LA INDIFERENCIA CREA ABISMOS*

Extracte del comentari a evangeli (Lc 16,19-31) escrit per Enrique Martínez Lozano - Fe adulta

 

Les dues paraules clau d’aquest fragment d’evangeli d’avui, són: «abisme» i «indiferència»

Hi ha un abisme entre el dolor actual de Llatzer i el dolor futur (després de la mort) del ric.

La paràbola denuncia una fractura social (vigent encara a dia d’avui) que no és casual, ni voluntat de Déu, sinó que és fruit de la indiferència del ric, que no «veu» el pobre que té al costat.

La indiferència no és altre cosa que inconsciència. És un mecanisme de defensa que ens protegeix davant de les necessitats dels altres, del dolor  aliè: «ojos que no ven, corazón que no siente» En el fons, és no «saber» que som branques del mateix tronc, que l’altre no és algú separat de mi. I que, el mal que faig, i el bé que deixo de fer, m’ho faig a mi mateix. Per això el ric rebrà el mateix que dona.

La paràbola també ens fa veure que aquesta inconsciència és molt profunda, perquè preferim seguir en el benestar que ens produeix un ego adormit.

Per això l’evangeli fa referència a «Moisès i els profetes», perquè pels jueus eren la saviesa. És a dir, ens fa descobrir que el nostre ego (com el de tots) està fracturat i només pensa en si mateix i en els seus interessos.

La indiferència és l’actitud més negativa, la que s’oposa a la compassió, que és el nucli del   missatge de Jesús.

La compassió ens fa vibrar «en les entranyes» davant del dolor –aliè i propi--, i ens mou a donar una resposta eficaç. La indiferència, en canvi, ens adorm en el petit refugi de l’ego.

 

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

SOLO LE PIDO A DIOS

Comentari de l'evangeli (Lc 11,1-13) escrita  per: María Dolores Lóèz Guzman - Fe adulta .

 Evangeli.-

1  Una vegada, Jesús pregava en un cert indret. Quan vaig acabar, un dels discípules li vaig dir:

--Senyor, ensenyeu-nos a pregar, tal com Joan ens va ensenyar als seus discípules.

2  Ell els vaig dir:

--Quan pregueu, digueu:

Pare,

santifica el teu nom,

vingui el teu Regne.

3  Dóna'ns cada dia

el pa que necessitem;

4  perdona els nostres pecats,

que nosaltres també perdonem

tots els qui ens han ofès,

i no permeteu

que caiguem en la tentació.

5  I els vaig dir encara:

--Si algú de vosaltres te un amic, i aquest el trobarà a mitjanit i li diu: "Amic, deixa'm tres pans, 6  que un amic meu ha arribat de viatge, se m'ha presentat a casa i no tinc res per donar-li", 7  segur que no li respondrà de dins estant: "No m'amoïnis, la porta ja és tancada i tant jo com els meus fills ja som al llit; no em puc aixecar a donar-te 'ls." 8  Us asseguro que, si no s'aixeca a donar-los-hi per fer un favor a l'amic, la impertinència d'aquest l'obligarà a aixecar-se per donar-li tot el que necessita.   

9  »I jo us dic: Demaneu, i Déu us donarà; busqueu, i trobareu; truqueu, i Déu us obrirà, 10  perquè el qui demana, rep; qui cerca, troba; ia qui truca, li obren. 11  Quin pare d'entre vosaltres, si el vostre fill li demana un peix, en comptes del peix li donarà una serp? 12  I si li demana un ou, li donarà un escorpí? 13     Així, doncs, si vós, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanen Així, doncs, si vós, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el Pare del cel donarà l'Esperit Sant als qui l'hi demanin. (Lc 11,1-13.BCI)

Comentari.-

Demanar o no demanar… Segur que tot creient s'ha plantejat aquesta disjuntiva en algun moment. D'una banda, per què demanar a Déu si Ell sap amb certesa què necessitem? Sant Pau ja ens va advertir que  nosaltres no sabem com demanar per pregar com convé  (Rm 8,26). No és millor deixar-lo actuar sense més ni més? Per altra banda, ens assalta la dubte. Com no demanar a qui és Totpoderós? No és  tot possible per a Déu  (Mc 10,27)? A qui acudir en cas de necessitat sinó a ell? I sobretot, què demanar?

Jesús ens ofereix diverses claus per aprendre a fer peticions. Perquè igual que des de nens ens ensenyen a donar les gràcies, hem d'estar igualment disposats que ens instrueixin en l'art de “la demanda”. I qui millor que el Mestre?

