QUÈ N’ESPERES DE DÉU?*

Avui el fragment d’evangeli que llegim ens presenta Jesús curant un sordmut, i intentant que la curació quedi en secret, peró, contra la seva voluntat és divulga, provocant una sorpresa general.

Algunes actituds d’aquesta narració són característiques de Jesús davant dels malalts: s’atura, se’n duu el malalt a part, el toca, el cura. I li diu que ho mantingui en secret.

Marc, ho presenta com «el secret messiànic». Jesús vol evitar la popularitat fàcil, el messianisme polític, l’entusiasme exterior de la gent, pel què fa. Jesús no és el Messies miracler que dona menjar a tothom i cura malalts. No vol ser el facilitador del benestar físic de la gent del poble. Amaga les seves accions i cada vegada es dirigeix a un grup més reduït de persones que puguin anar entenent l’essència del seu missatge messiànic.

No obstant, tothom es queda admirat en veure les obres de Jesús: ningú ha fet miracles semblants!. Per això el volen fer rei (Jn 6,15).

Quan la gent s’adona de que el messianisme de Jesús no és el que esperen, que només redimeix del pecat i promou a la conversió, la seva popularitat disminueix. Aquest és l’efecte anomenat:

«crisi galilea», reflectida en el capítol 6 de Joan, a propòsit del «sermó del pa de vida», llegit en diumenges anteriors.

L’evangeli d’avui i el text de Isaïes ens porten a reflexionar sobre l’essència del missatge de Jesús, de la Paraula de Déu  en l’Antic i el Nou Testament, i de la nostra pròpia religiositat.

La pregunta que ens interpel·la és: «què n’esperes de Déu?». I la resposta, potser només sigui: «que m’alliberi del mal». O, tal vegada: «que m’ajudi a ser feliç».

La felicitat del cec és veure-hi; la felicitat del sordmut és poder escoltar i parlar. Això és el que esperem de Jesús. Que ens proporcioni la felicitat, tal com nosaltres l’entenem. Però no és aquesta la verdadera missió de Jesús. Això és el que Jesús defuig: «els prohibí que ho diguessin a ningú,(Mc 7,36)

Els jueus esperaven un Messies que els alliberés de tots els problemes. Però Jesús els invita a acceptar un Messies molt diferent. Un messianisme que no és acceptat mi per les autoritats ni pel poble..

Les narracions evangèliques se situen sempre en el terreny del simbolisme, intentant donar resposta als drames religiosos de la nostra pròpia consciència i de la vida de l’església. El problema d’aquells jueus respecte a Jesús, és també el nostre problema, i potser un dels més íntims. Es tracta del problema que tenim en acceptar a Déu tal com és i tal com es manifesta, i no com a mi m’agradaria que fos.

L’objectiu principal dels miracles de Jesús, no és tornar la salut als malalts sinó manifestar la presència de Déu en nosaltres. «Déu està aquí», en la persona de Jesús, i fer que aquesta vida de dolor , de pobresa de injustícies i de mort, sigui el camí al Paradís.

Per tant, el «miracle dels miracles» és fer que creguem en Déu a pesar del mal. La nostra raó diu que Déu no existeix, si existeix el mal.  Jesús ens diu que Déu és la força que ens ajuda a alliberar-nos del mal. Aquest és el nucli bàsic de la fe cristiana.

Quan demanem a Déu la felicitat, ens hauríem de preguntar, quin tipus de felicitat busquem?. Sabem que en el codi moral de Jesús són feliços (benaurats, joiosos), els qui plorem els malalts, els perseguits injustament... No són un seguit de preceptes a complir, sinó una exclamació d’esperança. Una manera de dir: seríeu més feliços si sabéssiu acceptar la pobresa, el sofriment... si fóssiu més «nets de cor», si sabéssiu perdonar.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 7, 31-37) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Selecció i redacció: Salvador Sol