NADAL, UN MISSATGE DE PAU I AMOR A TOTS ELS HOMES

Potser sigui fruit d’una mala traducció allò de: ...i a la terra pau als homes de bona voluntat. El que llegim a la Bíblia interconfessional, de l’evangeli de Lluc, és:  «...i a la terra pau als homes que ell estima». (Lc 2.14) Sembla un petit detall, però és important, perquè Déu no estima només els homes que són bons, sinó a tota la humanitat. Ho va deixar prou clar Jesus en dir que el Pare del cel «fa sortir el sol sobre bons i dolents i fa ploure sobre justos i injustos» (Mt 5, 45) D’aquesta manera es manifesta la universalitat de l’amor de Déu, i és una llàstima que encara no s’hagi modificat el Glòria que es recita a les misses, cosa que pot induir a error a aquells que es fixen en la literalitat de les paraules. 
L’amor de Déu no té límits i s’instal·la en la gratuïtat. Tant és així, que segons l’evangelista Joan: «Ha vingut a casa seva (la casa de David), i els seus (la nissaga d’Abraham), no l'han acollit» (Jn 1,11) La humanitat, creada per Déu, pot fer ús de la seva llibertat, acullint o rebutjant un fet històric transcendent, profetitzat per Isaïs: «la noia (la verge, segons Mateu) que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (Déu amb nosaltres)» (Is 7, 14; Mt 1,23).
Jesús és el centre de la història d’Israel. És el rebrot de Jessè (pare de David) que segons la profecia: «s’alçarà com a bandera entre els pobles» (Is 11,10) Entre «els pobles». Aquest plural vol dir que la promesa té lloc en un poble concret i en una nissaga, però el seu receptor és la humanitat sencera. Déu no s’ha encarnat en Jesús, el Messies, només pels jueus. Déu fa la seva irrupció humana per a tots aquells que el vulguin acollir, venerant el seu nom. Potser són aquests els qui el traductor anomena «homes de bona voluntat». L’error estaria en creure que és només a ells a qui Déu desitja la pau, pels qui pren un cos i neix en un estable. Tenen sentit les paraules de Jesús: «El metge, no el necessiten els qui estan bons, sinó els qui estan malalts» (Mt 9,12) Precisament el nom de Jesús deriva de la paraula hebrea Yeshua que vol dir salvació. Per això a Jesús se li dona l’atribut de Salvador sense circumscriure’l a cap poble determinat; ell és el salvador universal.  

Raimon Panikkar venia a dir que darrera de cada paraula (ell deia cada text) hi ha un context i un pretext. Una mala traducció pot fer dir a l’autor el contrari del que ha escrit. Avui tenim bons traductors de la Bíblia i podem entendre millor tot el procés històric del poble de Déu, que en Jesus contempla el passat: des d’Abraham (primer dels patriarques), i el futur, escatològic, de la humanitat. L’Alfa i l’Omega, de Teilhard de Chardin. Jesús és el centre d’aquests procés històric. Ja no són els profetes que anuncien sinó que és el mateix Déu qui ens parla.  És «l’home nou» (Ef 4,24) que ens mostra «un cel nou» i estableix les bases per a «una terra nova» (cf 2Pe 3,13). Ell inaugura una nova humanitat amb tots aquells que l’acullen.

L’Infant que neix tindrà el poder diví per a perdonar: «Avui, seràs amb mi al paradís» (Lc 23, li diu Jesus a Dimas, aquell que Lluc anomena «criminal» («bandoler» segons Mateu i Marc). Déu, a diferència nostra no té enemics; perdona sempre, i a tothom. Així ho fa palès Jesus, el Fill estimat, quan perdona els qui el crucifiquen, perquè «no saben el que fan» (Lc 23,55). Amb Jesus, Déu supera el Codi de Santedat dictat a Moisès (cf Lv 17ss) posant l’amor per sobre de la llei.
Nadal canvia la relació entre Déu i la humanitat; un Déu que es posa al costat dels homes i dones de tots els temps com un company de viatge, sotmès com ells al sofriment i el menyspreu. La resposta coherent a aquests fet insòlit ja l’havia anticipat el redactor del Deuteronomi, quan ens diu: «Estima el Senyor, el teu Déu (que ve a salvar-te) amb tot el cor, amb tota l’anima i amb totes les forces» (Dt 6,5). Nadal és això: «Déu t’estima» (Pau VI); estima fins i tot els que no volen ser estimats i l'igmoren. Però: «a tots els qui l’han rebut, als qui creuen en el seu nom, els ha concedit de ser fills de Déu» (Jn 1,12)

Salvador Sol

 

  

REFLEXIONS D'ADVENT

Ens ho repeteix cada Advent Isaïes: «Obriu en el desert una ruta al Senyor». (Is 40,3).

