QUI ÉS JESÚS?*

 «Al principi existia / el qui és la Paraula. / La Paraula estava amb Déu / i la Paraula era Déu.» (Jn 1,1)

Els deixebles de Joan, l’apòstol estimat, van escriure aquest evangeli amb un formidable pròleg, que uneix Jesús amb la Creació.  

En un principi «L'Esperit de Déu planava sobre les aigües. / Déu digué:--Que existeixi la llum./ I la llum va existir.» (Ge 1,2-3) Avui com ahir l’Esperit de Déu es manifesta en La Paraula, el Logos, Aquell Esperit va posar ordre sobre la terra caòtica, traient la llum de les tenebres, però els humans van rebutjar la llum. Aquest serà l’argument de la vida de Jesús, en ser rebutjat pel seu poble. Però Jesús és la presència de Déu, que peregrina per la terra al nostre costat, tot i que no el puguem veure. A Déu mai ningú no l’ha vist. Ni Abraham, ni Moisès ni els profetes... Però qui veu Jesús, «veu el Pare», perquè sobre ell reposa la plenitud de l’Esperit de Déu.

En l’evangeli de Joan, se’ns presenta la qüestió de fons més profunda i transcendent de tota la nostra fe: Jesucrist, Déu i Home verdader.

Quan diem que «Jesús es home», entenem el que significa. Jesús va existir. Però quan diem que «Jesús és Déu», fem teologia, perquè es tracta d’una realitat massa gran per la nostra ment tant petita.

Quan parlem de Déu, ho fem sempre des de conceptes de la terra. El que fem és intentar intuir aquesta gran Realitat... sense que la puguem arribar a entendre.

Joan ens presenta Jesús com «La Paraula». També com La Llum, La Tenda de Déu, el Fill Únic... És  a dir, per a referir-se a Jesús, utilitzem metàfores que la nostra raó pugui comprendre millor que els grans conceptes.

Dir que «Jesús és verdader Déu i verdader  home» és igual que dir que «Jesús, és l’home ple de l’Esperit, en qui resplendeix la divinitat.»

Amb l’evangeli d’avui estem apuntant al misteri de la presència de Déu en l’home, que és molt més del que la nostra ment pot explicar i les nostres paraules poden dir. Per això el llibre de l’Èxode, prohibia fer imatges de Déu, i usar el seu nom. I, per això, Jahvè diu a Moisès, que no podia veure  el seu rostre sense morir.

També és per això, que quan parlem de Jesús ho hàgim de fer amb metàfores. Diem: Fill de Déu, resplendor de la glòria del Pare, que seu a la dreta de la Seva Majestat... En aquestes metàfores expressem, a la vegada, les nostres intuïcions i el nostre desconeixement.

Els evangelistes ens narren que Jesús va fer deixebles, que el consideraren un home apassionant, que els va convèncer i el seguiren. sense saber exactament, qui era.

Va ser després de la resurrecció que van descobrir que era quelcom més que un home. I el van anomenar: «el Fill Únic», «el Senyor», «l’home ple de l’Esperit». Nosaltres direm a l’eucaristia d’avui que «Jesús és Déu en nosaltres», que ha arribat el nostre Alliberador... Tot i que no ho arribem a entendre.  Nosaltres creiem, com Joan, que Jesús és La Paraula que s’ha fet carn, i que malgrat que ningú no ha vist mai a Déu, el podem conèixer en Jesús.

Ara ja en sabem alguna cosa més: Déu està amb nosaltres, tenim La Paraula, hi ha llum a la nostra vida, podem aspirar a ser fills, som fills... i, tot i estar en tenebres som capaços –tot i que inexplicablement--, de rebutjar la llum i fer-nos els sords a La Paraula.

*.- Extracte del comentari de l’evangeli (Jn 1, 1-18) escrit per: José Enrique Galarreta, http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html