Reflexions d'Advent IX

 L’Advent transita pel camí del sacrifici. El color litúrgic d’aquest temps és el morat, que com llegeixo en uns fulls del Monestir de Montserrat:  «expressa la dimensió de penitència, de sacrifici i d’entrenament»

La paraula «sacrifici» prové de la conjunció de les paraules llatines: «sacrum» i «facere». És a dir, «fer les coses amb un carácter sagrat».

El sagrat és el terreny de Déu. És lloc de respecta i actitud d’adoració. Moisés rep l’enàrrec de descalçar-se en trepitjar terra sagrada. (vg Ex 3,5)

Hi ha paraules que en el temps perden el seu sentit. Avui donem a la paraula «sacrifici» un sentit negatiu --abstenir-se de fer el que ens agrada--, en comptes de considerar-la com allò que ens apropa i que ens plau oferir per algú.

Convé no oblidar que aquest Advent ens recorda que aquell que esperem, va donra la vida, voluntariament,  per a salvar-nos.

Reflexió d'Advent VIII

 Hi va haver un Advent que «va canviar el curs de la història» (Joan Enric Vives, bisbe d’Urgell) És un fet que ni els més agnòstics poden negar.

El bisbe d’Hipona, Agustí, per acabar amb l’enfrontament entre els qui segueixen el Déu de Jesús, i els que fan l’opció pel déu del diner --que no és altre cosa que hedonisme egoista--. va reflexionar i escriure sobre la «Ciutat de Déu», que segons Verdaguer havia somniat David (Virolai).

En la ciutat de Déu (ciutat celestial) hi ha la veritat espiritual, que va revelar Jesús (=Regne de Déu), mentre que en la ciutat pagana, només hi ha decadència i pecat.

Agustí posa el dit a la nafra: els humans creats pel bé, tenim tendència a orientar-nos al mal; l’eterna dicotomia entre el bé i el mal.

El record de l’Advent ens posa altre vegada davant del misteri, de l’encarnació de Déu, que molts celebren senzillament com una tradició popular i altres com un fet transcendent; com una proposta d’esperança.

L’Advent ens duu a Nadal, i Nadal ens obra les portes d’una ciutat en la que «els humils són exaltats» i es valora «la petitesa» dels qui opten per ser servidors dels altres. Com diu Agustí: a la Ciutat de Déu «s’ascendeix baixant».

VIENE EL SEÑOR*

 Seguint el passatge de Lluc del diumenge passat, avui se’ns presenten les respostes de la gent a la predicació de Joan.

Una predicació que és una autèntica amenaça:

«Joan deia a la gent que anava a fer-se batejar per ell: Cria d'escurçons! Qui us ha ensenyat que us escapareu del judici que s'acosta? Doneu els fruits que demana la conversió, i no comenceu a dir-vos que teniu Abraham per pare; us asseguro que Déu pot fer sortir fills a Abraham fins i tot d'aquestes pedres. Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc» (Lc 3,7-9) 

La gent, impressionada demanava: Així, doncs, què hem de fer? (Lc 3,10)

La resposta del Baptista és d’ordre moral: els parla de compartir els seus bens amb els necessitats: «Qui tingui dos vestits, que en doni un al qui no en té, i qui tingui menjar, que també el comparteixi». (Lc 3,11)

Joan també els diu que ell no és el messies: «Jo us batejo amb aigua, però ve el qui es més fort que jo, i jo no sóc digne ni de deslligar-li les corretges de les sandàlies: ell us batejarà amb l'Esperit Sant i amb foc» (Lc 3,16)

 

R E F L E X I Ó

«El qui ens ve és el Senyor» aquest és el missatge-resum de l’Advent» I  aquesta «vinguda» provoca dues reaccions: La que proclama Joan Baptista,, «l’últim profeta» que parla de justícia: «Canvieu de conducta si no voleu que la vostre vida acabi en desastre».

Jesús predica la Bona Notícia: no són les accions bones o dolentes, ni els Deu Manaments... Tampoc és que al final hi haurà un judici... Tot això, per Jesús, forma part del passat.

La Bona Notícia del Regne és una manera d’entendre l’ésser humà i entendre Déu. La Bona Notícia ens diu que Déu espera poder fer de l’ésser humà un «Fill en projecte», un peregrí --de vegades cec i tot sovint malalt--, que necessita ajuda per a realitzar el seu camí. Déu és aquesta ajuda: La Paraula de Déu serveix per a curar la ceguesa i el seu Esperit   ajuda a seguir endavant.

Aquesta Bona Notícia ens Allibera dels pesos intolerables que ens aclaparen:

- Ens allibera del temor a Déu.

- Ens allibera del temor al pecat.

- Ens allibera de la fascinació per les petites satisfaccions.

- Ens allibera del «problema del mal».

Aquesta és la Bona Notícia que predica Jesús, a través de: Paràboles, curacions i, sobre tot, amb la seva manera de ser i de viure, del seu comportament amb les persones, de relacionar-se amb el «Pare».

Lluc destaca en aquest fragment del seu evangeli, que els qui reben la predicació de Joan: «convertiu-vos», i la Bona Notícia de Jesús, són els mateixos. Són aquells que se senten necessitats  d’alliberament, que estan acorralats pels pecats... I no els savis, els sacerdots, els teòlegs, els rics, els reis, que no volen ser alliberats de res, perquè creuen tenir-ho tot amb el que tenen.

 

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Lc 3, 10-18) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas.

Selecció i redacció: Salvador Sol

Reflexions d'Advent VII

Advent és promesa! Zacaries, pare de Joan, «en circumcidar l’infant» que esdevindria el precursor, «quedà ple de l’Esperit Sant i va dir profèticament: «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel: Ha visitat el seu poble i l’ha redimit» (Lc 1,67-68) «I a tu, infant, et diran

profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins» (Lc 1,76) I, «Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau» (Lc 1, 78-79).

