Reflexions d'Advent VII

Advent és promesa! Zacaries, pare de Joan, «en circumcidar l’infant» que esdevindria el precursor, «quedà ple de l’Esperit Sant i va dir profèticament: «Beneït sigui el Senyor, Déu d’Israel: Ha visitat el seu poble i l’ha redimit» (Lc 1,67-68) «I a tu, infant, et diran

profeta de l'Altíssim, perquè aniràs al davant del Senyor a preparar els seus camins» (Lc 1,76) I, «Per l'amor entranyable del nostre Déu, ens visitarà un sol que ve del cel, per il·luminar els qui viuen a la fosca, a les ombres de la mort, i guiar els nostres passos per camins de pau» (Lc 1, 78-79).

Déu compleix les promeses. Ara ja sabem que l’anunci profètic de Zacaries s’ha complert. Joan és un personatge històric que batejava al Jordà i predicava conversió. I també que Jesús va passar pel món fent el bé, i va morir a la creu.

L’Advent d’avui, doncs, no és altre cosa que el record d’uns fets transcendents que van donar pas a una nova manera d’entendre les relacions de l’home-dona amb Déu i establir el Regne del cel a la terra.

Però no hem d’oblidar que hi ha un segon advent: «Perquè el Fill de l'home ha de venir amb els seus àngels en la glòria del seu Pare, i llavors pagarà a cadascú segons les seves obres» (Mt 16,27) 

Reflexions d'Advent VI

 Jesús és el gran protagonista de l’Advent. «Beneït el qui ve en nom del Senyor» (Mt 21,9) Jesús va venir –ja fa vint segles--. Està venint –ara mateix--. I, seguirà venint mentre el món sigui món i quedi algú per seguir escoltant la seva veritat predicada: Déu és Pare (Abbà) i ens estima.  .

Jesús no és un avatar, va nèixer «d'una dona, nascut sota la Llei» (Ga 4,4) Perquè com també diu Pau: «l'home neix de la dona, i tot ve finalment de Déu». (1Cp 11,12) I, en el cas de Jesús, cal destacar que néix de «dona lliure», i com Isaac: «fill de la promesa». I, tanmateix, «serà una senyera combatuda».(Lc 2,34.BCI)

L’Advent ens recorda cada any l’oportunitat de convertir-nos: «el Regne del cel és a prop».(Mt 3.1)

Reflexions d'Advent V

(06/12/2021) Maria és el primer pas de l’Advent. El sí de Maria fa possible el pla de Déu!.

En l’A,T., se’ns narra el llarg procés, la història, del poble d’Israel, que es va preparant, amb encerts i errors, pel gran dia en que Déu es farà present, amb «rostre humà» a la terra. «La plenitud dels temps» (Ef 1,10), que Pau descriu com el moment en que «Déu envià el seu Fill» (Gal 4,4) per «unir totes les coses, tant les del cel com les de la terra» (vg Ef citat) 

Com ha escrit el Doctor en teologia Jordi Font, l’Advent ens prepara per entrar al «Temps de Déu, temps de l’home». Déu ve a nosaltres perquè nosaltres anem a ell: ens adherim a Jesús, que ve de Déu i ens porta el Regne, i ens invita a participar-hi.

Déu vol que, com Maria, estiguem disposats a col·laborar en la realització del Seu pla.

Advent ens prepara per entrar decididament al Regne de pau i d’amor iniciat per Jesús, i acabar els nostres dies aquí a la terra, podent dir com ell: «Tot s'ha complert» (Jn 19,30.BCI)

¿UN ADVIENTO MÁS O UNA NUEVA OPORTUNIDAD?*

 En el tercer capítol del seu evangeli, Lluc presenta Jesús, que inicia la seva vida pública i és batejat per Joan.

Es tracta d’un fet històric, que es pot situar sobre l’any 28 de la nostra era, amb un marge d’error d’un any, més o menys.

Però més enllà de la cronologia, el que Lluc i els altres evangelistes, ens presenten és a Joan com el precursor, que anuncia l’arribada imminent del Salvador.

Joan, l’últim dels grans profetes, anuncia Jesús com el restaurador d’Israel, seguint el que havien anunciat altres profetes (Isaïes i Baruc entre d’altres).

A Joan, fill de Zacaries, «Déu li va comunicar la seva paraula» (Lc 3,2). És fill de sacerdot, però no és sacerdot. Viu en el desert; duu una vida austera, alimentant-se i vestint allò que dona el desert, que és ben poca cosa. Tenim, per tant, que la paraula de Déu no surt del Temple; La proclama el Precursor, que és un ningú, que viu al desert... Com ho farà aquell a qui anuncia: «Immediatament l'Esperit empenyé Jesús cap al desert» (Mc 1,12).