Els antics es preparaven per a rebre la visita dels senyors de la terra quan aquest es desplaçaven per a fer una estada triomfal al poble conquerit, Paradoxalment, el poble sotmès, aixecava arcs, engalanava els carrers i preparava grans festes. En això consistia l’advent pagà. Però nosaltres no esperem la visita fugaç d’un general victoriós que ve a prendre possessió del terreny que ha conquerit, i un cop festejat amb tots el honors se n’entorna, sinó el naixement d’un infant que ve per instal·lar-se en nosaltres al llarg dels segles. Déu no ens visita només una vegada l’any, ni la seva vinguda forma part de la història passada. L’Esperit del Senyor, el Jesús Fill de Déu, el Crist universal, el Messies, ens ve sempre a l’encontre, anunciant-nos la Bona Notícia de la salvació.

El que nosaltres esperem ve precedit de l’anunci del profeta: «la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà per nom Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres"» (Is 7,14).

Advent inicia un cicle litúrgic a través del qual recorrem una vegada més el camí que ens apropa a Jesús, que encara és per a nosaltres el gran desconegut. A molts dels que ens creiem cristians ens podria dir avui el Baptista, allò que en altre temps va respondre a sacerdots i levites: «enmig vostre hi ha el qui no coneixeu». (Jn 1,26). Les paraules que l’evangelista posa en boca de Joan el Baptista, són per afirmar que s’ha acomplert la promesa, que aquell que ens preparem per a rebre ja és aquí, i viu, pel seu Esperit, entre nosaltres. Pau en dona testimoni en la carta dirigida al gàlates (i a nosaltres), manifestant, un quants anys després de la mort i resurrecció del Senyor:  «Ja no sóc jo qui visc; és Crist qui viu en mi». (Ga 2,20). Podríem dir que Jesús, el Crist, reviu en cada persona que compleix la seva paraula, estimant Déu per damunt de tot. La vida cristiana és un procés de recerca, de millora constant, buscant la perfecció: «Sigueu perfectes com ho és el vostre Pare celestial» (Mt 5,48). Però conscients de que mai assolirem aquesta fita, ens abracem a l’Advent i intentem apropar-nos al Nadal amb el cor disposat a deixar-nos seduir pel misteri.

Això és Advent, una preparació per a poder rebre aquell «que sempre ens ve», que el volem conèixer malgrat tenir-lo present en els germans, sobretot en els més desvalguts.

Jesús està en el centre del procés històric narrat en l’Antic Testament: Abraham «surt» perquè ha escoltat la veu de Déu que li promet terra pels seus ramats, seguretat pels seus fills i una llarga descendència. Abraham, escolta la «veu» i surt, insegur confiant només en la «promesa». Una promesa que no s’esgota en ell, sinó que transcendeix en els fills, i juntament amb ells, formarà el patriarcat que va configurant el poble. Moisés durà aquest poble a la terra promesa, alliberant-lo de l’esclavitud. David reunirà les tribus i en farà un regne. Enmig de les dificultats, de guerres i deportacions, els profetes aniran alimentant l’esperança, anunciant la vinguda del Messies que durà a la terra la pau i la justícia.

Els cristians, som hereus d’aquest procés històric, i celebrem cada any la vinguda d’aquest Déu que s’encarna, per viure entre els homes i dones, i donar testimoni de l’acompliment de la promesa. El nounat no es dirà Emmanuel (Déu amb nosaltres) perquè no vindrà només a estar uns anys al món, sinó que es dirà Jesús (Déu que salva), i romandrà entre nosaltres repetint constantment les Benaurances com anunci escatològic d’«un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia» (2.Pe 3,13).

Avui, la corona d’Advent de les nostres celebracions litúrgiques ens recorden tímidament els focs que s’encenien als països nòrdics per demanar al sol que els tornés la llum, després dels dies curts i foscos de l’hivern. La reforma litúrgica del Concili Vaticà II ens porta l’analogia d’aquelles celebracions amb la presència d’uns ciris que encenem perquè qui és la Llum del món no deixi d’il·luminar-nos al llarg de la vida.

Amb l’Advent ens volem preparar per a descobrir Nadal, que en paraules de Pau VI vol dir: «Déu t’estima».

