D’ACORD AMB JAUME ROCABERT*

Per: Antoni Ferret

 En el “Comentari al comentari” de J. Rocaber del dia 27 d’agost, publicat al web d’Església d’Esperança, el company diu:

“L’homilia ens diu “probablement van rebre una educació religiosa feble i deficient”. Dissortadament no va ser així, va ser i és, exceptuant alguns, pocs, casos, veritablement erràtica i no deficient, sinó molt allunyada del missatge evangèlic, del missatge de Jesús de Natzaret. Una religió, ritual, orientada a grans i parafernàliques celebracions, de normatives i devocions totalment allunyades del nucli central del que Jesús va ensenyar als seus deixebles.”

Vull expressar-hi el meu acord total, i aquest tema és una de les meves preocupacions més actuals. Agraeixo que m’hagi facilitat la manera d’entrar-hi; m’ha estalviat el pas, sempre difícil, de com ho enfoques per començar. Voldria especificar les raons per les quals, Rocabert, un servidor i suposo que altres membres de Cristians Segle XXI, de Gràcia, pensem que la formació religiosa habitual ha sigut, i encara molts cops és, erràtica i allunyada del missatge evangèlic.

1) Sempre i en tot moment, ha prescindit del missatge profètic sobre el Dret i la Justícia (en llenguatge actual: justícia social). No sols no l’ha ensenyat, sinó que l’ha ignorat.

2) En la part evangèlica, quan diem que l’actual formació n’està molt allunyada, volem dir que el “centre” del missatge de Jesús ha sigut, com si diguéssim, “invertit”: Jesús va comunicar una manera de viure basada en FER (el bé), on el creure era complementari i/o es donava per suposat; en canvi se’ns ha ensenyat una forma religiosa molt basada en el fet de CREURE, on el “fer” (el bé) és un “consell” sempre present, sempre recomanat, però on sempre sembla que sigui una cosa de més a més.

I, naturalment, aquest CREURE s’ha anat materialitzant en una llarga (cada vegada més llarga) sèrie de VERITATS, suposadament “revelades” per Déu.

I juntament amb les veritats (de creença “obligada”), les pràctiques litúrgiques, no sols l’assemblea comunitària setmanal, lògica i necessària, sinó, ocasionalment, en certes Festes, també tingudes per molt importants, uns actes religiosos molt llargs i complicats.

3) Tot això acompanyat de la corresponent “obediència” a unes jerarquies, massa elevades i luxoses.

4) Les Veritats també influeixen en el fet que, davant situacions humanes difícils, sovint especials, es pretén aplicar solucions basades en principis teòrics, poc humans, a vegades provinents de textos antics, fins i tot bíblics, que suposadament s’han d’aplicar a tots els casos, similars o diferents, encara que donin lloc a situacions deshumanitzades.

5) I, per abreujar, per si amb tot això no n’hi hagués prou (i amb lo que em dec deixar), la virtut-renúncia del celibat sacerdotal ha anat portant a una suposada “moral sexual cristiana” (en realitat aquesta no hauria d’anar més enllà de: 1) rebutjar l’adulteri; 2) rebutjar l’incest intrafamiliar; 3) rebutjar la pressió o la força, de qualsevol tipus, sobre una persona per obligar-la a fer lo que no vol)  la qual moral pretén regular indegudament tot lo regulable: mirar-se, tocar-se, vestir-se, tenir relacions sexuals entre persones no compromeses, manera de fer l’acte sexual...  I tot aquest muntatge ha sigut una impostura, que s’ha cregut amb dret d’exercir unes responsabilitats que no pertocaven i no es basaven en cap text, purament autoatribuïdes. I això ha causat milions de sacrificis, sensacions de culpa, desercions de la vida sacramental cristiana, dificultats en la vida de parella...

Si n’han arribat a fer, de mals, uns principis i unes actuacions molt poc cristianes...

 ^.- Vegis article citat: