DÉU ENTRE NOSALTRES

 Comentari a l’evangeli (Jn 1,1-18) II diumenge de Nadal, per: J.A,Pagola

L’evangelista Joan, en parlar-nos de l’encarnació del Fill de Déu, no ens diu res de tot aquest món tan familiar dels pastors, el pessebre, els àngels i el Nen Déu amb Maria i Josep. Joan ens convida a endinsar-nos en aquest misteri des d’una altra profunditat.

En Déu hi havia la Paraula, la Força de comunicar-se que té Déu. En aquesta paraula hi havia vida i hi havia llum. Aquesta Paraula va posar en marxa la creació sencera. Nosaltres mateixos som fruit d’aquesta Paraula misteriosa. Aquesta Paraula ara s’ha fet carn i ha habitat entre nosaltres.

A nosaltres ens continua semblant tot això massa bonic per ser cert: un Déu fet carn, identificat amb la nostra debilitat, respirant el nostre alè i patint els nostres problemes. Per això continuem cercant Déu a dalt, al cel, quan és a baix, a la terra.

Una de les grans contradiccions dels cristians és confessar amb entusiasme l’encarnació de Déu i oblidar després que Crist és enmig de nosaltres. Déu ha baixat a la profunditat de la nostra existència, i la vida continua semblant-nos buida. Déu ha vingut a habitar en el cor humà, i sentim un buit interior insuportable. Déu ha vingut a regnar entre nosaltres, i sembla estar totalment absent en les nostres relacions. Déu ha assumit la nostra carn, i continuem sense saber viure dignament tot el que és carnal.

També entre nosaltres es compleixen les paraules de Joan: «Ha vingut a casa seva, i els seus no l’han acollit». Déu cerca acollida en nosaltres, i la nostra ceguesa tanca les portes a Déu. I, no obstant, és possible d’obrir els ulls i contemplar el Fill de Déu «ple de gràcia i de veritat». Qui creu veu sempre alguna cosa. Veu la vida embolcallada en gràcia i en veritat. Té en els seus ulls una llum per descobrir, en el fons de l’existència, la veritat i la gràcia d’aquest Déu que ho omple tot.

Som cecs encara? Ens veiem només a nosaltres? Ens reflecteix la vida només les petites preocupacions que portem en el nostre cor? Deixem que el nostre cor se senti penetrat per aquesta vida de Déu que també avui vol habitar en nosaltres.

 

José Antonio Pagola
Traductor: Francesc Bragulat

 

Reflexions sobre Nadal

 ¿QUIÉN ES JESÚS?*

 

El fragment d’evangeli que llegim avui (Jn 1,1-18) estableix un paral·lelisme entre l’aparició de Jesús i la Creació. L’Esperit de Déu que va posar ordre al caos i va separar la llum de la foscor, avui és la paraula que es manifesta com la llum que treu els homes de la foscor. En el principi, la paraula de Déu va fer la vida; ara, La Paraula torna a ser vida pels homes.

Però els homes es tanquen a la llum: és el drama fonamental que serveix d’argument a Joan per a vestir el pròleg del seu evangeli: La llum, per naturalesa, brilla en las tenebres, però - misteriosament- -les tenebres son capaces de rebutjar la llum. Aquest serà també l’argument de la vida de Jesús rebutjat pel seu poble, i l’argument terrible de la vida humana, capaç de preferir el pecat a Déu.

 

*.- Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 1,1-18) escrit per José Enrique Galarreta.

 

Addenda*.- Nadal, vist per Fray Marcos (Fe adulta) és l’encarnació del Verb- I aquest Verb (paraula) és Déu: «et Deus erat Verbum».

En les lectures de la nit (Missa de l’Alba) Lluc (Lc 2,1-20) ens parlava d’un Nen, de pessebre, de pastors i angelets... A la missa del dia, Joan (Jn 1,1-18) ens parla del Verb, del Déu etern i transcendent.    

Però els dos evangelis, en el fons, ens diuen el mateix, ens col·loquen davant del misteri: El Verb (la Paraula) es fa carn.

Es tracta d’una encarnació, però, que només és real si es realitza dins nostre, de la mateixa manera que es va fer real en Jesús. Si la busquem en fenòmens estranys ens enganyaríem.

Si no vivim el que hi ha de Déu en nosaltres, mai descobrirem en els esdeveniments ni en el propi Jesús què significa l’Encarnació.

Cal entendre que és Déu el que es fa home, i si es va fer home en Jesús, és que també es fa home en tots els éssers humans. Contràriament,  si hagués sigut Jesús el que es fa Déu, tots nosaltres quedariem al marge d’aquest fet prodigiós del Nadal.