Nadal és el gran misteri, perquè com ha escrit Leonardo Boff: «En Jesús es revela allò que hi ha de més diví en l’home/dona i allò que hi ha de més humà en Déu».

Salvador Sol

DESCOBRIR NADAL

Jesús arriba al centre de la llarga història del poble de Déu. Ell és, l’Evangeli (la Bona Notíca) de Déu. Quan l’intrèpid general romà, Pompeyu irromp en el «santa santorum» del temple de Jerusalem, no hi descobreix cap signe visible del Déu dels israelites. Serà a la cova de Betlem, seixanta-tres anys després, quan uns pastors descobreixen el Déu fet home, en un infant que anomenen Jesús. La història ha donat un tomb, aquell Déu del misteri i els oracles ha incorporat físicament al món, s’acompleix la profecia: «avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor». (Lc 2,11).

De fet, com diu Leonardo Boff (Navidad un mito cristiano verdaero, 27/12/12), «fa. Almenys cinquanta anys, que l’exegesi bíblica sobre els textos (nadalencs) mostra que no es tracte d’un relat històric, sinó d’una alta i refinada teològica elaborada pels evangelistes Mateu i Lluc». 

Malgrat aquesta hipòtesi, que posa en dubte la historicitat dels textos canònics, la línia geològica que presenta Mateu sembla plausible: situa Jesús en la línia filial de David i d’Abraham (cf Mt 1,1), Jacob com el pare (llunyà), de Josep, espòs de Maria. (cf Mt 1,16), I, calcula que d’Abraham a David van catorze generacions; catorze més de David fins a la deportació de Babilònia, i altres catorze, des de la deportació de Babilònia finsn el Messies (cf M;t 1,17). No es pot negar la càrrega de voluntat de l’evangelista per intentar demostrar que el camí emprés per Abraham, des de la seva terra d’Ur de Caldea conduïa a l’epicentre de la història, amb el naixement de Jesús.

Aquesta és la tasca encomanada als profetes: «Aleshores Isaïes digué: Escolteu-me, descendents de David: ¿No en teniu prou d'acabar la paciència dels homes, que voleu acabar també la del meu Déu? Doncs ara el Senyor mateix us donarà un senyal: la noia que ha d'infantar tindrà un fill, i li posarà el nom d'Emmanuel (que vol dir: "Déu amb nosaltres")». (Is 7,10-25). «Digueu a la ciutat de Sió: El teu salvador ja és aquí; l'acompanya el fruit de la seva victòria, el precedeixen els seus trofeus.» (Is 62,11). «El Senyor fa sentir aquest missatge fins a l'extrem de la terra: Esperança d'Israel, salvador en temps d'infortuni» (Jr 14,8)

El poble de Déu s’ha purificat en l’èxode, que va de l’esclavitud a la terra promesa. Ha tinguts llei, reis i profetes. Ha estat deportat i ara viu subjecte al poder de Roma. Però ara és l’hora de Déu, i els evangelistes – dos d’ells-, ens ho expliquen; «avui, a la ciutat de David, us ha nascut un salvador, que és el Messies, el Senyor». (Lc 2,11). I naixerà a Betlem de Judà –d’ón era David-, perquè ho diu la profecia: «I tu Betlem, terra de Judà, no ets de cap manera la més petita de les principals viles de Judà, perquè de tu sortirà un príncep que pasturarà Israel, el meu poble. (Mt 2,6).

En el gir copernicà de la història, el Déu de Nadal, ja no és només el que és, que parlava a Moisés des del núvol, sinó un infant necessitat, nascut en condicions precàries, que es fa proper, assumint la condició humana. Un infant que com tos els altres riu i juga. En paraules del poeta portuguès Pessoa; «un nen tant humà que és diví».  

«Nadal no és una festa fàcil – escriu Pagola-, Només la pot celebrar des de dins qui s’atreveixi a creure que Déu pot tornar a néixer entre nosaltres, en la nostra vida diària. Serà un naixement pobre, fràgil, dèbil, com ho va ser el de Betlem. Però pot esdevenir real» (Pagola, El regalo de Navidad, 19/12/11)

El món viu un Nadal de regals i festa, de dinars familiars i felicitacions. Però no és això el què se celebra. Recordo que en una trobada, quan tots ens desitjàvem les clàssiques «Bones festes», algú, intencionadament, va reclamar silenci, per acomiadar-se dient-nos: «Que descobriu el Nadal». Pot ser un bon propòsit! 

