JORNADES MUNDIALS DE JOVENTUT

Les eufòries col·lectives són elusives, s’esvaeixen a la mateixa velocitat en que són adquirides. En el comportament personal només perduren les conviccions i aquestes són difícils d’assolir i de incorporar-les a la manera de viure, com a norma.
Però, com diu José María Castillo, les conviccions són el motor de l'acció responsable. Convé recordar aquests axiomes mentre celebrem el Jubileu Extraordinari de la Misericòrdia que el papa Francesc va inaugurar el 8 de desembre de 2015, festivitat de la Immaculada Concepció. S’iniciava, un any sant dedicat a la contemplació i a la realització d’aquella activitat, que el diccionari defineix com: «profunda pietat o compassió que empeny a perdonar, a socórrer». I, a la vegada evoca l’atribut que Jesús va destacar en el seu alliçonament sobre Déu.
Al llarg d’aquest any s’organitzen peregrinacions a Roma, i també a santuaris recomanats, a l’objecta d’estimular el compromís personal i col·lectiu de viure la misericòrdia amb la màxima intensitat. Compromís que contribueixi a fer possible el desplegament de la pau i la justícia que condicionen de forma indispensable indispensable el regne de Déu.
Una d’aquestes peregrinacions, potser la més destacable, serà les «Jornades Mundials de la Joventut», que tindrà lloc a Cracòvia, del 21 al 26 de juliol.
Sembla que el papa Francesc segueix el costum dels papes anteriors de promoure grans concentracions amb el pretext de «revitalitzar la fe», com si aquesta es pogués transmetre en forma d’osmosi; una mena de contacte engrescador que amb l’ajut de l’Esperit pot transformar-se en l’assoliment de conviccions fermes. Es diu que els joves tornen d’aquestes Jornades «amb ganes de més; amb un impuls renovat». Almenys aquesta sembla ser la intenció dels organitzadors. Tanmateix, la misericòrdia, com s’ha dit, és l’acció d’evitar el patiment de l’altre, i això no s’instal·la a la vida de forma precipitada, s’aprèn a base de l’esforç continuat d’adonar-se que sovint el què un diu i fa no solament no alleugen el patiment de l’altre sinó que sovint el provoquen.
En aquestes Jornades s’inclou una visita a Auschwitz, el camp d’extermini polonès, paradigma de maldat de la condició humana. Un lloc on queda palès que, malgrat l’orgull que sentim els europeus de ser fills de la l”lustració com a paradigma de drets humans universals, es va perpetrar el pitjor de «la capacitat que té l'home de fer mal i fer patir», Sols recordar-ho fa venir «esgarrifança i por». I més ara que estem vivint un èxode impressionant de refugiats (65,3 milions de persones segons El Punt Avui - 29/06/16) que han d’abandonar la seva casa a causa de guerres i fam. Avui no tenim jueus morint a les cambres de gas, però tenim milers de persones (la meitat nens i nenes) morint (3770 el 2015) a les aigües del Mediterrani. El mar que paradoxalment va veure el naixement de la civilització occidental, avui s’ha convertit en fossar dels que busquen a la UE un lloc segur d’acolliment.
Hi ha 65,3 milions de refugiats, segons El Punt Avui (29/06/16) i els mandataris de la UE semblen insensibles a tant de patiment i es reuneixen no per acordar accions d’acolliment sinó per a fixar una nova data per a reunir-se, sense presa. Ells tenen bona salut i estan ben alimentats. Entretant, una bona part dels joves del món es reuniran a Cracòvia i prendran consciència de la desorientació del món actual. I se’ls parlarà de drets humans i sobretot de misericòrdia. Alguns d’aquests joves seran els dirigents mundials d’aquí a uns anys i cal que prenguin consciència de les paraules de santa Teresa: «obras son amores y no buenas razones». Les bones paraules, inclús els bons pensament, no valen per a res si no van acompanyades d’acció. Com deia Vicent Ferrer, «La bona acció és l’acte espiritual més profund que pot fer l’home» i cal que es transformi en «l’acció dominant» de la vida.
Es clar que, assolir aquest nivell de conducta humana requereix hores i dies d’oració i meditació. No fóra bo que els joves es quedessin en les grans trobades ni en les grans tragèdies. La vida de misericòrdia cal exercir-la en les petites coses de cada dia. I això requereix molt de temps i unes conviccions arrelades sòlidament.

