UN BISBE AMENAÇAT.

Pere Casaldàliga ha hagut de deixar la seva casa de São Felix do Araguaia per amenaces de mort. Aquesta ha estat la notícia que aquests dies ens ha passat la premsa. Una vegada més, el bisbe Pere molesta als qui volen imposar la seva “llei” al Mato Grosso de Brasil (L'altiplà és la llar de pobles indígenes, com ara els Xavante), .foragitant la pobra gent que hi viu i desforestant aquella selva, de forma massiva, sense que el govern els pugui (o el vulgui) aturar. L’afany de negoci de les grans companyies és il·limitat, i per elles no hi ha més “llei” que els dividents, encara que sigui a preu de sang.

   Segons alguna biografia, Casaldàliga arriba a Brasil el juny de 1968. Tenia quaranta anys i l’encàrrec d’obrir una missió claretiana. A l’Estadi de Montjuic havia rebut l’orde sacerdotal (31 de maig de 1952), en plena celebració del Congrés Eucarístic Internacional celebrat a Barcelona.

   Arribat a la prelatura de São Felix do Araguaia, al Mato Grosso de Brasil, no se li devia fer excessivament estranya la pobresa d’aquella gent. Ell era fill de camperols. Nascut el 16 de febrer de 1928 al poble de Balsareny i coneixia per pròpia experiència les dificultats de viure només dels fruits de la terra. Al Brasil, Pere Casaldàliga i Pla va descobrir una pobresa més severa que la del seu poble, sobretot en l’aspecte cultural i en protecció social. La diòcesi de São Felix do Araguaia, a la que va anar destinat, té prop de 150.000 km^2. Es tracta de la més gran del Brasil. Està situada al bell mig del Mato Grosso, amb una enorme riquesa forestal.

   Quan Casaldàliga arriba al Brasil l’esperit del Concili Vaticà II encara és viu, i dona pas a la teologia de l’alliberament, que va tenir una gran implantació al con sud d’Amèrica. El crit de les Benaurances ressonava per aquells enorme continent. El missioner Pere se’n fa un defensor i aplica aquella teologia que se centra en la dignitat de la persona i denuncia tota classe d’esclavitud; una teologia que té com a premissa seguir fidelment l’Evangeli de Jesús, en la seva màxima radicalitat. Al Mato Grosso és ben acollit pels indígenes i per la jerarquia eclesiàstica. Dos anys després de la seva arribada a la prelatura rep el nomenament d’administrador apostòlic, i l’any següent (23 d’octubre de 1971) rep el ministeri episcopal.

 El bisbe Pere sempre ha defensat que els “hereus” d’aquella terra d’Araguaia són els qui hi habiten i ha denunciat de forma reiterada l’espoli i desforestació que si està produint, I, una vegada més s’ha repetit la imatge bíblica dels profetes perseguits pels qui detén-te’n la sobirania del poder, siguin règims militars (poder de les armes) o terratinents (poder del diner). Uns i altres, només entenen de privilegis i guanys econòmics, i a qui té com a missió defensar “les causes” dels indígenes se’ls amenaça i si es pot se’ls fa callar de forma violenta. Així va ser, quan després de repetides amenaces, en una de les operacions de “neteja”, van matar el vicari João Bosco (1977) per un error dels sicaris, doncs que l’objectiu era assassinar el bisbe incòmode.

   Aquells anys, Casaldàliga gaudia del ple suport de Pau VI, que, segons s’ha escrit, en certa ocasió va dir: “Qui toca al Pere toca al papa”. Aquesta comprensió papal li va permetre seguir sentint-se implicat amb els pobres sense problemes eclesials. Però la mort d’aquests papa (6 d’agost de 1978) va canviar les coses. Joan Pau II veia en la teologia de l’alliberament signes de comunisme, i l’actitud de Casaldàliga representava un destorb per a l’entesa de l’església oficial de Brasil amb les autoritats del país.

