TORNAR A CASA

 L’evangeli d’avui ens situa en l’àmbit de la divinitat: Muntanya alta, lluminositat, color blanc... D’aquesta manera Marc ens fa una doble invitació: per una banda, a viure connectats de forma conscient amb el Misteri últim de la Realitat; per l’altre, a reconèixer aquesta Realitat com la dimensió més pregona de tot el que és, incloent-nos-hi a nosaltres mateixos.

La nostra ment tendeix a fraccionar i separar la realitat i acabem assumint que les coses, els altres i nosaltres mateixos, són objectes separats. Però en el Fons, tot el que és humà i tot el que és material, tenen el mateix Principi diví. Per això Pere reacciona correctament:  «Rabí, és bo que estiguem aquí dalt. Hi farem tres cabanes: una per a tu, una per a Moisès i una altra per a Elies.» (Mc 9,5.BIC)

A l’igual que Pere, mentre no hem vist res, també la transfiguració de Jesús se’ns fa difícil d’entendre. Però quan se’ns fa el regal de “veure” aquesta realitat, ens adonem que aquesta és la nostra identitat; en cert sentit, quan això succeeix, recordem el què som i, al recordar-ho, iniciem el camí de tornar a casa. D’aquí, la metàfora de les tres cabanes.    

El relat ens situa davant d’aquesta afirmació:  «Aquest és el meu Fill, el meu estimat» (Mc 9,7) Ser fill és “estar naixent” permanentment d’aquest mateix Fons  originari, que és el fons de tot el que és. Malgrat els límits del llenguatge, podríem  dir que aquest mateix i únic Fons,  és el que es manifesta en formes temporals o transitòries.

I també, que és el que s’expressa en Jesús i en cada ésser humà. Per això, en la tradició cristiana, reconeixem a Jesús com el nostre “referent", la imatge més nítida en la que el Fons es manifesta.

En no obstaculitzar que en ell es manifestés aquesta Font, es pot dir amb tota la raó, que és el “Fill estimat”, el més exactament semblant a la Font d’on tot raja. I també podem dir, que cada ésser humà neix d’aquesta mateixa Font, i per tant, també ès “fill estimat”.

Els deixebles, davant de la transfiguració van experimentar una sensació de sorpresa i esglai. L’ensurt els va tenallar. Només quan visquin l’experiència de la resurrecció –una altre experiència transpersonal--, seran capaços de captar una mica més el sentit d’aquestes manifestacions.

Tanmateix, assumir la condició de "fills estimats", --de formar part de l’expressió del Misteri últim del Real-- equival a reconèixer-nos com a "ressuscitats".

Perquè ni estem separats d’aquella Font originària ni hi ha res que tinguem de rebre en el futur. Tot ho tenim ara i aquí..., malgrat que amb freqüència se’ns escapa adonar-nos-en. Dir que som "fills", significa descriure la nostra identitat: no som l’ego separat que la ment ens fa pensar que som, sinó l’expressió temporal d’aquell Fons últim. Aquesta és l’autèntica identitat que ens conforma, i que ja posseïm.

El test que determina el camí espiritual és sempre la vida lliurada a favor dels altres. És baixar de la muntanya i trobar-nos amb la vida quotidiana, amb els seus conflictes, i viure-hi el que em vist, des d’una actitud de bondat, compassió i servei, pel fet d’entendre que formem part de la Unitat.

Extracte del comentari escrit per Enrique Martínez Lozano, sobre l’evangeli (Mc.9,2-10)

Original: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

 

OMPLIR LA CARN D’ESPERIT

L’evangeli avui (Mc 1,12-15) ens presenta un esquema dels quaranta dies que (quarantena) Jesús va passar en el desert, i el principi de la seva predicació, mogut per l’Esperit.

Jesús, «ple de l’Esperit de Déu», es disposa a començar l’anunci de la Bona Nova, després d’uns dies de soledat, dejuni, oració i temptacions.

Retirar-se a pregar en soledat serà un costum freqüent en la vida de Jesús. I ho farà, molt especialment, en els moments més importants.

Per la Bíblia, quaranta dies expressen el cicle complet d’un esdeveniment important. Això ha donat origen a la Quaresma, com a camí que ens mena vers la Pasqua.

És fàcil identificar la Quaresma amb uns dies que toca fer «penitència pels pecats», o com uns dies de purificació que deixaran de preocupar-nos la resta de l’any.

La Quaresma és més profunda que això. No es tracta només de fer penitència pels pecats, sinó que apunta a la conversió que predicava Jesús: «Convertiu-vos». (Mc 1,15).