En aquesta primera part del capítol 11 de Lluc que llegim aquest diumenge, el Senyor ens dóna algunes pistes:

- Jesús vincula la petició a un context de pregària i amistat. Per tant, a un lloc de diàleg i trobada amb el Pare. Quan hi ha confiança és més fàcil demanar perquè si les dues parts s'entenen i es coneixen, tot flueix amb naturalitat. Amb l'exemple de l'amic importú ho deixa clar. A un desconegut difícilment se li obre la porta a mitjanit.

- La petició és insistent. Una manera de mostrar el valor del que es demana. Per coses petites no val la pena molestar els altres, però quan ens va la vida en això es fa el que sigui: cridar, colpejar la porta, suplicar, tornar una vegada i una altra… L'obstinació dóna la mesura de la nostra convicció sobre la importància del que volem.

- El Senyor, per no perdre'ns, ens ofereix una pregària plena de peticions. Ens deixa clar, des de la perspectiva de Déu, allò que és realment vital per a l'home: l'arribada del Regne, on els coixos caminen i els cecs recobren la vista; l'aliment de cada dia; el perdó del nostre pecat que causa ferides irreparables; que tots estiguem units al Pare, l'Únic que ordena totes les coses; que ens enforteixi per no caure en les temptacions que ens condueixen a allunyar-nos d'Ell i dels altres. I que entenguem que cada petició comporta implícitament un compromís: Com demanar el perdó si després no perdonem? Com reclamar aliment, guariment, fortalesa… només per a mi, si tots som els seus fills i el bé de cadascú repercuteix en el de tots? Per això, com deia el cantautor argentí León Gieco a la seva cançó: “només li demano a Déu…, que el dolor no em sigui indiferent; que la resseca mort no em trobi buit i només sense haver fet prou”. 

Ara bé, si mai volem demanar una sola cosa o resumir en una totes les altres, el millor és dir: “només li demano a Déu que es faci la seva voluntat”, ja que mai en trobarem cap millor que la seva.

PREDICAR EL REINO ES PROCLAMAR QUE DIOS NOS AMA*

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 10,01-20) escrit per: Fray Marcos – Fe adulta

 

En l’evangeli d’aquest diumenge Lluc ens parla de la predicació de la novetat del Regne, que no és altre cosa que dir: «És el mateix Déu qui ens estima I està en nosaltres». .

Jesús envia els seus deixebles (dotze, com les tribus d’Israel) i altres setanta (com les nacions gentils reconegudes en el Gènesi). Els envia de dos en dos, perquè, pels jueus, l’opinió d’un de sol no tenia cap valor en un judici, i la missió que reben és la de ser testimonis de la Bona Notícia, com ho ha de ser, també avui, qualsevol cristià, a través del seu exemple de vida.

No és doctrina el que s’ha de transmetre, sinó allò que Déu és per a tots, sense excepcions, en qualsevol temps i lloc.

Aquestes són les Claus de la predicació:

1.- Itinerància. «Aneu» (Lc 10,3).

Jesús va «anar»… a proclamar la Bona Noticia, sense seguretats: «el Fill de l'home no té on reposar el cap.» (Lc 9,58)

2.- Dificultat. «jo us envio com anyells enmig de llops».

Quan es va escriure aquest evangeli les comunitats cristianes eren ferotgement perseguides pels jueus i pels pagans.

3.- Pobresa. «No porteu bossa, ni sarró, ni sandàlies» (Lc 10,4).

La pobresa material és signe d’haver superat les seguretats personals. Els mitjans externs emprats han de ser, només, els que ens permeten fer arribar el missatge, però mai que repercuteixin en benefici propi.

4.- Urgència. «no us atureu a saludar ningú pel camí» (Lc 10,4). 

En aquell temps, saludar algú pel camí anava acompanyat d’un gran cerimonial, que durava hores, i els primers cristians havien d’anar per feina; creien que la fi dels temps era imminent

5.- Pau. «Quan entreu en una casa, digueu primer: «Pau en aquesta casa». (Lc 10,5)

La pau, per un jueu del temps de Jesús no es referia només a l’absència de problemes i conflictes, sinó a l’abundància dels mitjans necessaris perquè un ésser humà pogués aconseguir la seva plenitud humana.

El cristià ha de dur, vagi on vagi, harmonia, comprensió, amor i pau... En això es coneix el regne de Déu.