Salvador Sol          .        

EL PROFETA DECAPITAT

Joan Baptista (Judea, 4 aC - 30 dC) és un punt i apart en la història d’Israel. El Jahvè distant, justicier, que parla a través dels elements i els profetes esdevé, per Jesús, la Paraula i crea un espai universal que es denomina Regne.

Pels cristians Joan Baptista va estar l’últim dels grans profetes de l’Antic Testament i el precursor d’un nou temps, del temps de Jesús. Isaïes va anunciar aquesta figura, dient d’ell: «És la veu d'un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. (Mt 3,3)

De llinatge sacerdotal, va renunciar a la seva possibilitat de seguir el camí de Zacaries, el seu pare i viure servint el Temple en un ambient de poc compromís.

Però Joan va seguir la voluntat de Déu que anava en sentit contrari. Arrabassat per l’Esperit és desplaça al desert de judea i exhorta al penediment dels pecats i la conversió a una vida acordada al compliment de la llei i el temor al judici de Déu. El seu bateig amb aigua significava el perdó que Jahvè concedia als pecadors penedits.

Al desert, Joan segueix l’exemple d’austeritat d’antic profetes, i hi practica un ascetisme rigorós; s’acull a una opció ètica de renúncia voluntària de plaers (sexuals, estètics, gastronòmics…). «no menja pa ni beu vi» (Lluc 7.33) Els crítics el rebutgen: «té el dimoni» (ibíd). Vesteix pobrament, i s'alimenta de garrofes i de mel silvestre. Té un crit aspre perquè descobreix que el projecte de Déu per Israel ha fracassat. Estem a l’etapa final d’una llarga cadena de desobediències a la llei. Com diu Pagola: «Tot Israel ha de confessar el seu pecat i convertir-se radicalment a Déu». Joan increpa els que s’apropen al Jordà encuriosits pel comportament i actitud d’aquell profeta atípic, diferent: «Cria d'escurçons! –els recrimina- Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta?» (Mt 7,3)

D’entre els convençuts que es van anar a batejar, Joan i descobreix Jesús L’encontre és d’una gran importància pels cristians, perquè escenifica el canvi: significa el punt de ruptura entre l’Antic i el Nou Testament. El Déu dels elements i la justícia, que només parla a través dels propfetes, dóna pas al Déu de la misericòrdia i el Regne. A qui és la Paraula. Joan és conscient que el seu moment acaba i dirigint-se als altres els diu: «Mireu l'anyell de Déu!» (Jn 1.36). «el qui treu el pecat del món!»  (Jn 1,29)

Joan sap que Jesús agafa el relleu: «Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. (Lc 3,16). Arriba el gran moment de Déu, i Jesús acomiada el temps que s’acaba fent un gran reconeixement al profeta de la transició: «Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista» (Mt 11,11)

 Herodes Antipes empresona Joan per complaure Herodies i Salomé, que li demanen el cap. Els deixebles de Joan pregunten a Jesús per encàrrec d’ell, si és el Messies o n’han d’esperar un altre.. La resposta és humil i senzilla. Jesús davant d’ells «va curar moltes de malalties i sofriments [...] i donà la vista a molts cecs. Jesús, doncs, els respongué: Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen... i els pobres reben l’anunci de la bona  nova». (Lc 7,21-22)

Així va acabar els seus dies el Baptista precursor. Potser ha estat l’únic que va tenir l’evidència de la continuïtat de la seva tasca. Jesús canviava el rumb, però el pla de Déu sobre la història de la humanitat seguia fent-se visible; havia arribat la salvació!.

Salvador Sol

ES TRACTE NOMÉS DE RESPECTAR ELS DRETS HUMANS.