Convertir-se es «retorn», «canviar de direcció», de «mentalitat». L’encontre amb Jesús és retrobar-se als orígens de la nostra fe, amb els valors de Déu, «creure en la Bona Notícia», creure en Jesús.

Això planteja l’enfrontament entre «la carn i l’esperit». El que en el Nou Testament s’entén com, vida del creient animada per l’Esperit, i la vida dedicada a les coses caduques sense l’esperit de Déu.

La Quaresma és el principi del camí que ens duu a la Vigília Pasqual, amb la renovació del nostre Baptisme; el dia en que va  començar per a nosaltres una vida nova, una vida inspirada i animada per l’Esperit de Jesús, que mort i ressuscitat és l’origen d’aquesta vida nova.

Jesús ens crida a la «conversió», és a dir, a «sortir de la mort» per «obrir-nos a la Vida». Per això la Notícia és Bona, perquè ens duu a omplir la carn d’esperit, a viure en plenitut.

Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 1,12-15) escrit per: José Enrique Galarreta

Veure-ho tot: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

COMPASSIÓ

 En el Levític llegim: «El qui està malalt de lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: "Impur, impur!". Mentre li duri el mal, serà ritualment impur. Com a impur, viurà aïllat fora del campament.» (Lv 13,45-46).

Això és el que estava legislat. Però l’evangelista ens diu que: «Un leprós vingué a trobar a Jesús, i, agenollat, li suplicava: Si vols, em pots purificar.» (Mc 1,40).

La legislació deia que, qui tocava un “impur” quedava ell mateix “impur”. Però Jesús deixa que se li apropi el leprós, i el toca, sense por al contagi. A Jesús només el mou la compassió. .

Compadir-se d’algú comporta un estremiment davant del sofriment de l’altre, sentir-se capaç de posar-se en la seva pell, de posar-se en el seu lloc, i oferir-li un «servei eficaç». Jesús el cura.

La compassió és una actitud molt humana, que es veu afavorida per l’experiència de la pròpia necessitat, fragilitat o vulnerabilitat. En la mesura en que ens adonem de la nostra pròpia limitació, ens anem "reconciliant" amb la nostra humanitat, ens anem fent més "humans".

Però la compassió genuïna neix d’una font encara més fonda: no és només l’experiència de la pròpia vulnerabilitat, sinó la consciència d’una Identitat compartida. No som éssers separats que, eventualment, s’ajuden els uns als altres, sinó que constituïm una Unitat, en la ningú resulta indiferent. El bé dels altres és el meu bé; el seu dolor, és el meu dolor... De tal manera, que res del que és humà ens pot ser aliè.

Fragment del comentari a l’evangeli (Mc 1,40-45) escrit per: Enrique Martínez Lozano

Veure-ho tot: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

L'ENSENYAMENT QUE FA CRÉIXER

Ens diu l’evangeli d’avui que la gent estava admirada de la doctrina de Jesús, perquè «ensenyava amb autoritat.» (Mc 1,22) Només pot ensenyar amb autoritat qui parla des de la seva pròpia experiència i qui, amb el seu ensenyament, «fa créixer a qui l’escolta».

Els mestres de la Llei, eren erudits. Repetien el que havien aprés de memòria i obligaven als altres a creure-ho passivament.

Ensenyar amb autoritat és, doncs, compartir la veritat que un mateix experimenta, estimant als qui l’escolten, per tal que els ajudi a connectar amb la seva pròpia saviesa interior.

El que es diu, o s’escriu, no té més valor que el de fer «desvetllar» allò que l’altre té adormit o simplement oblidat.

L'ego utilitza els recursos de la persona en el seu benefici. No busca fer-lo créixer. Tot ho pensa, i ho fa, en funció d’un mateix, per a sentir-se “especial”.

El que parla des de la pròpia saviesa, és humil i no imposa, ni pretén l'aplaudiment o el reconeixement. Sap que només és un instrument perquè qui l’escolta trobi el seu lloc, es trobi a si mateix.

Quan un arriba a desenganxar-se de l’ego, pot dir com Jesús: «Jo sóc la veritat» (Jn 14,6) perquè no parla des del cim del narcisisme sinó des de la pròpia Veritat, que es troba per igual entre el que parla i el que escolta.

Qui «parla amb autoritat», com ho feia Jesús,  sempre ens farà créixer en profunditat.