 En complir els setanta cinc anys, (2 de febrer de 2005) el Vaticà va tenir pressa en demanar-li la renúncia i recomanar-li que abandonés la prelatura. La pressa en rellevar-lo i la recomanació duien una clara doble intenció. El bisbe Pere va demanar el cessament però no va abandonar la seva casa, que era casa d’acollida, i seguir treballant a favor dels qui considerava la seva part del poble de Déu, com ho havia fet durant trenta set anys, fidel al seu lema: “Si diem als capellans i als laics que han d’ajudar als pobres, com explicaríem que el bisbe no fos el primer en fer-ho?”  Fins ara, que pobre amb els pobres, i malalt de pàrkinson, ha hagut de buscar acolliment a un lloc desconegut on la policia federal el pogués protegir de les últimes amenaces, serioses, de mort. Els tribunals de justícia de Brasil estan a punt de dictar sentencia a favor del poble i els colons que ocupen il·legalment aquella selva han tornat a crear una zona de conflicte.

   El 9 de març de 2006, el president de la Generalitat Pasqual Maragall lliurà al bisbe Pere Casaldàliga el Premi Internacional Catalunya, “per la seva meritòria tasca entre els més desvalguts, en especial els indígenes i camperols sense terra, amb els que ha col·laborat en la transformació socioeconòmica del Mato Grosso brasiler”.

Salvador Sol

P/S.- Informa Francesc Escrivano (Twit 31/12/12) que el bisbe Pera ja ha tornar a casa seva.

BON NADAL 2012

     

No té sentit que Jesús neixi a Betlem
si no neix novament en tu.
No el cerquis en el més enllà.
Fes-lo néixer del poble.

                                                                         

                                             
                                                 Leonardo Boff
                                                                                                                                                                                                                                                        

L’ÈTICA DELS INTEL·LECTUALS HA SUPERAT LA DELS BISBES.ESPANYOLS

Recentment hi ha hagut posicionaments de diferents col·lectius a favor o en contra del procés independentista de Catalunya. La Comissió Permanent de la conferència Episcopal Espanyola (CEE) ha publicat una Declaració sobre la crisi econòmica i el nacionalisme (2-3/10/2012). Els bisbes de la Permanent diuen “reconèixer, en principi, la legitimitat de les postures nacionalistes” però a condició de no desintegrar la “larga historia de unidad cultural y política de esa antigua nación que es España”. El que no diuen és que aquesta unitat és fruit de guerres i dictadures.

L’ètica implica el compliment de les lleis, però aquestes s’han d’ajustar a les necessitats canviants dels qui en són subjectes de dret, sempre que s’expressin de forma democràtica, majoritària i dins de l’àmbit del dret positiu. En aquests sentit apreciem que el manifest dels 300 intel·lectuals és èticament més progressiu, oberts a la realitat (ni que sigui a contracor), que el dels bisbes de la CEE, tancats en els seus principis i, sense tenir present la doctrina dels papes Pau VI i Joan Pau II, en relació al dret d‘emancipació dels pobles.    

La CEE, o la seva Permanent, ha deixat clara la seva aposta per un dels dos nacionalismes; per ells, només n’hi ha un: l’espanyol. Segons el bisbe auxiliar de Barcelona Sebastià Taltavull, els quatre bisbes representants de l'episcopat català van votar en blanc (El Pregó, nº 441). El que no consta és que hi hagués cap vot en contra. El que sí hi va haver és una Declaració de la Conferència Episcopal Tarraconense deixant clar que ser independentista no és pas contrari a ser cristià.

Els sentiments de pertànyer a un poble amb esperit emprenedor i cultura mil·lenària no es pot ofegar des de pronunciaments episcopals; aquesta no és la missió dels bisbes. Tenir cura de la propagació de la fe cristiana, inculturant el missatge a les noves exigències del món d’avui obliga a acceptar que la societat és plural i per tant, que hi ha diferents opcions legítimes per a configurar aquells estats que s’ajusten més a la voluntat del pobles. Es tracta, per tant, d’aplicar el principi democràtic, encara que potser el resultat de la consulta no agradi, i modificar les lleis que impedeixen la seva aplicació.  

M’agradaria que la jerarquia de la meva Església catòlica deixés de fer política a favor d’una determinada manera d'exercir el poder. M’agradaria que la jerarquia de la meva Església ens considerés als catòlics majors d’edat i deixi que actuem en consciència. M’agradaria que la jerarquia de la meva Església catòlica estigués al costat de la gent que reclama coses justes i, en tot cas, que fes aportacions documentades i objectives i propiciés un clima de diàleg constructiu.

De la mateixa manera que no m’agrada que l’Església catòlica mantingui l’Estat del Vaticà (radicalment contrari al que ens ensenya Jesús a través dels evangelis), tampoc m’agrada que els bisbes espanyols juguin a fer política. “Al Cèsar el què és del Cèsar, i a Déu el què és de Déu”.

Salvador Sol         

SÍ, UN CRISTIÀ POT SER INDEPENDENTISTA

Contestant a un periodista, el cardenal de Barcelona va dir que no aniria a la manifestació de l’11 S, perquè: «la nostra missió ha de ser la de congregar i no dividir». Resposta que donava per fet, avant la lettre, que pot guanyar el sí a la independència quan es faci la consulta que en el seu monet s’haurà de fer i que els partidaris del no no acceptaran el resultat. Josep Torrens critica aquesta resposta de Martínez Sistach, (web:esglésiaplural,cat), perquè, segons ell, el bisbe «s'ha deixat portar per l'argument de l'espanyolisme resident a Catalunya, que diu que la independència divideix». El cardenal potser oblida, o interpreta diferent, la doctrina de l’Església, que per boca de Joan Pau II, diu això: «la búsqueda de la libertad en la segunda mitad del Siglo XX ha comprometiodo no sólo a los individuos, sino también a las naciones», (Punt nº 5 del  Discurs a l’ONU, 5/010/95). Fa quasi un segle, el papa Benet XV, en plena I Guerra Mundial, deia: «las naciones no mueren» i, invitava a: «ponderar con consciencia serena los derechos y las justas aspiraciones de los pueblos» (A los pueblos beligerantes y a sus jefes, 28 de julio de 1915). Catalunya va perdre la seva independència el 1714, perquè un poble bel·ligerant, Espanya, se la va annexionar per les armes.

No és missió de l’Església pronunciar-se sobre la manera com la societat es vol organitzar. Seria allò de «doneu al Cèsar el que és del Cèsar», però sí denunciar les postures intransigents perquè no són cristianes, ni tampoc humanes. Quan d’una banda es parla de diàleg (de consulta al poble) i de l’altre de ruptura, tenim un problema de convivència, democràtic. Aquests conflicte no el pot decidir l’Església, com passava fa uns segles, però pot actuar d’agent conciliador imparcial. La raó està en el dret dels pobles a decidir el seu futur, de forma pacífica i enraonada. Ramon Bassas critica al grup de Cristians per la independència, perquè no aporten dades evangèliques en els seus plantejaments, perquè, segons ell no n’hi ha. I, escriu: «Jesús s'adreça al cor de les persones i evita transformar-se en el que avui anomenaríem “líder polític”». (Blog d'en Ramon Bassas, Cristians per la independència?, Sí). Si s’entén bé, en el seu escrit es mostra contrari a que un grup de cristians es mostrin favorables a la independència, esgrimint la seva condició. Sembla que Bassas no té present que la Conferència Episcopal Española, ha definit com un valor cristià «la unidad de la patria». Pel to radical amb que ho justifica sembla més una opinió intransigent que fruit de l’anàlisi; por real de que el poble demanés la independència. Però el primer que cal fer per saber què vol el poble és un referèndum. La transició espanyola es va fer sota el lema: «habla pueblo, habla» i, aquí reclamàvem: llibertat, amnistia, i estatut d’autonomia. La sobirania radica en el poble. La cita que fa el bloger esmentat de Pau, la suscric: «ja no hi ha jueus, ni grecs...». Efectivament, ha Catalunya només hi ha catalans, encara que hagin nascut a un altre lloc, no solament d’Espanya, sinó del món, i parlin altres llengües.   

