EL TEMPLE ÉS LA VIDA

Els profetes d’Israel acostumaven a acompanyar els seus missatges amb «gestos profètics». Així, per exemple, Jeremies, va trencar una gerra de terrissa davant dels «Reis de Judà i habitants de Jerusalem», per a dir-los: «Això us anuncia el Senyor de l'univers: Jo esmicolaré aquest poble i aquesta ciutat com qui esmicola una gerra de terrissa, que ja no es pot recompondre.» (Jer 19,10.BIC).

Jesús fa el mateix. Les seves explicacions van acompanyades de gestos simbòlics: menja amb pecadors, renta els peus als deixebles, foragita els venedors del temple...

L’evangeli d’avui va d’un d’aquests gestos simbòlics que pretén indicar que el temps del temple ha acabat.

Però, si tot el que es feia en el temple s’ajustava a la legislació establerta, en l’acció de Jesús cal trobar-hi una altre explicació.

Joan ens vol deixar clar que Jesús canvia el temple pel seu propi cos ressuscitat.

El centre de la religió d’Israel era un únic temple: el de Jerusalem, perquè era el que custodiava l’Arca de l’Aliança, i això significava la presència de Déu.

La novetat de Jesús consisteix en afirmar que hi ha un camí per a trobar Déu que no passa pel temple; que és a la vida de cadascú on Déu es fa present.

«Substituir» el temple pel cos ressuscitat de Jesús, ens invita a viure l’encontre amb Déu en el centre de la nostra persona i de la mateixa vida. En això Jesús ens fa de «mirall», i en ell podem veure què és una vida centrada en l’amor i la compassió, i en el goig de la resurrecció.

El «secret» del goig del viure humà és tenir la certesa de que Déu està en nosaltres, que no som esclaus de l’ego, sinó que som amor en l’Amor. És, només, la reducció al «jo» el que impedeix reconèixer i viure aquesta realitat.

Jesús ho diu amb tota claredat a la samaritana:

«...arriba l'hora, més ben dit, és ara, que els autèntics adoradors adoraran el Pare en Esperit i en veritat. (Jn 4,23)

Superar el temple significa superar, en certa manera, la religió. La religió com el temple, són mitjans vàlids per a moltes persones però no s’han d’absolutitzar. Com ha escrit Xavier Melloni, «les religions són receptacles d’una plenitud [...] que tracten de custodiar.» «Les religions es poden fer indigestes –i no només indigestes, sinó sumament perilloses-- quan pretenen apoderar-se de l’Absolut.» (X. Melloni, Vers un temps de síntesi, Fragmenta Editorial, pp.43-44)

Sovint es defensa aquest absolutisme de forma crispada, que l’únic que fa és condemnar l’altre en comptes de reconèixer el propi error.

Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 2,13-25) escrit per: Enrique Martínez Lozano http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html