Síntesi i traducció del comentari a l’evangeli (Mc 1, 21-28) escrit per: Enrique Martínez Lozano -http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

 EN DEFENSA DEL CREADOR

Per; Antoni Ferret

  

El papa Francesc mostra en la seva encíclica textos de gran valor humanitari i cristià, molt a propòsit per al nostre temps, i que he procurat difondre. Però n’hi ha un en el qual discrepo obertament. Diu:

«Els creients pensem que, sense una obertura al Pare de tots, no hi haurà raons sòlides i estables per a la crida a la fraternitat. Estem convençuts que “només amb aquesta consciència de fills que no són orfes podem viure en pau entre nosaltres”.

»Si no existeix una veritat transcendent, amb l'obediència de la qual l'home conquista la seva plena identitat, tampoc existeix cap principi segur que garanteixi relacions justes entre els homes: els interessos de classe, grup o nació els contraposen inevitablement els uns als altres.»

No pot ser, per les raons que donaré a continuació. Entenc que aquesta opinió és una variant de l'opinió segons la qual la persona humana, no pot, per si mateixa, ser capaç d'una vida virtuosa, sense l'assistència divina, cosa que comunament s'ha anomenat sempre “la gràcia de Déu”, o gràcia divina.

Ignoro quins són els textos bíblics en què es basa, però sens dubte el més impactant d'ells són les paraules que Joan posa en boca de Jesús, a Joan 15: 5: “Jo soc el cep i vosaltres les sarments. Aquell que està en mi i jo en ell, dona molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res.” Quan dic que Joan “posa en boca de Jesús,” vull donar a entendre que no crec que Jesús digués l'última frase. Crec que Joan degué pensar que Jesús “l'hauria d'haver dit”, i com que no la va dir, doncs la va dir ell.

Si aquesta afirmació de Joan fos certa, això significaria que el Creador, com a creador, ho hauria fet malament. Hauria creat (sempre, naturalment, de manera indirecta) unes persones incapaces, per si soles, de fer el bé, que necessitarien d'una assistència constant per a això. No es pot acceptar aquesta possibilitat, ni en la més llunyana de les hipòtesis.

Entenc, crec que cal entendre, que la gràcia divina és una “ajuda”, un plus, sobre les nostres capacitats naturals, que són les bàsiques. Sempre va molt bé, una empenteta de més.  I també entenc que hi ha maneres de voler augmentar la glòria o el poder de Déu que, si un no s’hi fixa bé, poden posar en dubte la seva funció més bàsica, que va ser (i és) la Creació.

Doncs igual que una persona pot, bàsicament, fer el bé, encara que ho farà o no, el conjunt dels éssers humans són capaços de viure en pau, ser justos els uns amb els altres, siguin o no creients (encara que moltes vegades “sembla” que no en siguin, de capaços).

Igual que de Joan, es pot dir alguna cosa semblança de Pau. Tots dos eren molt intel·ligents, però també, a vegades, donats a pensar (i a escriure) massa.

Així, el nostre Pau, davant un text del que anomenem Segon Isaïes, un seguidor del profeta que va continuar el llibre d'aquest molt després de la seva mort (Isaïes 53: passim), interpreta una cosa potser excessiva. El Segon Isaïes imagina un personatge, que seria la personificació del poble d'Israel quan aquest era deportat a Babilònia. El personatge, “el Servent del Senyor”, assumeix els pecats del poble (pecats que, segons es creu, l'han portat, com a càstig, a la dramàtica situació d’aquell moment), sofreix corporalment, i així “salva” al poble i “expia” els seus pecats. 

Pau veu en el Servent del Senyor la personificació de Crist, el qual assumeix els pecats de tota la humanitat, sofreix i mor, i així salva i redimeix totes les persones que han existit i que existiran. I escriu la frase crucial: “Crist va morir pels nostres pecats, com deien ja les Escriptures” (1 Corintis 15: 3). Cal dir que, d'una banda, el text profètic comentat es presta molt bé a la interpretació paulina, si bé la transposició d'un fet de la història d'Israel en el segle VI aC a la història de tota la humanitat sembla molt atrevida. No obstant això, crec que defensable.

 Ara bé: crec que Pau, com Joan en un altre aspecte, no percep el rerefons de la qüestió. Perquè, si creiem que Crist va morir pels nostres pecats, que la seva mort era necessària perquè poguéssim ser perdonats, llavors hem d'imaginar un Déu Pare justicier, fins i tot cruel, una cosa impossible d'imaginar ni d'admetre. 