Déu compleix les promeses. Ara ja sabem que l’anunci profètic de Zacaries s’ha complert. Joan és un personatge històric que batejava al Jordà i predicava conversió. I també que Jesús va passar pel món fent el bé, i va morir a la creu.

L’Advent d’avui, doncs, no és altre cosa que el record d’uns fets transcendents que van donar pas a una nova manera d’entendre les relacions de l’home-dona amb Déu i establir el Regne del cel a la terra.

Però no hem d’oblidar que hi ha un segon advent: «Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres» (Mt 16,27) 

Reflexions d'Advent VI

 Jesús és el gran protagonista de l’Advent. «Beneït el qui ve en nom del Senyor» (Mt 21,9) Jesús va venir –ja fa vint segles--. Està venint –ara mateix--. I, seguirà venint mentre el món sigui món i quedi algú per seguir escoltant la seva veritat predicada: Déu és Pare (Abbà) i ens estima.  .

Jesús no és un avatar, va nèixer «d'una dona, nascut sota la Llei» (Ga 4,4) Perquè com també diu Pau: «l'home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu». (1Cp 11,12) I, en el cas de Jesús, cal destacar que néix de «dona lliure», i com Isaac: «fill de la promesa». I, tanmateix, «serà una senyera combatuda».(Lc 2,34.BCI)

L’Advent ens recorda cada any l’oportunitat de convertir-nos: «el Regne del cel és a prop».(Mt 3.1)

Reflexions d'Advent V

(06/12/2021) Maria és el primer pas de l’Advent. El sí de Maria fa possible el pla de Déu!.

En l’A,T., se’ns narra el llarg procés, la història, del poble d’Israel, que es va preparant, amb encerts i errors, pel gran dia en que Déu es farà present, amb «rostre humà» a la terra. «La plenitud dels temps» (Ef 1,10), que Pau descriu com el moment en que «Déu envià el seu Fill» (Gal 4,4) per «unir totes les coses, tant les del cel com les de la terra» (vg Ef citat) 

Com ha escrit el Doctor en teologia Jordi Font, l’Advent ens prepara per entrar al «Temps de Déu, temps de l’home». Déu ve a nosaltres perquè nosaltres anem a ell: ens adherim a Jesús, que ve de Déu i ens porta el Regne, i ens invita a participar-hi.

Déu vol que, com Maria, estiguem disposats a col·laborar en la realització del Seu pla.

Advent ens prepara per entrar decididament al Regne de pau i d’amor iniciat per Jesús, i acabar els nostres dies aquí a la terra, podent dir com ell: «Tot s'ha complert» (Jn 19,30.BCI)

¿UN ADVIENTO MÁS O UNA NUEVA OPORTUNIDAD?*

 En el tercer capítol del seu evangeli, Lluc presenta Jesús, que inicia la seva vida pública i és batejat per Joan.

Es tracta d’un fet històric, que es pot situar sobre l’any 28 de la nostra era, amb un marge d’error d’un any, més o menys.

Però més enllà de la cronologia, el que Lluc i els altres evangelistes, ens presenten és a Joan com el precursor, que anuncia l’arribada imminent del Salvador.

Joan, l’últim dels grans profetes, anuncia Jesús com el restaurador d’Israel, seguint el que havien anunciat altres profetes (Isaïes i Baruc entre d’altres).

A Joan, fill de Zacaries, «Déu li va comunicar la seva paraula» (Lc 3,2). És fill de sacerdot, però no és sacerdot. Viu en el desert; duu una vida austera, alimentant-se i vestint allò que dona el desert, que és ben poca cosa. Tenim, per tant, que la paraula de Déu no surt del Temple; La proclama el Precursor, que és un ningú, que viu al desert... Com ho farà aquell a qui anuncia: «Immediatament l'Esperit empenyé Jesús cap al desert» (Mc 1,12).

Joan Baptista fou Paraula pel seu temps: una Paraula amb accents durs com la dels profetes  alarmistes.  «Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc». (Lc 3,9), penediu-vos per escapar del càstig imminent. Són paraules terribles que s’escoltava de manera diferent; la gent normal, els soldats, els publicans..., canviaven de vida, s’allunyaven del pecat. Però els «sacerdots i levites arribats des de Jerusalem per interrogar-lo. Li preguntaren: Qui ets, tu?» (Jn 1,19-20) per dir aquestes coses, si no ets el Messies ni tant sols un profeta... Ell va respondre: «Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes» (Jn 1,23)

Amb Jesús passarà el mateix. « el qui és la Paraula [...] ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit.» (Jn 1, 1-11)

L’argument principal de l’evangeli d’avui no és altre que fer palès que Jesús no va ser el Messies que imaginaven (o imaginem). Per això Joan, des de la presó, dubta, i envia els seus deixebles a preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?» (Mt 11,3)

La Paraula de Jesús és discordant amb la de Joan. Aquest és un penitent auster, que amenaça, mentre que a Jesús li agrada seure a la taula, i anunciar Bones Notícies. El Déu que té preparada la destral, no s’assembla amb el pare del fill pròdig.

Però alguna cosa tenen en comú: les dues Paraules seran acceptades o rebutjades pels mateixos. I, sens dubta, per la mateixa raó. Perquè la Paraula sempre és llum, però il·lumina més des de la foscor (d’aquells que esperen el Messies autèntic), que des de la llum  (dels que ja tenen un messies imaginat).

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Lc 3, 1-6) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas.html

Selecció i redacció: Salvador Sol