6.- Humilitat. «menjant i bevent el que tinguin».(Lc 10,7)

Es tracta d’una de les actituds més difícils: posar-se al nivell de l’altre. Respectar els seus costums, estar disponible, acceptant el que et donin sense esperar res a canvi.

7.- Cureu. «cureu els malalts que hi hagi» (Lc 10,9)

No solament les malalties físiques, també les psíquiques i sentimentals, que arruïnen l’existència de tantes persones; tot allò que a un li impedeixi ser un mateix. Els 70 (72) fant referència als dimonis que sotmeten.

8.- Bona Notícia (evangeli). «El Regne de Déu és a prop vostre» (Lc 10,9).

Més enllà de doctrines i rituals, el que l’ésser humà ha de saber és que Déu l’estima.

Predicar el Regne és fer veure a cada persona que Déu és proper, que el tenim en el fons del nostre propi ser. Déu és (està) en cadascú de nosaltres. Descobrim-lo i ho tindrem tot.

Proclamar el Regne de Déu, requereix viure en el Regne, i limitar-se a fer una oferta, que, encara que no l’acceptin, sàpiguen que el Regne és a prop.

 

Pau i bé, CSXXIG – Publicacions

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas

LA PLENITUD HUMANA CONSISTE EN DEJARSE COMER*

Selecció del comentari de l’evangeli (Lc 9,11-17) escrit per: Fray Marcos  – Fe adulta

 

Avui l’evangeli ens parla d’eucaristia, que des dels primers cristians significa assumir com havia viscut Jesús, fer el seu  «memorial», i prendre el compromís de viure com ell.

L’essència primigènia de l’eucaristia –el Sopar del Senyor--, era el seu «aspecte sacramental». L’eucaristia és un sagrament. És a dir: «la unió d’un signe amb una realitat significada».

El signe.- Totes les formes de llenguatge són signes, que permeten que la ment identifiqui realitats que no capten els nostres sentits.

En l’eucaristia hi ha dos tipus de signes:

-       El Pa partit i preparat per a ser menjat, és el signe del que va ser Jesús tota la seva vida. El signe no està en el pa com a cosa, sinó en el fet d’estar partit i re-partit, és a dir, en la disponibilitat de ser menjat. Jesús va estar sempre preparat per a que tothom que s’apropés a ell se’l pogués fer seu.  Es va deixar partir, es va deixar menjar, es va deixar assimilar…

-       La sang vessada. Pels jueus la sang era la vida. Vist així, la sang vessada fa referència a la vida de Jesús que va estar sempre a disposició dels altres. No és la mort la que ens salva, sinó la vida humana que va estar sempre disponible per a tothom que el necessitava.

La realitat significada.- Es tracta d’una realitat transcendent, que no està a l’abast dels nostres sentits, i necessitem sagraments que, a través de signes, ens la representin.

A través del sagrament poden accedir a la veritat eterna i entendre què va ser la vida de Jesús i descobrir en ell, la presència de Déu.

En l’eucaristia es concentra l’AMOR que és Jesús --que és l’amor de Déu--, donant-se a si mateix, com va fer tota la vida.

Per això, les paraules de la consagració no diuen altre cosa que: «Això sóc jo». Sóc: donació total, amor total, sense límits. I per això, en menjar el pa i beure el vi consagrats, estem completant el signe. És a dir, fem nostra la vida de Jesús i ens comprometem a identificar-nos amb el que ell va ser i va fer

De manera que, el pa que ens dona la Vida no és el que mengem, sinó el pa en que ens convertim quan ens donem als altres. 

Hauríem d’entendre bé que: Som cristians, no quan «mengem a Jesús», sinó quan ens deixem menjar, com ell.

 

Pau i bé, CSXXIG – Publicacions

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas 

DIOS, UNA ÚNICA REALIDAD QUE ES RELACIÓN*

 Selecció del comentari de l’evangeli (Jn 16,12-15) escrit per: Fray Marcos  – Fe adulta

 

De Déu no en sabem, i mai en podrem saber res. Però no ho necessitem. Tampoc ens cal saber de fisiologia, per a poder tenir una salut de ferro. La necessitat d’explicar a Déu és fruit del jo individual que es creix quan s’oposa a tot, inclús a Déu.

Els primers cristians van voler explicar el missatge amb conceptes de la filosofia grega, quan en realitat, del que es tractava era d’acceptar les veritats més senzilles que duien a la verdadera Vida.

