LA REALITAT DE DÉU:  JUSTÍCIA + FRATERNITAT

Per Antoni Ferret

 

De Déu se’n diuen i se n’han dit moltíssimes coses, totes molt més imaginades que sabudes. Perquè, com sabem, és una realitat abstracta, incomprensible i inaccessible. I, per tant, inestudiable. I no vull perdre l’ocasió de recordar que la paraula Déu ha sigut usada  milions de vegades com a “tapadora” de coses indegudes. Per la qual cosa, avui moltes persones entenem que quantes menys vegades se l’anomeni millor. Precisament per respecte al seu nom.

Ara bé: d’enmig d’aquesta incertitud, i d ‘enmig d’aquest mal ús, només hi ha dues coses que sí que sabem que són certes: el Creador desitja/demana/espera dues coses per a ell fonamentals: la justícia i la fraternitat.

La seva passió pel Dret i la Justícia ens ve comunicada de manera ben contundent pels bons profetes d’Israel. Els bons (mitja dotzena).

El seu somni de la fraternitat entre totes les persones ens ve comunicat, alhora que viscut, per Jesús de Natzaret i els seus apòstols.

No desitjo, per aquesta vegada, ser més detallat. Només vull recordar les dues frases més expressives i emblemàtiques (entre moltes altres):

“Que el Dret brolli com l’aigua, i la Justícia ragi com un torrent inestroncable.”  (Del profeta Amós, molt desconegut, “precisament” perquè és molt bo.)

“Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat.” (Del discurs de Jesús de l’últim sopar, segons l’evangelista Joan.)

Però voldria remarcar MOLT que la gràcia d’aquestes dues il·lusions divines és, precisament, que vagin unides (m’agradaria dir que més aviat “enganxades”). I mai una sense l’altra.

Per desgràcia, la institució (les institucions) que tenien (i tenen) la missió d’ensenyar aquests valors no ho han fet mai de manera correcta. La justícia (la justícia social) se l’han ben saltada. I la fraternitat s’ha ensenyat i practicat... d’aquella manera: molt en els rengles baixos i populars; molt poc en els rengles superiors.

La institució (més tard les institucions) han valorat, per sobre de tot, els elements següents:  Les Veritats, suposadament revelades pel Creador, sempre supervalorades i, sovint, obligades, amb els increïbles “dogmes”.

 

Els actes de culte, sovint anomenats “les pràctiques”, les quals generalment s’han considerat com “el ser o no ser” d’una persona cristiana.

Amb aquests dos elements, més, naturalment, l’obediència als mossens, bisbes, etc., s’ha viscut, durant molts segles, un succedani de cristianisme, o un cristianisme escapçat. La passió divina per la justícia social, tan explicitada pels bons profetes, n’ha sigut, no sols absent, sinó desconeguda.

Així, els sacerdots van anar fent, del  missatge cristià, una “religió”, quan el missatge, en els seus orígens, no ho era ben bé. Jesús, tot i pujar a Jerusalem per les festes, no ens consta que assistís regularment a actes de culte al temple. El trinomi: Veritats + pràctiques + obediència no el coneixem en els relats evangèlics. Més aviat coneixem: grup solidari + comunicació interpersonal + assistència a persones necessitades. I aquest moviment es va anar desenvolupant precisament com a oposició a la religió massa estructurada, massa sacerdotal, massa plena d’obligacions, que hi havia en aquell moment. (Per això el van matar...)

 Tan greu com és tot això, encara no és lo més greu. Avui, modestament, opino que lo més greu és que, enmig d’un magnífic, i prometedor, moviment de renovació i evangelització, encara que molt minoritari, i excepcionalment encapçalat ara per un papa, el papa Francesc, resulta que pràcticament tots els seus animadors se centren en una sola part: Jesucrist i l’Evangeli. Ni una referència als textos profètics sobre el Dret i la Justícia. Doncs... això, crec que és repetir el mateix error de fa dos mil anys. Tornem-hi..

Cada vegada que els sento dir (vull dir que els llegeixo) l’expressió “l’Evangeli” (només l’Evangeli!!!), em sento com si em tallessin una meitat de la meva consciència cristiana.