrar la figura del llavors arquebisbe d'aquesta diòcesi, cardenal Vidal i Barraquer, que en un gest lúcid i valent es va negar a signar la Pastoral Col·lectiva dels bisbes espanyols de juliol de 1937 a favor del cop d’Estat de Franco, cosa que li va ocasionar la persecució i l'exili.

En aquestes condicions, i en el context del debat sobre la recuperació de la Memòria Històrica, la jerarquia espanyola, amb la seva coneguda praxi integrista, ha col·locat en un espai de fàcil crítica a tota l’Església catòlica, al haver fet una instrumentalització partidista dels morts. Els ara beatificats mai haurien pogut imaginar-se que, setanta-cinc anys després, el sector més recalcitrant de la societat espanyola pretengués treure profit polític de l’aixecament militar feixista. Certament la jerarquia addueix que cap persona pot ser portada als altars si en la causa del seu assassinat s’hi barregen motivacions no estrictament de fe. Però oblidar els milers de laics i eclesiàstics assassinats pel franquisme per motius de fidelitat al poble i -sovint també de fe- és una injustícia que impossibilita la reconciliació, especialment perquè la jerarquia espanyola encara no ha demanat perdó per la seva vergonyant benedicció i implicació, primer  en el cop d’Estat i, després en els 40 anys de dictadura.  

Vull suposar que aquesta massiva beatificació és, encarà, una herència (una més) del pontificat de Ratzinger i una victòria de l’episcopat espanyol i del cardenal Rouco Varela en particular, o el què és el mateix, l’existència de greus contradiccions entre l’Evangeli i el Vaticà, la qual cosa deu haver comportat, a ben segur, un greu contratemps en els esforços del papa jesuïta Francesc per evangelitzar l’Església i apropar-la al missatge de Jesús de Natzaret, que tants motius d’esperança dóna als pobres i marginats de la societat d’avui, cinquanta anys després de la mort del bon papa Roncalli.

L’església dels pobres que preconitza el papa Bergoglio, la de la teologia de l’alliberament, que fou aniquilada conjuntament amb la doctrina del Concili Vaticà II, pels papes Wojtyla i Ratzinger, ha de perseguir alliberar-se de qualsevol instrument de poder que la pugui allunyar del que predicava Jesús per terres galilees. És evident que l’Estat del Vaticà, les seves estructures que recorden la Roma dels emperadors, l’extravagant i luxososa Cúria amb la pompositat desfasada dels seus cardenals, han de ser desmantellats per obsolets i impropis de l’Església; també ha de ser un objectiu prioritari del papa, que l’home i la dona siguin equiparats en dignitat, responsabilitats i carismes. L’Església ha de posar fi, a la gravíssima discriminació que per raó de gènere, ha practicat tota la vida.

L'Església, per tant, ha d'exercir fonamentalment, la funció de portadora de la pau i la concòrdia, conseqüentment, no s'ha de relacionar amb el món en funció d'ella mateixa sinó en funció de la construcció del Regne de Déu, això és, en funció de la justícia i de la veritat. En cas contrari, si s'allunya i es confronta amb el món, per molt dret que tingui a reconèixer el mèrit dels seus, corre el risc d'esdevenir sectària. I ja que com a Església aspira a manifestar socialment el missatge de Jesús, no hauria d'oblidar mai d'encarnar en sí mateixa aquest desig de Jesús recollit en l'evangeli sobre la unió dels seus seguidors: "Que siguin u com ho som nosaltres. Mentre era amb ells, jo els guardava en el teu nom, el que m'has donat. He vetllat per ells i no se n’ha perdut ni un sol. "(Jn 17,11-12).

 

Jaume Rocabert i Cabruja

Girona, 1 d’octubre del 2013                                    

 

 

UN NO CREIENT ENTREVISTA AL PAPA

Ja sé que vaig amb una mica de retard, però acabo de llegir l’entrevista que Eugenio Scalfari (periodista italià de 89 anys) va fer al papa Francesc el passat 1 d’octubre. N’hem seleccionat alguns paràgrafs.

 

L’entrevista comença amb unes declaracions sorprenents: «El mal més greu que afecta al món aquests anys –diu el papa- són l’atur juvenil i la soledat dels vells». I un pot preguntar-se: aquests problemes afecten l’Església? Doncs sí, perquè afecten a dos elements essencials de la vida: «el treball i l’esperança» en els primers i «atenció i companyia» en els segons. L’Església –pensa el papa- «ha d’enfrontar-se a aquests problemes de manera urgent».     

El papa expressa que «el capitalisme salvatge no fa sinó tornar més forts els forts, més dèbils els dèbils i més exclosos els exclosos». L'entrevistador pregunta si aquesta situació no són els polítics qui l'haurien de resoldre. La resposta és: «L’Estat hauria d’intervenir directament per a corregir les desigualtats més intolerables», però l’Església no pot restar indiferent al problema, i ha de vetllar «tant pel cos com per l’ànima» de totes les persones.
 

Parlant de la llibertat de consciència, el papa diu: «Tothom té una idea del Bé i del Mal i ha d’elegir seguir el Bé i combatre el Mal tal i com ell el concep. Amb això ni hauria prou per a canviar el món». L’Església ho està fent?. «Sí, -respon el papa- les nostres missions tenen aquests objectius: individualitzar les necessitats materials i immaterials de les persones i tractar de satisfer-les com puguem». I, interpel·la a l’entrevistador: «vostè sap que és l’àgape?. És l’amor pels altres, com va predicar el Senyor. Això no és proselitisme, és amor. Amor al pròxim, llevat que serveix al bé comú».

El papa és valent i no es talla: «Els caps de l’Església sovint han estat narcisistes, afalagats i exaltats pels seus cortesans... La cort és la lepra del papat». Es refereix a la cúria?. «No, a la cúria pot haver-hi cortesans». La seva raó de ser és la de «gestionar els serveis de la Santa Seu. Però té un defecte: és vaticano-cèntrica».

«Vostè pel que he entès –pregunta el papa-, no és creient però no és anticlerical. Són dues coses molt diferents». Soc anticlerical –diu el periodista- quan em topo amb un clerical. El papa contesta: «A mi em passa el mateix»

L’entrevista entra en un joc de preguntes curtes i respostes ràpides.- Vostè se sent tocat per la gràcia?. «Això no ho pot saber ningú. La gràcia no forma part de la consciència, és la quantitat de llum que tenim en l’ànima, no de saviesa o de raó. També vostè, sense el seu coneixement, pot ser tocat per la gràcia». Sense fe, sense creure?, pregunta el periodista. La resposta és: «La gràcia està relacionada amb l’ànima». Però jo no crec en l’ànima!. «No hi creu però la té».

Santedat, s’ha dit que vostè no té intenció de convertir-me i crec quer no ho aconseguiria. «Això no se sap, -contesta el papa- però no és la meva intenció».

L’entrevista segueix amb preguntes i respostes interessants, però jo ho deixo aquí, fent meves les paraules d’Scalfari: «Si l’Església esdevé com la pensa i la vol -el papa Francesc- hi haurà un canvi d’època».

Salvador Sol