El llenguatge teològic dels primers concilis, avui no s’entenen. Els conceptes metafísics de "substància", "naturalesa" "persona" etc. no diuen absolutament res al cristià d’avui. Cal tornar a la simplicitat del llenguatge evangèlic i utilitzar la paràbola, l’al·legoria, la comparació i l’exemple senzill, com feia Jesús.

Parlar de Trinitat, les «tres persones», només té sentit en termes de realció interna.  (ab intra). Però quan la relació és amb la creació (ad extra), no hi ha cap distinció; actuen sempre com U.

A nosaltres només ens arriba la Trinidad, no cada una de les «persones» per separat. Només hi ha una única realitat que és relació.

L’únic que ens proporciona l’explicació trinitària de Déu són una sèrie d’imatges que alimenten la imaginació, però mai hem d’oblidar que només són imatges. Dir que el Pare «crea» que el Fill «salva» i l’Esperit «santifica» és parlar metafòricament. La nostra relació personal amb Déu sempre serà a una única realitat.

L’experiència dels primers cristians és que Déu podia ser a la vegada i sense contradicció:

-      Déu que està per sobra nostra (Pare);

-      Déu que es fa un de nosaltres (Fill);

-      Déu que s’identifica amb cadascú de nosaltres (Esperit).

El Déu de Jesús no és una veritat per pensar sinó una realitat que s’ha de Viure. El poble jueu no era filosòfic, sinó vitalista. I el que Jesús ens va voler transmetre és que, per experimentar Déu, l’home ha d’aprender a:

-      mirar dins d’ell mateix (Esperit),

-      mirar als altres (Fill)

-      i mirar al transcendent (Pare).

Ens empenyem a apropar-nos a Déu per la via intel·lectual, i ens equivoquem.

La realitat de Déu és absolutament senzilla i ens costa de conèixer perquè la nostra manera de comprendre és cartesiana. Volem analitzar dividint la realitat. Però Déu no és divisible, Déu és U,  no té parts que es puguin analitzar per separat.

El Déu de l’evangeli està en el fons del nostre ésser, identificat amb nosaltres. El Déu de Jesús, és Aquell que, essent Esperit, té com a únic objectiu portar-nos a la plenitud de la veritat. Una veritat que no és coneixement, sinó Vida.

L’Esperit de Déu ens empeny a ser veritat, a ser autèntics. Portar-nos a la plenitud de la veritat que és el mateix que portar-nos a la cota més alta de l’èsser, de la Vida.

 

Pau i bé, CSXXIG – Publicacions

Selecció i redacció: Salvador Sol

* Veure original: : https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/390-juan.

NO HA DE PRESCRIURE CAP CAS DE PEDERÀSTIA

Són moltes les denúncies i les causes obertes contra clergues i religiosos que, a casa nostra i en tot l’estat espanyol, abusaren de menors, però el que més urgeix, és que tots però especialment la major part dels abusos que foren silenciats per la mateixa

jerarquia catòlica, siguin jutjats. Ara quan l’escàndol ja és monumental, la Conferència  Episcopal Espanyola, ha volgut sortir als pas i, segon diu, resoldrà els moltíssims casos existents. El més xocant, però, és que ho vol fer al estil del Juan Palomo: “jo me lo

guiso, jo me lo como”, tant és així que ha proposat obrir una auditoria que l’ha confiat a un advocat de l’Opus Dei, per tal que investigui cas per cas, i, al final, segons diuen s’aplicaran les mesures disciplinàries més adients...

Aquets són els acords pactats entre el Gobierno de España i l’esmentada Conferència Episcopal Espanyola. Uns acords que donat el pes específic que ha tingut i té la jerarquia en la España catòlica, tot fa pensar que els escandalosos casos de pederàstia,

acabaran de la mateixa manera que sembla indicar s’han resolt els nombrosos casos de corrupció del rei emèrit: arxivats per la fiscalia! Qui però ha donat l’ordre a la fiscalia?

L’esmentada pederàstia, òbviament, no s’ha donat exclusivament a la península Iberica, sinó en la majoria d’indrets, per no dir arreu del món catòlic. Una pregunta que, a bens segur moltíssim s’hauran fet és: a què és degut que hi ha tants pederastes entre clergues i religiosos catòlics? Una pregunta que, ves a saber el per què, no és massa recurrent en els mitjans. Al parlar dels pederastes, cal deixar clar que malgrat tinguin en comú la mateixa atracció i/o desig sexual pels menors que tenen els pedòfils, no tots els pedòfils són pederastes, doncs aquests -a diferència dels pedòfils- la seva atracció esdevé insistent, violenta, agressiva i a voltes assassina. Aquesta darrera consideració, per sort no sembla que estadísticament s’hagi donat entre els clergues i religiosos.