Un independentista com l’expresident Jordi Pujol, explica: «Un ciutadà que vol que Catalunya sigui Estat d’Europa (se li digui independentista...) no és un dimoni amb banyes. Pot ser un bon cristià si intenta viure els valors de l’Evangeli». (Entrevista d’Oriol Domingo, La Vanguardia digital). Tant senzill com això.

Deixeu-me acabar aquest escrit referint-me al sermó del bisbe Xavier Novell (Solsona) a la missa de Festa Major, quan va dir: «avui s’han manifestat nous reptes i aspiracions que afecta la forma política concreta de com el poble de Catalunya s’ha d’articular». En la mateixa homilia també va dir que: «com a pastors de l'Església no ens correspon a nosaltres optar per una determinada proposta a aquests reptes nous, però defensem la legitimitat moral de totes les opcions polítiques que es basin en el respecte inalienable de les persones i dels pobles i que recerquin amb paciència la pau i la justícia».  I, per si no se l’hagués entès va fer aquesta afirmació: «Deixeu-m’ho dir més clarament: Estar a favor de la independència de Catalunya és perfectament legítim moralment i, per tant, els catòlics, si ho voleu, podeu ser independentistes». Renoi, per ser un bisbe titllat d’espanyolista!

A veure si ens entenem, els rupturistes són els intransigents (la  intransigència no que no és cristiana) que ens van tirant en cara la Constitució, les lleis i l’Estat de dret. I, aquells que en els mitjans apel·len a la intervenció de la Guárdia Civil (Vidal Quadres), acusen al president Mas de prevaricació i sedició (Govern espanyol), i de messianisme (Pere Navarro), demanen que se suspengui l’autonomia (Rosa Díez), i amenaça en que no es podran pagar les pensions, que les empreses marxaran i, mil calamitats apocalíptiques més (Sánchez-Camacho). Els estats han d’estar democràticament al servei de les persones, i si una majoria ample dels seus membres decideix segregar-se està en el seu dret i ningú ha de poder impedir-ho. Aquesta és la grandesa de la democràcia  

Salvador Sol

ASCENCIÓ DEL SENYOR

Han passat quaranta dies de la celebració de la resurrecció de Jesús. Les dones ho havien dit i «Pere se'n va anar corrents fins al sepulcre, s'ajupí i veié que hi havia tan sols el llençol d'amortallar. Després se'n tornà a casa, estranyat del que havia succeït». (Lc 24, 12) La mort de Jesús no va estar el final del Mestre. Ell se’ls presentà, i els va "fer deixebles" que aprenguin a viure com ell els ha ensenyat. Segons Lluc, els va donar la missió: ¹⁹ Aneu, doncs, a tots els pobles i feu-los deixebles meus, batejant-los en el nom del Pare i del Fill i de l'Esperit Sant (Mt 28, 19)

D’aquesta manera comença l’Església de Crist. Diu Pagola: «Els evangelistes descriuen amb diferents llenguatges la missió que Jesús confia als seus seguidors. Segons Mateu, han de ser "testimonis" del que han viscut amb ell. Marc ho resumeix tot dient que han de "proclamar l'Evangeli a tota la humanitat».

És sabut que la missió que Jesús va encarregar als deixebles és la mateixa que nosaltres hem rebut com herència dels primers cristians. La missió de propagar l’evangeli no correspon només al clergat; als laics també ens implica.  

Diu Pagola que «Aquests missatge de Jesús, troba molts obstacles per arribar als homes i dones del nostre temps». L’Església, amb la seva litúrgia, ha perpetuat l’Evangeli. Però sense pràctica religiosa, les noves generacions difícilment sentiran parlar de Jesús, si no és de forma casual o moguts per un interès intel·lectual pel personatge.

En les trobades de cristians, és freqüent el comentari: «la nostra joventut –referint-se als fills- no va a missa però té actituds moltes vegades més cristianes que nosaltres». I, és veritat! Anar a missa no sempre és sinònim de “obrar el bé”. (cf. Mt 25, 31ss). Altre vegada Pagola: «Els qui s'acosten avui a una comunitat cristiana no es troben directament amb l'Evangeli». «No poden identificar amb claredat en l'interior d'aquesta religió la Bona Notícia provinent del impacte provocat per Jesús fa vint segles». Tampoc el què diuen alguns bisbes s’ajusta a les ensenyances del Mestre. No es pot negar que la cultura actual està plena de valors evangèlics, però sovint ignorant la seva procedència. Si no hi ha transmissió de la Bona Nova que ens duu Jesús de Natzaret en instaurar el Regne les noves generacions no coneixeran el sentit de la vida. 