La situació dels refugiats que demanen acolliment a Europa no solament no remet sinó que cada vegada és més angoixant perquè la capacitat de resistència se’ls esgota de forma paral·lela als recursos econòmics de que disposaven al inici de la seva dicord. A ningú li agrada deixar el seu país perquè li bombardejant la casa i maten a amics i familiars. Bombardejar ciutats, sense discriminar hospitals, escoles i mercats és un crim que només poden ordenar polítics corruptes, paranoics, titelles moguts pel poderós món dels negocis d’una deshumanitzada econòmics de mercat. 

Els països occidentals culpen l’Estat Islàmic de la guerra de Síria, però en el fons hi ha la poderosa industria d’armament que necessita lliurar stocks i ho fa organitzant conflictes de destrucció i mort, ja sigui a Síria, al Iemen, a l’Afganistan, a Ucraïna, a Sudan del Sud... Això fa que milers de ciutadans, com tu i com jo, vagin demanant un asil, al que segons les lleis internacional tenen dret, però que els països de l’«Europa de les llibertats», entre ells Espanya, els hi nega. No ha servit de res que el passat 3 de maig, el Consell de Seguretat de l’ONU aprovés per unanimitat, la protecció de civils en zona de guerra quan un dels cinc membres de la permanent d’aquest Consell segueix amb el bombardeig sobre aquestes zones prohibides. 

La directora del Comitè espanyol d’ACNUR, Maria Àngels Siemens, per la gravetat del moment (dos de cada tres siris està ara mateix en perill de mort) ha llençat la iniciativa de demanar que a la Cimera Global sobre refugiats de l’Assemblea General de l’ONU prevista a Nova York pel proper 19 de setembre, tots els països membres garanteixin que tots els refugiats i les seves famílies puguin trobar un lloc segur on viure i puguin assegurar la sanitat i educació pels seus fills. Malgrat aquesta crida desesperada d’ACNUR i altres organitzacions, ben poca cosa es pot esperar dels compromisos que es signen amb la voluntat de no complir-los. On són els 16.000 refugiats que Espanya va acceptar en acollida en la reunió de caps d’estat de la Unió Europea?

Mentre que els polítics es prenen el seu temps per adoptar solucions la gent es va morint per falta d’higiene i aliments en els camps de refugiats i centres de reagrupament militars de Grècia i Turquia. Com han de ser de dures les condicions que molts del 8.400 del camp d’Idomeni, abans de ser traslladats als centres militars han preferit emprendre camí de retorn a Síria.

En els més de cinc anys que dura la guerra de Síria UNISEF parla de vuit milions de nens que estan sofrint la violència, el desplaçament i la carència de recursos bàsics. 13,5 milions de siris continuen malvivint dins del país en situació de carència extrema de recursos. Una carència de recursos que està amenaçant fins i tot la continuïtat d’aquesta ONG en aquella zona. El que va començar el març de 2011, com una revolta popular que reclamava llibertat i justícia contra el règim de Baixar al-Assad s’ha convertit en una guerra de gran abast en la que intervenen l’aviació russa i nord-americana. Centenars de milers de morts, onze milions de refugiats i un país destruït. Una de les pitjors crisis humanitàries del nostre temps. El que era un dèspota a enderrocar ara és el governant que rep l’ajuda de les forces internacionals.
El papa Francesc en la visita simbòlica que va fer a l’Illa de Lesbos, al camp de refugiats de Moria, va mostrar la seva tristesa davant «la catastròfica situació humanitària, la més gran des de la II Guerra Mundial». La visita de l’únic cap d’estat que ha visitat un camp de refugiats, va durar tot just quatre hores, però va ser d’una gran intensitat, abraçant i donant ànims aquella pobra gent: «no esteu sols», els hi va dir. Bergoglio devia pensar en les paraules de les benaurances: «Feliços els qui ploren: Déu els consolarà» (Mt 5,4). En acabar la visita va fer un crit universal a la solidaritat responsable per a recordar als caps d’estat que es miren els refugiats de lluny, com una nosa: que «Europa és la pàtria dels drets humans, i qualsevol que hi posi un peu hauria d’experimentar-ho».