Salvador Sol

 

 

 

                                                                                              

 

TOTS SON SANTS

L’amiga de Facebook, Teresa Ugas, ens ha regalat unes reflexions del pare Evangelista Vilanova, sobre els que en diu: «sants anònims». que són aquells que han passat per la vida fent el bé sense que es notés massa. Tots Sants és la seva festa.
 

En realitat només Déu és sant. Isaïes escriu que va veure el Senyors i uns serafins que es deien entre sí: «Sant, sant, sant és el Senyor de l'univers, tota la terra és plena de la seva glòria». (cf Is 6, 1-3). Jesús invoca la santedat de Déu en instruir als apòstols en la pregària del Parenostre. La paraula sant deriva de l’arrel indoeuropea SAK i manifesta allò o algú que compleix totes les regles i d’aquest punt de vista mereix una veneració i pot intercedir davant Déu per tots nosaltres. Des de l’experiència religiosa, sant és tot allò que s’oposa al profà. L’Església catòlica té una obsessió per canonitzar persones i omplir el santoral de noms, que poden ser invocats per a demanar-los-hi una gràcia o un miracle. Perquè, un sant canònic és aquell (o aquella) que és capaç de traueres menjar de la butxaca per a donar-lo a un que passa gana, o tallar la seva capa per a donar-la a qui té fred, o ha fundat una orde religiosa... Però també ho és, aquell o aquella, que en la vida terrena ha creat espais de pau i esperança al seu voltant. Ho resava sant Francesc d’Assís, demanant ser instrument de pau: «On hi ha odi, que jo hi porti amor, / on hi ha ofensa, que jo hi porti perdó...». Sants són les persones anònimes que, com diu Vilanova, han fet el «miracle sensacional de ser fidels». Podríem dir, en llenguatge popular, que són «bones persones».
 

Pels que van escriure el Nou Testament, sant és tota persona, pel valor infinit que representa ser «la presència del misteri de Déu» (X,Pikaza), sense que això signifiqui una meritació pròpia. La persona és santa «pel fet que Déu estima a cadascú i habita en el seu interior» (X.Pilaza). I, de manera especial, amb els més humils i pobres.  
 

Pau recomana acollir la diaconessa Febes en nom del Senyor «com correspon als qui són del poble sant» (Rm 16, 2) i, és per aquests, pels qui s’ha establert la festa de Tots Sants (o festa de tots els sants); per tots aquells que ens han precedit i gaudeixen de la visió de Déu. Es tracte d’una festa que es va instituir el 609 i, engloba sants i benaurats, distinció innecessària, doncs que si la celebració es fa a honor dels que no estan als altars, aquesta classificació sembla sobrera. Establir nivells en la santedat, en persones anònimes, és com volgué posat portes al camp. S’hauria de clarificar que aquesta festa no és pels sants del calendari, que ja tenen la seva, sinó per a tots aquells i aquelles que no han gaudit d’aquests privilegi terrenal.
 

Ara bé, aquell Déu tres vegades sant, que manifestava en l’A.T. el seu poder a través dels elements còsmics, s’ha transformat, en la predicació de Jesús. en pare misericordiós, que estima de manera especial els més desfavorits de la terra. I, a partir d’aquí, aquells conceptes grandiloqüents de la santedat «com una majestat que s’imposa», ja no consten en els evangelis. No es tracte pas de reivindicar els sants innocents, en la línia de la novel·la de Delibes, sinó en aquells que Vilanova encaixa en el programa de les Benaurances; «els forts en la mansuetud». Gent que no puja als altars, perquè fer-ho és molt car -i perquè no han destacat en res important, sinó en una vida tranquil·la sense enveges ni rancúnies-. però dels qui en recordem el seu exemple, que ens són vàlids en els moments importants de la nostra vida.
 

Potser per això, la doble diada de Tots Sants i el dia de la Commemoració dels Fidels Difunts -establerta pels monjos del monestir de Cluny el s. XI-, i el fet que, amb la industrialització aquest dia deixés de ser festiu, s’hagin acabat celebrant el mateix dia. El dia dels difunts (o dels morts) es troba en totes les religions; és un costum ancestral. Tenir un record pels qui ens han precedit forma part del procés històric. Ells han contribuït, d’alguna manera, a que el món progressi, i ens han passat el testimoni. Recordar-los ens situa en el que transcendeix de la humanitat, que ve de Déu i a Déu retorna. Com ha escrit Javier Velasco-Arias, és una forma -que tenim els cristians- de viure en comunió amb els «sants», als qui ens unim per mitjà de l’oració. «La sentedat anònima –ha escrit el pare Vilanova-, és l`únic camí per a construir una Església esperançada».

