Reflexions d'Advent IV

 Joan Baptista és un personatge clau de l’Advent. Ell fa present a aquell que esperem: «Mireu l’anyell de Déu, el qui treu el pecat del món!» (Jn 1,29)

La paraula anyell és molt important pel poble d’Israel. En les Escriptures hi ha 94 coincidències.

L’anyell és un animal dòcil que s’oferia com ofrena a Déu per a manifestar-li gratitud o demanar-li perdó. La primera referència la tenim en Isaac que pregunta al seu pare Abraham: «Tenim el foc i la llenya per a l'holocaust; però, i l’anyell, on és?» (Gn 22,7)

L’anyell és el senyal preferent per a l’inici de l’Èxode: «Parleu a tota la comunitat d'Israel. Digueu-los: "El dia deu d'aquest mes preneu un anyell...”». (Ex 12,3) I s’oferia en sacrifici de purificació després d’un infantament: «Quan es compleixin els dies de la seva purificació per l'infantament del fill o de la filla, anirà a trobar el sacerdot a l'entrada de la tenda del trobament, portant un anyell». (Lv 12,6)

També l’anyell era sacrificat el primer dia dels Àzims, per a celebrar la pasqua: l’anyell pasqual (vg Mc 14,12)

Jesús pren aquesta figura de l’anyell, incrustada en la fe dels israelites, per a oferir-se al Pare en termes d’expiació: Ell és «el qui treu el pecat del món!»

L’Advent ha de servir per a recordar-nos que aquell que esperem ja ha vingut: «Crist, és el nostre anyell pasqual, i ja ha estat immolat» (vg 1Co 5,7)

Reflexions d'Advent III

Isaïes, el profeta de l’Advent, anticipa les paraules de Joan el Baptista, que anuncien un fet transcendent: «Obriu en el desert un camí al Senyor, aplaneu en l'estepa una ruta per al nostre Déu». (Is 40,3)

Quin és el Déu de l’Advent? En els textos grecs dels escrits de Daniel, hi ha aquesta recomanació-afirmació: «Beneïu el Senyor, el Déu  dels déus», (Dngt 3.90)

En l’A.T., la paraula Senyor és equivalent a Jahvè o Déu. Per això n’hi ha prou en dir que Jesús, és l’enviat que ve: «en nom del Senyor!» (Mc 11),

Però el mateix evangelista trasllada aquest atribut directament a Jesús, quan diu: «El Fill de l’home és senyor fins i tot del dissabte» (Mc 2,28) I, després de la resurrecció, de forma més explícita, diu: «Jesús, el Senyor, després de parlar-los, fou endut al cel i s'assegué a la dreta de Déu».(MC 16,19)

Seguint les Escriptures, doncs, no hi ha dubta de que aquest temps d’Advent, ens situa en el record d’allò que va succeir fa vint segles, i que avui encara ho celebrem, amb cants populars, com aquell que diu: «ens ha nascut un Salvador, que és el Messies, el Senyor».

Reflexions d'Advent II

 «Aprèn a viure i sabràs morir bé». (Confuci) Estem en temps d’Advent i això vol dir que «esperem» algú important per a nosaltres. Esperem aquell que ha dit de si mateix; «Jo sóc la resurrecció i la vida». (Jn 11,25)

Aprendre a viure la vida que ens porta l’Enviat que esperem.

Naixem inconscients, per un procés biològic que ens empeny. Però a partir d’aquí ens hem de fer persones conscients de què hem vingut a fer en aquest món. Donar resposta a aquella pregunta de Fray Pedro de los Reyes: «Yo para què nací». Fugir del gregarisme, de fer el que veiem,fer, del que està de moda, i desplegar tot el potencial intel·lectual de que un/a és capaç i esdevenir la persona única, dins d’un món d’éssers semblants.

Aprendre a viure és trobar sentit a la vida.  Com va escriure el pare Llimona (Viure, Edicions 62): Viure, és confiar, esperar i somriure, malgrat tot. I, també; admirar-se, il·lusionar-se i somniar, perquè val la pena. I, abraçar-ho tot...

La vida és un regal que s’ha de saber utilitzar i agrair!