Que lluny queda això de la paràbola del fill pròdig i de la meravellosa frase del profeta: “De nou et compadiràs de nosaltres:  trepitjaràs les nostres culpes i llançaràs al fons del mar tots els nostres pecats” (Miquees 7: 18-19).

Cal defensar Déu Pare de les “teories” d'algunes persones excessivament imaginatives. Perquè Ell mai no ho farà, ja que no en té cap necessitat. Però pot succeir (i ha succeït àmpliament) que moltes persones tinguin d'Ell una imatge distorsionada. Fins i tot que li tinguin por.

LA BONA NOTÍCIA, DESCOBRIR QUI SOM

 El tema segueix essent el seguiment a Jesús. Joan, diumenge passat ens presentava dos deixebles que li pregunten: «Rabí..., on t’estàs» (Jn 1,38).  I, la resposta és clara: «Veniu i ho veureu.»

Avui és Marc qui relata l’activitat apostòlica de Jesús i incideix en la qüestió del seguiment dels deixebles.

Joan se centrava en dos deixebles que «busquen», fan el primer pas. Marc ens diu que és Jesús qui crida a seguir-lo. «Passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu [...] Jesús els digué: Veniu amb mi...» (Mc 1,16-17)

Jesús és un Mestre espiritual, i ens invita a que descobrim qui som. Seguir-lo a ell no és com seguir o imitar a qualsevol altre. Jesús ens invita anar «on ell està» (viure la seva vida), situar-se al lloc que ens correspon i poder-nos trobar a nosaltres mateixos.

A la narració, també se’ns diu, que: «Immediatament deixaren les xarxes i el van seguir.» (Mc 1,18) Deixar les xarxes equival a dir, deixar d’identificar-se amb l’ego (el jo individual), com a condició indispensable per obrir-nos a la nostra veritat més pregona.

· L’ego és el "personatge", que ens redueix quan ens pensem que només som cos-ment.

Deixar d’identificar-se amb l’ego, que és egoisme, comencem a prendre consciència d’un «seguiment» autèntic de Jesús, estem descobrint el que som; no estem separats d’ell sinó que compartim la seva mateixa i única Identitat. Ens hem «convertit» i hem tocat el «regne de Déu». No hi ha dubta que aquesta no és una, sinó la Bona Notícia.

Trobar-se un mateix, més enllà dels enganys i les trampes que ens proporciona l’ego, permet apropar-se a les paraules de Jesús, que diu que «el regne de Déu està a prop.» Només cal sortir de la ment i dels seus falsos programes i tornar a la Identitat que havíem «oblidat» i seguir la crida que ens fa, constantment, el Mestre espiritual.

Aquesta és la Bona Notícia.

 

Extracte del comentari a l’evangeli (Mc 1,14-20) escrit per Enrique Martínez Lozano

Original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html

BUSCADORS

L’evangeli ens diu que Joan anuncia Jesús: «Mireu l’anyell de Déu» (Jn 1,36) I, veient que dos deixebles el seguien, els pregunta: «Què busqueu? » (Jn 1,38) La pregunta dels que busquen és directa: «Rabí.., on t’estàs?» La resposta no pot ser més senzilla: «Veniu i ho veure-ho.» (Jn 1,39)

L’ésser humà ha estat definit com un «buscador», algú sempre pendent de la seva pròpia realització.

Els humans busquem: «estar bé», «sentir-nos acollits»... Però busquem aquests estar bé i sentir-noa acollits a través de coses externes: posseir objectes especials, títols de reconeixement, ocupacions importants... És a dir, tot allò que ens sembla que ens manca per a ser el que volem ser.

Però abans o després, la vida ens ensenya  que no hi ha res de fora capaç de «completar-nos», i aleshores descobrim que hem de dirigir la mirada cap al nostra interior.

La recerca de la pròpia identitat, només acaba, quan ens reconeixem en plenitud.

La persona que busca no pot convertir-se enun addicta del futur, fugint del moment present, perquè aquest li dóna insatisfacció i sofriment.

Els deixebles de l’evangeli busquen unir-se a Jesús, «la comunió amb la Vida».

Tal com ha dit Ramana Maharshi, l’únic obstacle que tenim per a no realitzar-nos plenament, és creure que tenim carències, que ens impedeixen realitzar-nos.

Si ens reconeixem i aprofundim en la Vida que tenim, deixarem la necessitat de buscar perquè aquesta Vida se seguirà desplegant i definint la nostra verdadera identitat.

 Extracte del comentari a l’evangeli (Jn 1,35-42) escrit per: Enrique Martínez Lozano. (Evangelio y comentarios – Fe adulta)