Joan Baptista fou Paraula pel seu temps: una Paraula amb accents durs com la dels profetes  alarmistes.  «Ara la destral ja és ran de la soca dels arbres, i tot arbre que no dóna bon fruit és tallat i llençat al foc». (Lc 3,9), penediu-vos per escapar del càstig imminent. Són paraules terribles que s’escoltava de manera diferent; la gent normal, els soldats, els publicans..., canviaven de vida, s’allunyaven del pecat. Però els «sacerdots i levites arribats des de Jerusalem per interrogar-lo. Li preguntaren: Qui ets, tu?» (Jn 1,19-20) per dir aquestes coses, si no ets el Messies ni tant sols un profeta... Ell va respondre: «Sóc la veu d'un que crida en el desert: Adreceu el camí del Senyor. Així ho va dir el profeta Isaïes» (Jn 1,23)

Amb Jesús passarà el mateix. « el qui és la Paraula [...] ha vingut a casa seva, i els seus no l'han acollit.» (Jn 1, 1-11)

L’argument principal de l’evangeli d’avui no és altre que fer palès que Jesús no va ser el Messies que imaginaven (o imaginem). Per això Joan, des de la presó, dubta, i envia els seus deixebles a preguntar-li: «¿Ets tu el qui ha de venir, o n'hem d'esperar un altre?» (Mt 11,3)

La Paraula de Jesús és discordant amb la de Joan. Aquest és un penitent auster, que amenaça, mentre que a Jesús li agrada seure a la taula, i anunciar Bones Notícies. El Déu que té preparada la destral, no s’assembla amb el pare del fill pròdig.

Però alguna cosa tenen en comú: les dues Paraules seran acceptades o rebutjades pels mateixos. I, sens dubta, per la mateixa raó. Perquè la Paraula sempre és llum, però il·lumina més des de la foscor (d’aquells que esperen el Messies autèntic), que des de la llum  (dels que ja tenen un messies imaginat).

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Lc 3, 1-6) escrit per: José Enrique Galarreta – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/392-lucas.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

 

Reflexions d'Advent IV

 Joan Baptista és un personatge clau de l’Advent. Ell fa present a aquell que esperem: «Mireu l’anyell de Déu, el qui treu el pecat del món!» (Jn 1,29)

La paraula anyell és molt important pel poble d’Israel. En les Escriptures hi ha 94 coincidències.

L’anyell és un animal dòcil que s’oferia com ofrena a Déu per a manifestar-li gratitud o demanar-li perdó. La primera referència la tenim en Isaac que pregunta al seu pare Abraham: «Tenim el foc i la llenya per a l'holocaust; però, i l’anyell, on és?» (Gn 22,7)

L’anyell és el senyal preferent per a l’inici de l’Èxode: «Parleu a tota la comunitat d'Israel. Digueu-los: "El dia deu d'aquest mes preneu un anyell...”». (Ex 12,3) I s’oferia en sacrifici de purificació després d’un infantament: «Quan es compleixin els dies de la seva purificació per l'infantament del fill o de la filla, anirà a trobar el sacerdot a l'entrada de la tenda del trobament, portant un anyell». (Lv 12,6)

També l’anyell era sacrificat el primer dia dels Àzims, per a celebrar la pasqua: l’anyell pasqual (vg Mc 14,12)

Jesús pren aquesta figura de l’anyell, incrustada en la fe dels israelites, per a oferir-se al Pare en termes d’expiació: Ell és «el qui treu el pecat del món!»

L’Advent ha de servir per a recordar-nos que aquell que esperem ja ha vingut: «Crist, és el nostre anyell pasqual, i ja ha estat immolat» (vg 1Co 5,7)

Reflexions d'Advent III

Isaïes, el profeta de l’Advent, anticipa les paraules de Joan el Baptista, que anuncien un fet transcendent: «Obriu en el desert un camí al Senyor, aplaneu en l'estepa una ruta per al nostre Déu». (Is 40,3)

Quin és el Déu de l’Advent? En els textos grecs dels escrits de Daniel, hi ha aquesta recomanació-afirmació: «Beneïu el Senyor, el Déu  dels déus», (Dngt 3.90)

En l’A.T., la paraula Senyor és equivalent a Jahvè o Déu. Per això n’hi ha prou en dir que Jesús, és l’enviat que ve: «en nom del Senyor!» (Mc 11),

Però el mateix evangelista trasllada aquest atribut directament a Jesús, quan diu: «El Fill de l’home és senyor fins i tot del dissabte» (Mc 2,28) I, després de la resurrecció, de forma més explícita, diu: «Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu».(MC 16,19)

Seguint les Escriptures, doncs, no hi ha dubta de que aquest temps d’Advent, ens situa en el record d’allò que va succeir fa vint segles, i que avui encara ho celebrem, amb cants populars, com aquell que diu: «ens ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor».

Reflexions d'Advent II

 «Aprèn a viure i sabràs morir bé». (Confuci) Estem en temps d’Advent i això vol dir que «esperem» algú important per a nosaltres. Esperem aquell que ha dit de si mateix; «Jo sóc la resurrecció i la vida». (Jn 11,25)

Aprendre a viure la vida que ens porta l’Enviat que esperem.

Naixem inconscients, per un procés biològic que ens empeny. Però a partir d’aquí ens hem de fer persones conscients de què hem vingut a fer en aquest món. Donar resposta a aquella pregunta de Fray Pedro de los Reyes: «Yo para què nací». Fugir del gregarisme, de fer el que veiem,fer, del que està de moda, i desplegar tot el potencial intel·lectual de que un/a és capaç i esdevenir la persona única, dins d’un món d’éssers semblants.

Aprendre a viure és trobar sentit a la vida.  Com va escriure el pare Llimona (Viure, Edicions 62): Viure, és confiar, esperar i somriure, malgrat tot. I, també; admirar-se, il·lusionar-se i somniar, perquè val la pena. I, abraçar-ho tot...

La vida és un regal que s’ha de saber utilitzar i agrair!