COMPASSIÓ

 En el Levític llegim: «El qui està malalt de lepra anirà amb la roba esquinçada, la cabellera deslligada, un tapaboques a la cara i cridarà: "Impur, impur!". Mentre li duri el mal, serà ritualment impur. Com a impur, viurà aïllat fora del campament.» (Lv 13,45-46).

Això és el que estava legislat. Però l’evangelista ens diu que: «Un leprós vingué a trobar a Jesús, i, agenollat, li suplicava: Si vols, em pots purificar.» (Mc 1,40).

La legislació deia que, qui tocava un “impur” quedava ell mateix “impur”. Però Jesús deixa que se li apropi el leprós, i el toca, sense por al contagi. A Jesús només el mou la compassió. .

Compadir-se d’algú comporta un estremiment davant del sofriment de l’altre, sentir-se capaç de posar-se en la seva pell, de posar-se en el seu lloc, i oferir-li un «servei eficaç». Jesús el cura.

La compassió és una actitud molt humana, que es veu afavorida per l’experiència de la pròpia necessitat, fragilitat o vulnerabilitat. En la mesura en que ens adonem de la nostra pròpia limitació, ens anem "reconciliant" amb la nostra humanitat, ens anem fent més "humans".

Però la compassió genuïna neix d’una font encara més fonda: no és només l’experiència de la pròpia vulnerabilitat, sinó la consciència d’una Identitat compartida. No som éssers separats que, eventualment, s’ajuden els uns als altres, sinó que constituïm una Unitat, en la ningú resulta indiferent. El bé dels altres és el meu bé; el seu dolor, és el meu dolor... De tal manera, que res del que és humà ens pot ser aliè.

Fragment del comentari a l’evangeli (Mc 1,40-45) escrit per: Enrique Martínez Lozano

Veure-ho tot: http://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios.html