 *.- Vegis «Dios se hace carne» a: Evangelio y Fe adulta.

Selecció, traducció y redacció: Salvador Sol

Reflexions d'Advent XIV

 Avui,a tocar de Nadal, faig un repàs de les tretze reflexions d’Advent que he anat escrivint aquets dies.

 

I.- Vaig començar amb les paraules d’Ireneu de Lió:  «La glòria de Déu és l’home». Nadal és Déu que es fa home!

 

II.- Després Confuci em va orientar: «Aprèn a viure i sabràs morir bé».La vida i la mort estan en mans del Senyor: «Jo sóc la resurrecció i la vida». (Jn 11,25)

 

III.- Isaïes anunciava la vinguda de Déu: «Obriu en el desert un camí al Senyor» (Is 40,3) 

 

IV.- Joan presenta el que esperem: «Mireu l’anyell de Déu, el qui treu el pecat del món!» (Jn 1,29)

 

V.- El sí de Maria fa possible el pla de Déu!.  

 

VI.- Jesús és el gran protagonista de l’Advent. «Beneït el qui ve en nom del Senyor» (Mt 21,9) Ve a repetir-nos que Déu és Pare (Abbà). i ens estima!

 

VII.- Advent és promesa! Zacaries, «ple de l’Esperit Sant» va dir profèticament: «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel: Ha visitat el seu poble i l’ha redimit» (Lc 1,67-68)

 

VIII.- Hi va haver un Advent que «va canviar el curs de la història» (Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell). És un fet que ni els més agnòstics poden negar.

 

IX.- El color litúrgic de l’Advent és el morat, que: «expressa la dimensió de penitència, de sacrifici i d’entrenament»

 

X.- Advent és temps de reflexió, de trobar-nos a nosaltres mateixos.

 

XI.- L’Advent ens duu motius d’alegria. Ho deia Pau als Cristians de Filips: «Germans, viviu sempre contents». «El Senyor és a prop». I, «Quien a Dios tiene, nada le falta» (Sta, Teresa)

 

XII.- El nostre Advent ens fa esperar aquell que: «és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes». (Jn 1,9)

 

XIII.- L’Advent és el camí que ens duu a la llum. Joan, en el pròleg del seu evangeli, estableix aquesta cronologia: «primer va ser la Paraula» I, en la Paraula (=Jesús), «hi havia la vida», i «la vida era la llum dels homes» (Jn 1,1-4)

 

M0LT B0N  NADAL!

Reflexions d'Advent XIII

 L’escrit d’ahir pretenia ser una reflexió sobre l’Advent com el camí que ens duu a la llum. Avui hi torno. Perquè la vida humana no és possible sense llum. Per aixó Déu digué, al principi de la Creació: «Que existeixi la llum» (Ge 1,3). I Joan, en el pròleg del seu evangeli –que és un evangeli de llum--, estableix aquesta cronologia: «primer va ser la Paraula» --encarnada en Jesús--, «i en ell hi havia la vida», i «la vida era la llum dels homes» (Jn 1,1-4)

La vida i la llum están associades dialecticament: «donar a llum» és una expressió habitual que ve d’antic. En les Escriptures ja hi trobem descripcions com aquesta: «Raquel va quedar embarassada i va donar a llum un fill» (Ge 30,23.BCI)

Avui, en ple solstici d’hivern, els nostres carrers i places s’omplen de llum per a donar ambient a les festes. Tot i tenir una intencionalitat comercial, no es pot negar que no sigui una metáfora de Nadal: perquè Nadal és llum.

Nadal, és la commemoració, com ha dit algún teòleg, d’aquell fet prodigiós en que el cel i la terra s’uneixen: «Déu s’huamnitza perquè l’home es pugui divinitzar». Segons González Faus: «Jesús és el rostre humà de Déu». I, per Leonardo Boff, «un home tant humà –referint-se a Jesús.., només pot ser Déu».   

Reflexions d'Advemt XII

 El nostre Advent ens fa esperar aquell que: «és la llum veritable, el qui ve al món i il·lumina tots els homes». (Jn 1,9)

La llum s’ha associat a la intel·ligència, a la capacitat cognitiva. Hi ha una expressió de matriu castellana: «Tiene pocas luces», que s’aplica a aquell que no és massa llest, que no n’encerta ni una. Contrariamemt, a qui se les pensa totes se’l clasifica d’«il·luminat».