Salvador Sol

FE I RAÓ

Quan els seguidors dels apòstols van sentir la necessitat de justificar la fe que tenien en una persona que va ser ajusticiat per desobediència a la Llei, però que «tenia paraules de vida eterna» (Jn 10,27-30), es van haver de recolzar en la raó. «Crec per entendre», deia sant Agustí al s.III, i els cristians havien de creure en els homes que havien donat testimoni d’haver vist el Crist ressuscitat. Doncs que ells no ho havien vist havien de tenir fe en els evangelis.
Al s. XIII es desenvolupa la teoria de la «doble veritat». Per una banda hi ha la veritat de la fe, en el camp de la teologia i per l’altre, la veritat de la raó, en el camp de la filosofia. Des de sant Agustí, s’accepta el predomini teològic sobre qualsevol altre qüestió filosòfica. Però, sant Tomàs, al s.XIII, desmentirà aquesta teoria afirmant que hi ha una sola veritat i que la fe està per sobre de la raó.

El diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, defineix la raó com una «Consideració que indueix a una creença que la confirma, que mou a una determinació». I la fe, com «Creença ferma en la fidelitat, en la veritat, en la capacitat, d’algú, en la veritat d’alguna cosa, en l’eficàcia d’alguna cosa». En el primer cas, la raó, es situa en una creença d’arribada, en una veritat que es demostrable i pot ser provocada (evolucionisme, modificació de la matèria...). La fe, en canvi, és l’acceptació d’una veritat d’entrada, indemostrable, transcendent (creacionisme, immortalitat...). Hi ha encara una fe íntima, personal, immanent (fidelitat de la parella,..).

Tomàs pretén posar ordre en aquesta qüestió deixant que la filosofia s’ocupi de les veritats naturals que poden ser identificades mitjançant la raó, mentre que la teologia s’ha d’ocupar de les veritats revelades per la Bíblia que només poden ser acceptades, gratuïtament, per la fe en aquell que les proclama i les realitza. Quan els deixebles del Baptista pregunten a Jesús si és ell el Messies o n’han d’esperar un altre. La resposta es recolza en els fets: «Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen, els leprosos queden purs, els sords i senten, els morts ressusciten, els pobres reben l’anunci de la bona nova» (Lc 7,22) És a dir, la fe es raona experimentant-la.

La paraula catalana «enraonar», vol dir parlar amb raó. La paraula grega Logos és polivalent. Es pot traduir per: raonament, argumentació, parla o discurs. Així, quan els teòlegs tradueixen Verb de Déu per Logos, estan donant a les paraules de Jesús el valor de raó. Ell es, doncs, la raó de Déu, el que instaura el pla de Déu, en concepte de regne, sobre la terra i els homes. 

Per això sant Agustí posa la fe (virtut teologal) per sobre de la raó filosòfica, que mai podrà accedir al nivell de la divinitat. Pau ho expressa amb tota claredat: «El Senyor coneix els pensaments dels savis, i sap que són buits» (1Co 3,20) També Jesús s’hi refereix, quan enalteix el Pare «perquè ha revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11,25 i Lc 10.21).

Sembla clar, doncs, que la ciència no pot interferir el camp de la fe amb el pretext de la seva indemostrabilitat. No és el seu àmbit. Com diu el jesuïta Carreira. la ciència pot estudiar i predir el comportament de la matèria, d’allò que segueix unes lleis, permet ser modificat i mesurat, però no allò que té a veure amb sentiments. No es pot parametritzar el grau d’emotivitat que produeix una poesia. Tampoc hauria d’intentar demostrar l’existència o no existència de Déu. 

Pels cristians, doncs, la raó de la fe ens la donen uns homes que van viure amb Jesús i el varen veure ressuscitat. Joan en dóna testimoni i justifica el per què del seu evangeli: «perquè cregueu que Jesús és el Messies, el Fill de Déu» (Jn 20,31). I, sabem que el testimoni de veritat dels seguidors de Jesús, el Crist, va segellat amb el lliurament a la mort, com ho va fer el Mestre.

Salvador Sol

EUROPA, ELS REFUGIATS I LES DONES

Aquest mes de març, amb el dia Internacional de la Dona Treballadora, s’ha pogut visualitzar per mitjà de dues qüestions cabdals que la UE no està a l’alçada del que s’esperava: a) la mala gestió en la crisi dels refugiats i b) la seva insensibilitat en resoldre la greu discriminació que segueixen patint la major part del col·lectiu de dones. En les dues, es detecta una manca de voluntat de la institució per resoldre’ls amb l’esperit democràtic que, suposadament, haurien d’aplicar.