Reflexions d'Advent I

 «La glòria de Déu és l’home». És una definició del pare de l’Església Ireneu de Liò (s. II) Aquests darrers dies, les lectures litúrgiques han parlat d’aquella visió del profeta Daniel: «Vaig veure venir enmig dels núvols del cel com un Fill d'home.» (Dn 7,13) I, l’evangelista Lluc, també va deixar escrit que; «quan la gent defallirà de por i d'ansietat pel que succeirà arreu de la terra […]: Llavors veuran el Fill de l'home venint en un núvol amb gran poder i majestat». (Lc 21,26-27)

Estem en temps d’Advent, temps d’espera. El poble d’Israel esperava un messies, un líder carismàtic, que els alliberés de ser ostatges de poders alients. I Déu envià el seu Fill: «nascut de dona, nascut sota la Llei, perquè redimís els qui estàvem sota la Llei» (Ga 4,4-5)

Jesús és l’home, «que era de condició divina» però, «no es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu». Perquè «rebéssim la filiació» que ens permet dir: «Abbà, pare!» (Fl 2,5-6)

«La glòria de Déu és l’home» que deixa de ser esclau. Està escrit en el Deuteronomi: «Per això, el Senyor, amb mà forta, us ha fet sortir d'Egipte, la terra on éreu esclaus, i us ha rescatat del poder del faraó, rei d'Egipte».(Dt 7,8)

Avui, correm el perill de ser esclaus dels poders fàctics: «el poder maligne d'aquest món» (Ga 1,4). Que la llum d’Advent ens faci lliures.

DESPERTAR*

La paraula «despertar» la trobem a totes les tradicions de saviesa. Els evangelis sinòptics la interpreten atorgant-li un caràcter individualista i moralitzant. De manera que. «estar despert» seria equivalent a mantenir un comportament moral adequat, per tal d’aconseguir la salvació (individual, o del jo).

En el context històric i cultural en que va ser dit, es pot entendre així. No obstant, sembla que el significat original d’aquest «despertar», era una invitació a la: «Conversió».

La paraula original és «metanoia», que ens orienta a una nova manera de veure o de conèixer-nos, més enllà de la ment. De manera que «despertar» i «conversió», són dues maneres de referir-se a una mateixa realitat.

Les paraules de Jesús van en aquesta direcció: «Vetlleu, doncs (=estigueu desperts) i pregueu en tot moment» (Lc 21,36.BCI).

Què significa: «vetllar (= estar desperts)»? Significa adonar-nos del «somni» en el que estem atrapats»? I les preguntes cabdals: a) Com podem adonar-nos de que estem «adormits»? b) Hi ha alguna cosa que puguem fer?...

La vetlla és diferent als somnis, que sovint ens generen confusió i sofriment. En el somni hi pot haver un malestar emocional, fruit de la ignorància bàsica, que caracteritza el «somni», i ens allunya de la nostra realitat.

Però el que recomana Jesús és: «que les preocupacions de la vida no afeixuguin el vostre cor» (Lc 21,34.BCI).

El sofriment i la confusió emocional no desapareixen fins que no es troba la resposta adequada a la pregunta «qui sóc jo?», és a dir, fins que no «despertem».

El senyal més clar d’estar adormit és el sofriment. Perquè, així com el dolor és inevitable, el sofriment sempre és opcional: apareix quan ens reduïm al que no som. Si ens identifiquem amb el cos, la ment, els pensaments, els sentiments, les circumstàncies en les que ens trobem…, succeeix, que ens reduïm a un «objecta»: a pensar que som allò que somniem; allò amb que ens identifiquem de forma inconscient, i quedem atrapats en això.

El concepte «Despertar» de l’evangeli es pot interpretar, doncs, en termes de que qualsevol sofriment és una «alerta», que ens invita a sortir de l’engany en que ens trobem i accedir a la nostra verdadera identitat.

Despertem quan reconeixem que no som un «objecte», sinó la Consciència il·limitada i  no-dual, que s’expressa temporalment en la forma d’aquest «jo». Per això, interpretant així el que ens diu l’evangeli, el que som no queda afectat per res del que ens pugui succeir.

Jesús es refereix a la persona desperta com aquella que ha fet un canvi total, ha experimentat, i viu, la seva verdadera identitat, al «jo sóc» universal i no-dual.

 

*.- Extracte (no sotmès a l’aprovació de l’autor) del comentari a l’evangeli (Lc 21, 25-28 y 34-36) escrit per: Enrique Martínez Lozano – Fe adulta.

Veure original: https://www.feadulta.com/es/evangelios-y-comentarios/391-marcos.html

Selecció i redacció: Salvador Sol

 DIUMENGE I D'ADVENT / Cicle C

Idees força del leccionari

 

Lectura primera.-

-       «Faré néixer […] un plançó bo, que es comportarà […] amb justícia i bondat.»

-       «L'anomenaran: El-Senyor-és-el-nostre-bé». (Jr 33,14-16)

 

Salm.-

-       «Encamineu-me en la vostra veritat, instruïu-me».

-       «Tot l'obrar del Senyor és fruit d'amor fidel». (Sl 24)

Lectura segona.-

-       «Que el Senyor refermi els vostres cors perquè siguin sants»,

-       «Avanceu […] en la manera de comportar-vos i d'agradar a Déu» (1Te 3,12;4,2)

Evangeli.-

-       Que les «preocupacions» no us afeixuguin.