La resposta a la pregunta que formulava en el paràgraf anterior, del perquè la maleïda desviació sexual, s’ha estès entre clergues i religiosos catòlics és, en bona mesura, com a conseqüència de la contrareforma del segle XVI, explicitada en el Concili de Trento, on

Roma va imposar el celibat obligatori en oposició a la reforma protestant. Vet aquí una altre equivocació monumental de la jerarquia vaticana. No obstant, si bé és cert que a priori el celibat no hauria que tenir res a veure amb l’esmentada plaga, com defensa el

sector més reaccionari i immobilista catòlic, el cert és, segons argumenten alguns sexòlegs, que l’abstinència “obligada” o manca d’activitat sexual, pot tenir i té disfuncions cerebrals de caràcter sexual, fins a l’extrem d’arribar a la pederàstia pura i dura. Per sort, però, és sabut que abans d’arribar a aquest extrem, en el qual la

sexualitat reclama la natural activitat, molts clergues no tingueren o no tenen cap mena de disfunció sexual o perquè els és fàcilment controlable, o perquè foren o són menys acomplexats per mantenir l’activitat sexuat, tot trencant –òbviament- l’antinatural celibat obligatori.

Analitzada aquesta ancestral problemàtica derivada del celibat obligatori així com les causes que en molts casos se’n deriven, com és la pederàstia, que curiosament ‘només’ es dóna, bàsicament, entre clergues i religiosos catòlics de arreu del món des del segle

XVI, o sigui que ja fa uns 600 anys...; davant d’això, no seria hora que el Vaticà trenqués l’anquilosi tradicional i normalitzés el què és una antinatural discriminació inacceptable, veure com dins del món catòlic, els clergues de ritu romà se’ls hi exigeix el celibat obligatori, mentre no se’ls hi exigeix als de ritu oriental que també depenen de

Roma, ritu molt semblant al dels ortodoxos d’Antioquia, Grècia, Rússia o països veïns com Ucraïna, els quals no només no se’ls hi exigeix, sinó que es poden casar...

Girona, 25 de març del 2022 Jaume Rocabert i Cabruja

 

UN TORRENT IMPARABLE DE JUSTÍCIA?

Per: Antoni Ferret

 

Algú s’ha mai imaginat que la societat humana fos envaïda per un torrent de justícia de tal magnitud que ningú no el pogués aturar, i que tingués una durada indefinida?

Una persona de fa molts anys, molts segles, s’ho va imaginar, ho va proclamar i ho va escriure, com una invitació a fer-ho realitat, com un somni, seu i del Creador. Va ser el profeta Amós, al segle VIII aC. Ho podem llegir a Amós, 5: 22-24: “Deixeu que el Dret

brolli com l’aigua, i la Justícia ragi com un torrent inestroncable.” En castellà: “Dejad que el Derecho brote como el agua y la Justicia mane como un torrente inagotable.”

El profeta diu això tot seguit d’haver declarat que Jahvè rebutja els actes de culte si no van acompanyats de justícia. Segur que el nom d’Amós no és gens conegut, ni per part de persones creients, ni de no creients. Tota persona, creient o no, ha sentit anomenar alguna vegada a Isaïes o a Jeremies, però no pas Amós. I sabeu per què? Em sembla que això passa perquè és un molt bon profeta i diu les veritats de manera molt dura.

Fixem-nos, però, en el començament de la frase: “Deixeu que...” El profeta dona a entendre que la presència normalitzadora del dret i la justícia ja es donarien de per si en la societat humana, si no hi hagués aquells qui ho impedeixen per sistema.

Però lo que és més monstruós és el fet que la frase “Deixeu que el Dret brolli com l’aigua, i la Justícia ragi com un torrent inestroncable” no l’hagi escoltada gairebé

ningú, ni la gent que anem a missa habitualment, on sent llegir cada setmana un text escollit de l’Antic Testament. Com pot ser possible, això? La frase que expressa el

vèrtex dels somnis profètics i divins boicotejada?

Aquesta situació em porta a creure que avui (o en qualsevol moment anterior) seria ben merescut un acomiadament general de tot el personal eclesiàstic. Per haver-ho amagat.