Aquella Europa que tots somiàvem en els seus inicis, quan només era una incipient unió de pocs països europeus que se’ns venia per mitjà d’un engrescador projecte: l’Europa dels pobles i nacions, de les fronteres obertes, de la reconciliació, la democràcia i els drets humans; certament engrescador, tant, que fins i tot, temps més tard, el comitè noruec va concedir a la UE el premi Nobel de la Pau. Avui Europa, però, és l’antítesi d’aquell reconeixement i cada dia que passa són innombrables els decebuts europeistes que ja no creuen en aquella somiada i idíl·lica UE que havia de fer front als reptes del segle XXI.

L’Europa que visualitzem a tota hora només es mou pels interessos dels grans estats: el pacte de l’Alemanya de Merkel amb la Turquia islamista d’Erdoğan només intenta tranquil·litzar la mala consciència dels dirigents europeus que no saben resoldre la qüestió dels refugiats provinents especialment de Síria, Iraq o Afganistan, com no saberen resoldre el conflicte d’Ucraïna amb Rússia ni el de la massiva immigració a l’illa de Lamperusa, on el papa Francesc va exclamar la seva vergonya. Però és que, a més, infringeixen la legislació i els valors fundacionals de la UE. La seva veritable construcció només podrà ser promovent una revolució democràtica de baix a dalt i elegint un govern sense cap ingerència dels grans estats ni dels seus primers ministres (ni de l’alemanya Merkel, el britànic Cameron, el francès Hollande, el polonès Andrzej Duda, l’italià Renzi o l’espanyol Mariano Rajoy o qui sigui el seu substitut), ja que l’actual Europa i el seu modus operandi s’està demostrant del tot inoperant.

En l’esmentada revolució, els actuals estats petits (majoritàriament els nòrdics), però també Holanda, Bèlgica o Luxemburg, juntament amb els que en el futur s’hi poden afegir (Escòcia, Catalunya, Euskadi i d’altres), hi poden tenir un pes molt important, perquè llurs interessos són diametralment diferents als d’Alemanya, Anglaterra, França, Polònia, Espanya o Itàlia.

La problemàtica de la dona, que encara en ple segle XXI ha de patir les conseqüències de l’ancestral discriminació, tant en el terreny familiar, professional, salarial com de violencia de gènere, un altre gran problema que aquesta Europa que tots voldríem modèlica, està a les antípodes de saber resoldre-la, una problemàtica, en la qual retòricament tothom s’omple la boca reclamant la igualtat de gènere o a igual treball, igual salari, però que els interessos masclistes i patriarcals de les grans financeres i multinacionals ho bloquegen fàcilment perquè aquesta Europa, democràticament, està lluny de tenir els mecanismes necessaris per ser una veritable Unió Europea, amb els seu poder executiu (Govern europeu), un poder legislatiu (Parlament europeu) i amb un poder judicial (el Tribunal Superior de Justícia –TSJUE– d’Estrasburg), òbviament amb una diáfana separació de poders i sense aplicar el vergonyant exemple espanyol. Un govern que hauria de ser elegit pel seu programa de govern, més que per la retòrica electoralista de cap candidat. Només així, Europa podrá proporcionar de nou esperança i credibilitat.

Jaume Rocabert i Cabruja, (publicat a la revista Recull 2067)

LA MISERICÒRDIA ÉS UN ATRIBUT DE DÉU

La misericòrdia és una virtut que ha d’arrelar en el més profund del sentiment d’humanitat que ha de tenir tota persona, pel fet de ser-ho. I, cal practicar-la amb alegria, i no posar impediments a la pràctica misericordiosa dels altres. Pel jesuïta Josep Rambla «La misericòrdia suposa la pràctica de la justícia». I, en paraules del papa Francesc, l’economia i la política tenen molt a veure en la pràctica de la misericòrdia,

Avui veiem com vint-i-set governants de vint-i-set països democràtics no són capaços de trobar una solució al problema dels refugiats per la guerra de Síria i els mantenen malvivint en la intempèrie, passant gana i fred.