Quan a un científic se li pregunta per la llum, ens diu que és: «una radiació electromagnètica» que en impactar en l’ull permet distinguir formes i colors. Però si li preguntem a un filòsof ens dirà que és «una metáfora del coneixement». Així el s.XVIII és vist com el segle de les llums, perqué éls intel·lectuals van poder organitzar i clasificar els conceptes de la raó, el per què de la vida, buscar la veritat... Una veritat que segons va dir Jesús «us farà lliures» (Jn 8,32)

Doncs, aquesta llum que ja existeix des del principi de la Creació: «És present en el món (ja fa vint segles) i el món (encara) no l’ha reconegut» (Jn 1,10) Però el pla de Déu segueix, immutable, el seu full de ruta.

JESÚS, OBRA DEL ESPÍRITU*

Lluc fa l’anunci del Messies, presentant un paral·lelisme entre Joan i Jesús. El Baptista, ja des del si de la mare, és presentat com el Profeta enviat per Déu per tal de «preparar el camí», el precursor que  presenta a Jesús com «el que ha de venir».

La clau per interpretar aquests textos ens la dona la menció expressa i repetida de «L’Esperit Sant». Aquí és Isabel la que, plena de l’Esperit, reconeix qui és aquella que la visita i qui és aquell que ja està en el si de Maria.

Per Lluc i Mateu, en els evangelis de la infància, Jesús és «fruit de l’Esperit», que actua, primer en Joan, com Precursor i  després en Jesús com Messies, i així es realitza l’Obra de Salvació de Déu. Amb els ulls de la carn només veiem dues dones embarassades, com més tard a Betlem només veurem un pobre nen nascut suara; en canvi amb els ulls de la fe, per la força de l’Esperit, reconeixem  en ell la presència del Déu Salvador.

 

R E F L E X I Ó

En l’últim Diumenge d’Advent, l’Església centra l’atenció, més que en les idees de «la vinguda del Senyor», en «El que ve». El que ve és Jesús, i Lluc l’anuncia a través de l’embaràs de María i del de la seva parenta Isabel, primera «missatgera» humana   del que va camí de néixer. Isabel proclama que el nen que encara està en el ventre de Maria, serà normal pels ulls humans, però pels ulls de la fe serà «El Senyor». Tal com ho anuncia Miquees a la primera lectura d’aquest diumenge, i també ho llegim en la segona als hebreus. Les paraules que Lluc posa en boca d’Isabel formen part, juntament amb les de l’àngel en l’Anunciació, de l’oració més bella que podem dedicar a María: «Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes!» (Lc 1,42.BCI). I les últimes paraules de l’escena són un resum extraordinari, un eix  essencial de la nostra fe:

«Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà!» (Lc 1,45.BCI)

Aquestes paraules l’essència de Nadal i ens permeten preparar-nos adequadament. El temps de Nadal és apropiat perquè intensifiquem la nostra fe en Jesús, en Déu Salvador.

 

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Lc 1,39-45) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas.

Selecció i redacció: Salvador Sol

Reflexions d'Advent XI

L’Advent ens duu motius d’alegria. Ho deia Pau als Cristians de Filips: «Germans, viviu sempre contents en el Senyor; ho repeteixo, viviu contents». Quin és el motiu?, el mateix Pau en ho diu: «El Senyor és a prop».  I santa Teresa ho afirma: «Quien a Dios tiene, nada le falta».

És veritat que «vivim moments d’una gran tribulació», com va dir en una homilía el rector de la parròquia de sant Indefos de Barcelona. Probablement semblants amb els que van haver de viure Pau i Teresa. Avui tenim: «immigrants, refugiats, persones als CIE’s de casa nostra, famílies que han perdut la salut, la vida o l’economia per la pandèmia, presos injustament empresonats en societats que es volen dir avançades  i que només ho són sobre el paper... » (Sermó citat)

Sembla, doncs, una contradicció, demanar que estiguem contents, quan veiem al nostra voltant tants motius d’angoixa i sofriment.

Però, malgrat que tot ens sembli un contrasentit, la santa d’Àvila apel·la a la mística de creure nalgrat no entendre, i recomana: «Nada te turbe, nada te espante, todo se pasa, Dios no se muda». La paciencia todo alcanza».

També Pau, adreçamt-se als corientis, insisteix, dient-los-hi com als de Filips: «germans, estigueu contents, refermeu-vos, exhorteu-vos, tingueu uns mateixos sentiments, viviu en pau, i el Déu de l'amor i de la pau serà amb vosaltres» (2Co 13,11)

És a dir; «Malgrat tot –com es deia en l’homilia citada--, la recompensa és gran». Al·leluia!