EL PROFETA DECAPITAT

Joan Baptista (Judea, 4 aC - 30 dC) és un punt i apart en la història d’Israel. El Jahvè distant, justicier, que parla a través dels elements i els profetes esdevé, per Jesús, la Paraula i crea un espai universal que es denomina Regne.

Pels cristians Joan Baptista va estar l’últim dels grans profetes de l’Antic Testament i el precursor d’un nou temps, del temps de Jesús. Isaïes va anunciar aquesta figura, dient d’ell: «És la veu d'un que crida en el desert:

Prepareu el camí del Senyor, aplaneu les seves rutes. (Mt 3,3)

De llinatge sacerdotal, va renunciar a la seva possibilitat de seguir el camí de Zacaries, el seu pare i viure servint el Temple en un ambient de poc compromís.

Però Joan va seguir la voluntat de Déu que anava en sentit contrari. Arrabassat per l’Esperit és desplaça al desert de judea i exhorta al penediment dels pecats i la conversió a una vida acordada al compliment de la llei i el temor al judici de Déu. El seu bateig amb aigua significava el perdó que Jahvè concedia als pecadors penedits.

Al desert, Joan segueix l’exemple d’austeritat d’antic profetes, i hi practica un ascetisme rigorós; s’acull a una opció ètica de renúncia voluntària de plaers (sexuals, estètics, gastronòmics…). «no menja pa ni beu vi» (Lluc 7.33) Els crítics el rebutgen: «té el dimoni» (ibíd). Vesteix pobrament, i s'alimenta de garrofes i de mel silvestre. Té un crit aspre perquè descobreix que el projecte de Déu per Israel ha fracassat. Estem a l’etapa final d’una llarga cadena de desobediències a la llei. Com diu Pagola: «Tot Israel ha de confessar el seu pecat i convertir-se radicalment a Déu». Joan increpa els que s’apropen al Jordà encuriosits pel comportament i actitud d’aquell profeta atípic, diferent: «Cria d'escurçons! –els recrimina- Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta?» (Mt 7,3)

D’entre els convençuts que es van anar a batejar, Joan i descobreix Jesús L’encontre és d’una gran importància pels cristians, perquè escenifica el canvi: significa el punt de ruptura entre l’Antic i el Nou Testament. El Déu dels elements i la justícia, que només parla a través dels propfetes, dóna pas al Déu de la misericòrdia i el Regne. A qui és la Paraula. Joan és conscient que el seu moment acaba i dirigint-se als altres els diu: «Mireu l'anyell de Déu!» (Jn 1.36). «el qui treu el pecat del món!»  (Jn 1,29)

Joan sap que Jesús agafa el relleu: «Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc. (Lc 3,16). Arriba el gran moment de Déu, i Jesús acomiada el temps que s’acaba fent un gran reconeixement al profeta de la transició: «Us ho asseguro: entre els nascuts de dona no n'hi ha hagut cap de més gran que Joan Baptista» (Mt 11,11)

 Herodes Antipes empresona Joan per complaure Herodies i Salomé, que li demanen el cap. Els deixebles de Joan pregunten a Jesús per encàrrec d’ell, si és el Messies o n’han d’esperar un altre.. La resposta és humil i senzilla. Jesús davant d’ells «va curar moltes de malalties i sofriments [...] i donà la vista a molts cecs. Jesús, doncs, els respongué: Aneu a anunciar a Joan el que heu vist i sentit: els cecs hi veuen, els coixos caminen... i els pobres reben l’anunci de la bona  nova». (Lc 7,21-22)

Així va acabar els seus dies el Baptista precursor. Potser ha estat l’únic que va tenir l’evidència de la continuïtat de la seva tasca. Jesús canviava el rumb, però el pla de Déu sobre la història de la humanitat seguia fent-se visible; havia arribat la salvació!.

Salvador Sol