EN DEFENSA DEL CREADOR

Per; Antoni Ferret

  

El papa Francesc mostra en la seva encíclica textos de gran valor humanitari i cristià, molt a propòsit per al nostre temps, i que he procurat difondre. Però n’hi ha un en el qual discrepo obertament. Diu:

«Els creients pensem que, sense una obertura al Pare de tots, no hi haurà raons sòlides i estables per a la crida a la fraternitat. Estem convençuts que “només amb aquesta consciència de fills que no són orfes podem viure en pau entre nosaltres”.

»Si no existeix una veritat transcendent, amb l'obediència de la qual l'home conquista la seva plena identitat, tampoc existeix cap principi segur que garanteixi relacions justes entre els homes: els interessos de classe, grup o nació els contraposen inevitablement els uns als altres.»

No pot ser, per les raons que donaré a continuació. Entenc que aquesta opinió és una variant de l'opinió segons la qual la persona humana, no pot, per si mateixa, ser capaç d'una vida virtuosa, sense l'assistència divina, cosa que comunament s'ha anomenat sempre “la gràcia de Déu”, o gràcia divina.

Ignoro quins són els textos bíblics en què es basa, però sens dubte el més impactant d'ells són les paraules que Joan posa en boca de Jesús, a Joan 15: 5: “Jo soc el cep i vosaltres les sarments. Aquell que està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.” Quan dic que Joan “posa en boca de Jesús,” vull donar a entendre que no crec que Jesús digués l'última frase. Crec que Joan degué pensar que Jesús “l'hauria d'haver dit”, i com que no la va dir, doncs la va dir ell.

Si aquesta afirmació de Joan fos certa, això significaria que el Creador, com a creador, ho hauria fet malament. Hauria creat (sempre, naturalment, de manera indirecta) unes persones incapaces, per si soles, de fer el bé, que necessitarien d'una assistència constant per a això. No es pot acceptar aquesta possibilitat, ni en la més llunyana de les hipòtesis.

Entenc, crec que cal entendre, que la gràcia divina és una “ajuda”, un plus, sobre les nostres capacitats naturals, que són les bàsiques. Sempre va molt bé, una empenteta de més.  I també entenc que hi ha maneres de voler augmentar la glòria o el poder de Déu que, si un no s’hi fixa bé, poden posar en dubte la seva funció més bàsica, que va ser (i és) la Creació.

Doncs igual que una persona pot, bàsicament, fer el bé, encara que ho farà o no, el conjunt dels éssers humans són capaços de viure en pau, ser justos els uns amb els altres, siguin o no creients (encara que moltes vegades “sembla” que no en siguin, de capaços).

Igual que de Joan, es pot dir alguna cosa semblança de Pau. Tots dos eren molt intel·ligents, però també, a vegades, donats a pensar (i a escriure) massa.

Així, el nostre Pau, davant un text del que anomenem Segon Isaïes, un seguidor del profeta que va continuar el llibre d'aquest molt després de la seva mort (Isaïes 53: passim), interpreta una cosa potser excessiva. El Segon Isaïes imagina un personatge, que seria la personificació del poble d'Israel quan aquest era deportat a Babilònia. El personatge, “el Servent del Senyor”, assumeix els pecats del poble (pecats que, segons es creu, l'han portat, com a càstig, a la dramàtica situació d’aquell moment), sofreix corporalment, i així “salva” al poble i “expia” els seus pecats. 

Pau veu en el Servent del Senyor la personificació de Crist, el qual assumeix els pecats de tota la humanitat, sofreix i mor, i així salva i redimeix totes les persones que han existit i que existiran. I escriu la frase crucial: “Crist va morir pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures” (1 Corintis 15: 3). Cal dir que, d'una banda, el text profètic comentat es presta molt bé a la interpretació paulina, si bé la transposició d'un fet de la història d'Israel en el segle VI aC a la història de tota la humanitat sembla molt atrevida. No obstant això, crec que defensable.

 Ara bé: crec que Pau, com Joan en un altre aspecte, no percep el rerefons de la qüestió. Perquè, si creiem que Crist va morir pels nostres pecats, que la seva mort era necessària perquè poguéssim ser perdonats, llavors hem d'imaginar un Déu Pare justicier, fins i tot cruel, una cosa impossible d'imaginar ni d'admetre. 

Que lluny queda això de la paràbola del fill pròdig i de la meravellosa frase del profeta: “De nou et compadiràs de nosaltres:  trepitjaràs les nostres culpes i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats” (Miquees 7: 18-19).

Cal defensar Déu Pare de les “teories” d'algunes persones excessivament imaginatives. Perquè Ell mai no ho farà, ja que no en té cap necessitat. Però pot succeir (i ha succeït àmpliament) que moltes persones tinguin d'Ell una imatge distorsionada. Fins i tot que li tinguin por.