Salvador Sol

RELLEU AL BISBAT DE BARCELONA, QUI I QUAN?.

Una de les coses que sembla que el papa Francesc no pot esmenar de les males praxis vaticanes, és el nomenament de bisbes, Enguany, les diòcesis de Madrid i València han canviat de bisbe, i s’ha fet pel procediment tradicional: el bisbe que no ha quallat aquí el porto allà. Talment un intercanvi de cromos, que poc o res té a veure amb les necessitats pastorals d’una diòcesi. La titularitat diocesana no pot ser ni un premi ni un joc d’interessos diplomàtics. Per aquesta mena d’intercanvis, de posar i treure, a Madrid li han adjudicat el bisbe de València Carlos Osorio Sierra, natural de Cantàbria i a València Antonio Cañizares Llovera, valencià d’origen, cessant-lo dels seus càrrecs al Vaticà.

Els nostres bisbes són clergues situats en el que s’anomena “carrera eclesiàstica”. Osorio, nascut a Castañéda (Santander) el 16 de maig de 1945, ha estat prelat de les diòcesis d’Ourense (1997), arquebisbe metropolità d’Oviedo (2002) i arquebisbe metropolità de València  (2009). I, pel què sembla, sense haver destacat per la seva sintonia amb els catòlics d’aquells bisbats. Cañizares, va néixer a Utiel (València) el 15 d’octubre de 1945, ha estat bisbe d’Àvila (1992-1996), arquebisbe de Granada, (1996-2002), arquebisbe de Toledo, i primat d’Espanya, (2002-2008). El 2006 és promogut a cardenal, per Benet XVI i el 2008 es trasllada a Roma per fer-se càrrec de la Sagrada Congregació pel Culte Diví i Disciplina dels Sagraments (2008-2014), El 2013, és confirmat prefecte de la Congregació per els Bisbes i el 2014 conseller en la Pontifícia comissió per a Amèrica llatina. El 2006 va ingressar com a membre de la Real Academia de la Historia. Entre 2006-2008 va ser Vicepresident de la Conferència Episcopal Espanyola. Es tracte d’un bisbe tot terreny, que finalment, segons l’expressió catalana, ha fet allò de: «volta el món i torna al born».

Ara queda pendent Barcelona. Lluís Martínez Sistach ha superat els setanta-cinc anys i consta que ha presentat la seva disponibilitat a ser jubilat. Però, de moment, el Vaticà calla. En certa ocasió, aquest arquebisbe va dir que parlar de la seva successió era perdre el temps. Sembla que ell no té pressa, el papa potser tampoc. Entretant, Martínez Sistach ha endegat el Congrés Internacional de pastoral de les Grans Ciutats, que és un projecte de llarga durada i el nostre arquebisbe n’espera resultats positius de cara a frenar la secularització creixent, especialment en les grans ciutats occidentals, i, a més, té en marxa el Pla pastoral de la diòcesi, 2011-2015.

A les últimes dècades, la seu de Barcelona només ha tingut dos bisbes d’origen i cultura catalanes. Nacís Jubany i Arnau, (1971-1990), procedent del bisbat de Girona i  Lluís Martínez i Sistach (des de 2004) procedent de Tarragona, després d’haver exercit de bisbe de Tortosa. Tots els demés han estat: Gregòrio Modrego Casaus (1942-1967 aragonès, addicta al règim; Marcelo González Martín, (1967-1971), castellà, procedent de la diòcesi d’Astorga, que fou l’origen de la campanya: Volem bisbes catalans; Ricard Maria Carles (1990-2004) valencià, procedent del bisbat de Tortosa, artífex de la divisió de la diòcesi.

La pregunta, qui i quan? espera resposta. Es deia que Rouco, com a membre de la comissió pontifícia pel nomenament i trasllat de prelats, havia tingut molta influència al Vaticà i que d’acord amb el nunci, era qui col·locava bisbes aquí i allà. Els experts diuen que "De Roma ve el que a Roma va". I, des d’Espanya es veu amb preocupació el proper relleu episcopal de Barcelona. El moment polític que es viu a Catalunya ho deu fer més complicat. A Martínez Sistach se l’acusa de moure’s a l’entorn dels que defensen el dret  a decidir, sospitós, per tant, de nacionalista. Per això Cañizares, l’home que ha dit: “la unidad de España es un Bien moral a preservar”, era un bon candidat pels «unionistes ultraconservadors de la caverna eclesiàstica».