També a casa nostra hem vist com uns ministres són capaços d’impugnar unes lleis d’origen popular i aprovades pel Parlament català –sense abstenció ni el vot en contra de cap dels partits representats a la cambra-. Lleis destinades a protegir el dret a la vivenda i a disposar dels recursos d’aigua i llum a aquelles famílies que no disposen d’ingressos suficients. I veurem uns magistrats que aprovaran, a ben segur, aquesta decisió sense el més mínim problema de consciència. Quan el govern central impugna les lleis del Parlament català que pretenen protegir les necessitats bàsiques de tota persona que viu en el seu territori, com: posar un impost sobre els propietaris dels pisos buits, i la llei d'igualtat, no només atempta contra la capacitat legislativa dels representants elegits pel poble -atenent la demanda del poble-, sinó que estan deixant a la seva sort els col·lectius més vulnerables que intenten sobreviure a la precarietat més absoluta.

Recordem que les obres de misericòrdia corporals, són: donar de menjar a qui té gana, i donar sostre a qui no en té, entre d’altres. Són, segons el Catecisme de l’Església Catòlica: «una pràctica de justícia que agrada a Déu» (2447). Recordem també, que alguns ministres del govern central són de l’Opus Dei. .

La misericòrdia no és una virtut que només afecti als cristians. Afecta, com hem dit, a tota persona que tingui el més mínim sentit d’humanitat. No és una qüestió de caritat, sinó de justícia. Promoure lleis per a protegir els rics en contra dels drets dels pobres, és un pecat social! I ningú pot negar que les lleis impugnades van en aquesta direcció, perjudicant seriosament la qualitat de vida dels més afectats per la crisi econòmicales que encara molts estan patint. Diuen els moralistes que cal dissociar el pecat del pecador. Però quan deliberadament es perjudica a persones que tenen nom i cognom és difícil oblidar-se del nom i cognom dels qui les perjudiquen. Com a mínim ens queda el deure d’indignació, com s’indignà Jesús en veure en què havien convertit el Temple els representants de Jahvè, el Déu dels jueus.

El papa Francesc ha decretat que el 2016 sigui l’any de la misericòrdia i ens demana que treballem per a fer-ho possible. Una «misericòrdia (que l’Església ha de practicar) en la seva forma de viure, d’actuar i de predicar. [...] La misericòrdia, com a actitud i virtut evangèlica, ens acosta al mateix ésser de Déu que ens ha revelat Jesús. [...] Es tracte d’un estat de perfecció que toca de ple la forma de tractar-nos els uns als altres, amb la invitació que sigui sempre feta des de l’amor». (S. Taltavull, bisbe auxiliar de Barcelona. Any de la Misericòrdia, nº 4)

A la pregària que el papa ha recomanat per aquests any sant fa una referència al salms, quan, sense citar-lo diu: «Mostreu-nos el vostre rostre i serem salvats». (Sl 80,4/BCI). La mirada de Déu que és la mirada de Jesús -«Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare»- quan va escollir els seus apòstols. Ha de ser una mirada penetrant i bondadosa a la vegada. Pròpia del que descriu la paraula hebrea rajamim, que uneix «el desig de donar i la voluntat de retenir». «Rajamim «és misericòrdia», «empatia amb les altres ànimes, en la seva situació present de vida, inclús si l’altre sembla aparentment indigne». Severino Maria Alonso, cita, parlant de misericòrdia, els sants Tomàs i Joan de la Creu. Del primer: «la persona recreada en bondat i bellesa per la primera mirada de Déu, atreu una segona mirada ja del tot complaguda del mateix Déu». I, del segon: «Cuando tú me mirabas, su gracia en mi tus ojos imprimían; por eso me adamabas y en eso merecían los míos adorar lo que en ti vían». (Cántico espiritual).

Només podem aconseguir misericòrdia del Déu de Jesús si practiquem la misericòrdia en aquells que la vida, per causes polítiques, econòmiques o de salut, els resulta més difícil.