Cal que llegim l’evangeli i el prediquem. No és correcta pensar que no hem d’aprofundir en el coneixement del seu contingut, com em sentit manifestar a una participant -creient- en una reunió de cristians "compromesos". No val agafar-se al peu de lletra allò que Mateu posa en boca de Jesús:  «T’enalteixo, Pare, Senyor del cel i de la terra, perquè has revelat als senzills tot això que has amagat als savis i entesos» (Mt 11,25). Als cristians d’avui ens cal no defugir el diàleg entre la cultura del nostre temps i espai en que vivim, i la fe transmesa dels primers cristians; d’aquells que van veure com: «Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s’assegué a la dreta de Déu» (Mt 16,19) Es tracta de inculturar el missatge de Jesús. Això és el que pretenen moltes de les comunitats cristianes, que es diuen de base, i fan camí cap al Regne. 

Salvador Sol

NO A LAS INJUSTAS, INMORALES Y ANTIEVANGÉLICAS MEDIDAS DEL GOBIERNO CONTRA LAS PERSONAS MÁS EMPOBRECIDAS

Publiquem aquest nota del Grup de rectors del dissabte, de València, perquè ens sentim identificats en la seva denuncia.

Las injustas medidas adoptadas ante la crisis perjudican gravemente a las personas más vulnerables
de la sociedad: dependientes, paradas de larga duración, jóvenes sin perspectiva de futuro…
Pero la decisión de dejar sin asistencia sanitaria, a partir del próximo 1 de septiembre, a las inmigrantes
que no tengan regularizada su situación administrativa, traspasa todas las fronteras de la
decencia moral, produce efectos perversos sobre los comportamientos cívicos y la salud pública y
corrompe el sentido evangélico de la convivencia.

  1.- Es injusto e inmoral que los costes de la crisis recaigan sobre el derecho fundamental a
la salud. El que la asistencia sanitaria se limite a las personas aseguradas y cotizantes y
excluya a las inmigrantes, es el inicio de una deriva ética que se manifiesta, también, en
la exclusión de las paradas que no tengan actualizada su demanda de empleo y de las
mayores de 26 años que no hayan entrado en el mercado de trabajo. El acceso universal
e igualitario a la salud es un bien de justicia que debe ser garantizado por los poderes
públicos a toda la ciudadanía y de ningún modo puede quedar condicionado por la etnia,
la religión o la documentación.

Solicitamos a los gobiernos –central y autonómicos– que rectifiquen lo que consideramos
inmoral e injusto.
  2.- Esta medida es innecesaria ya que el ahorro económico mínimo que supone puede alcanzarse,
sin mayor coste humano, por cualquier otro medio que no amenace la integridad
de las personas. Para cubrir los gastos que se pretende evitar, basta renunciar a la
Fórmula 1, disminuir el gasto militar español o diezmar la corrupción o el fraude fiscal.
Por otra parte, no creemos que la medida prevista vaya a producir ahorro alguno, ya que
va a generar un coste económico superior al obligar a la población excluida de atención
sanitaria a acudir a urgencias para recibir asistencia médica, con lo cual se producirá,
además, un colapso en las urgencias mayor del que ya existe.
Invitamos, pues, a las organizaciones sociales y al conjunto de la sociedad a no secundar
la medida y a presionar para crear un amplio consenso social.
  3.- Es contraproducente negar la tarjeta sanitaria y, en consecuencia, la atención sanitaria a
unos seres humanos que salieron de sus países en busca de medios de subsistencia o de
mejores condiciones de vida para sus familias. Esta medida les estigmatiza, convirtiéndoles
en “chivos expiatorios” de las disfunciones del sistema sanitario, y además rompe
el orden constitucional, asentado sobre el reconocimiento de la dignidad de toda persona.
Invitamos a quienes ejercen como profesionales de la salud, a acogerse al derecho
a la objeción de conciencia para atender a la población más vulnerable.
  4.- Es antievangélica una medida que deja sin cobertura, sin atención sanitaria, sin medicinas
y sin derechos a unos seres humanos simplemente por carecer de permiso de residencia
en España o por padecer una precariedad laboral que ellos no han causado. Es un
atentado al amor que Dios despliega sobre las personas y a la preferencia que, en Cristo,
ha mostrado hacia las más frágiles y vulnerables. El viejo interrogante bíblico “¿dónde
está tu hermano?” (Gn. 4,9), es la interpelación que se dirige hoy a la ciudadanía española.
Pedimos a las comunidades cristianas y al conjunto de la Iglesia que se empleen a
fondo en la defensa del derecho de la gente más empobrecida.