Fracassat aquell intent, segueixen les especulacions. Descartat el cardenal Cañizares, ara es torna a parla de Jaume Pujol (bisbe de Tarragona i membre (que és o ha estat) de l’Opus Dei), Sebastià Taltavull. (bisbe auxiliar de Barcelona, ben vist pels cristians progressistes i els jesuïtes), Joan Enric Vives (bisbe de la Seu d’Urgell, copríncep d’Andorra), Josep Àngel Saiz Meneses (bisbe de Terrassa, i titllat de conservador). Algú posa també a la llista el teòleg barceloní Armand Puig, actual degà-president de la facultat de Teologia de Catalunya, molt vinculat a totes les activitats diocesanes i consiliari de la Comunitat de Sant’Egidio...

El Vaticà deu tenir nomenament d'arquebisbe per Barcelona com una patata calenta, pressionat pels uns i pels altres, esperant que passi el 9-N i veure com queda tot plegat. La diplomàcia vaticana és molt fina i sap com i quan actuar. Però, el nomenament d’un bisbe no hauria de tenir res a veure amb qüestions polítiques. Ja no són temps de mantenir la unió de la corona i l’altar. Avui necessitem una església lliure, que decideixi per raons pastorals i de fe.

A veure si el papa Francesc trenca, per Barcelona, les costums vaticanistes, i ens nomena un prelat arrelat a la terra; idoni, com diu el Dret Canònic, però pels cristians de la diòcesi, no pas per les conveniències entre estats.

Salvador Sol

PERE I PAU, PIONERS DE LA FE CRISTIANA

Pere va viure al costat del Mestre els anys en que aquest va deixar sentir la veu de Déu als homes i dones, des de la seva concepció humana. Pere era un pescador de trets primaris, que vivia del seu art de la pesca quan Jesús el va cridar perquè fos testimoni, en primera persona «de la misericòrdia de Déu». Home de fortes contradiccions, va rebre els millors elogis: Feliç de tu, Simó, fill de Jonàs: això no t'ho han revelat els homes, sinó el meu Pare del cel! (Mt 16,17) I, a la vegada, les recriminacions més dures: «davant els deixebles, (Jesús) renyà Pere dient-li: --Vés-te'n d'aquí, Satanàs!». (Mc 8, 33 / Mateo 16,23). Alterós en negar per tres vegades que era seguidor de qui acabave de ser apressat: «es posà a maleir i a jurar dient: --Jo no conec aquest home!» (Mt 26,74), s’humilia i «s’entristeix» en ser interpel·lat per Jesús ressuscitat, quan li demana per tercera vegada: «Simó, fill de Joan, m'estimes?». (Jn 21,17)

El cronista de la primera comunitat apostòlica, Lluc, té cura de presentar-nos Pere com el portaveu del grup dels dotze. El més decidit. El primer en proclamar la seva fe en aquell que mort per voluntat dels jueus del Sanedrí, «Déu l’ha ressuscitat». Malgrat tractar-se d’un «fet que ningú va veure»,(E. Charpentier, Para leer el nuevo evangelio, pàg. 53), ell tingué el privilegi de «veure», després de Maria Magdalena i les dones, que aquell que havia mort era viu. També sabem per Lluc, que va estar el primer en curar un invàlid de naixement. Fet que es va produir a la porta Bonica de Jerusalem, en presència de l’apòstol Joan. (cf Ac 3,2). Això dóna força a l’afirmació de Mateu, segons la qual, Jesús el va considerar «la pedra» de la seva església (cf Mateo 16,18). Malgrat que alguns estudiosos catòlics dubten de la seva veracitat, pel fet que cap altre evangelista se n’ocupa. (cf. Hans Kung, La Iglesia Católica).