Salvador Sol

L’ESGLÉSIA I EL PÈNDUL DE FOUCAULT

Una metàfora original presenta l’Església com el Pèndul de Foucault, girant d’una banda a l’altre al llarg de la història, buscant el centre. Però quin és el centre de l’Església? Aquí no és aplicable el concepte polític dretes i esquerres, encara que alguns ataquen Bergoglio d’esquerranós. La qüestió és si l’Església s’ha d’arrenglerar amb l’establishment (rics i poderosos), o s’ha de posar de part dels pobres (els últims de la societat), fent-se pobra ella mateixa. Les paraules del Mestre són prou clares: «Ai de vosaltres, els qui ara aneu tips: vindrà dia que passareu fam! (Lc 6,25). Mentre que a l’altre extrem: Feliços els pobres: és vostre el Regne de Déu! (Lc 6,20). Unes paraules del papa actual clarifiquen sobradament l’orientació actual de l’Esglésiaó: «No serveix de gran cosa la riquesa a les butxaques, quan hi ha pobresa en el cor».
Amb el Concili Vaticà II l’Església va iniciar un gir copernicà, que després d’uns anys de refredament, ara sembla que el papa Francesc s’està prenent seriosament, seguint la «força de l’Esperit», malgrat que alguns purpurats, instal·lats còmodament en el sistema, opten per anar-hi en contra.
El Concili Vaticà II va reconèixer que l’objecta de l’Església és la de ser presència de Déu al món, «sagrament de Jesucrist». Obrir-se al món vol dir buidar-se d’arrogància i deixar enrere l’axioma que la feia única: Extra eclessiam, nula salus. Ha arribat l’hora de deixar espai per a compartir la fe amb altres credos i fer que la recerca de la Veritat es pugui fer sumant les veritats de cada religió, en un esforç ecumènic de trobada i agermanament. Sense prejudicis ni privilegis. Buscant només l’apropament al Pare comú: «Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu». (Jn 17,21), Només així l’Església (les esglésies) serà «presència de Déu al mon».
Però com es pot ser presència de Déu, si, com diu el dominic Jesús Espeja (Entrevista a Religión digital) «Déu no és definible», L’Església (les esglésies) han de seguir els passos de Jesús de Natzaret: «Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare». (Jn 14,9) Cal fer present Déu fent present Jesús, i el Regna que va instaurar per a denunciar les injustícies de l’altre regne, el d’Herodes Antipes, que per la seva maldat va ser titllat de guineu (cf. Lc 13,32).
Sense l’exemple de Jesús «Déu no ens cap al cap», com ha dit el dominic. Tampoc el podem tenir tancat en una Església. Molts teòlegs i exegetes han dit i repetit que Jesús no va predicar una religió. També ho diu a la seva manera el papa argentí, si ens creiem algunes frases que circulen per les xarxes i se li atribueixen. Són aquestes: «Un pot ser espiritual però no religiós». Ben cert! «Per a molts, la naturalesa pot ser una església». Probablement entre ells hi trobaríem a Pierre Teilhard de Chardin. «Algunes de les millors persones de la història no creien en Déu, mentre que molts dels pitjors actes es van fer en el seu nom». Només cal llegir la història.
En el s.V l’Església va decretar que Jesucrist és l’experiència de Déu en nosaltres, com ens recorda Jesús Espeja, (entrevista citada) «I, ara –escriu el dominic-, el que estan fent els últims papes és fer-nos veure com el cristianisme abans de res és una experiència mística espiritual». També ho havia dit Karl Rahner: «El cristià del segle XXI, o serà místic o no serà cristià». I és que la mística és una experiència de Déu, encara que no sigui extrema. L'experiència de Déu que Rahner qualifica com a mística consisteix en escoltar la seva veu. Però Déu és silenci, la seva Veu és Jesús, i aquesta veu ens adverteix: «No podeu servir alhora Déu i el diner» (Mt 5,24); Església, no pots servir l’establishment i el món pobra dels abandonats.
Si l’Església (si els cristians) vol ser «presència de Déu en el món» ha de seguir en aquest procés de renovació que amb la «força de l’Esperit» impulsa, amb molta humilitat i humanitat, el papa Francesc.

Salvador Sol