-       Per la vinguda del Fill de l’Home «sereu alliberats». (Lc 21,25-28.34-36)

Veure-ho tot: http://lecturesdelamissa.blogspot.com/

 «TEOLOGIA BÍBLICA» DEL SOFRIMENT

Per: Antoni Ferret

Comença amb el text del Segon Isaïes, segle VI aC, època de la deportació del poble d’Israel a Babilònia:

Isaïes 53: 10-11:

“El Senyor s’ha complagut 

en el qui ell havia triturat i afligit.

Quan haurà ofert la vida en sacrifici

per expiar les culpes,

veurà una descendència,

viurà llargament:

per ell el designi del Senyor

arribarà a bon terme.

“El meu servent,

després del que ha sofert

la seva ànima,

veurà la llum i se’n saciarà;

ell, que és just,

farà justos tots els altres,

perquè ha pres damunt seu

les culpes d’ells.”

Aquest text “podria” ser atribuït a Jesús, excepte els versets:

“veurà una descendència,

viurà llargament:”,

que de cap manera.

 Teòlegs actuals, i també un servidor, creiem que el personatge imaginari creat pel Segon Isaïes representava el poble d’Israel, que en aquell moment (587-538 aC) sofria deportació, atribuïda a càstig pels pecats del poble (injustícies, idolatria...) comesos en els períodes anteriors.

No ho  creia pas així l’apòstol Pau, que a  1 Corintis (15: 3) diu:

“Crist morí pels nostres pecats,

com deien ja les Escriptures.”

I les Escriptures, segons la nota al peu de pàgina, és Isaïes, 53: 5-12: «El servent».  Text del Segon Isaïes.

També hi ha dues referències evangèliques en aquest sentit:

Marc 10: 45:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

 Mateu 20: 28:

“Com el Fill de l’home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.”

Havent sol·licitat un aclariment lingüístic, se’m diu que:

La paraula traduïda per "rescat" correspon al grec lytron (mitjà d'alliberament; rescat, preu del rescat // expiació; recompensa)

I a la paraula llatina redemptio, que té el mateix sentit. 

Aquesta interpretació portaria a les següents consideracions:

*El sofriment (de Jesús) és la clau de la Salvació de la humanitat (en relació als pecats). Que, de totes maneres, segons ensenyaments tradicionals, tampoc seria de “tota” la humanitat.

*El sofriment és la clau de la plena humanització de la persona humana, la seva plenitud.

 Enfront d’aquesta teoria, un servidor diria:

*El sofriment de Jesús va ser causat per un efecte extern a la seva missió, una actuació criminal d’uns poders. Mai per una previsió (encara que sí coneixement, és clar) divina, ni tampoc per cap “necessitat” divina ni humana.  Creure que el Creador hagués exigit un sofriment i una mort per perdonar els pecats a la humanitat, pecats que sabem bé que es perdonen gratuïtament, si hi ha bona voluntat, seria ignorar què és el Creador, considerar-lo cruel, una creença absurda. De tal manera que no és gens correcte que el crucifix sigui considerat el símbol bàsic i fonamental del missatge cristià… De fet, no en forma part, és un fet extern.

*En la vida de qualsevol persona, el sofriment ha de ser evitat tant com sigui possible, com un objectiu fonamental de la vida. Si resulta que esdevé inevitable, com tantíssimes vegades desgraciadament ha sigut en el passat, cal assumir-lo com a tal, i amb tanta resignació com a la persona li sigui possible. Si és una persona creient, serà molt positiu que l’ofereixi al Creador. Però sempre, sempre, com un valor negatiu, mai com un valor positiu en si mateix.

*Les frases de Pau, Mateu i Marc és molt probable, i no pas impossible, que siguin errades (de fet, dues serien en imitació de la primera, de Pau, probablement). Ja que la teoria que “qualsevol frase de la Bíblia” sigui “paraula de Déu i infal·lible”, jo crec que és també externa a la intel·ligència i a una fe realment cristiana.

Un servidor creu que aquestes creences de la direcció de l’Església cristiana, en general, han construït, al llarg dels segles, un missatge trist i repressiu. De fet un antimissatge cristià.

Comentari rebut. de Maria de Àfrca.-

A mi m'agrada pensar en la paraula "sacrifici" com a "ofrena", lligant-la així al sentit antropológic d'ofrena als deus feta des de temps immemorial...

Queda clar que le sofriment no és un "bé" desitjat ni per Déu ni per ningú, Però el sofriment viscut, que maularadament tots en un moment o altre experimentem, pot ser vist com oportunitat per a fer el el bé des de fora, per exemple la "paràbola del samarità", o des de dins, quan som nosaltres els sofrents, oferint el dolor (inevitable) com a "ofrena" pel bé del món...

 Moltes gràcies, per la paciència i dedicació, que setmana rere setmana m'arriva 

 Una barçada