Del que no podem dubtar és que amb Jaume, Cefes (Pere) i Joan, són els «tres pilars» de la primera comunitat cristiana d’Israel (Ga 2,9). Això situa la primera església en termes de col·legialitat. La qual cosa no nega el reconeixement del lideratge que Pere va exercir, «gaudint d’una autoritat especial»: per la proclamació que va fer de Crist entre els seus correligionaris, jueus com ell, i seguidors de la llei sagrada de Moisés (se’l considera «l’apòstol dels circumcisos»), (Ga 2, 8) i pel paper decisiu que va tenir al primer concili de la història de l’Església; el de Jerusalem. Però passats els primers temps la figura de Pere va anar-se fonent. S’ha documentat, discretament, que va estar a les comunitats de Jerusalem, d’Antioquia i de Corint, i hi ha dues cartes suposadament «escrites» per ell. Però no sembla estar documentada la seva estada a Roma i els arqueòlegs no han pogut determinar l’autenticitat de les seves suposades restes que es guarden a la cripta de la basílica vaticana. Hi ha però una gran tradició que afirma la seva estada en la capital de l’Imperi, i que hi va ser martiritzat fins la mort, quan Neró va culpar als cristians de l’incendi d’aquella ciutat. La documentació que en fa referència són: l’«epístola de Climent (anys 90 d.C.) i del bisbe Ignasi d’Antioquia, als voltants del 110 (H.Kung, llibre citat).

Per tot plegat, en termes d’eclesiologia, és qüestionable considerar Pere com a primer papa i que els papes siguin els seus successors. En tot cas, la vida d’aquell apòstol pobre amb els pobres, i perseguit amb els perseguits per la seva fe, no té res a veure amb la fastuositat i prerrogatives que Lleó I, dit el «Magne» (440-461) es va atribuir. L’Església del s.V va caure en la temptació de voler assimilar la grandiloqüència de l’Imperi Romà, atribuint al papa la supremacia de les funcions, apropiant-se, fins i tot, del títol pagà pontifex maximus. No va ser fins Joan XXIII que es va iniciar el camí de retorn als orígens i el papa Francesc sembla disposat a acabar amb tota aquesta parafernàlia d’origen netament pagà..

Pau és l’apòstol que més s’assembla a nosaltres, en el sentit que no va ser company del Jesús històric, ni fou testimoni de la seva resurrecció. Ell va creure l’evangeli que li havien predicat, però a diferència de Pere, va entendre que «l’accés a la fe en el Déu universal d’Israel s’havia de facilitar als gentils sense que prèviament s’haguessin de sotmetre a la circumcisió ni a les observances dels manaments jueus». Convertit en «apòstol», per la misericòrdia de Déu, es va sentir «autoritzat» a proclamar que el Messies d’Israel esdevenia Senyor del món en el que vivien jueus i gentils. (cf H.Kung, llibre citat)

Pau era un erudit del judaisme de la branca dels fariseus (gent preocupada per l’estricta compliment de la llei), que va perseguir els cristians considerant-los heretges. Però, paradoxalment, es considera que sense la seva intervenció avui els cristians serien, probablement, una secta del judaisme. Sentint-se l’últim dels apòstols (i avergonyit del seu passat) desenvolupa una gran activitat apostòlica, viatjant i escrivint. A través de les seves cartes (catorze entre les escrites per ell i les que se li atribueixen), exhorta als cristians a considerar errònia la creença (dels fariseus) que se salvaran pels seus propis medis, sense confiar en la infinita gràcia de Déu, guanyada pels mèrits de Jesús. «La gràcia de Déu, s’ha convertit en paraula clau en la seva teologia. Ha descobert que és estimat per Déu gratuïtament, misericordiosament; «Déu no ens estima perquè som bons, sinó perquè ho siguem». (E.Charpentier, llibre citat)    

En la teologia de Pau, el Regne, la justícia i la paraula de Déu signifiquen la desintegració de l’home vell per tal que pugui néixer l’home nou. (Ef 4,24). Predica que per la resurrecció, Crist va rebre els poders de Fill de Déu, segons l’Esperit santificador. (Ro 1,4) I, estableix com a doctrina, que ja des d’ara, per la nostra pertinença a Crist estem sota l’influx de la resurrecció. Això vol dir que hem «ressuscitat» a una nova vida, a la vida de Crist. Ell és present en nosaltres i ha elevat la nostra vida quotidiana al pla dels ressuscitats. Per això l’apòstol manifesta viure una nova realitat i ens invita a seguir-lo en allò que per a ell és la màxima identificació amb aquell en qui creu: «Ja no visc jo, sinó que és Crist que viu en mi» (Ga 2,20).

Salvador Sol

Article publicat al web: ESGLÉSIA PLURAL

L’ESPERANÇA NO IMMOBILITZA EL CREIENT..