València, 12 de maig de 2012

Festivitat de la Mare de Déu dels Desemparats
Grup de Rectors del Dissabte

UN SANT QUE NO PUJARÀ ALS ALTARS

In Memoriam

De mossèn Jesús Huguet, traspassat el 9 de març d’enguany, se n’han dit ja moltes coses, però potser ningú ha dit encara, de forma rotunda, que era un sant. Un sant que l’Església no canonitzarà, perquè com llegeixo que ha dit un capellà jubilat: «El tenien enterrat i l’han ressuscitat Déu i el poble» (R.Alsina, El Pregó, nº 430)  Però quí era que el tenia enterrat? Doncs el seu bisbe, el d’abans i el d’ara. La feina de bisbe (episcopus) és la d’observar des de d’alt perquè els cristians de la seva diòcesi es comportin d’acord amb el missatge evangèlic. Un capellà basc ens comentava al Fòrum Cristianisme i món d’avui (València, 24-25 de març de 2012) que li va preguntar al seu bisbe, més o menys això: Vigilante, cómo se ve el futuro de la Iglesia des de tu atalaya... i encara espera la resposta. I és que els desconcerta veure que hi ha algú que es pren seriosament l’exemple del Mestre i posa en evidència l’estructura eclesial (Estat del Vaticà) i la seva pròpia missió.

Mossèn Huguet ha patit l’ostracisme de part dels seus bisbes, des de Tarancon fins el d’ara (exceptuant el bisbe Antoni Deig, ell mateix marginat pels seus germans en l’episcopat). Fill de la boira i de les quietuds del Pla d’Urgell, com escriu mossèn Ballarín (Foc Nou), «va aprendre a viure sense bisbe» fent allò que l’havia mogut a fer-se capellà, que era estar amb la gent, com feu Jesús de Natzaret.

Huguet que era canonista, va tenir sempre molt clar que l’Evangeli està per sobre del Dret Canònic i els bisbes no són governadors. Això li va permetre ser conseqüent amb la seva consciència a l’hora de prioritzar. El seu amic Ballarín diu creure en el pecat original, però que ha Huguet «no li veies». I a més s’atreveix a dir que: «En el sentit de Péguy era un sant innocent, en el de santa Teresina era un infant de Déu».

Però Jesús Huguet no pujarà als altars ni entrarà al santoral. Ja s’encarregaran els “observadors des de dalt” que no passi. No fos cas que pel seu exemple o per la seva intercessió, els cristians creguéssim que les causes del Regne depassen els límits de la doctrina de l’Església, i que, com ha escrit Gonzáles Faus, comentant el judici final anunciat per Mateu (Mt 25,31ss), els "que van obrar bé no coneixien Déu" (CJ 30, pàg. 15). 

Les persones passen però les obres queden. De Jesús Huguet ens queden els seus escrits i el record d'un home, un capellà, que va viure estimant. Leonardo Boff escriu que «el "sagrament del germà" és absolutament necessari per la salvació. Qui ho nega, nega la causa de Crist». Ens podem dir cristians (alguns prefereixen dir-se catòlics) però si no practiquem el "manament de l'amor" hem de ser cosncients que aquesta afirmació no té cap sentit. 

Salvador Sol