ESPERAR O SER?

Busquem amb l’esperança,trobar allò que ja tenim.

Uns grecs demanen a Felip: «voldríem veure Jesús» (Jn 12,21). Així arrenca el fragment de l’evangeli d’avui.

Els evangelis ens parlen de la recerca i encontre amb Jesús. Joan, presenta com a subjectes de la recerca (capítols 1-12) als «gentils=pagans» per a donar a entendre la universalitat dels qui volen veure (trobar-se) amb Jesús, responent a aquella pregunta: «Que busqueu?» (Jn 1,38).

Buscar és una condició humana, però es necessita discerniment per evitar caure en la trampa a la que ens pot dur la pròpia recerca. Això és: caure en la pròpia satisfacció.

Es busca per a cobrir una carència o per a satisfer l’anhel del ser: allò que constitueix el dinamisme vital.

L’ésser humà busca aferrar-se i apropiar-se d’allò que li manca i considera que és «bo» per a ell. És a dir, es deixa dur per l’impuls de l’ego. Però del que es tracte és de trobar allò que dóna sentit a la vida, a la seva profunda identitat, i l’aboca a una Plenitud que el sobrepassa.

Buscar és esperar (una de tres virtuts teologals: Fe, «esperança» i caritat). És tenir la confiança d’aconseguir allò que es busca. I, que en el context cristià, en diem el «do de Déu».

L’esperança, no obstant, ens pot dur a l’engany de buscar Déu en un altre lloc i en un altre temps. D’allunyar-nos de l’únic lloc on és Present: en l’Ara i Aquí.

Projectar l’esperança en un futur ens allunya del present, en el que s’ha de potenciar el «ser» per d’amunt del «fer».

Allunyar-se de la trampa del propi ego, significa reconèixer que esperar és el contrari de la por. És, aplicar-se en el coneixement, l’actuació i l’amor, en tot allò que es realitza.

L’ego es porta bé amb l’esperança perquè sentint-se incapaç de trobar el que busca en el present, alimenta el somni d’un futur que mai arriba. I això el pot dur a la contradicció, al sofriment i a la desesperació.

Però, tot i que l’esperança és molt important, Pau ja advertia que de les virtuts teologals només en subsistirà una que és «l’amor»  (=caritat) (Vg 1 Co 13,13).

Per entendre l’evangeli d’avui cal identificar aquest «voler veure Jesús» amb veure qui som nosaltres, Aquesta és la clau de interpretació. I en la mesura en que ens identifiquem en Jesús anem perden el vincle amb el propi jo (com va dir Pau: és Crist qui viu en mi), ja no ens mou l’esperança: neix en nosaltres la Plenitud d’un present atemporal i etern: com la llavor sembrada que esdevindrà espiga curulla.

Extracte del comentari a l'evangeli (Jn 12,20-33) escrit per Enrique Martínez Lozano - http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html