Reflexió de Pentecosta
 

L’esperança és una virtut teologal que com la fe i la caritat es rep gratuïtament però cal treballar per aconseguir-la. Els primers cristians esperaven que s’esdevindria la fi dels temps d’un moment a l’altre. Jesús havia anunciat que aquella mateixa generació veuria «el Fill de l'home venint sobre els núvols del cel, ple de glòria i majestat». (Mt 24,27) I, afegia. «El cel i la terra passaran, però les meves paraules no passaran.» (Mt 24,33). Per tant la imminència d’aquell esdeveniment condicionava el seu comportament. L’angoixa d’aquella pobra gent podria ser també la nostra, doncs que, de la fi del món, de la Parusia, només sabem, que no en sabem ni el dia ni l’hora. (cf. Mt 24,36).

 

Tot està en mans de Déu! Teilhard de Chardin va definir la Parusia com el punt Omega; com el final de l’evolució darwiniana de la humanitat, que haurà arribat a la seva plenitud. I, en aquests procés les lleis natural seguiran el seu curs, en ordre o en desordre (segons alguns, el món es regeix pel caos). Però, mentre això no arribi, els homes i les dones han de seguir realitzar la seva missió de «dominar la terra» (Ge 1,28), per fer possible que la vida sigui millor per a tots, des del més estricta respecta ecològic.

 

El savi jesuïta, malgrat els seus estudis, tampoc va poder determinar ni el dia ni l'hora de la fi del món. Però sí que sabem per sant Pau, que en la vida i després de la mort estarem sempre en el senyor (1Te 4.17). Aquesta és l’esperança cristiana!

 

A causa de la indeterminació escatològica, però interpretant que la fi s’apropava, alguns tessalonicencs van entrar en estat abúlic, deixant de treballar i d’esforçar-se per mantenir una actitud digna i ajudar als altres. Com escriu E. Charpentier, aquells tessalonicencs es demanaven: perquè treballar? (Para leer el NT, pág.60). I, aquesta situació dóna motiu a Pau per a iniciar la seva correspondència. I ho fa, precisament per aquella comunitat cristiana desorientada. A la primera carta els exhorta: «tingueu com un honor de viure en pau: ocupar-vos cadascú de la seva feina i treballar amb les pròpies mans, tal com us varem ensenyar. Així el vostre comportament serà ben vist dels qui no creuen i no caldrà que depengueu de ningú» (1Te 4,11-12). I en una segona carta es posa ell mateix d’exemple: «Entre vosaltres no vivíem desvagats ni demanàvem que ens alimentéssiu de franc, sinó que amb penes i fatigues treballàvem nit i dia per no ser una càrrega a ningú.» (2Te 3, 7-8). I, endurint el to els repetia la norma: «Qui no vulgui treballar, que no mengi.» (2Te 3,10). És important destacar aquests dos aspectes: l’esforç necessari per a poder viure d’un mateix, i el bon exemple. Viure d’esperança i esforç! I, podríem afegir: de pregària i predicació en la fe i la caritat. Aquest és el contingut de las cartes de Pau per tal de donar resposta teològica a les angoixes puntuals del creients.

 

En el pla de Déu tots som cridats a ser apòstols, a difondre la paraula que Jesús ens va deixar i que se’ns ha transmès en forma d’evangeli (bona nova) en el Nou (o segon) Testament. Aquest és el sentit de la Pentecosta, o celebració (vinguda) de l’Esperit Sant. I, és oportú recordar-ho ara que estem en temps pasqual. Els apòstols van rebre els carismes necessaris per a poder engrandir i fortificar una comunitat de fe universal, responent a l’encàrrec: «Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l’Esperit Sant» (Mt 28,19). Aquelles primeres comunitats, embrió de l’Església, determinen l’actitud dels cristians. Avui, als desencisats, l’apòstol Pau, probablement els diria: tingueu fe en la paraula i obreu segons us dicti l’Esperit. Perquè, passi el què passi, sigui quina sigui l’opinió que ens poden merèixer determinats comportaments d’alguns dels constituïts com a jerarquia eclesial, sabem que Jesús ressuscitat complirà la seva promesa: «Jo sóc amb vosaltres dia rere dia fins a la fi del món» (Mt 28,20). I per tant, tot s’ajustarà, a la curta o a la llarga, al Pla de Déu.

 

Malgrat que tinguem angoixes, com els tessalonicencs, ens cal entrar en el que Charpentier en diu: «el projecte d’amor a Déu», per tal què, sense saber ni el dia ni l’hora, ens puguem «presentar sense temor davant el Fill de l’home». (Lc 21,36) «no fos cas que arribés sobtadament i (ens) trobés dormint». (Mc 13,36)

Salvador Sol